El farsant

La Nella i la Cornelia miren d’agafar el son assegudes en dues cadires de palissandre que han arrossegat des del saló. Es regiren incòmodes mentre la Marin sospira i gemega al llit.

Quan la Nella es desperta, les campanes toquen les vuit. A l’habitació encara s’hi sent una olor inquietant d’òrgans exposats, excrements, sang i carn vulnerable. El foc està apagat, al voltant s’hi veuen escampades unes quantes branques d’espígol que poc efecte fan, i el rentamans platejat és a terra, de costat, des del dolorós part de la Marin. La Nella s’adona que ja fa una hora que hauria de ser amb el seu marit.

Tota esverada, descorre les cortines. La Cornelia obre els ulls i d’un bot s’acosta al llit.

—He d’estar amb en Johannes, ara —diu la Nella.

—No podeu deixar-me sola —suplica la Cornelia—. Jo no sé què s’ha de fer.

El coixí de la Marin està xop de suor i la Thea dorm ben embolicada sobre el seu pit. En sentir les veus, la partera obre els ulls. Sota la brillantor i la sal, la pell encara conserva un vestigi d’olor de nou moscada i la Nella el respira. Ha d’anar a l’Stadhuis, però la neguiteja deixar la Marin d’aquesta manera.

—Nella, vés-hi i explica’m què li fan —diu la Marin, amb la veu més feble que la nit abans—. Vés-hi. Cornelia, tu queda’t amb mi.

La Cornelia li agafa la mà i li fa un petó amb l’afecte intens d’un infant.

—És clar, senyora, que em quedaré.

La Nella s’atansa al peu del llit i veu que la Marin encara té el cordó a dins, amb l’extrem cargolat sobre el matalàs. Prova d’estirar-lo, com si això hagués de destapar alguna cosa, aquella sensació de pànic, però el cordó no es mou de lloc i la Marin gemega de mal.

—Ha de dormir —diu la Cornelia—. L’hauríem de deixar tranquil·la.

—Ja sé que vols anar a buscar algú, Nella —fa la Marin amb veu rogallosa—. Però ningú no ho ha de saber.

El ventre de la Marin s’ha desinflat una mica ara que ja n’ha sortit la Thea, però a dins encara hi ha un bony. Quan la Nella l’hi pitja, la Marin es contrau de mal. Això no va bé, pensa la Nella, no va gens bé. El bony és dur, inflexible, i durant uns instants, pensa que potser hi ha una altra criatura allà dins, un infant més silenciós que no vol sortir a aquell món caòtic. Li sap greu no entendre-hi més, li agradaria que hi fos la seva mare. Mai no s’havia sentit tan impotent.

La Marin respira amb dificultat. La Cornelia li agafa la Thea quan la raspera que li puja dels pulmons s’intensifica.

—Senyora! —diu, però la Marin agita la mà a l’aire, un altre gest que recorda el seu germà.

La Thea, en sentir els sons insòlits de la seva mare, es posa a fer-ne ella, també. Són els xiscles punyents, estimulants, breus i acollidors d’una veu nova. Amagant-se rere els crits, la Nella indica a la Cornelia que se li acosti al racó.

—Mireu, senyora, mireu —xiuxiueja la criada, guaitant la Thea amb una expressió trista—. Què farem?

—Què vols dir?

—No és possible. No pot ser veritat.

—Busca la Llista de Smit —fa la Nella entre dents, sense fer cabal de la criada—. I porta una dida, una llevadora… algú que entengui què li passa.

La Cornelia mira la criatura esgarrifada.

—Però la Marin em matarà.

—Cornelia, fes el que et dic. En Johannes té florins al bagul de l’estudi. Dóna a la dona el que calgui perquè no digui res. I si no n’hi ha prou… ven la plata.

—Però senyora…

La Nella surt disparada de l’habitació, tan desesperada que no es pot aturar.

Se’n va corrents a l’Stadhuis i hi arriba, sense alè i amb la cara ben vermella, quan la tribuna ja és plena i han començat, i s’ha d’asseure al darrere. Està exhausta i frenètica, li fa mal el cap, té els ulls cansats i eixuts, les ungles brutes de sang de la Marin. Té ganes de dir a crits a en Johannes el que ha fet la Marin, el prodigi que l’espera a casa, però sap que no pot. En quina mena de món vivim, es pregunta, que podria fer mal a la Thea si tan sols anunciés la seva existència?

Mira per sobre dels caps dels espectadors de la tribuna cap a la sala de sota. En Johannes, que ha estat sotmès al poltre, s’està ben quiet en una cadira amb el cap dret. L’Slabbaert és darrere l’escriptori, amb els membres del schepenbank arrenglerats vora seu. En Jack ara és entre el públic de baix, i observa en Frans Meermans, que seu en una cadira al centre de l’enllosat.

Per què no l’acompanya l’Agnes?, es pregunta la Nella. Què m’he perdut? Llavors distingeix per darrere el cap del pastor Pellicorne, que, expectant i excitat, tira el cos cap endavant.

—Ja ha testificat, l’Agnes Meermans? —pregunta a la dona de la vora.

—A les set, senyora. Tremolava i feia un posat molt estrany. Em pensava que no deixaria anar mai la Bíblia. —Mentre la dona mou el cap d’un costat a l’altre, la veu de l’Slabbaert arriba a la Nella, plena i fluïda.

—La vostra esposa només ens ha dit el que va veure la nit del vint-i-nou de desembre, senyor Meermans —diu—. No voldria ofendre la sensibilitat d’una dona, però ara us toca a vós de parlar, i m’agradaria anar una mica més enllà. Expliqueu-nos què vau veure, senyor Meermans.

En Meermans, corpulent i pàl·lid a la cadira, assenteix amb el cap.

—Vam tombar per la part posterior del magatzem i vam sentir unes veus. El senyor Brandt havia empès aquest jove contra el costat de l’edifici. El noi tenia la cara contra la paret de totxo. Tots dos tenien els pantalons abaixats fins als turmells i els barrets per terra.

En sentir aquestes paraules, el públic agafa aire; la indignació i el desig imperiós es fonen en una sola imatge.

—En Jack Philips —per aquest nom el conec— pregava que el deixés anar. Ens va veure i va demanar auxili a crits. La meva esposa, com podeu suposar, va quedar molt trasbalsada. L’havia convidat a sopar a casa, aquest home.

La veu tremolosa d’en Meermans omple l’habitació, i a la Nella li fa la sensació que les parets de l’Stadhuis es van cloent.

—Continueu —diu l’Slabbaert.

—Vam sentir el crit fastigós del moment del punt culminant —diu en Meermans—. Em vaig apartar de l’Agnes i, quan m’hi vaig acostar, vaig veure luxúria als ulls d’en Brandt. Es va apujar els pantalons quan m’hi vaig atansar, i va començar a pegar al senyor Philips, de pressa, amb fúria. Tenia un punyal i vaig veure que el clavava a l’espatlla d’en Jack. Va anar de poc que no li travessés el cor; no menteix. Cap dona no hauria de veure una cosa així. Ni tampoc cap home.

La sala sembla captivada per la declaració d’en Meermans. En Johannes té el cap cot i encorba el cos adolorit en una posició de resistència.

—Frans Meermans —diu l’Slabbaert—, fa molts anys que coneixeu en Johannes Brandt. Malgrat l’escena de què vau ser testimoni, malgrat la declaració que la vostra esposa ha fet jurant sobre la Bíblia, ara teniu l’oportunitat de confirmar que potser hi ha bondat en aquest home.

—Ho entenc.

—En Brandt ha dit que us coneixeu bé.

—Quan érem joves vam treballar junts.

—I quina mena d’home era?

Sembla que a en Meermans li costa mantenir-se serè. Ni tan sols pot mirar la corba de l’esquena d’en Johannes i s’estima més clavar la vista a la punta del con negre del seu barret.

—Perspicaç —diu—. Propens a viure segons la seva pròpia filosofia.

—En Johannes Brandt venia els vostres productes, no és cert?

La Nella té la sensació que dins seu tot s’alenteix, com si el cor hagués començat a perdre les últimes engrunes de força. Encara li cauria una altra acusació al damunt, a en Johannes: la de comerciant negligent, que no és pas un delicte menor, a Amsterdam.

—Sí, és cert —diu en Meermans.

—I pel que fa a aquest tracte, el sucre estava ben guardat? Feia la seva feina, en Brandt?

En Meermans dubta.

—Sí —diu—. La feia.

La Nella seu amb l’esquena ben dreta. Per què ha dit una cosa així, en Meermans? Segons que afirma, tot el sucre està impecable. Quan un parell d’homes del schepenbank apunten alguna cosa, ella s’adona que en Meermans no vol mostrar la ràbia que té a en Johannes. Amagant la qüestió del sucre per vendre, li nega l’oportunitat d’exposar-la com a motiu de revenja. Està eliminant les possibilitats de defensa d’en Johannes. En Meermans vol que sigui merament un cas de conducta pecaminosa contra Déu i la república, i res més. I és poc probable, suposa, que en Johannes confessi que ha descurat la venda del sucre. Si ho fes, perjudicaria la seva reputació.

La Nella no es pensava que en Meermans seria tan calculador. Això demostra fins a quin punt està decidit a ensorrar el seu vell amic. I tanmateix, pensa, fent una mirada cap a l’Arnoud Maakvrede… Assegurant en públic que tot el sucre és bo, en Frans Meermans, sense saber-ho, potser ha ofert als Brandt la possibilitat de vendre’l en el futur. Amb remordiments pel plaer que sent davant d’aquesta idea, es concentra en el present.

—Així, doncs, diríeu que era un bon comerciant? —pregunta l’Slabbaert. En Meermans respira fondo—. Heu jurat que diríeu la veritat —el pressiona l’Slabbaert—. I doncs?

—Sota jurament… posaria en qüestió aquesta descripció.

—Penseu, doncs, que és un mal comerciant?

—Des de sempre, la seva reputació ha amagat el seu egocentrisme. No tots els seus èxits són merescuts.

—I tanmateix, vau contractar els seus serveis per vendre el vostre producte.

—La meva dona… —La veu se li apaga.

—Què hi té a veure la vostra esposa, en això?

En aquest punt, en Meermans deixa anar el barret a terra i el torna a recollir escurant-se la gola. En Johannes aixeca el cap sense apartar mai la vista del seu vell amic.

—En Brandt sempre ha volgut que es fes la seva voluntat, amb una insistència insolent —diu en Meermans, girant-se de cara a en Johannes—. Però no m’havia adonat de fins a quin punt n’éreu, d’insolent. Els suborns que pagàveu, el deute que acumulàveu, no només respecte a mi, sinó també als gremis, als funcionaris i als amics.

—Qui són aquests homes? —pregunta en Johannes—. Ensenyeu-me’ls.

—És per la vostra ànima que sóc aquí, avui…

—No us dec res, Frans. Ni a cap home…

—Però Déu m’ha parlat, Johannes.

—Déu?

—M’ha dit que amb el meu silenci ja no n’hi ha prou.

Fins i tot el mateix Meermans sembla sorprès del que diu, com si ell mateix s’hagués atrapat in fraganti, aclaparat per l’impuls i la franquesa del seu propi instint, un regust amarg de la seva actuació.

—Sempre heu estat disposat a denigrar-me, Frans…

—El meu vell amic necessita la salvació, Schout Slabbaert. Està desfet. Viu a l’ombra del dimoni. No podia veure el que vaig veure aquell vespre i callar. Cap ciutadà d’Amsterdam podria.

Havent acabat el discurs, en Meermans aixeca el cap com si esperés trobar alleujament, però no en troba, només veu en Johannes davant seu, amb cara de fàstic. A poc a poc i amb un dolor atroç, en Johannes redreça l’esquena. Fins i tot des de dalt, la Nella sent els espetecs dels ossos.

—Tots som febles, Frans —diu en Johannes—, però uns més que d’altres.

En Meermans acota el cap, i el barret li cau de les mans. El públic, en veure-li pujar i baixar les espatlles, queda en suspens i en silenci. En Johannes li ha posat un mirall al davant perquè s’hi mirés, i en comptes de la seva imatge, hi ha vist un forat fosc. Ningú no toca en Meermans, ningú no s’hi acosta per consolar-lo o per felicitar-lo pel que ha fet.

—Frans —diu en Johannes—, que no heu enxampat un sodomita, un home àvid que sempre aconsegueix el que vol? Que no heu ajudat a netejar aquests canals i els carrers de la ciutat? Com és, doncs, que l’única cosa que sabeu fer ara és plorar?

La sala irromp en crits i xiulets. L’Slabbaert demana silenci perquè ell i el schepenbank puguin decidir el veredicte.

—No —crida en Johannes ben alt, apartant la mirada d’en Meermans i girant el cap vers el Schout—. Això no és correcte.

La sala torna a emmudir, el públic de la tribuna allarga el coll per veure aquest home que ha alterat l’ordre perfecte de la comunitat amb el seu encís i la seva naturalesa perillosa. En Johannes s’aixeca amb gran dificultat i es repenja a la cadira.

—És habitual que l’acusat pugui parlar.

L’Slabbaert s’aclareix la veu mirant-lo amb un odi gens dissimulat.

—Voleu parlar? —pregunta.

Com un ocell amb les ales trencades, en Johannes alça els braços tant com pot. En Jack deixa anar un crit quan els plecs de la capa fosca cauen torts a terra.

—Al matí, us vestiu amb aquesta roba, Pieter Slabbaert —diu en Johannes—, i vós també, Frans Meermans; i tots dos amagueu els pecats i les flaqueses en una capsa sota el llit, amb l’esperança que, enlluernats per les vostres vestidures, ens n’oblidarem.

—Això ho heu de dir per vós mateix, Johannes Brandt, no per mi —diu l’Slabbaert.

En Johannes el mira.

—Jo sóc l’únic pecador d’aquesta sala? —pregunta mirant al voltant i aixecant la vista cap a la tribuna—. Ho sóc?

Ningú no respon. Una gran quietud davalla sobre la multitud.

—He treballat per aquesta ciutat —continua dient— des que vaig ser prou gran per fer-ho. He navegat cap a terres que ni sabia que existien, ni en somnis. He vist homes lluitar, morir i treballar per aquesta república, en platges càlides i mars embravits, arriscant la vida per un destí més gloriós que el que se’ls va concedir quan van néixer. Esforçant-se, construint, mai satisfets de si mateixos. El Schout Slabbaert em retreu el meu criat africà, un home de Dahomey. Que potser sap on és Dahomey, el senyor, mentre es pren el te ensucrat i es menja els seus panets? En Frans Meermans critica les meves llibertats, però no té cap remordiment de consciència gaudint de les seves. Busqueu un mapa, senyors, i aprengueu.

»Vam acollir una nena òrfena. He pagat la formació d’aprenents, he treballat infatigablement contra les onades. I ara les onades ens ofegaran a tots, senyors. He vist els llibres de comptabilitat, he vist com la VOC s’està enfonsant dins l’aigua, però en aquest temps jo no m’he aprofitat de les necessitats de ningú; no he subornat ningú perquè cometi perjuri. He intentat fer feliç la meva dona, tant com ella me n’ha fet a mi durant el temps que hem compartit. Però el problema és, senyores i senyors, que aquells que no tenen horitzons volen ensorrar-nos els nostres. No tenen res, només totxos i bigues, ni una engruna de la immensa joia de Déu. —Mira en Jack—. Els compadeixo de debò. Mai no mantindran la república en l’esplendor que jo he vist.

Caminant com un vell, en Johannes s’acosta a en Meermans. Aixeca la mà i en Meermans es retreu, esperant un cop. En Johannes li toca l’espatlla tremolosa.

—Frans —diu en Johannes—, us ofereixo el meu perdó. —En Meermans sembla enfonsar-se sota l’estranya força d’aquella mà—. I tu, Jack Philips?

En Jack aixeca la vista i el mira als ulls.

—Jo?

—Ets dur com una pedra, un roc llançat en un llac. Però les ones que generes no et deixaran estar mai tranquil.

—Traieu-lo d’aquí! —crida l’Slabbaert, assenyalant en Johannes.

Els homes del schepenbank miren el presoner amb perplexitat, com si, igual que un gegant entre homes, pogués esclafar-los només de tocar-los. La sala esdevé una cacofonia de murmuris i expressions de desaprovació, i en Pellicorne es veu malalt d’excitació. La mort plana a l’aire, insinuant-los a tots l’horror o la felicitat en el més enllà. No volen que en Johannes se’n vagi, el volen aquí. D’altres vegades els rics els han volgut fer callar, però ni un no ha sabut portar el poder amb tanta lleugeresa, ni ha descobert la dentadura postissa del magistrat i ha suscitat les rialles.

Però s’enduen en Johannes, i el schepenbank s’aplega al voltant de l’Slabbaert formant mitja rotllana, mentre en Meermans, blanc i tremolós, se’n va amb pas insegur cap a una cadira allunyada. L’Estat està a punt d’exercir el poder i tothom està tens. La Nella no és pas diferent. Sent una pressió entre les cames, com si hagués d’escapar-se-li el riu de tanta por que té.

Passen els minuts. Deu, vint, trenta. És esfereïdor veure aquells homes decidir el destí d’en Johannes. Sempre hi ha la possibilitat d’un indult, però l’Slabbaert, ajupit al centre de la mitja rotllana, parla fluix, just perquè el sentin els altres homes.

Finalment se separen i tornen a les seves cadires. El Schout avança amb pas feixuc cap al requadre enllosat del centre i demana que tornin a fer entrar en Johannes Brandt. Sense escorta, el presoner entra a poc a poc un altre cop, arrossegant els peus malmesos. En Johannes s’atura davant del Schout i el mira directament als ulls. La Nella s’alça entre les ombres i aixeca el braç. Sóc aquí, diu baixet, però en Johannes està concentrat en la cara de l’Slabbaert, i la Nella és incapaç de parlar més alt i vèncer la basarda que sent.

—Heu estat descobert —diu l’Slabbaert—. El crim de la sodomia pretén destruir la integritat i el caràcter sagrat de la nostra societat. Us sentiu tan orgullós de vós mateix i de la vostra riquesa que heu oblidat el vostre Déu. Hi ha testimonis que van sentir i van veure el vostre plaer, però també el vostre pecat.

L’Slabbaert recorre el perímetre del quadre central de la sala. En Johannes té les mans agafades a l’esquena. La Nella sent que li puja alguna cosa i s’ennuega per l’esforç d’impedir que li surti.

—La mort ens sobrevé a tots —declama l’Slabbaert—. És l’única cosa segura d’aquesta vida.

No, pensa la Nella. No, no, no.

—Pel crim nauseabund que heu comès, que quedi constància avui, el novè dia del gener de 1687, que jo, Pieter Slabbaert, Schout d’Amsterdam, i els sis membres del schepenbank d’aquesta ciutat, us considerem, a vós, Johannes Matteus Brandt, culpable del càrrec d’atac sodomític a en Jack Philips, culpable d’assalt i de l’ulterior suborn. Per consegüent, declaro que mereixeu el càstig de morir ofegat, llançant-vos al mar amb un pes lligat al coll, aquest diumenge quan es pongui el sol. Que el nou baptisme de Johannes Brandt sigui una advertència per a tots vosaltres. I que Déu s’apiadi de la seva ànima pecadora.

Durant un instant, una dècima de segon, la Nella té la sensació que la sala s’allunya. Alliberada del cos i de la ment, forceja amb l’aire, intentant aturar l’esfondrament del seu món. Llavors, quan en Johannes s’aclofa a terra, el dolor que ha intentat reprimir s’empara de tota ella. La sala s’omple de soroll estrident, la inunda, la xucla cap ensota. Ella prova de resistir, obrint-se pas entre la gent del passadís, sabent només que ha de fugir d’aquesta sala abans no es desmaï. Ja aixequen en Johannes i se l’enduen arrossegant-lo amb els peus a pocs centímetres de les lloses.

—Johannes —crida—. Vindré a buscar-te!

—No —diu una veu.

La Nella està segura d’haver-la sentida, una veu de dona que ve del capdamunt de les escales de la tribuna. Es gira i en busca cegament la propietària. I llavors ho veu, un moviment sobtat, el llambreig inconfusible d’un cap ros i clar.