La noia abandonada

L’endemà, quan la Nella es desperta, la Cornelia ja ha encès el foc. Es vesteix tota sola i decideix no posar-se la pitrera que tant la constreny; s’estima més una camisa i una armilla que les barnilles d’os de balena que li imposaria la Cornelia.

—Han portat res per a mi? —pregunta a l’Otto quan ja és a baix.

—No, senyora —respon ell, i sembla alleujat.

La Nella encara té al cap l’observació de l’Agnes: «A en Frans li agrada que el vagi a veure». Malgrat l’eufòria que havia sentit després d’haver tocat el llaüt i d’haver estat salvada per la Marin de l’interrogatori de l’Agnes, la vetllada del dia abans li ha deixat un regust d’insatisfacció.

Si bé la Nella no té cap desig d’imitar l’Agnes Meermans en res, potser és veritat que sap més coses del matrimoni que ningú d’aquesta casa. La gent ha de veure que encoratjo en Johannes, pensa, que elogio la feina que fa. A canvi, potser ell m’elogiarà a mi aviat? El seu pla és anar a veure en Johannes a la feina de sorpresa, i després, tornar al signe del sol. Si no hi ha en Caragravada per allà, la miniaturista potser voldrà parlar amb ella.

La porta de l’estudi d’en Johannes és oberta, i la Nella veu que els mapes i els papers encara són escampats per terra. Tot i que les altres habitacions ja tornen a estar immaculades, en tota la casa hi ha silenci, un aire de cansament com el de després d’un combat.

La Nella entra al menjador i s’atura en veure la Marin no vestida del tot. Porta la bata sobre una brusa i unes faldilles, i quan la veu se l’estreny. Duu els cabells castanys clars deixats anar i li cauen més avall de les espatlles, desprenent una vaga olor de nou moscada. És la Marin de sempre, però més suau i més pletòrica.

—Ja se n’ha anat a Oude Hoogstraat en Johannes? —pregunta la Nella.

L’Otto entra i li serveix cafè, i aquella olor amarga li desperta els sentits. Del broc en regalimen unes quantes gotes i s’escampen per sobre les tovalles com illes verges en un mapa. El criat fixa la mirada en les taques que acaba de fer.

—Per què? —pregunta la Marin.

—Volia preguntar-li on és Bergen.

—És a Noruega, Petronella. No el molestis.

—Però…

—I per què vols saber on és Bergen, precisament? L’única cosa que fan allà és comerciar amb peix.

Al vestíbul, la Cornelia escombra les rajoles blanques i negres del voltant de la porta del carrer, ben concentrada. L’Otto baixa a la cuina deixant un rastre d’olor de cafè. La feble llum d’octubre es filtra, apagada, per les finestres altes, i les espelmes de sèu, rescatades altre cop del seu amagatall, ja estan enceses. Quan la Nella descorre les baldes i obre la porta, la Cornelia para i es redreça quan entra l’aire fresc de fora.

—Senyora, només són les vuit —diu, amb el cap ben dret, aferrant l’escombra com si fos una llança—. On aneu tan d’hora?

—He de fer uns encàrrecs —diu la Nella, que comença a empipar-se davant de la mirada poc convençuda de la Cornelia. Es torna a sentir empresonada. Aquella nova sensació de poder que havia experimentat en tocar el llaüt s’esvaeix ben de pressa.

—Les dames no fan encàrrecs, senyora —diu la criada—. Han de saber estar al seu lloc.

Això és com una bufetada, un ultratge que a Assendelft cap criat no hauria gosat fer.

—No hauríeu de sortir —insisteix la Cornelia, gairebé desesperada. La Nella es gira per respirar l’aire de fora i allunyar-se de la fortor del fum de les espelmes i de la cara vigilant de la Cornelia—. Sigui com vulgui, no hi hauríeu d’anar tota sola —murmura la criada, aquesta vegada en un to més suau, posant-li una mà sobre el braç—. Jo només…

—A diferència de tu, Cornelia, puc anar on vulgui.

Serà interessant veure el seu marit a la feina, ser testimoni dels seus esforços per consolidar la fortuna. És una manera d’entendre’l. La Nella tomba al Kloveniersburgwal, on arriba l’olor del mar i on es veuen els pals de les embarcacions més altes a mitja distància. Mentre avança pel canal, fins i tot li passa pel cap d’ensenyar a en Johannes les rèpliques de les seves estimades gosses, perquè està segura que li agradarien.

Travessa l’arc principal de l’entrada de la VOC que hi ha a Oude Hoogstraat, a prop de l’arsenal, on se sent el soroll metàl·lic d’escuts i plastrons que hi guarden segons la mida. Aquest lloc és el centre de tota la ciutat, alguns dirien que de tota la república. El seu pare li va dir una vegada que Amsterdam havia aportat més de la meitat dels fons de tot el país destinats a la guerra. Semblava que es malfiava de la riquesa i del poder de la ciutat, però la seva veu estava impregnada d’admiració i nostàlgia.

La Nella recorre el perímetre del primer pati, atordida per la monotonia de les parets de totxos. A l’altre costat, al racó, hi ha dos homes que parlen i quan passa per davant seu, fan reverències. Ella també s’inclina i ells se la miren encuriosits.

—A la VOC no hi veiem mai dones —diu el primer.

—Només a la nit —afegeix el seu amic—, fent olor de mesc de vainilla.

—Busco en Johannes Brandt —diu ella, amb la veu nuada d’ansietat davant de l’actitud provocativa dels homes. El front del segon home és ple de grans vermells, sembla gairebé un nen. Déu ha fet anar el pinzell amb murrieria, pensa.

Els homes intercanvien una mirada.

—Travesseu aquell arc del segon pati i veureu una porta al fons a l’esquerra —diu el primer—. Allò d’allà dalt és confidencial —afegeix—. Les dones no hi poden entrar.

La Nella sent les seves mirades al clatell quan travessa el segon arc. Ningú no respon quan truca a la porta del fons a l’esquerra i, impacient, l’empeny. La sal ha penetrat en l’espars mobiliari i les parets; per això, l’habitació és freda i humida. Al fons hi ha una escala de cargol i comença a pujar-la, amunt, amunt, fins que arriba a una planta més airejada i a un llarg corredor al final del qual hi ha una altra porta gran de roure.

—Johannes? —crida.

Sempre li he d’anar al darrere, pensa, sempre m’he d’esperar davant de la porta. Es posa a córrer cap al seu despatx, lleugera com un gat, emocionada de pensar en la sorpresa que tindrà ell.

El mànec de la porta del final del corredor és rígid i quan la Nella l’empeny amb força i la porta s’obre de cop, el nom del seu marit se li encalla al coll.

—Joha…?

Al fons de l’habitació, en Johannes està estirat en un catre, ben nu, incapaç de moure’s perquè sobre el seu entrecuix hi ha un cap de rínxols foscos.

Els rínxols semblen atrapats en aquella part del seu marit. I llavors la Nella veu que el cap es mou amunt i avall, amunt i avall. El cap pertany a un cos, a un tors magre, a un parell de cames agenollades i mig amagades darrere el catre.

En Johannes obre els ulls en sentir un cop de porta, i, esfereït, encara els obre més quan veu la seva dona. El cos se li comença a arquejar. El cap rinxolat s’alça i és en Jack Philips, que amb la boca oberta i els ulls espantats gira la cara pàl·lida cap a ella. Es redreça a l’altra banda del catre, i el seu pit, nu i llefiscós, atreu la mirada esgarrifada de la Nella.

Com si es mogués per sota de l’aigua, en Johannes no és capaç de tapar-se. Els seus moviments són lents i sembla que no pot respirar. La seva cosa, el seu cuc, és un pal de vaixell, ben carnós, ben dret i brillant. En Johannes aparta en Jack i s’incorpora com una cortesana fornida del seu recambró; el seu pit és ample i molt més pelut que el del jove.

La finestra és oberta i a la claror grisa del dia tots es veuen esblanqueïts.

—Nella —li diu el seu marit, però ella té el cap encès i gairebé ni el sent—. No hauries de… No…

L’encanteri es trenca i en Jack llança a en Johannes la camisa. Tots dos forfollegen —braços, dits, genolls—, sense traça, tots dos espantats, i mentre la Nella observa els seus moviments apressats, els genolls li fallen. Des de terra mira cap amunt i veu que el seu marit ha aconseguit posar-se dret. Estira el braç —per agafar-la a ella, en Jack, la roba…, no ho sap—, és com si intentés agafar unes cordes invisibles penjades en l’aire. En Jack de Bermondsey, descamisat, es passa els dits pels rínxols. La ganyota que fa és de burla o de dolor? O de totes dues coses alhora? Aquella idea es fon en el brogit que la Nella té dins del cap, i es tapa els ulls amb les mans.

L’última cosa que veu és el penis d’en Johannes, que comença a relaxar-se, llarg i fosc, contra la cuixa.

El silenci retruny dins les orelles de la Nella, i del cor li esclata un dolor molt fort. La humiliació s’escampa en pocs segons, com una espora negra que es multiplica en mil, i el mal, fins ara somort, troba per fi una veu. No sap si ell la pot sentir, si les paraules li surten de la boca.

—Idiota, idiota, idiota —xiuxiueja, tancant els ulls amb força.

Sent les cames feixugues com el plom, la pell li crema i el cos li pesa com una roda de molí. Nota unes mans d’home damunt seu i, mentre l’aixequen, i amb el cap penjant, veu els cinc dits blancs d’un dels peus d’en Johannes. És la primera vegada, des de la pessigada de la Marin, que algú la toca.

—Nella —diu una veu familiar.

És la Cornelia. La Cornelia ha vingut. La Nella es deixa arrossegar i totes dues surten de l’habitació i travessen corrent el passadís interminable, com si fugissin d’una ona.

En Johannes la crida. La Nella el sent, però no pot respondre; però voldria fer-ho, si pogués? De la boca no li surt cap paraula, se li encallen a la llengua.

La Cornelia baixa amb ella els últims graons, l’obliga a posar un peu davant de l’altre, per l’amor de Déu, senyora, camineu, si us plau, camineu i tornem a casa. Passen per davant dels mateixos homes que encara són al pati. La Cornelia l’ha d’arrossegar i tapa el cap de la Nella perquè ningú no vegi la cara de consternació de la mestressa.

Mentre enfilen el Kloveniersburgwal, a la Nella li puja una glopada de dolor a la boca i li vénen nàusees. La Cornelia li tapa la boca amb fermesa, perquè si xisclés, cridaria massa l’atenció en aquells carrers estrets i vigilants.

Arriben a casa. La porta s’obre com per art de màgia, però la Nella veu la Marin i l’Otto que s’esperen en la penombra. Amagant la cara, deixa que la Cornelia li faci de barrera i l’ajudi a pujar les escales. S’enfila al llit i estira els llençols nupcials plens de brodats, intentant de respirar, però les llàgrimes l’ofeguen.

De molt endins surt un udol, un crit que esquinça l’aire.

La Nella sent que algú li acaricia el front, una vegada i una altra, i que l’aguanta mentre li fan baixar una beguda coll avall. Se sent els propis udols cada vegada més febles, i el darrer s’apaga quan l’Otto, la Marin i la Cornelia s’inclinen com els Reis d’Orient davant del bressol; les cares, unes llunes plenes d’inquietud.

Sóc jo que m’he equivocat, pensa la Nella. Idiota. No hauria d’haver…

Els altres desapareixen i ella s’enfonsa, mentre la imatge del seu marit nu es va esvaint amb ella sota un toll fosc.