Històries

A La cuina dels dies feiners, la criada dóna a la Nella un kandeel de vi calent i especiat i se’n serveix un per a ella.

—Pau, per fi —diu.

—No vull pau, Cornelia, m’estimaria més tenir un marit.

—Les empanades aviat estaran a punt —respon la criada fregant-se les mans al davantal, i llavors un tronc del foc s’esberla i deixa anar una pluja d’espurnes candents.

La Nella deixa el kandeel sobre la superfície lubricada de la tauleta de tallar que hi ha vora seu. «No et faré mal, Petronella», li havia promès en Johannes a la gavarra quan anaven cap al gremi dels argenters. Ella sempre ha pensat que la bondat era acció. Però no fer una cosa, un acte de restricció, també es podia considerar bondat?

A la Nella li havien ensenyat que la sodomia era un crim contranatural. Quant a això, hi ha poca diferència entre la doctrina d’un predicador d’Amsterdam i la del sacerdot de l’Assendalft de la seva infantesa. Però fins a quin punt és just matar un home per una cosa que pertany a la seva ànima? Si la Marin té raó i aquesta cosa no es pot eliminar, quin sentit té tot aquell dolor? La Nella fa una xarrupadeta de vi calent i es deixa portar pel gust picant de les espècies lluny de la imatge esfereïdora d’en Johannes sota un mar negre i fred.

—També hi he posat pèsols assecats. Una provatura —diu la Cornelia, mentre una onada de calor surt de la porta de la cuina econòmica i s’escampa per tota l’estança. Posa una empanada en un plat i hi escampa suc de raïm, brou de xai i mantega per sobre abans de lliurar-l’hi.

—Cornelia, alguna vegada hi va haver algú de qui la Marin es va enamorar?

—Enamorar-se?

—Sí, això és el que he dit.

La Cornelia estreny el plat.

—La senyora Marin diu que val més que l’amor sigui una quimera que una realitat, que val més perseguir-lo que no pas atènyer-lo.

La Nella contempla les flames dansaires del foc mentre formen un arc i desapareixen.

—Potser diu això, Cornelia. Però vaig trobar una cosa. Una nota… una nota d’amor, amagada a la seva habitació.

La Cornelia es torna ben pàl·lida. La Nella dubta, després s’arrisca.

—La va escriure en Frans Meermans? —pregunta.

—Oh, reina santíssima! —diu la Cornelia, en veu baixa—. És impossible… ells mai…

—Cornelia, vols que em quedi, oi? No vols que armi un escàndol?

La criada aixeca la barbeta i la mira amb aires de superioritat.

—Em proposeu un tracte, senyora?

—Potser sí.

La Cornelia vacil·la, després acosta un tamboret i posa la mà sobre el cor de la Nella.

—Ho jureu, senyora? Jureu que no ho direu a ningú?

—Ho juro.

—Doncs ara us ho explicaré —diu la criada abaixant la veu—. L’Agnes Meermans sempre ha estat una gata maula que amaga les urpes. Tants aires i tanta sofisticació, però mireu-la de prop, senyora. Fixeu-vos en el neguit que té als ulls. Ni tan sols sap dissimular els sentiments que té per la Marin… perquè la Marin va robar el cor del seu marit.

—Ah, sí?

La Cornelia s’aixeca.

—No us puc explicar tot això sense fer alguna cosa. Prepararé uns quants olie-koecken. —Agafa un bol d’ametlles, un grapat de claus d’espècia i un pot de canyella. Mentre tritura amb força les ametlles i els claus, el xiuxiueig de la criada, el seu aire de secrets i convicció, són més deliciosos per a la Nella que l’empanada del plat.

La Cornelia fa una mirada a les escales per comprovar que no ve ningú.

—La senyora Marin era molt més jove que vós quan el va conèixer —diu—. Era amic del senyor quan eren escrivents de la tresoreria. El senyor tenia divuit anys, i la senyora Marin en devia tenir uns onze.

La Nella intenta imaginar la Marin quan era petita, però li és impossible. Sens dubte ja devia ser com ara. Llavors li ve al cap una cosa, un detall que no encaixa.

—Però l’Agnes va dir que en Frans i en Johannes es van conèixer a la VOC quan tenien vint-i-dos anys.

—Doncs s’ho va inventar… o bé en Meermans li va dir una mentida. Ell no va treballar mai a la VOC. Va conèixer el senyor a la tresoreria d’Amsterdam, i va acabar fent lleis a l’Stadhuis. No és gaire emocionant, quedar-te en un despatx quan el teu amic és al mar amb la companyia més important de la república, oi? Es mareja al mar, senyora. Podeu imaginar un holandès que es mareja?

—Doncs jo m’estimo més els cavalls que els vaixells —diu la Nella.

La Cornelia arronsa les espatlles.

—Tant una cosa com l’altra et poden fer perdre el control. Com deia, en Meermans va veure per primera vegada la senyora Marin al banquet de Sant Nicolau. Hi havia música, cítares, trompes i violes, i la senyora Marin va ballar amb en Meermans més d’un cop. Ella es va pensar que era un príncep, de tan ben plantat que era. Ara menja massa, però llavors agradava a tothom.

—Però com ho saps, tot això, Cornelia? Ja havies nascut?

La Cornelia arruga el front mentre afegeix farina de blat i gingebre per espessir la barreja amb un batedor.

—Jo aleshores era una criatura de mesos a l’orfenat. Però he anat ajuntant totes les peces! Espiant pels forats del pany! —xiuxiueja, clavant els ulls blaus en la Nella amb una mirada de complicitat—. I he arribat a entendre-la. —Atansa un bol de pomes i les va pelant d’una tirada sense aixecar el ganivet—. La senyora Marin té alguna cosa. És un nus que tots volem desfer.

Però la Nella es pregunta si hi ha ningú que tingui els dits prou fins o hàbils per desfer-lo. Amb els canvis d’humor, els moments de tímida generositat estroncats per algun comentari desagradable, la Marin és la persona més complexa de tots.

Quan la Cornelia es torna a posar a batre, la Nella té la sensació que el cor se li eixampla. La noia va venir al despatx d’en Johannes per salvar-me, pensa. I si això és veritat, ella és la primera amiga de debò que he tingut mai. Gairebé no ho pot suportar —està a punt d’aixecar-se i abraçar aquella estranya criatura de l’orfenat, que, gràcies al seu talent a la cuina, l’ha sabut consolar.

—El senyor i en Meermans eren bons amics —continua la Cornelia—, per això en Meermans sovint els visitava per fer una partida de verkeerspel. L’amor va venir més tard… què en sabia, la senyora Marin, de l’amor a onze anys?

—Jo en tinc gairebé dinou, Cornelia, i no puc pas dir que en sàpiga més coses que quan era petita.

La Cornelia es torna vermella. Fer-se gran, s’adona la Nella, no sembla pas que doni seguretat. Només et dóna més raons per dubtar.

—Els seus pares van morir quan la senyora Marin tenia tretze anys, i el senyor va deixar la tresoreria per entrar a la VOC —continua la Cornelia—. En Meermans se’n va anar a l’Stadhuis.

—Com van morir els seus pares?

—La mare sempre estava malalta i afeblida pels parts. Amb prou feines va sobreviure al de la Marin. Van venir més criatures, a més del senyor i la senyora Marin, és clar, però cap no va sobreviure. Al cap d’un any de la mort de la mare, la febre es va endur el pare, i el senyor va fer la primera travessia cap a Batàvia amb un vaixell de la VOC. La senyora Marin tenia quinze anys. En Frans Meermans treballava a l’Stadhuis, però sense ningú al davant, no es podien veure.

La Nella imagina el seu marit sota cels blaus i agitats, trepitjant sorres calentes, esquitxades de petxines i de sang vessada. Pirateria i aventura, mentre que en Frans i la Marin havien quedat abandonats entre mobles de caoba i tapissos asfixiants, canals d’aigües encalmades i el repic de campanes que criden a la pregària.

—El senyor va intentar d’animar-lo perquè entrés a la VOC. Li va dir que aprofités l’ocasió. «No critiquis en Frans», li deia la senyora Marin. «No tothom ha tingut les mateixes oportunitats que tu, Johannes, i, a més, a tu t’agrada, això».

La Cornelia remena unes panses estovades dins d’un bol amb la punta d’una cullera de fusta.

—El problema era que en Meermans no es podia comparar amb el senyor. No tenia accés a les portes adequades, no inspirava els altres homes; va tenir un èxit modest, mentre que el senyor es va fer molt ric. I cinc anys més tard, quan la Marin tenia vint anys, en Meermans es va presentar sense que ella ho sabés. Havia estalviat diners i va demanar al senyor la mà de la senyora per casar-s’hi.

—Va esperar cinc anys? I què va dir en Johannes?

—El senyor va dir que no.

—Què? Cinc anys d’espera per rebre un no? Però per què? En Meermans no tenia pas mala reputació, oi? I la devia estimar de debò.

—El senyor no fa mai res sense bons motius —diu la Cornelia a la defensiva, deixant caure la primera porció de massa en una paella d’oli bullent.

—Sí, però…

—En Meermans era ben plantat, si t’agraden aquest tipus d’homes —diu—, però no tenia gaire bona fama. —La Cornelia fa una pausa—. Era geniüt, sempre volia més del que tenia. Després d’aquell menyspreu, no va tornar mai més. Fins ara.

Treu el bunyol de l’oli i el deixa amb compte a la plata amb el sucre preparat.

—N’he tret una mica de la punta del con de l’Agnes —diu.

—Potser en Johannes volia que la Marin es quedés perquè la necessitava —fa la Nella—. Una esposa titella, i ara en té dues. —La Cornelia fa una ganyota—. Oh, Cornelia!, ella encara és la mestressa d’aquesta casa. Ja veus que n’és, d’estricta, i com ens fa anar a tots rectes. Aquesta hauria de ser la meva feina. Encara que, t’has fixat que de vegades sembla que estigui molt distreta?

La Cornelia calla.

—No he notat cap diferència, senyora —diu a la fi.

—La Marin va descobrir el que havia fet en Johannes?

—Al final, sí, però en Meermans ja s’havia casat amb una de les amigues de la Marin, l’Agnes Vynke. —La Cornelia pronuncia aquell nom amb una ganyota—. El pare de l’Agnes treballava a la Companyia de les Índies Occidentals i s’havia fet ric al Nou Món. Li havia prohibit casar-se amb ningú que no fos prou ric. Era un monstre, el senyor Vynke; volia engendrar fills als vuitanta perquè ella no pogués heretar. Casar-se amb en Meermans va ser el primer i últim acte de rebel·lió de l’Agnes. Adora en Frans d’una manera malaltissa. Després va girar les dones dels altres agremiats en contra de la Marin, només per assegurar-se que aquest capítol quedava tancat. Volia una mica de poder, i després el seu pare va morir i li va deixar tots aquells camps.

La Nella recorda les dames de les quals li havia parlat la Cornelia, aquelles que anaven de visita a la casa i que posaven ocells cantaires als cabells de l’Otto… Que potser l’Agnes Vynke era una d’aquelles dames, i la Marin li havia dit que no tornés mai més a casa seva?

—Van fer un gran banquet de noces —continua explicant la Cornelia—, pagat amb els florins que en Frans, sens dubte, va manllevar. Sempre tenia deutes, aquell. El casori va durar tres dies. Però ja sabeu què diuen dels grans casaments. Serveixen per dissimular la manca de desig.

La Nella es posa vermella. Si l’inrevés fos veritat, després d’aquella cerimònia tan miserable que van fer, ella i en Johannes no haurien d’haver sortit mai del dormitori.

—Fa dotze anys que en Frans i l’Agnes són casats i encara no tenen fills —afegeix la Cornelia—. I després a en Frans li cau a les mans la plantació de sucre de l’Agnes! Per a ell, això és millor que un hereu. Potser compta amb el sucre per fer-se un patrimoni, però això no canvia l’amor que sent per la senyora Marin.

La Cornelia dóna a la Nella el primer olie-koecken. Encara és calent, i la crosta fregida es parteix entre les dents de la Nella i desprèn la barreja perfecta d’ametlla, gingebre, clau d’espècia i poma.

—I la Marin encara l’estima? —pregunta.

—Ah! Estic segura que sí. Ell li envia un regal cada any. Porcs i perdius, alguna vegada una cuixa de cérvol. I la senyora Marin no els hi torna. És com una conversa silenciosa que encara volen mantenir. És clar, jo sóc la que els ha de preparar: plomar, trossejar, farcir, fregir, bullir. Un collaret faria les coses més fàcils. —La Cornelia frega el bol de la barreja amb un drap humit—. Així és com la senyora Marin va descobrir que el senyor havia rebutjat la proposició d’en Frans. Va ser al cap de poc que en Frans i l’Agnes es casessin que va arribar el primer regal.

—Què va passar?

—Jo acabava d’arribar. Recordo molt bé la senyora amb un porcell adobat amb sal a les mans, al vestíbul. Es veia molt trista. «Per què m’envia un regal, Johannes?», va preguntar, i el senyor se la va endur a l’estudi i suposo que l’hi va explicar.

—Déu meu!

La Cornelia fa un posat sorrut.

—I des d’aleshores en Meermans sempre ha enviat alguna cosa. Encara que mai no hi posa el nom, tots sabem que és ell. —Es frega el front—. Però una nota d’amor és diferent —diu—. Una nota d’amor és perillosa. Tanqueu els ulls, senyora Nella, i feu veure que no l’heu vista mai.

Quan la Nella puja a dalt altre cop per donar les engrunes de l’olie-koechen que han sobrat al Peebo, té el cap ple d’imatges d’una Marin jove, mirant de reüll i ben enrojolada en direcció a en Meermans, elegant com un príncep. És com intentar imaginar els seus pares joves, enamorant-se. M’estimaria més estar enamorada, pensa, i enlairar-me fins als núvols que no pas precipitar-me cap a terra. S’imagina a si mateixa lleugera i adorada, delirant i extasiada.

A les bigues no hi ha res. Entra a totes les habitacions de la planta baixa cridant el Peebo, estirant el braç amb l’esperança que l’ocell tornarà batent les ales i s’hi posarà…, el seu cos, els seus ullets com vidrets. Puja al primer pis i fins i tot comprova que no s’hagi arrecerat dins la casa de nines.

—Peebo? —el crida.

La Marin té la porta de l’habitació tancada; prova de dormir. De sobte, li ve al cap la imatge esfereïdora d’un cos plomat, amb les plomes mig arrencades.

L’habitació esparsament moblada d’en Johannes també és buida.

—Peebo? —torna a cridar-lo la Nella. La Dhana s’alça d’un bot, notant que hi ha alguna cosa per perseguir.

La Nella imagina el periquito destrossat entre les dents de la gossa, una mossegada fortuïta, la natura seguint el seu curs més cruel. Sent una fiblada de pànic a l’estómac i arrenca a córrer escales avall.

—Cornelia! —diu—. Saps on és el Peebo?

I llavors ho veu: la finestra del vestíbul ja no està ajustada, sinó oberta de bat a bat, i l’aire fred entra amb força.