Maneres de ser viu

Dissabte al matí, la Nella agafa un pastís del rebost pensant-se que és fet de gerds i móres. Té molta gana, perquè des del veredicte gairebé no ha menjat.

La crosta enganya, perquè resulta que amaga una empanada feta de peix, de vulgar palaia, en comptes d’un pastís de fruita del bosc. Nerviosa com està, li sembla gairebé que l’empanada es burla d’ella. Trista, es pregunta si la Cornelia tornarà a fer mai més res de dolç. La imatge d’una nou ensucrada podria evocar la Marin i les seves delicioses contradiccions.

Amb un rau-rau a l’estómac, se’n va a la botiga de la Hanna i de l’Arnoud, al signe dels dos cons de sucre.

—Ens en quedarem més —diu l’Arnoud quan la veu—. Combina bé amb la bresca i, sens dubte, deveu voler treure-us-el de sobre.

—Arnoud! —el renya la Hanna—. Perdoneu, Nella. No li van ensenyar bones maneres, a la Haia.

La Nella somriu. El negoci és el negoci. No m’heu de caure bé, Arnoud, pensa, encara que aprecia la Hanna, que parla clar i és una diplomàtica vestida amb un davantal polsegós. Tan bon punt hagi venut aquest sucre, es diu a si mateixa, ficarà la nina de l’Arnoud en un abellar de la ciutat perquè quedi coberta d’àvides abelles.

—Veniu —diu la Hanna indicant-li que s’assegui al banc de fusta polida del davant. L’Arnoud se’n va al fons del local amb pas ferm i es posa a remenar safates fent molt de soroll.

—Tasteu aquesta nova beguda de cacau que provo de fer —diu la Hanna en un to alegre—. Hi he posat una mica del vostre sucre i unes quantes llavors de vainilla.

És veritablement deliciosa. Com un feliç record de la infantesa, la beguda reanima la Nella.

—Heu sentit la notícia? —pregunta la Hanna.

—Quina?

—Que els burgmestres han aixecat la prohibició de fer galetes amb formes humanes. Encara que els nostres gossos fossin tan populars, m’alegro que puguem tornar a fer enamorats per als qui tenen la sort de ser joves i d’estimar. És una bona notícia per al vostre producte.

La Nella, agraïda, envolta la tassa rodona de terrissa amb els dits.

—Ho és. —Però no n’hi ha prou amb aquella notícia per treure-li la tristor aclaparadora que sent a dins—. No em puc entretenir gaire —diu, pensant en la seva nova família, la meitat de la qual acaba de conèixer.

—És clar —diu la Hanna, mirant-la amb atenció.

Que ho sap?, es pregunta la Nella. La Cornelia ha sabut mossegar-se la llengua?

—Però us estic agraïda —diu—, per la vostra amistat i per la vostra manera de comerciar.

—Faria qualsevol cosa per ella —diu la Hanna.

La Nella imagina la Hanna i la Cornelia a l’orfenat… Quines promeses es van fer?, quins juraments de sang fins a la mort? La Hanna abaixa la veu.

—Des que em vaig casar… —Fa una pausa, mirant cap enrere, cap a l’Arnoud—. Aquest negoci m’ocupa totes les hores del dia.

—Teniu l’Arnoud.

—Per això mateix —fa la Hanna, somrient—. No és un home cruel, ni tampoc egoista. Jo vaig triar aquesta vida. —S’inclina cap endavant i xiuxiueja—: Us pagarem els diners que us fan falta. De llavors petites en creixen flors esplendoroses.

La Nella mira cap a l’obrador.

—Què hi dirà l’Arnoud? No puc vendre a preu baix.

La Hanna arronsa les espatlles.

—Hi ha maneres de persuadir-lo. També són els meus diners. En vaig fer i estalviar tants com vaig poder abans de casar-me. El meu germà jugava per mi a la borsa i, una vegada hi vaig haver guanyat, li vaig dir que parés. Ell, a diferència d’altres, em va fer cas. —Sospira—. L’Arnoud admira les meves habilitats, però sembla que a poc a poc ha anat oblidant d’on ha sortit la meitat del seu capital. Li agrada el nou paper de comerciant de sucre. Li ha donat categoria al gremi dels pastissers. Potser el nomenaran mestre. Com que el producte és bo, pensen que ell també. —La Hanna fa un somriure afectuós—. Noves receptes, plans per créixer. Vol anar a vendre la següent remesa de sucre a Delft i Leiden, i també a la Haia. —La Hanna fa una pausa—. I jo l’he encoratjat en totes aquestes decisions.

—L’acompanyareu?

—Algú ha de portar la botiga d’aquí. Ens quedarem tres-cents cons més. I us donarem sis mil florins. Un preu just, no trobeu? Els cristalls de sucre em són més útils que els diamants, senyora Brandt.

Què està comprant la Hanna?, es pregunta la Nella, contenta de la quantitat que ha proposat. Tranquil·litat, l’ocasió de gaudir dels fruits d’haver treballat tant?

—A la llarga —diu la Hanna—, crec que tots hi sortirem guanyant.

La Nella surt de la botiga de la Hanna i de l’Arnoud i es dirigeix ben de pressa cap a l’Stadhuis. El guàrdia li obre la reixa, ella recorre el mateix passadís i el guàrdia fa córrer la porta d’en Johannes. Aquesta vegada li costa tres florins poder-se quedar més estona que el quart d’hora habitual. L’existència finita d’en Johannes fa que el guàrdia sigui més car, però la Nella n’hi donaria deu vegades més, si calgués. Se sent una olor inconfusible d’aigua de roses i de carabassa al voltant del guàrdia. Mirant-se els diners que té a la mà, l’home assenteix amb el cap i tanca la porta de la cel·la.

Algú, potser la Cornelia, li ha afaitat la barba de quatre dies, per això en Johannes sembla més cadavèric, com si el crani li volgués sortir cap enfora. Li hauria d’haver portat una camisa neta, pensa, forçant la vista per veure el seu marit a la penombra. La que duu està estripada i esclarissada. La Nella s’empassa la saliva, armant-se de valor per assimilar el que veu. En Johannes seu a la màrfega de palla, amb el cap repenjat a la paret humida de totxos, i les cames, llargues com són, se li torcen d’una manera estranya.

La Nella s’adona que s’assembla molt a la Marin, altiu i reposat, encara ara força ben plantat. Se li fa un nus a la gola. Hi ha excrements en un racó, tapats de qualsevol manera amb palla. Ella mira cap a un altre costat.

Si l’hi expliqués tot, es pregunta, qui pensaria que l’ha traït més, en Johannes? Recorda en Jack escridassant l’Otto: «Sap el que has fet». En Johannes, una vegada, durant aquella baralla al saló, havia qüestionat la devoció de la Marin, i més tard ella havia dit que havia agafat una cosa del seu germà que no li pertocava. Que potser en Johannes ho sabia i havia fet els ulls grossos? Sembla increïble. Sovint ell i la Marin discutien per l’Otto, reclamant-lo com si fos un territori, discutint sobre qui l’apreciava o el necessitava més.

Vora en Johannes encara hi ha dues empanades intactes.

—Te les hauries de menjar ara que són toves —li diu.

—Vine a seure aquí —respon ell, en veu baixa.

Que fràgil que es veu! Els ulls tan apagats! La Nella gairebé nota com se li dissol l’ànima en l’aire, en el no-res. Voldria atrapar-la i retenir-la dins del puny perquè no s’escapés.

—Ja he començat a vendre el sucre —diu, asseient-se—. Un pastisser m’hi ajuda.

—No crec que demà ja l’hagis pogut vendre tot —respon ell, mig somrient.

La Nella es reprimeix l’instint de sanglotar. Sembla que la Cornelia ha complert la promesa de no dir-li res de la Marin, però com poden amagar-li el que ha passat? Com és possible que no ho sàpiga? La seva germana, la seva adversària més estimada, és morta, i elles no n’hi diuen res.

—De tota manera, en Meermans ara no acceptaria el suborn —diu en Johannes—. Sembla que, al capdavall, hi ha coses que no tenen preu. La Marin tenia raó: les coses abstractes no es poden comprar. Certament, no es pot comprar la traïció.

La Nella pensa en la Lysbeth Timmers.

—Però això és Amsterdam…

—On el pèndol oscil·la de Déu al florí. En Frans diu que ho fa per salvar-me l’ànima, però en el fons està enfurismat perquè no vaig vendre el sucre. Lluita pels seus cons de sucre titllant-me de sodomita.

—És aquesta l’única raó, la revenja?

Ell la mira en la penombra, i la Nella té ganes que li expliqui la seva versió del que va passar amb la Marin i el seu rebuig de casar-s’hi. Però ell és lleial fins a la mort.

—Aquest sucre representava molt per a ell —diu—. I jo el vaig menysprear amb la meva indiferència.

—Per què ho vas fer? Per en Jack?

—No. Perquè sentia la fortor de cobdícia d’en Frans i de l’Agnes i em feia tan fàstic com el producte mateix.

—Però ets comerciant, no pas filòsof.

—La cobdícia no és cap requisit per ser un bon comerciant, Nella. Anhelo molt poques coses per a mi mateix. I tens raó: no sóc filòsof. Només sóc un home que ha estat a Surinam.

—Vas dir que el sucre era deliciós.

Ell fa un somriure trist, mirant l’entorn.

—I aquesta és la meva generosa recompensa. En els negocis, el secret consisteix a no preocupar-se gaire, a estar sempre preparat per perdre-hi. Jo em preocupava massa i alhora massa poc.

La perspectiva de la pèrdua més important d’en Johannes és cada vegada més imminent.

—No vaig entendre bé la situació. Velles ferides —diu—. Tant se val. Ara no hi ha res a fer. La Cornelia em va deixar xop amb les seves llàgrimes, i ara tu. Em podries haver portat una camisa neta. Quina mala esposa que ets —la renya, estrenyent-li la mà—. Has de dir a la Marin que no ha de venir aquí.

La Nella sent que dins seu s’estén un gran buit, com una onada.

—Que no vingui? —repeteix.

—No vull que em vegi així.

—Johannes —diu la Nella, desesperada per canviar de conversa—, per què et va trair, en Jack?

En Johannes es passa una mà pels cabells grisosos.

—Nella, ni tan sols puc pensar-hi. —En aquell silenci nauseabund, la Nella s’adona de l’esforç que fa en Johannes per contenir la por—. Hauries d’haver sentit el testimoni de l’Agnes —afegeix—. Sempre ha tingut un caràcter fràgil, però en aquell moment crec de debò que es va trencar.

Parla de pressa, intentant treure’s del cap aquells pensaments foscos.

—L’Agnes sempre ha estimat en Frans, però l’amor pot ser un verí. Fins a quin punt aquesta vegada va fer el que ell li manava de bon grat, no ho sé. Ella creu en el seu Déu, és clar, i en l’ordre sagrat de les coses. Però dijous al matí hi havia alguna cosa estranya en ella. Semblava totalment trastornada, com si sabés molt bé que feia una cosa incorrecta però que de tota manera l’havia de fer. Probablement mai no s’havia conegut tan bé a si mateixa i s’havia sorprès de si mateixa com en aquell moment.

En Johannes riu en silenci, i la Nella es guarda aquell so al cor, jurant-se a si mateixa que mai no l’oblidarà.

—La Marin sempre va tenir raó pel que fa a l’Agnes i en Frans —afegeix—. Són de la mena de gent que veuen sucre fet malbé a tot arreu.

Déu sap que el marit de la Nella no ha sabut mai copsar el caràcter de la gent, però, pel que fa a la Marin, en Johannes sempre ha sabut valorar-la. És generós vers la seva germana, i la Nella té gairebé la sensació que la Marin és amb ells, resplendint en la penombra de la cel·la.

Ella no és com en Jack, i no arrencarà del marc la imatge que en Johannes té de la seva germana. No pot de cap de les maneres explicar-li tot el que ha perdut, ni dir-li que, al capdavall, tots plegats coneixien ben poc la Marin.

—Els odio, Johannes —diu—. Amb tota la meva ànima.

—No, Nella, no paga la pena. La Cornelia em va explicar la feina que has fet amb l’Arnoud Maakvrede. No em ve de nou, però em va agradar molt saber-ho. Pensar que el sucre es queda aquí, a la república!

—La Marin m’ha ajudat molt —diu, sentint el pes de la clau del magatzem al pit.

En silenci s’entrellacen les mans, com si el tacte de la pell pogués allunyar l’albada.