Cataclisme i prosperitat

La Nella no havia estat mai a l’Església Vella.

—Per què ara? —pregunta xiuxiuejant a la Cornelia—. No en tenim prou amb les lectures de la Bíblia a casa?

La Cornelia fa una ganyota, perquè la Marin l’ha sentida.

—També cal retre culte en públic, Petronella —diu la Marin.

—Quanta paciència s’ha de tenir! —murmura l’Otto.

La Marin fa veure que no ho ha sentit.

—És en Pellicorne —diu, com si parlés d’un actor preferit—. A més, la civitas vigilarà.

A Assendelft tenen una església més petita; aquesta, en comparació, és enorme. Al llarg de la nau unes columnes altíssimes i blanques divideixen els arcs. Algunes de les finestres tenen escenes de la Bíblia i, a través dels sants de les vidrieres, la llum del sol inunda el terra d’aquosos tons de vermell, daurat, anyil pàl·lid i verd. La Nella té la sensació que s’hi podria immergir, però els noms dels morts gravats a terra li recorden que allò que sembla aigua és, en realitat, pedra.

A l’església hi ha activitat; els vius reclamen els seus drets. La Nella queda parada del nivell de soroll permès: pares i mares, xafarderia i jocositat, gossos sense corretja i criatures petites. Els lladrucs i la xerrameca dels infants s’enfilen per les parets encalcinades, i la fusta del sostre només els absorbeix en part. Un gos orina a la vora, amb la pota aixecada airosament davant d’una columna. A tot arreu on mira hi ha llum, com si durant una hora Déu hagués de centrar tota l’atenció en la immensa nau i en els cors que hi bateguen a dins.

Quan la Nella abaixa la vista cap a les persones que pul·lulen a l’interior de l’església, el cor li batega fort i una onada de sang calenta li recorre l’estómac.

Aquella dona estranya de Kalverstraat és aquí, asseguda tota sola en una cadira a prop de la porta lateral; el sol que entra per una finestra li il·lumina el cap ros i inconfusible. La dona l’observa un altre cop amb atenció. La seva mirada no és gens neutral; és activa, inquisidora i curiosa, però s’està tan quieta que la Nella pensa que potser és un dels sants de les vidrieres de l’església, que ha caigut a terra.

Deixant-se vèncer per la sensació que aquella dona la mesura i no la troba íntegra del tot, la Nella és incapaç de resistir-li la mirada. Tanmateix, aquesta vegada la dona també mira l’Otto, la Cornelia i la Marin, fins i tot la Dhana; els estudia a tots cinc. Quan, sense adonar-se’n, aixeca la mà i saluda, la veu de la Marin la interromp.

—És massa gran per sortir —li diu en un to de desaprovació.

—Què? —fa la Nella, abaixant la mà.

—La gossa —aclareix la Marin, ajupint-se. Prova de moure la Dhana del lloc on la bèstia ha deixat caure la gropa amb fermesa. La Dhana no vol bellugar-se i gemega, amb el morro aixecat en direcció a la dona i gratant el terra de pedra amb les urpes—. Què carai li passa? —La Marin es redreça fregant-se la base de la columna—. Fa un minut estava bé.

La Nella torna a mirar cap al lloc on seu la dona, però no hi ha ningú, allà, només una cadira buida.

—On ha anat? —diu en veu alta.

—Què voleu dir? —pregunta la Cornelia.

Malgrat la claror del sol, l’església sembla freda. El rebombori creix, decau i torna a créixer, la gent encara pul·lula i la cadira de la dona encara és buida. La Dhana comença a lladrar.

—No res —fa la Nella—. Calla! —diu en veu baixa a la Dhana—. Ets a la casa de Déu.

La Cornelia deixa anar unes rialletes.

—Feu massa soroll, vosaltres dues —diu la Marin—. Si us plau, recordeu que la gent sempre vigila.

—Bé prou que ho sé —fa la Nella, però la Marin ja s’ha allunyat.

Com mana la norma calvinista, la trona és al mig de la nau, on es congrega la multitud murmurant i formant grupets.

—Com mosques sobre un tros de carn —diu la Marin, en un to de desaprovació, quan les altres dues l’atrapen i juntes continuen avançant per la nau a poc a poc i amb dignitat—. No ens asseurem entre la multitud. La veu de Déu arriba lluny. No sé per què s’han d’enfilar com criatures de quatre anys per veure el pastor Pellicorne.

—Com més sants volen semblar menys em convencen —diu l’Otto.

La Marin fa un petit somriure que de seguida s’apaga quan veu arribar l’Agnes i en Frans Meermans.

Envoltada d’una intensa olor de flors, l’Agnes travessa amb unes faldilles negres i majestuoses les làpides gelades.

—Han portat el salvatge —diu en veu baixa al seu marit, amb els ulls clavats en l’Otto.

—Senyor i senyora Meermans —diu la Marin, traient-se el saltiri d’una butxaca de la cintura i passant-se’l d’un palmell a l’altre, com si fos un projectil i el sospesés. Les dones es fan una reverència. En Frans Meermans s’inclina, mirant els dits prims de la Marin, que es mouen nerviosos sobre la pell gastada del llibret.

—On és el vostre germà? —pregunta l’Agnes—. El dia del judici final…

—En Johannes treballa. Dóna gràcies a Déu d’una altra manera, avui —respon la Marin. En Meermans deixa anar un bufec sorneguer—. És ben veritat, senyor.

—I tant —diu ell—. Ja sabem que la borsa és un refugi per als pietosos.

—Al gremi dels argenters es va descuidar de dir-vos una cosa —diu la Marin sense fer cas del to de veu d’en Frans—. El meu germà us volia convidar, però té moltes coses al cap. —Fa una pausa—. Ens agradaria que vinguéssiu a sopar a casa nostra.

En Meermans ensuma…

—No cal que…

—Serà un honor, senyora Brandt —l’interromp l’Agnes, amb aquells ulls foscos i astuts dissimulant l’excitació que sent—, però no hauria de ser la seva esposa qui ens convidés?

La Nella se sent pujar els colors a la cara.

—Veniu a sopar demà —diu la Marin, amb la veu tensa.

—Demà? —no es pot estar de preguntar la Nella. No fa per a la Marin prendre decisions tan precipitades. Però…

—I porteu un con de sucre. El tastarem i brindarem per la vostra futura fortuna.

—Voleu tastar el nostre tresor del Carib? —L’Agnes colga la barbeta en l’ostentós coll de pell que porta, i els iris d’atzabeja penetren en els de la Marin.

Durant uns instants ningú diu res. La Marin somriu i la Nella s’adona que és molt atractiva quan ho fa, encara que sigui un somriure fals.

—Sí —diu la Marin—. En tinc moltes ganes.

—Agnes —fa en Meermans, pronunciant el nom de la seva esposa en un to amonestador—, anem al nostre lloc.

—Vindrem demà —afegeix l’Agnes—, i portarem una cosa tan dolça com no n’heu tastat mai cap.

S’allunyen, saludant tot movent la mà i el cap al mateix temps.

—El mataria —murmura la Marin, amb la vista clavada a l’esquena dels altres dos. La Nella no sap a qui es refereix—. El tresor del Carib! I un be negre! Per què s’hi va comprometre, el meu germà?

—Però que no ens fa falta, senyora? —murmura la Cornelia—. Vós mateixa ho vau dir.

La Marin gira el cap amb un moviment brusc.

—No repeteixis el que dic com un lloro, noia. Sempre escoltant darrere les portes… Què en saps, tu? Demà preocupa’t de fer un bon sopar.

La Cornelia recula ben atordida i s’inclina per entretenir-se amb la gossa, dissimulant l’orgull ferit. La Marin es frega les temples i tanca els ulls en una expressió de dolor.

—Us trobeu bé? —pregunta la Nella, sentint la necessitat d’intervenir.

La Marin la mira, distant i preocupada.

—Molt bé.

—Hem d’anar a seure —diu l’Otto—. Hi ha lloc al cor. —Es veu molt sol, envoltat pels comentaris amb prou feines dissimulats que acompanyen cada moviment que fa.

El pastor Pellicorne puja a la trona. És alt, té més de cinquanta anys, va ben afaitat; els cabells, grisos, els porta ben tallats i polits, i duu un coll ample, blanc i lluent. El seu aspecte fa pensar que té uns quants criats atents al seu servei.

En Pellicorne no s’entreté amb introduccions.

—Pràctiques abominables! —Aboca amb veu de tro damunt dels gossos i de les criatures, mentre a fora se sent la remor de peus que s’arrosseguen i xiscles de gavina.

Llavors es fa el silenci, tots els ulls estan clavats en ell, menys els de l’Otto, que acota el cap i es concentra en els nusos de les seves mans entrellaçades. La Nella mira cap a l’Agnes, que té la cara girada amunt, cap al pastor, com una criatura hipnotitzada. Que estranya que és!, pensa la Nella. Tan aviat es mostra superficial i altiva, com infantil i esforçant-se per impressionar.

—A la nostra ciutat hi ha moltes portes closes darrere les quals no veiem què passa —prossegueix en Pellicorne, dur, implacable—. Però no us penseu que podeu amagar a Déu els vostres pecats. —Amb els dits afuats aferra la vora de la trona—. Ell us descobrirà —deixa anar en Pellicorne sobre els caps—. Tot el que amagueu serà revelat. Els seus àngels espiaran per les finestres i els panys del vostre cor, i Ell us demanarà comptes dels vostres actes. La nostra ciutat va ser construïda en un fangar, la nostra terra ja ha patit la ira de Déu. Vam triomfar, vam dominar l’aigua. Però no abaixeu la guàrdia, ara: va ser gràcies a la prudència i el bon veïnatge que vam triomfar.

—Sí! —crida un home. Un nadó es posa a bramar. La Dhana gemega i intenta amagar-se sota les faldilles de la Nella.

—Si no aguantem fort les regnes de la nostra ignomínia —diu en Pellicorne—, tots tornarem al mar. Sigueu persones rectes, feu-ho per la ciutat! Examineu-vos el cor i penseu en els pecats que heu comès contra el veí o en els pecats del vostre veí.

Fa una pausa per crear suspens, panteixant, amb aires de superioritat moral. La Nella imagina cadascun dels congregats obrint-se les costelles, mirant-se els batecs caòtics del seu cor pecador abans de guaitar el cor de tots els altres i finalment tancant-se el cos de cop. En un racó de l’església, un estornell bat les ales. Algú l’hauria de deixar sortir, pensa.

—Sempre queden atrapats —xiuxiueja la Cornelia.

—No permetem que la seva fúria ens torni a fer mal. —De la congregació surten uns quants grunys d’assentiment, i ara la veu d’en Pellicorne ja comença a tremolar d’emoció—. És la cobdícia. La cobdícia és la pesta que hem d’eradicar: la cobdícia és l’arbre, i els diners, les seves arrels profundes!

—També han servit per pagar-vos aquest coll tan bonic —murmura la Cornelia en veu baixa.

A la Nella li costa respirar de tant que s’aguanta el riure. S’atreveix a mirar de reüll en Frans Meermans. Mentre la seva dona centra l’atenció en la trona, ell es concentra en els Brandt.

—No ens enganyem pensant que hem dominat els mars. —En Pellicorne modula la veu i la converteix en una remor insistent i amanyagadora abans de clavar el ganivet—. Sí, ens ha pervingut la riquesa de Mammon, però algun dia ens ofegarà a tots. I on sereu vosaltres aquell dia funest? On? Colgats fins als colzes de dolços ensucrats i greixosos pastissos de pollastre? Empantanegats en les vostres sedes i els vostres collarets de diamants?

La Nella sent que la Cornelia sospira.

—Tant de bo! —murmura la criada—. Tant de bo!

—Vigileu, vigileu! —adverteix en Pellicorne—. Aquesta ciutat és pròspera! Els seus diners us donen ales per enlairar-vos. Però també és un jou que teniu damunt les espatlles, i faríeu bé de tenir en compte el senyal que us deixa al voltant del coll.

La Marin té els ulls ben tancats, com si hagués de plorar. La Nella espera que aquella actitud només reflecteixi una mena d’èxtasi espiritual, una rendició al poder de les paraules santes i admonitòries d’en Pellicorne. En Meermans encara els mira fixament. Quan la Marin torna a obrir els ulls i se n’adona, els nusos dels dits se li tensen sobre el saltiri i es regira al seient, amb una expressió de tristor a la cara de cera. La Nella se sent el coll sec, però no gosa estossegar. En Pellicorne està a punt d’assolir el clímax i els congregats s’ajunten formant un tot sòlid, alerta.

—Adúlters. Banquers. Sodomites. Lladres —crida el pastor—. Guardeu-vos de tots ells, cerqueu-los! Aviseu el veí si el núvol del perill s’acosta. No deixeu entrar el dimoni a casa vostra, perquè un cop aquesta pesta sigui aquí, serà difícil eradicar-la. La terra que trepitgem s’obrirà i la fúria de Déu s’hi filtrarà molt endins.

—Sí —torna a dir el mateix home d’abans—. Sí!

La Dhana lladra cada vegada més agitada.

—Calla! —li diu la Cornelia ben fluix.

—Què podeu fer per foragitar-lo? —retruny en Pellicorne, amb tota la potència, els braços enlaire com Jesucrist mateix—. Estimar! Estimeu els vostres fills, perquè ells són la llavor que farà prosperar aquesta ciutat! Marits, estimeu les vostres mullers, i dones, sigueu obedients, perquè tot això és bo i sagrat. Mantingueu la casa neta i les vostres ànimes també ho seran!

Ha acabat. Se senten sospirs d’alleujament, sons de corroboració, cames que es desperten i s’estiren. La Nella comença a sentir-se una mica marejada. La llum il·lumina les làpides. Sigueu obedients. Marits, estimeu les vostres esposes. «Amor meu. Ets la llum del sol que entra per la finestra i m’escalfa». El nadó torna a plorar i la Nella i la Marin miren totes dues alhora la mare, que, en va, intenta fer-lo callar, separant-se de la congregació i sortint per la porta lateral de l’església.

La Nella segueix la mirada de la Marin, i totes dues contemplen amb enveja el petit quadre de claror daurada que deixa la mare quan surt. En aquest món nou i intens d’Amsterdam, en aquesta freda església de la ciutat, una hora de culte sembla que duri un any.

Aquella nit a l’habitació de la Nella, la lluna il·lumina la casa de nines a trossos. El tic-tac del rellotge de pèndol copeja l’aire emetent una mena de palpitacions apagades, que a ella li semblen cada vegada més fortes. Pensa en la dona de l’església que l’observava en silenci.

—Per què no m’heu dit res? —pregunta en veu alta, mirant les nou habitacions fosques de la casa de nines—. Què podeu voler de mi?

No rep cap resposta, és clar, i les peces de dins la casa de nines emeten una resplendor platejada que va canviant. Demà, pensa la Nella, aniré a cal miniaturista per aclarir la qüestió d’aquestes peces que no he encarregat una vegada per totes. Està mal fet rebre coses que no has demanat, oi? Això és com reclamar un territori prohibit.

La Nella s’alegra d’haver-se’n anat d’Assendelft, ben cert, però se sent desplaçada —no és ni d’aquells camps ni d’aquests canals. Se sent com una nàufraga a la deriva entre la seva idea del matrimoni i la situació real; i la casa de nines, bonica i inútil, és un recordatori terrible de tot això.

El retraïment que en Johannes mostra cap a ella ha començat a clavar-se-li endins. Sovint desapareix per anar a la borsa, a la VOC, al seu magatzem vora les tavernes de la zona de les Illes Orientals, on serveixen les patates més flonges. No s’interessa per ella, no els acompanya a l’església. Si més no, la Marin em fa prou cas per fer-me un blau, pensa. Que ridícul que és tot plegat, sentir agraïment per una pessigada! Ella ha deixat anar l’àncora, però no ha trobat cap lloc on fondejar, i per això ara en sent el pes, immens, imparable i perillós, que l’enfonsa al mar.

La remor d’uns xiuxiueigs la fa sortir d’aquell sentiment d’autocompassió. Quan s’incorpora, encara sent olor de perfum de lliri a l’aire. Fins i tot a mi em comença a desagradar, pensa. Travessa l’habitació sense fer soroll i, parant bé l’orella, obre la porta. Hi fa un fred que pela, al corredor, però no té cap dubte que del vestíbul surten dues veus, paraules que destaquen entremig d’una respiració accelerada. Semblen excitats o espantats —i, certament, són incauts, perquè els xiuxiueigs pugen i s’escampen per tota la casa.

La Nella pensa que potser la imaginació la traeix, però les veus són reals, perquè tot seguit callen, dues portes es tanquen i el silenci s’estén per tota la casa. Avança pel corredor, acosta el front als barrots de la barana i para l’orella, però és inútil. Només hi ha silenci, com si els amos d’aquelles veus s’haguessin fos en els plafons de la paret.

Llavors sent alguna cosa que grata i se li ericen els pèls dels braços. La panxa se li remou quan, morta de por, mira cap avall, on el soroll cada vegada és més fort, però només és la Rezeki, que alça el cap per mirar-la i tot seguit travessa el vestíbul enrajolat, arraulida i a les fosques. La gossa es mou com si fos líquid vessat, sense amo, una peça d’escacs que rodola a la deriva.