L’estudi

Quan tornen a casa, en Johannes, estirat al banc entapissat de seda de l’interior de la gavarra, sembla una foca encallada a la platja.

—Coneixeu molta gent, Johannes. Us admiren.

Ell somriu.

—Et penses que em dirien res si no fos ric?

—Som rics? —pregunta ella. Les paraules li surten abans que les pugui aturar, amb un deix de preocupació massa obvi a la veu i un to interrogant massa fort i acusador.

Ell es gira de cara a ella i els cabells li queden atrapats sobre el banc, sota la galta.

—Què passa? —pregunta—. No facis cas de la Marin, de les coses que diu. Li agrada preocupar-se.

—No és la Marin —respon la Nella, però no n’està convençuda.

—Només perquè algú et digui alguna cosa amb una mica de passió no vol dir que sigui veritat. He estat més ric, i també més pobre. Però això no canvia res, per fora. —Parla més a poc a poc; són els efectes del menjar i el cansament del vespre—. La meva riquesa no és palpable, Nella. És a l’aire, s’infla, minva. Torna a créixer. Serveix per comprar coses sòlides, però la pots travessar amb la mà com si fos un núvol.

—Però, senyor, sens dubte no hi ha res de més sòlid que una moneda, oi? —Mentre ell fa un badall i tanca els ulls, la Nella s’imagina els diners del seu marit, tot just un munt d’humitat que es dissol i es torna a formar imprevisiblement—. Johannes, hi ha una cosa que us hauria de dir. —Fa una pausa—. Aquell miniaturista a qui vaig encarregar…

Però quan es gira a mirar-lo veu que ha sucumbit a l’estat inconscient d’un estómac ple. Vol que es desperti per poder-li fer més preguntes. A diferència de la Marin, ell sempre li dóna una resposta interessant. Quan en Frans i l’Agnes se n’han anat, semblava inquiet, movia els ulls grisos, endinsant-se en els seus pensaments i excloent-la altre cop. Per què en Meermans semblava molt menys entusiasta que la seva dona per fer tractes amb en Johannes? Per què no els havia convidat a venir a casa, en Johannes?

La Nella sent l’olor dels vestigis de la crema afruitada de l’Agnes a les mans. L’estómac li ronca sota els enagos de puntes i es penedeix de no haver menjat més. L’edat d’en Johannes es fa patent en la manera com li cauen les parpelles i com la barbeta se li enfonsa al pit. Té trenta-nou anys i ja se li veuen uns trets molt marcats, un rostre que sembla que hagi sortit d’un conte de fades. La Nella pensa en els llargs silencis que s’estenen després d’una estona de conversa brillant fins que ell torna a endinsar-se en les seves obscures abstraccions. Tanca els ulls i es posa la mà al ventre pla. «Tant com en Brandt us malacostumarà a vós».

Altre cop li ve al cap la nota d’amor amagada de la Marin. D’on ha sortit? Quants dies —o anys— fa que és entre aquelles pàgines? La Nella es pregunta què sent, la Marin, quan la llegeix, plaer o menyspreu? El tacte suau de la pell de mart en l’austeritat del cosset negre; el seu ram de núvia, un crani engroguit sobre la prestatgeria. No. Ningú no malacostumaria mai la Marin. Ella no ho permetria.

La Nella aixeca la mà en la penombra i es mira l’anell de noces; les ungles, com conquilles d’un rosa pàl·lid. A Assendelft potser només hi havia una plaça, però almenys les persones que hi seien l’escoltarien. Aquí és un titella, un recipient on els altres aboquen les seves paraules. No s’ha casat amb un home, sinó amb tot un món. Argenters, una cunyada, coneguts estranys, una casa en la qual se sent perduda, una casa més petita que li fa basarda. Aparentment el que se li ofereix és molt, però la Nella té la sensació que li prenen alguna cosa.

Quan entren a casa, ella es gira, ben decidida a parlar, però veu en Johannes inclinat vora la Rezeki en una actitud íntima. Es fa evident que és la seva preferida mentre en Johannes li acarona el crani amb fermesa. La Rezeki li ensenya les dents en un gest de plaer gens agressiu. Ningú no ha encès les espelmes del vestíbul. L’espai és molt fosc, la claror de la lluna no entra per les finestres altes.

—Ja t’han donat menjar, bonica? —pregunta, amb veu suau i afectuosa. El llebrer respon fent petar la cua musculosa contra les rajoles, i en Johannes deixa anar una rialleta.

Una rialleta que molesta la Nella; l’atenció que ella voldria l’ofereix a un animal.

—Me’n vaig a dormir, doncs —diu.

—Sí, vés-hi —respon ell, redreçant-se—. Deus estar cansada.

—No, Johannes. No estic cansada.

Ella li aguanta la mirada fins que ell l’aparta.

—He de fer algunes anotacions sobre els homes amb qui he parlat. —Es dirigeix cap a l’estudi i la gossa el segueix de seguida.

—Ella us fa companyia? —pregunta la Nella. Fa onze dies que sóc a casa i que estic ben sola, pensa. Més dies que els que va tardar Déu a fer el món.

—Ella m’ajuda —respon ell—. Si miro de resoldre un problema directament, no me’n surto. Si m’ocupo d’ella, em ve la resposta.

—Doncs així, és útil.

En Johannes somriu.

—Sí que ho és.

—I quant vau pagar per l’Otto? És útil, ell? —pregunta amb una veu freda, estrident i nerviosa.

A en Johannes se li enfosqueix l’expressió i la Nella se sent pujar la sang a la cara.

—Què t’ha dit l’Agnes? —pregunta.

—No res —respon ella, però és cert que les paraules de l’Agnes li han entrat molt endins.

—Jo només li vaig avançar setmanades, a l’Otto —respon ell amb serenor.

—L’Otto pensa que el vau alliberar?

En Johannes estreny les dents.

—Que et molesta, Petronella, de viure amb ell en aquesta casa?

—No, gens. Només és que… Jo mai… Vull dir que…

—És l’únic criat que he tingut mai —respon ell— i que tindré mai més.

En Johannes es gira. No us en aneu, pensa la Nella. Si us en aneu, jo em tornaré invisible, aquí mateix, en aquest vestíbul, i ningú no em trobarà mai més. Assenyala la gossa, que seu obedient vora en Johannes.

—Aquesta és la Rezeki o la Dhana? —pregunta.

En Johannes aixeca les celles mentre acaricia el cap de la bèstia amb afecte.

—Veig que t’hi has fixat. Aquesta és la Rezeki. La Dhana té una taca a la panxa.

Ja ho sé, pensa la Nella, recordant la gossa en miniatura que l’espera a dalt, a la casa de nines.

—Tenen uns noms estranys.

—No, si ets de Sumatra.

—Què vol dir Rezeki? —La Nella se sent jove i estúpida.

—Fortuna —respon ell mentre entra a l’estudi i tanca la porta.

La Nella clava la vista a la foscor del vestíbul i li arriba un corrent fred, com si algú hagués obert una altra porta a l’altra banda de l’extensió de rajoles de marbre. Els cabells del clatell se li ericen. Hi ha algú entre les ombres.

—Hola? —crida.

Del fons de la cuina surten unes veus febles, murmuris apressats, ara i adés, els cops secs d’una cassola. La sensació que l’observen disminueix una mica, i els sorolls, per bé que llunyans, la reconforten. Aquella casa li fa perdre el sentit de la mesura, i com si volgués tranquil·litzar-se, estira la mà i toca la fusta massissa del muntant de la porta de l’estudi. Quan li sembla sentir algú que respira darrere seu i alguna cosa que li frega la vora del vestit, colpeja amb els dos punys la porta de l’estudi.

—Ara no, Marin.

—Sóc la Nella.

En Johannes no respon, i la Nella mira fixament la foscor, procurant de no deixar-se vèncer per la basarda.

—Johannes, si us plau. Deixeu-me entrar!

Quan la porta s’obre, la llum groga és tan acollidora que la Nella gairebé es posa a plorar.

El que la sorprèn sobretot és veure que a l’estudi hi ha molt més caliu que en cap altre espai de la casa on ha estat. L’objectiu d’aquesta habitació és clar. Té consciència pròpia i és aquí on la Nella s’ha sentit més a prop del seu marit. Entra a dins i tanca la porta, procurant de treure’s del damunt l’ensurt del vestíbul.

—No hi ha ningú aquí fora, Nella —diu ell—. Només hi ha foscor. Per què no te’n vas a dormir?

La Nella no entén com en Johannes pot saber que tenia por, de la mateixa manera que sabia que l’Agnes li havia inflat el cap parlant de l’Otto. Que et vigili en Johannes és com si et vigilés una òliba, pensa. Et sents immobilitzada.

A fora ha començat a ploure, un ruixim de nit, rítmic i familiar. En aquesta estança petita se sent una forta olor de paper; hi ha una taula de fusta clavada amb xarneres a la paret, un batibull de pergamins i una escrivania d’or. El fum de les espelmes cobreix el sostre baix de vires negres, i un munt de fulls escampats i plens d’escrits en llengües desconegudes amb prou feines deixen veure el dibuix arremolinat d’una espessa catifa turca. Pertot arreu hi ha trossos de segells de cera vermella, i alguns s’han incrustat a la llana.

Arreu hi ha mapes, més dels que té la Marin. La Nella fa una ullada als contorns de Virgínia i de la resta de les Amèriques, del Mare Pacificum, de les Moluques, del Japó. En cada mapa s’hi veuen unes ratlles fines que formen rombes. Són punts de precisió que ningú no ha marcat amb preguntes capricioses. Sota la finestra, hi ha un bagul enorme de fusta fosca i treballada protegit amb un cadenat.

—Aquí és on guardo els florins —diu en Johannes, asseient-se al tamboret.

La Nella voldria que en Johannes fos més com un llop que no pas com una òliba. L’ajudaria a entendre el paper que li correspon, si bé no el d’esposa.

—Us volia donar les gràcies —diu, insegura—, per la casa de nines. Tinc plans…

—No me n’has de donar les gràcies —respon ell, movent la mà un altre cop—. És el mínim que puc fer.

—Però volia mostrar el meu agraïment —insisteix ella.

La Nella vol imitar els gestos gràcils de l’Agnes Meermans, i li acaricia la màniga de la camisa amb la mà tremolosa. Vol fer realitat aquella unitat, aquella imatge del matrimoni. Ell no reacciona. Ella el toca com una criatura que vol alguna cosa.

—Sí, digues —fa ell.

Ella abaixa la mà i la posa a la cuixa d’en Johannes. Mai de la vida no ha tocat un home d’aquesta manera, i encara menys ningú tan imponent. Nota la cama voluminosa i musculosa a través de la llana gruixuda.

—Quan parleu en totes aquestes llengües, em fascineu —diu.

De seguida s’adona que ha dit una cosa que no hauria d’haver dit. Ell baixa del tamboret.

—Què? —fa ell.

En Johannes es veu tan consternat, que la Nella es posa les mans a la boca, com si volgués esborrar les paraules.

—Jo només… només era que…

—Vine —la interromp ell. I la Nella se sorprèn quan ell li acaricia els cabells amb moviments maldestres.

—Em sap greu —diu, encara que no sap què és el que li sap greu.

Ell s’inclina i agafant-li els braços prims li fa un petó a la boca. L’ensurt —els vestigis càlids i alarmants de vi i de cranc— la deixa astorada i ha de fer esforços perquè ell no la noti tensa. Aleshores separa una mica els llavis, encara que només sigui per alliberar la pressió de la boca d’ell. En Johannes encara l’agafa, i ella decideix ben de pressa, abans que la venci la por, d’abaixar la mà fins a la part frontal dels pantalons. Si això és el que han de fer totes les dones, pensa, amb la pràctica deu arribar a ser més agradable.

La Nella amb prou feines pot distingir aquell bony protegit del qual ella no té cap coneixement. Però no és la vara que la seva mare li va prometre, és més aviat un cuc cargolat, un…

Sembla que amb els dits ha tocat una molla, perquè en Johannes la deixa anar i topa amb el caire de l’escriptori quan salta enrere.

—Nella —diu—. Déu meu!

—Ma…

—Vés-te’n —crida ell—. Vés-te’n d’aquí.

La Nella se’n va ensopegant en el moment que la Rezeki deixa anar un sol lladruc amonestador, i en Johannes tanca la porta amb un cop fort. Ella sent girar la clau al pany i, de nou aterrida per la foscor del vestíbul, puja corrent a la seva habitació.

La casa de nines és al racó i quan torna a descórrer-ne les cortines, el bressol resplendeix com un insult a la llum de la lluna. Clava una puntada de peu a la pota del moble, però la fusta i el carei no es mouen i sent el catacrac d’un os. Fa un crit de dolor, però es nega a plorar. Voltant a peu coix per l’habitació, va girant els quadres del seu marit de cara a la paret. La llebre caçada i la magrana podrida, no se’n descuida cap.