El florí i la nina

Potser feia mesos que l’Agnes tenia aquesta figura. M’envejava la casa de nines, pensa la Nella, fent veure que en tenia una i delatant-se a si mateixa als graons de l’entrada, el dia del sopar en què vam tastar el sucre. «Vull que la meva sigui millor que la seva», havia dit a en Frans. I, sens dubte, només hi ha un lloc d’on la podia haver tret, l’Agnes! Aquesta nina és molt oportuna i molt exacta, i li dol haver d’acceptar que l’han feta per a una altra persona.

La Nella es fica la seva rèplica brillant dins de la butxaca, juntament amb els florins de l’Arnoud, i baixa corrents les escales a la recerca dels Meermans. La pluja ha afluixat una mica, hi ha una claror boirosa. Els espectadors s’estan pel carrer estret, evitant els bassals. Llavors entreveu la gorgera antiquada i blanca i la túnica negra del pastor Pellicorne. La cara immaculada, la corona de cabells grisos, aquells ulls de predicador embogit. Al seu voltant s’hi ha aplegat tot de gent, com obriülls enganxats a la llana.

—Això és pecat —declara mentre va plovent—. Fa pudor. En Johannes Brandt ha menat una vida pecaminosa.

—És la conseqüència del luxe —comenta la dona que té al costat.

—Però ha aportat diners a la ciutat —diu un home—. Ens ha fet rics.

—Qui exactament ha fet ric? I mireu com ha repercutit això en la seva ànima —diu en Pellicorne. Pronuncia la paraula xiuxiuejant, com si, exhalant un darrer sospir, volgués determinar l’actitud abominable d’en Johannes Brandt.

La Nella no pot respirar. A mesura que la fortor densa i impregnada de fum de la carn de les tavernes va baixant per les parets, es van enlairant unes pudors de menjar fet malbé. En Pellicorne desvia la mirada cap a ella.

—Estàs bé, noia? —pregunta una de les dones que envolten el pastor, però la Nella no respon.

—És la dona —xiuxiueja algú, i es giren més caps.

Mireu-me bé, doncs, pensa ella. Mireu-me bé.

—Sí —crida—. Sóc la seva dona.

—Déu veu el que passa darrere les portes, senyora —diu la primera dona—. Ho veu tot.

La Nella camina en direcció contrària, estrenyent la nina que duu a la butxaca. Prova d’imaginar la casa sense en Johannes. «No», es diu a si mateixa, amb la sensació que la vida del seu marit se li esmuny de les mans. «No el pots deixar morir».

—Senyora Brandt —diu una veu.

Ella es gira. Davant seu hi ha en Frans Meermans. «No perdis la calma, Nella Elisabeth».

—Senyor —diu—. Us buscava. On és la vostra esposa?

En Meermans es cala bé el barret.

—L’Agnes se n’ha anat a casa —diu—; tornarà demà. No es troba gaire bé, d’ençà que ha vist l’horror…

—Heu d’aturar-ho, senyor. Paga la pena matar el vostre amic per diners? —Dubta—. O fer tan desgraciada la Marin?

En Meermans sembla incòmode.

—En Johannes Brandt no és amic meu, senyora. I l’Agnes ha de testimoniar davant de Déu. Em sap greu per la senyora Marin, però el que el vostre marit va fer amb aquell noi no pot quedar impune.

—No es tracta del que va fer en Johannes amb en Jack, oi? —fa la Nella en veu baixa—. Es tracta del que va passar fa dotze anys. Us penseu que el meu marit us va desgraciar la vida. Però no va ser ell.

En Meermans s’encarcara.

—Senyora…

—Sé què va passar, senyor —diu ella, desesperada—. Vós i la Marin. Comprenc la gelosia de l’Agnes, però…

—Calleu —contesta ell entre dents—. Guardeu-vos per a vós aquesta imaginació malaltissa.

—Fa dotze anys, en Johannes va prendre una decisió per vós —diu ella—, però ell no…

—No vull parlar d’això, senyora. —En Meermans mira neguitós el carrer, i fa una ganyota mentre la pluja continua amarant-li l’ala del barret.

—L’Agnes és la meva dona.

—Però això no s’ha acabat, senyor Meermans. I hi ha una altra cosa que hauríeu de saber. —La Nella treu els mil florins, amb la seva rèplica a sota—. Això és una part dels vostres diners —diu—. En Johannes va vendre una quantitat considerable del vostre sucre a l’Arnoud Maakvrede, senyor.

—Mil florins! Encara em preneu per un beneit? —L’expressió de la cara li canvia; sembla tens, espantat—. I això què és?

La Nella s’adona que mira aterrit la nina. Recorda aquell dia a Kalverstraat, quan desfilava amb la milícia de Sant Jordi i va mirar cap al signe del sol.

—D’on l’heu treta? —pregunta ell amb les dents serrades.

—Jo… sóc jo.

—Amagueu-la. Ara mateix!

La Nella respira profundament. Li he de dir això de la Marin, pensa. Potser és l’única cosa que pot aturar aquesta bogeria.

—Senyor —comença a dir—, la Marin està…

—No ho ensenyeu mai a ningú, això, em sentiu? —En Meermans s’espolsa l’aigua de la pluja del barret i li esquitxa el vestit.

La Nella es torna a ficar la nina a la butxaca.

—Per què no? —pregunta, però ell no respon—. Senyor, l’Agnes va encarregar una rèplica de casa vostra?

—Una bala de canó faria menys mal al meu matrimoni que aquestes maleïdes miniatures —contesta ell arrencant-li els diners de la mà—. Comptaré aquests florins i m’acomiadaré de vós.

—N’hi haurà més. I potser llavors us replantejareu el vostre pla contra el meu marit.

—No tinc cap pla, senyora. És la voluntat de Déu.

—Què us ha enviat la miniaturista?

En Meermans aixeca enlaire els florins esquitxats de pluja.

—Em sembla que us hauríeu de preocupar d’aconseguir-ne més, d’aquests!

Comença a ploure més fort. La gent passa corrents per davant seu per arrecerar-se altre cop a la tribuna. La Nella agafa el braç d’en Meermans per impedir que se’n vagi.

—La miniaturista us ha enviat coses que encara no han passat, senyor? O coses que ja han passat?

—Insinuacions malignes i mofa vil; cap holandès no hauria d’haver d’aguantar una cosa així. —En Meermans dubta fins que sembla que es deixa portar per l’oportunitat de parlar-ne, alleujat que hi hagi una persona que el pugui creure—. Jo amagava els paquets i els missatges, però l’Agnes sempre els trobava, o ells trobaven la manera d’arribar a l’Agnes. No és la gelosia que la trasbalsa, senyora, és aquella casa de nines. Si no hagués vist la vostra, res de tot això no hauria passat.

—Què és el que no hauria passat? Es troba bé, l’Agnes?

—«És la veritat», no para de dir l’Agnes. «Em diu la veritat». Per això vaig anar a Kalverstraat a fer detenir aquell miniaturista.

—Que vau fer què?

—La vostra casa de nines quedarà inacabada, senyora, de la mateixa manera que la de l’Agnes ha quedat arrasada. Als burgmestres els va interessar molt de saber que hi havia algú treballant dins de la ciutat fora de la jurisdicció gremial. Miniaturista! —es mofa—, això no és ni un ofici com cal.

La por s’empara de la Nella. No se sent el cos, només veu la cara grossa d’en Meermans, els seus ulls, ara com els d’un porc, l’amplada de la seva mandíbula.

—Senyor, què heu fet al miniaturista?

—Ja se n’havia anat, aquell espia pocavergonya. Però ja m’he assegurat que no pugui tornar. Han posat una bona multa a en Marcus Smit per permetre a algú que no és d’Amsterdam d’oferir els seus serveis a la Llista, i a la casa de Kalverstraat ara hi viurà una persona filla d’aquesta ciutat. —En Meermans li planta els mil florins sota el nas—. Us adoneu quin insult representa això, senyora? En podríem haver tret centenars de milers! Per culpa de la negligència d’en Brandt, el meu mitjà de subsistència se n’ha anat en orris.

Quina obsessió que té amb els florins, que poc que li importen totes les altres coses! A la Nella se li escalfa la sang fins que treu foc pels queixals.

—He vist els cons de sucre de l’Agnes —diu—. El tresor del qual vós també us beneficieu. I no estan podrits, però vós sí que ho esteu, i també la vostra dona. La Marin va fer ben fet de rebutjar-vos.

Ell recula trontollant.

—I crec que, senyor —diu ella—, més ben dit, sé que encara que a hores d’ara en Johannes ja hagués venut tots aquells cons, igualment el voldríeu veure ofegat.

—Com us atreviu, no sou res més que una…

—Confiteu-vos aquests florins, senyor —diu ella, i es gira, cridant cap al cel—, i que el miniaturista us empaiti a tots dos fins a l’infern!