Taques

—El senyor va trobar la Rezeki en un sac —diu la Cornelia al vestíbul, amb la veu nuada de dolor, observant la Nella mentre fica el cos rígid de la gossa en un sac de gra buit—. A la part del darrere de la VOC, fa vuit anys. Hi havia molts cadells, i tots morts, tret d’ella.

—Necessitem un pal de fregar, Cornelia. Suc de llimona i vinagre.

La Cornelia assenteix amb el cap. Encara hi ha restes de sang a les rajoles de marbre, però la criada no es mou. El marc del quadre que en Jack ha fet malbé ara està repenjat contra els plafons de la paret. La Marin ha manat buidar-lo.

—Al senyor tant li farà, senyora —li ha advertit l’Otto, però ella hi ha insistit—. No ho faig per ell —ha dit—. No puc sofrir veure’l mig destrossat. —L’Otto ha completat el que havia començat en Jack, amb la mà tremolant-li lleugerament mentre arrencava la tela de la fusta.

Ara, a la cuina, la Marin i l’Otto enraonen en veu baixa. És culpa meva, pensa la Nella. Jo vaig tornar a entrar la figura d’en Jack quan la Marin el va llençar a fora. I l’endemà era al marxapeu de casa, un senyal del que vindria. Si va ser la miniaturista que l’hi va deixar com un horrible presagi del que passaria en aquest vestíbul, per què faria una cosa així? Per què hauria de voler que aquest ésser perniciós fos a prop nostre?

—Cornelia —diu, aixecant-se—. Hem de netejar bé això.

La Nella prova d’encabir les potes de la Rezeki dins del sac, però són massa llargues.

Quan la Nella i la Cornelia baixen a la cuina, les potes de la Rezeki surten matusserament del sac, un regust de l’escena anterior sura entre la lluentor dels pots i de les cassoles. Tan a prop de Nadal, l’assassinat d’una gossa estimada de l’amo sembla el primer espectacle d’un carnaval macabre. L’assassí de la gossa és per allà fora, en algun lloc, refent-se d’alguna cosa més que d’una ferida física.

L’Otto posa les mans tremoloses sobre la taula de fusta de roure secular. La Nella té un garbuix al cap. Voldria consolar-lo, però ell ni tan sols la mira. La Dhana s’està arraulida vora el foc, gemegant davant del sac que té la Nella a la mà.

—La podem enterrar ara, si us plau? —pregunta la Cornelia.

Es fa un silenci tens.

—No —respon la Marin.

—Però començarà a fer pudor…

—Porteu-la al celler.

La Nella és qui deixa la Rezeki, amb suavitat, a les fosques, sobre la marga humida i les patates.

—Pobrissona —diu, ennuegant-se—. Adéu-siau!

—Què passarà si en Jack em denuncia? —pregunta l’Otto quan tornen a ser a la cuina—. Té el ganivet i la ferida per demostrar-ho, i una llengua per explicar el que vulgui. Ha parlat de proves, d’intent d’assassinat. La milícia em detindrà. I què passarà si en Jack diu per què ha vingut aquí?

—Exacte —fa la Marin, clavant un cop de puny a la taula—. El conec una mica, en Jack Philips. S’estima la vida. En Jack és un fanfarró però no anirà mai a veure les autoritats. Seria com signar la seva pròpia condemna a mort, i ho sap. És anglès, és un sodomita i abans era actor. No se m’acut res que els nostres burgmestres detestin més que aquestes tres coses.

—No té diners, senyora. Qui sap què pot arribar a fer un home quan està desesperat! —fa l’Otto amb cara de preocupació—. Si li pregunten per què ha vingut aquí, el senyor s’hi veurà embolicat.

Mou el cap d’un costat a l’altre, i la Cornelia s’hi acosta tota decidida amb una panera de herenbrood, unes quantes endívies i un tros de gouda daurat com el sol. La Nella talla el formatge mentre la criada s’entreté als fogons. Avui no hi haurà patates ni bolets per sopar, perquè la Cornelia no pot ni mirar la porta del celler, i encara menys tornar a baixar a la foscor. La Nella s’aferra als sorolls que fa la criada mentre feineja amb determinació: el terrabastall de cassoles, les cebes coent-se en mantega, els espetecs de la cansalada. El seu ritme irregular però constant ara és millor que qualsevol melodia alegre d’uns músics de carrer.

La Cornelia els posa les llenques de cansalada fregides al davant, i la Nella s’adona que està molt blanca i preocupada.

—El senyor em va salvar —diu l’Otto—. Ell m’ho va ensenyar tot. I mireu com l’hi he pagat ara. La Rezeki…

—Això ho ha fet en Jack, no tu. I, a més, mai no hi ha hagut cap deute pendent —diu la Marin—. El meu germà et va comprar perquè va voler.

A la Cornelia li cau una cassola feixuga a l’aigüera i deixa anar un renec en veu baixa.

—Em va donar feina, senyora —diu l’Otto.

La Marin suca un tros de pa al greix de la cansalada però no se’l menja. La Nella no entén el seu estat d’ànim. Sembla decidida a no deixar-se aclaparar pels esdeveniments, però, d’altra banda, mostra una actitud més provocativa que mai.

—El noi és viu —replica la Marin—. Tu no has mort ningú. A en Johannes l’afectarà més això de la Rezeki que això teu.

Sembla que aquestes paraules impacten de ple al pit de l’Otto.

—Us he posat en perill —diu ell—. Us he posat en perill a tots.

La Marin estira el braç per agafar-li la mà. És una escena extraordinària —els seus dits, foscos i clars, junts—, i la Cornelia no en pot apartar la mirada. L’Otto es retira i puja les escales de la cuina. La Marin l’observa mentre se’n va, amb la cara ben pàl·lida, els ulls cansats.

—Petronella, t’has de canviar —diu, gairebé xiuxiuejant.

—Per què? Què té de dolent la roba que porto?

La Marin l’assenyala, i quan la Nella mira cap avall, veu que el cosset i la camisa són plens de taques marronoses de la sang de l’anglès.

A dalt, la Nella seu tremolant i amb la roba interior posada, mentre la Cornelia amb una esponja treu les taques de sang d’en Jack. Després l’ajuda a posar-se una bata folgada i demana que la dispensi.

—Estic preocupada per l’Otto, senyora. No té ningú amb qui parlar.

—Doncs vés amb ell.

La Nella se sent alleujada quan es queda sola. Té el cos baldat de la tensió del matí, encara nota la pressió de les mans d’en Jack als braços. Agafa la seva figura de la casa de nines, que jau inerta a la cuina diminuta, i l’estreny amb força, com si així se li n’hagués d’anar el dolor. Les costelles li fan mal de tant que pitja i durant uns breus instants li fa la sensació que no hi ha cap diferència entre la rèplica de la miniaturista i els seus braços de carn i ossos. Perquè, què sóc jo, es pregunta, sinó un producte de la meva pròpia imaginació? Però la carona petita com una mongeta la mira, sense revelar res, mentre la Nella continua estant confosa i el dolor persisteix.

Sobre el llit hi ha el paquet de la miniaturista que en Jack li ha portat fa unes hores. La Nella ha estat a punt de deixar-lo sota la cadira del vestíbul, sense atrevir-se a obrir-lo, i ara, mentre l’observa altre cop, una por humida li remou la panxa. Però qui més pot obrir aquells paquets? No podria suportar que ho fes algú altre.

Si la miniaturista és una estranya mestra que no s’aturarà, en aquests moments la Nella se sent com una alumna reticent. No ha captat el sentit d’aquestes lliçons, i desitja de tot cor rebre una peça que li expliqui què vol d’ella, la miniaturista. Obre el paquet i veu que només hi ha una cosa.

A la mà hi té un tauler de verkeerspel diminut. Els triangles del tauler no són pintats, sinó que són incrustacions de fusta, i també hi ha fitxes, en una bossa minúscula. Per l’olor que fan, sap que són llavors de coriandre partides pel mig i pintades de negre i de vermell.

La Nella deixa anar el tauler i es palpa les butxaques de les faldilles. La llarga carta que ha escrit aquest matí, adreçada a la miniaturista i en la qual li demanava el tauler de verkeerspel, ja no hi és. Però hi era, pensa, aquest matí l’hi tenia. He seguit l’Otto fins a l’església i quan he palpat la butxaca, hi era; he parlat amb l’Agnes i quan he tornat a casa, ja he vist en Jack caminant pel vestíbul. Després d’això ja no hi havia pensat més.

És com si el temps s’hagi fos i ja no tingui sentit. La Nella decanta el paquet i en surt un full de paper voleiant.

La miniaturista se m’adreça pel nom, pensa, però el plaer personal que això li produeix l’esvaeix la frase estranya i sobtada que acompanya el nom. Com més va, més torbada se sent. Que potser la miniaturista em diu que sóc un nap? Els naps i les tulipes són fenòmens de la natura totalment diferents, pensa; els uns són pràctics i tenen una estructura senzilla, i els altres són decoratius i creats per l’home.

Instintivament, es toca la cara, com si aquella cal·ligrafia tan bonica li hagués de transformar les galtes en un vegetal insuls d’Assendelft, de textura terrosa, densa i rotunda. La miniaturista és la intel·ligent, la que té gràcia i color, la que crida l’atenció. Aquesta és la seva manera d’advertir-me que ho deixi córrer?, es pregunta, que mai no arribaré a entendre-ho?

Llavors fica la mà a la casa de nines, agafa la figura d’en Jack i li treu la jaqueta de cuir. Sosté un dels diminuts ganivets per a peix amb l’índex i el polze i el clava al pit de la nina, com una agulla, prou a prop del coll perquè s’ennuegui. Amb gran satisfacció sent que el ganivet entra i s’endinsa en el cos flonjo, com un dard platejat.

Torna la figura d’en Jack a la casa de nines, que ara reflecteix amb més precisió la situació difícil en què es troben tots, i agafa la de la Rezeki, un recordatori dolorós de la gossa. En Johannes se t’hauria d’haver endut, li diu. Com ho farà per explicar al seu marit què han fet a la seva gossa preferida? Li oferiré aquesta miniatura com un record de quan era viva, pensa, alhora que li ve un pensament més lleig: li recordarà com és de debò en Jack.

Mentre acaricia el cap de la figura, els dits se li queden paralitzats entre els costats del coll de la gossa. En aquell punt del cos diminut hi ha una marca vermella irregular que gairebé té forma de creu. La Nella se’n va cap a la finestra: és inconfusible, del color del rovell. El cor se li comença a accelerar, la boca se li asseca. No recorda si la marca ja hi era abans, perquè no l’havia examinat mai de tan a prop.

Potser és casual i a la miniaturista li va caure una gota de pintura vermella al cap de la gossa mentre feia anar el pinzell. Potser no se’n va adonar i les línies primes es van escampar per la corba del crani. La figura de la Rezeki, amb el cap articulat i la marca del darrere, ajaguda al palmell de la mà de la Nella, és com el senyal d’un baptisme macabre. Hi fa fred, a l’habitació, i el cos tacat de la Rezeki li fa venir una esgarrifança que li baixa per tota la columna.

Mira de controlar-se la respiració, pensant. Sembla que la miniaturista no sabia què faria l’Otto quan ha enfonsat el punyal a l’espatlla d’en Jack, perquè la figura d’en Jack va arribar sense cap marca. Sóc jo que he hagut de compondre la història. Així, doncs, aquestes nines, aquestes figures, són ressons o presagis, o simplement són conjectures fetes a l’atzar?

Has d’anar a Kalverstraat, es diu a si mateixa. I aquest cop res no te’n privarà —i aquesta vegada no te n’aniràs fins que la miniaturista no surti. Si t’has d’estar allà tot el dia amb en Caragravada, t’hi estaràs.

La Nella torna la figureta de la gossa a la casa de nines, amb una lleugera sensació de mareig, mentre recorda la conversa de la Cornelia i la Marin sobre els ídols papistes. La Cornelia va dir que no se sabia mai si aquelles coses no podien cobrar vida alguna vegada, i en aquests moments li fa la sensació que la figura de la Rezeki batega amb una força que és incapaç de descriure. I la casa mateixa: l’estructura de fusta sembla que brilli, el carei tan ric, els interiors tan sumptuosos! La Nella mira fixament la miniatura que la representa a ella, amb la gàbia diminuta a la mà, aquella trampa daurada buida per dins. Mentalment recita les notes de la miniaturista: «Les coses poden canviar. Cada dona és l’arquitecta del seu propi destí. Lluito per emergir».

Però qui lluita per emergir, aquí?, es pregunta, i qui és l’arquitecta, la miniaturista o jo? La pregunta de sempre torna a sorgir, encara sense resposta: per què m’ho fa a mi, tot això, aquesta dona? Sense nom, la miniaturista viu al marge de la societat, sense sotmetre’s a les seves normes, però tant si ets una tulipa com un nap, pensa, tots nosaltres hem de retre comptes a algú, al capdavall. La Rezeki és morta, el Peebo ha fugit, en Jack campa per allà fora i el sucre de l’Agnes es consumeix a les Illes Orientals; la Nella veu venir el caos, i l’única cosa que vol és tenir una mica de control.

La miniaturista l’ha d’ajudar. La miniaturista sap coses. En aquesta casa tothom té por de fer res, tret de llançar nines per les finestres, però això és inútil. Llavors agafa paper i ploma.

«Benvolguda senyora», escriu.

»El nap creix per sota i no es veu, mentre que la tulipa floreix per sobre. La segona és un plaer per a la vista, la primera nodreix el cos, però a totes dues creacions els agrada la terra. Cadascuna té un ús, i cap no és més valuosa que l’altra».

La Nella dubta, després no es pot estar d’escriure: «Que potser no cauran, els pètals de la tulipa, senyora? No es desprendran molt abans que el nap emergeixi, brut però triomfal, de la terra?».

Té por de no haver estat massa grollera, massa directa. «Ajudeu-me», afegeix «què he de fer?».

Quan deixa estar la ploma, se sent una mica beneita parlant de vegetals, però, d’altra banda, l’esfereeix pensar que potser la miniaturista sabia des del començament què li passaria a la gossa d’en Johannes. Abans de veure aquella marca al coll de la Rezeki, l’havia pres per una observadora, una mestra, una comentarista, però això…, això és més aviat una profecia. Què més sap? Què pot prevenir? O pitjor encara: què ha determinat que ha de passar?

Ja gairebé clareja quan la Nella surt d’amagat de l’habitació, amb la quarta nota per a la miniaturista a la butxaca de la capa de viatge. Aquesta vegada no la deixaré anar fins que l’hi doni en mà. Li fa molta por el que pugui descobrir a Kalverstraat, cara a cara, per fi, amb la dona que no tan sols s’endinsa en el seu món, sinó que, a més, sembla que és ella qui el construeix.

Amb una espelma a la mà, descorre a poc a poc les baldes de la porta del carrer. Quan l’obre, contenta de veure la llum feble que va despuntant cel enllà, sent un lleuger soroll metàl·lic que surt de les entranyes de la casa. Queda paralitzada, i el soroll persisteix. Mirant cap a la vorera del canal i després cap a la cuina, no sap què fer. Una altra vegada, pensa, sempre que decideixo anar a veure la miniaturista, alguna cosa o algú em reté a casa.

El repic de dins la casa venç el seu tarannà curiós; és massa apressant per passar-lo per alt. Fa massa temps que sento xiuxiueigs i sorolls, pensa, mentre tanca la porta, baixa de puntetes les escales i travessa la cuina de les festes intentant seguir el soroll. Els plats rodons —de majòlica, de porcellana de Delft i de porcellana xinesa— llueixen dins del bufet immens com fileres d’ulls oberts quan ella hi passa per davant amb l’espelma.

La Nella fa una pausa, ensuma l’aire. Se sent una olor ferrosa, de terra molla, i una respiració feixuga. A l’instant li ve al cap la Rezeki. Ha tornat a la vida, pensa. La miniaturista és d’alguna manera dins d’aquesta casa, i l’ha tornada a la vida. A poc a poc, avança pel corredor estret que separa la cuina dels dies de festa de la dels dies feiners i es dirigeix cap a la porteta del final, on guarden els barrils de cervesa i les conserves. L’olor es fa més intensa i se li enganxa al paladar. És sang, inconfusible ara, i la respiració se sent més forta.

S’atura amb els dits a la maneta —li ve el pensament esborronador que a l’altre costat hi ha la Rezeki, que amb aquelles potes llargues que té ha aconseguit sortir del sac i ara grata per fugir d’allà dins. S’empassa la saliva i empeny la porta del celler, morta de por.

La Marin és allà dreta, amb les mànigues arremangades i una llanterna que fa poca llum sobre la taula del costat. Vora la llanterna hi ha una filera de draps blancs i sembla que els renti perquè són bruts de sang.

—Què fas? —pregunta la Nella, alleugerida, encara que també confosa davant d’aquesta estranya escena—. Què carall fas?

—Surt d’aquí —diu la Marin amb les dents serrades—. Em sents? Vés-te’n.

La Nella recula, atordida pel to rabiós de la Marin, per la fúria que li torça els trets de la cara, per la sang que li embruta les galtes. Tanca la porta del celler de cop, puja les escales de la cuina esverada i va al vestíbul. Amb la imatge de la marca vermella de la Rezeki barrejant-se-li amb la dels draps bruts de sang de la Marin, travessa trontollant la porta del carrer, baixa els graons de l’entrada i surt a la claror de l’albada.