‘Verkeerspel’

Quan la Nella obre la porta del carrer, el desig d’explicar a la Marin com estan el sucre i en Johannes se li mor al coll.

Al mig del vestíbul hi ha un bressol de mida natural gronxant-se sobre els patins. És de fusta i està decorat amb roses, margarides, xuclamel i blauets de marqueteria. Té el capot folrat de vellut i amb puntes a les vores. Bonic i desconcertant als seus ulls cansats, és una rèplica exacta del bressol que té a dalt, a la casa de nines.

Encara trasbalsada per la visita a en Johannes, tanca la porta. La visió de la miniaturista s’ha materialitzat en el que al començament havia pres per una burla: un bressol enviat a una dona el matrimoni de la qual era una farsa. La Cornelia puja corrents de la cuina.

—Què és això? —pregunta la Nella—. Creus que l’ha enviat…

—No —respon de seguida la Cornelia—. El va encarregar la senyora Marin. Ha arribat dins d’una caixa grossa des de Leiden.

La Nella passa la mà per l’estructura de fusta. El treball de marqueteria és tan fi que li fa la sensació que canta sota els seus dits.

—És igual que el que va enviar ella.

La Marin surt del saló. De prop, es veu voluminosa com un roure.

—És un treball d’artesania extraordinari —diu—. És tal com me l’imaginava.

—Quant ha costat fer-lo fer i portar-lo fins aquí? —La Nella veu mentalment com els diners d’en Johannes, cada vegada més escassos, s’evaporen del tot—. Marin, si algun veí ha vist arribar això, què deu haver pensat?

—Exactament el mateix que tu —li engalta la cunyada.

—Què?

—Que et penses que no m’he fixat que el cap no et para de barrinar? —La Marin s’hi acosta amb pas feixuc—. Tu vols prendre’m la criatura.

La Nella se sent enxampada —sembla mentida com la Marin sap copsar els pensaments dels altres més de pressa que ningú! Podria dir alguna mentida, però de què serviria? Jo sóc qui va dir que s’havien d’acabar els secrets.

—Marin, no et vull prendre la criatura.

—Però penses que seria molt oportuna —persisteix la Marin, cobrint-se el ventre amb les mans, com si la Nella li hagués d’arrencar l’infant allà mateix—. L’últim sacrifici? Renunciar al meu fill pel meu germà. Per tu.

—En Johannes és a l’Stadhuis, Marin. Si durant un temps féssim veure que la criatura és meva, seria tan terrible, això? Demostraríem que en Johannes té els mateixos desigs… que els altres homes. No vols que visqui?

—Realment no ho veus.

—No veig què? Veig més coses que tu.

—Petronella, aquesta criatura no serà gens oportuna. En pots estar segura.

—Ja ho sé, Marin, ja ho sé. I mentre jo miro de salvar-nos a tots, tu gastes diners que no tenim.

Li baixa una bufetada, no sap d’on, i la galta li crema.

—No entenc com et pot haver estimat mai —deixa anar la Nella, fregant-se la galta. Enceses i cruels, les paraules li surten abans que les pugui aturar.

—Em va estimar —replica la Marin— i encara m’estima.

—Haurem de cridar una llevadora, Marin —diu la Nella en veu baixa—. No puc portar el pes del teu part tota sola.

La Marin fa un esbufec.

—Tu no portaràs cap pes.

—Pareu, pareu! —implora la Cornelia.

—Marin, la llei diu…

—No, i prou! —La Marin empeny la punta del bressol, que es gronxa cap endavant i cap enrere, un moviment estranyament provocador.

—Vols saber què més diu la llei, Petronella? —La Marin té les galtes enceses, els cabells se li han escapat de sota la còfia—. Que una llevadora ha d’escriure la identitat del pare. I si no l’hi diem, també ho denunciarà. —Atura el bressol, respirant amb dificultat—. Així, doncs, com sempre, m’espavilaré tota sola.

La Marin es torna a posar la mà sobre la panxa i aquesta vegada fa una ganyota de dolor, com si hagués tocat un carbó candent.

A la tarda, la Nella es passeja a poc a poc pels corredors de la casa. Les habitacions silencioses li fan l’efecte que no hi ha ningú més, tan sols ella. Encara porta la clau del magatzem penjada al coll, calenta del contacte amb la pell, més valuosa, per a ella, que qualsevol collaret de plata que hagués fet fer en Johannes.

La Cornelia puja el bressol a la petita cel·la de la Marin, i el llitet, buit i expectant, ocupa pràcticament tot l’espai lliure, entre els cranis, els mapes i les plomes. L’actitud de la criada respecte del secret de la Marin ha sofert una ràpida metamorfosi: ara la criatura és un prodigi, un gresol en el qual tots els problemes es cremaran i desapareixeran. Sempre que pot, la Cornelia respira la presència invisible de la criatura, i l’absorbeix a glopades com si fos aire fresc. Ha tornat a posar-se a netejar, obrint les finestres tot i que detesta el fred; encera els puntals del llit, el parquet, els armaris i les lleixes de les finestres; posa espígol als cremadors d’oli, neteja amb vinagre els vidres, ruixa amb suc de llimona els llençols nets. Així i tot, pensa la Nella, val més això que no pas veure-la emmurriada.

A l’habitació del fons de la planta baixa, lluny de les mirades indiscretes de la vorera del canal, la Nella sent que la Marin i la Cornelia preparen una partida de verkeerspel. Pensa en les fitxes fetes amb llavoretes de coriandre que té a dalt, en la delicada capsa de fusta de la miniaturista, que sembla un miracle de l’atzar. Gairebé ja ha renunciat a tota esperança de saber alguna cosa d’en Lucas Windelbreke de Bruges, a dos-cents quaranta quilòmetres de distància, per carreteres gelades. Probablement la meva carta es va perdre, pensa, acostant-se a la porta per espiar la Marin i la Cornelia.

—Semblo una balena —diu la Marin amb un sospir.

—El vostre petit Jonàs —fa la criada, somrient. La Nella encara se sent de la topada d’aquell matí. La Marin no s’ha d’espavilar tota sola, pensa. Qui ha anat al magatzem, a l’Stadhuis? Però no hi ha temps per barallar-se. El temps és un luxe que escasseja, últimament.

Observant la Marin mentre es mou per l’habitació, parlant amb cordialitat amb la Cornelia, la Nella es pregunta què diria l’Agnes si la veiés ara. No hi ha dubte que en Frans Meermans devia haver pensat en aquesta possibilitat, les estones que havia passat amb la Marin, d’amagat dels ulls foscos i atents de la seva dona. Ni l’un ni l’altre no es van preocupar de les possibles conseqüències naturals?

—Em clava cops de peu —diu la Marin a la Cornelia, mirant-se el cos—. Quan em planto davant del mirall, de vegades veig l’empremta d’un peu diminut a la panxa. Mai no havia vist una cosa així.

La Nella sí, quan els seus germans, abans de néixer, clavaven cops al contorn del ventre de la seva mare. Però no ho dirà pas, això, perquè veure la Marin tan meravellada és fantàstic.

—M’agradaria veure-ho —diu, en canvi, entrant a l’habitació.

—Si ho torna a fer, t’avisaré —fa la Marin, amb la veu tensa—. De vegades és la mà. Sembla la poteta d’un gatet.

—Creus que és un nen? —pregunta la Nella.

—Em sembla que sí —respon la Marin, donant-se un copet decisiu al cos voluminós. Deixa els dits suspesos en l’aire, com si volgués acariciar-lo—. He estat llegint una mica —diu, assenyalant el llibre Malalties infantils de Blankaart que hi ha sobre la taula.

La Cornelia fa una reverència i se’n va.

—Ja et deu tocar aviat —diu la Nella.

—Ens faran falta draps, aigua calenta, un bastó que pugui mossegar —respon la Marin.

En sentir això, la Nella només sent llàstima, recordant el que li havia explicat la Cornelia de la mare de la Marin. «Amb prou feines va sobreviure al part de la Marin». Té idea de la sang que perdrà, de la rebel·lió del cos, dels sorolls i de la por intensa, la Marin? Sembla decidida a exercir la seva formidable voluntat en aquesta criatura, com si, igual que la criatura hermètica que duu a dins, no l’afectessin els enganys del món exterior, com si fos immune al sofriment.

—He pensat que podríem fer una partida —diu la Marin, distribuint les fitxes de verkeerspel com si fossin monedes—. Tu surts primer.

La Nella accepta l’oferiment i col·loca la primera fitxa sobre el tauler. La Marin estudia el seu moviment contemplant la fitxa solitària, agitant els daus dins del buit del puny com si fossin dues dents. Toqueja la seva fitxa negra, sense saber on posar-la.

—Marin —diu la Nella—, no m’has preguntat res del magatzem. —La Marin no aixeca la vista del tauler. La Nella sent que se li acaba la paciència—. Ni tampoc no m’has preguntat per en Johannes.

La Marin alça la vista.

—Què?

—El sotmetran… el sotmetran al poltre…

—Para —diu la Marin.

—Si no…

—Per què m’has de torturar? Ja saps que no puc anar a veure’l.

—Però necessito la teva ajuda. Dos testimonis respectables, Marin. En Frans i l’Agnes. Pensa què vol dir això.

La Marin es queda ben quieta.

—Així que en Frans va venir a aquesta casa vaig saber què passaria.

—Doncs parla-hi, Marin. Explica-li això de la criatura.

La Marin deixa els daus sobre el tauler amb molt de compte. Sembla que s’hagi quedat sense alè; arrufa les celles i torça la boca.

—Segons tu, és molt fàcil de dir. No saps de què parles.

—Sé més coses del que et penses. —La Nella calla, procurant controlar-se el mal geni—. En Meermans és un home —afegeix, en un to més suau—. Podria fer-hi alguna cosa.

—Creu-me, poca cosa hi pot fer.

—No té cap hereu, Marin.

—Què? Que potser em proposes que bescanviï el meu fill? Com et penses que rebria aquesta notícia, l’Agnes? —La Marin s’aixeca abruptament i comença a anar amunt i avall per aquella habitació tan petita—. Això encara li donaria més motius per enfonsar-nos. Sempre fiques el nas allà on no et demanen…

—No fico el nas enlloc. Només és una qüestió de supervivència.

—No en saps res, de la supervivència…

—Sé què va passar, Marin —li deixa anar la Nella—. La Cornelia m’ho va explicar.

—Passar?

—Sé que tu i en Frans estàveu enamorats, i que en Johannes va impedir el matrimoni.

La Marin posa la mà a la paret per recolzar-se i s’aguanta la panxa amb l’altre braç.

—Què? —diu amb una veu insòlita, sibilant i ferotge.

—Sé que en Frans es va casar amb l’Agnes per fer-te mal, i que fins i tot l’Agnes ho sap. He vist com et mira, en Frans. Sé això del porcell adobat amb sal, de la nota d’amor que amagues en un llibre. No pares de dir-me que no veig res, però sí que veig coses.

—El porcell adobat amb sal! —repeteix la Marin. Fa una pausa, com si contemplés un record amagat durant molt de temps que ara li torna a la ment—. I la Cornelia es va atrevir a explicar-te això?

La Nella mira cap a la porta.

—No t’hi enfadis, ara. L’hi vaig fer dir; ho havia de saber. Era important.

La Marin no diu res durant uns instants. Exhala amb dificultat i s’asseu en una cadira.

—En Frans estima la seva dona —diu. Quan la Nella vol replicar, ella alça la mà—. Tu no saps què és això de l’amor, Petronella. No s’han de subestimar dotze anys de convivència.

—Però…

—I la resta és una bona història, creada a partir del que ha sentit escoltant darrere les portes. Jo mateixa no l’hauria pas feta tan bé. Hauria d’haver donat més feina a la Cornelia.

—No és cap història…

—Hi surto ben parada, oi? El meu germà no tant. Però la veritat és molt diferent. —La Nella s’adona que li tremolen molt les mans—. És veritat que en Johannes va rebutjar la proposta de matrimoni d’en Frans Meermans —afegeix la Marin, amb una veu fonda.

—Ho sabia…

—Perquè això era el que jo volia.

La Nella mira les fitxes del tauler de verkeerspel i li fa la sensació que s’allunyen lliscant davant seu. El que sent no té sentit. La revelació punyent de la Marin se li clava endins, i ja no se sent tan segura.

—És veritat que vaig estimar en Frans —diu la Marin amb tibantor—, quan tenia tretze anys. Però no volia casar-m’hi.

Tot i que sembla profundament trista, la Nella veu emergir com un sol pàl·lid una altra emoció a la cara de la Marin. És, s’adona, l’alleujament agredolç de quan es confessa una veritat.

Així i tot, encara li costa d’entendre-ho. L’escena i els actors són familiars, però fan uns papers que no els corresponen. «Vaig fer una cosa que va fer molt infeliç en Meermans», ha dit en Johannes a la cel·la de l’Stadhuis. Per què no li ha dit res llavors, per què no ha expiat la seva culpa?; quin és aquest vincle de lleialtat que uneix la Marin i en Johannes, aquesta corda tan esmunyedissa que ella no podrà aferrar mai?

—Quan tenia setze anys, no volia renunciar a mi mateixa ni al que tenia —diu la Marin, en veu baixa—. Jo ja tenia una casa, i quan en Johannes era fora, jo n’era la mestressa. —Els ulls se li neguen de llàgrimes. Obre els braços com si fossin ales, un gest que la Nella ja coneix i amb el qual assenyala l’habitació on són—. No hi havia cap dona que tingués això, tret que fos vídua. Després van venir la Cornelia i l’Otto. «Nosaltres mateixos ens fem els barrots que ens empresonen», deia en Johannes. Ell em va prometre que jo podia ser lliure. Durant molt de temps el vaig creure. I realment pensava que ho era. —Les mans se li’n van cap a la panxa.

—Marin, portes el fill d’en Meermans.

—I tot i les seves imperfeccions, el meu germà sempre m’ha deixat fer la meva. Per desgràcia, ell no pot dir el mateix de mi.

Amb els dits, la Marin es fa pressió per sota dels ulls, com si així pogués aturar les llàgrimes. És un gest inútil, perquè les llàgrimes afloren, i fins i tot comença a sanglotar.

—He agafat coses d’en Johannes que no em pertocaven —diu.

—Marin, què vols dir?

La Marin s’esforça per trobar les paraules encertades. Es passa les mans per la cara i respira profundament.

—Quan en Frans va fer la proposta de matrimoni, jo no sabia com dir que no. No estava preparada per a una situació com aquella. Vaig pensar que per a ell seria millor que li diguéssim que jo no podia acceptar que no pas saber que jo no en tenia ganes. Així, doncs, vaig demanar al meu germà que se’n fes responsable. —Té la mirada angoixada i embogida—. I ho va fer. En Johannes va mentir per mi. Jo era jove… tots ho érem! Mai no vaig pensar que això es torçaria… —La Marin es posa la mà a la boca, incapaç d’aturar els plors—. Tota l’amistat se’n va anar en orris, la bona entesa… perquè jo no podia suportar la idea de ser una dona casada.