3

No van poder continuar parlant. L’esclat sobtat de la Maria va acabar simplement en això: un primer intent d’explicar-li alguna cosa, allò que la turmentava i la raó principal per la qual havia enviat en Pere a buscar-lo. Van haver de seguir els altres i, ja a la porta del Clínic, completar pas a pas el protocol final: el comiat del dol, veure com el taüt era col·locat al cotxe fúnebre i, tot seguit, seure ells dos a la part del darrere del vehicle d’acompanyament. El xofer, un home escarransit, amb el vestit arrugat i una gorra que li anava un xic gran, els va observar pel retrovisor interior.

Tampoc no era qüestió de parlar allà dins.

En Miquel es va resignar.

I va acabar posant una mà sobre les d’ella, per encoratjarla i compartir el seu dolor.

—Tranquil·la.

—A casa, d’acord?

—Sí.

—Gràcies.

Va mirar-la als ulls. Eren els d’una dona envellida prematurament. Encara més: vençuda i plena de por. Ja no li quedava res. Un marit mort a la guerra, una mare morta el 43 i, ara, un pare… assassinat?

No tenia sentit.

Ella mateixa ho havia dit: per què?

En Mateu Galvany no era més que un vell.

El breu seguici fúnebre format pels dos cotxes va circular a poca velocitat pels carrers de Barcelona. Primer Villarroel avall. Després buscant la muntanya de Montjuïc. El mateix trajecte que va fer el 39 amb la Quimeta. L’endemà el van detenir. Quan van entrar al cementiri i, després d’emplenar la paperassa final a l’administració, van pujar pels carrers envoltats de mausoleus, tombes i nínxols, es va empassar la saliva. La Quimeta era molt a prop.

Però ja no sentia la seva veu dins del cervell.

Se n’havia anat de manera definitiva.

—La teva dona és aquí? —li va preguntar la Maria com si li hagués llegit els pensaments.

No, la seva dona era a Tortosa, amb la seva germana.

—La Quimeta, sí —va sospirar.

—Ja gairebé no la recordo —va dir ella.

—L’últim cop que ens vam veure tots va ser abans de la guerra.

—Sí —va assentir.

En pronunciar la paraula «guerra», el conductor els va tornar a mirar.

Els addictes al règim continuaven fent servir el terme «croada».

Els agradava més.

Van arribar al lloc de l’enterrament. Un bloc ple de nínxols, de dalt a baix i d’un costat a l’altre. N’hi havia que tenien làpides. D’altres tenien flors. La majoria, no. La majoria consistien en un simple rectangle tapat amb una llosa de pedra i, a tot estirar, una inscripció: «Família Tal», «Família Tal Altra» o el nom d’una persona. Les dates eren abundants i variades, però semblava com si durant l’última dècada s’hagués estès una epidèmia per la ciutat.

El procés va ser lent, exasperant. Si més no, el nínxol estava situat a la part baixa, a la segona fila, i no va caldre treballar a les altures. Sota un sol ja abrusador, els operaris van treure la llosa posada per darrera vegada l’any 43, quan va morir la dona d’en Mateu, i van convertir les restes d’aquell taüt i el seu contingut en una massa de fusta informe que van esclafar en col·locar-hi la nova caixa. El fet de veure el que quedava de la seva mare va fer que la Maria se sentís més trista i abatuda. En Miquel no va tenir altre remei que sostenir-la, després de passar-li un braç per damunt de les espatlles. Estaven sols. Ells i els operaris. Els conductors del cotxe fúnebre i el d’acompanyament s’esperaven al carrer. Un cop segellada la llosa amb ciment, la Maria s’hi va acostar i hi va posar una mà al damunt.

L’últim comiat.

En Miquel va sentir que deia alguna cosa, mentre els treballadors del cementiri esperaven que els caiguessin algunes pessetes. Quan van comprendre que aquella dona la devia passar magra, es van resignar, van donar-li el condol i van marxar capcots.

Hora d’anar-se’n.

A la Maria li va costar rendir-se a l’evidència que ja tot havia passat. En Miquel no va fer res, no li va dir res, no la va estirar pas. El sol queia a plom sense ni un núvol disposat a donar-los treva. A l’últim, la dona va recular i es va encarar amb el seu acompanyant.

—Que trist, no?

—Sí.

Van caminar fins al lloc on eren els cotxes. El que havia portat el taüt ja marxava. El seu els duria a casa, com manaven els cànons. Van tornar a ocupar els seus llocs i la Maria va donar a l’home de la gorra la seva adreça a Sants.

Ja no van parlar en tot el trajecte.

I la Maria no va tornar a plorar fins que va obrir la porta de casa seva.

—Què faré ara? —va gemegar, envaïda pel desànim.

—Continuar, com tots.

—El meu marit, la mare, ara ell… No és just, Miquel. No és just, maleït sigui.

—Vine.

Va acompanyar-la al menjador i la galeria. Tot estava igual que feia set mesos: la butaca, la taula, les cadires… Va recordar en Mateu Galvany allà, amb les seves ulleres aparatoses, el bastó de canya de color clar, la bata vella. El va recordar com si l’escena s’hagués produït el dia abans. La Maria es va quedar asseguda en una cadira i ell va anar a la cuina a buscar dos gots d’aigua. Va deixar l’aixeta oberta uns segons perquè sortís més freda. Un cop plens, va tornar amb la filla del seu amic i excompany de la policia. Ella continuava paralitzada, les llàgrimes mullant-li la cara, l’expressió absent. En Miquel li va posar un got a la mà.

—Beu.

Va obeir-lo i ell va fer el mateix després d’asseure’s en una altra cadira.

Es va quedar amb set, però no va voler tornar a deixar-la sola.

«Potser t’hi podries entendre».

—Explica-m’ho, Maria.

Van intercanviar les mirades. Com si tingués l’aire retingut als pulmons, la dona va fer un esbufec llarg i tens. Va beure un segon glop d’aigua i va deixar el got damunt la taula.

—Per què dius que el van matar? —En Miquel la va ajudar.

—Perquè el conductor va fugir.

—Devia estar aterrit.

—No. Va anar a atropellar-lo.

—Com és que n’estàs tan segura? Hi va haver testimonis?

—Va passar una cosa. —Va mirar-lo de fit a fit i la intensitat de la seva mirada ja no va disminuir—. No sé pas què pot ser, però el pare estava ficat en… No ho sé, simplement…

—El teu pare feia anys que estava fora de circulació i quan el vaig veure l’octubre passat no semblava que tingués gaire tirada a ficar-se en embolics.

—Fa uns dies ens van detenir.

Va aconseguir sorprendre’l.

—Que us van detenir?

—Sí, a tots dos.

—La policia?

—És clar.

—Per què?

—No en tinc ni la més petita idea. —Va moure el cap d’un costat a l’altre—. Van venir i se’ns van endur després de deixar-ho tot de cap per avall. —Va abraçar el pis amb les mans.

—Què buscaven?

—Miquel, que no ho sé!

—Què et va dir el teu pare?

—Que no passava res, que estigués tranquil·la. Però va ser… horrible. La manera com ens van tractar, la violència…

—Calma’t. —Va frenar el seu rampell de por.

La Maria es va posar la mà als ulls. Se’ls va fregar, tot prement-se les parpelles. Molt probablement havia passat la nit en blanc, de manera que devia estar esgotada.

—Vols descansar i m’ho expliques després?

—No, no podria pas. Ho haig de… treure, m’entens?

—Llavors fes-ho. —Va convidar-la a continuar.

La pausa va ser breu.

—Ens van detenir el dia 20. —Va esbossar el començament del seu relat—. Vam passar la nit a comissaria, separats, i l’endemà, el 21, a mi em van deixar marxar sense dir-me ni ase ni bèstia. Vaig preguntar per ell i res. Em van dir que me n’anés a casa i em portés bé. Així, com si encara anés a escola: «Vagi-se’n a casa i sigui bona minyona». T’ho imagines? Vaig haver de venir aquí, sola, sense tenir ni idea de què passava ni saber a qui recórrer.

—Per què no em vas venir a veure?

—El pare deia que vosaltres ja no éreu més que residus d’un temps oblidat. —Va sospirar—. La veritat és que ni hi vaig pensar. No se’m va acudir. El dissabte passat, de sobte, sí que va parlar de tu. Em va dir que, si moria, et busqués.

—I el van atropellar diumenge.

—Sí.

—Quan el van posar en llibertat?

—El 21 era dissabte. Vaig fer el que em van dir, vaig venir a casa i vaig esperar. Vaig passar el diumenge summament mortificada, i dilluns, com que encara no en sabia res, vaig tornar a comissaria. Em van dir el mateix, que marxés i que ja durien a terme les «diligències oportunes», que no sé pas a què dimonis es referien. No sé com vaig poder aguantar sense tornar-me boja. Vaig estar així fins dimecres, quan el van deixar anar.

—Sis dies empresonat.

—Hauries d’haver vist com va arribar.

—El van torturar?

—El van trinxar. —Va ser explícita.

—Senyals visibles?

—No pas a la cara, però sí al cos. Li costava respirar i caminava molt més coix. Tenia blaus pertot arreu. —Es va eixugar un parell de llàgrimes de les parpelles—. Era un vell de setanta-sis anys, per l’amor de Déu!

—Què et va dir ell?

—Res, que havia estat un error.

—I ja està?

—Sí.

—T’ho vas creure?

—No ho sé… —va gemegar—. No ho sé. Ja tornava a ser a casa, era tot el que m’importava. Què volies que fes? Em va dir que havia estat una confusió i que no en volia parlar més. Jo… el vaig veure tan malament, i sobretot tan humiliat, que ja no vaig badar boca. Recordes com era en els seus bons temps? No parlava mai de la feina a casa. Ho deixava tot a comissaria. Mai no va ser el pare més xerraire, ni el més simpàtic. Quan el van jubilar per la seva coixesa, ja es va enfonsar anímicament; però, a sobre, amb la guerra, Franco, la mort de la mare… Vivia tancat en si mateix, i això que durant aquestes últimes setmanes semblava més animat, fins i tot content.

—Dius que va tornar dimecres i el van atropellar ahir diumenge?

—Va estar tres dies a casa, tancat, mut. D’una banda, li costava respirar i caminar; i, de l’altra, és possible que se sentís humiliat pel que havia passat. Ell, que havia estat inspector de policia, apallissat en una comissaria. L’única cosa que vaig poder fer va ser cuidar-lo, procurar que mengés i reposés. Però quan jo treia el cap pel passadís o per la porta de la seva habitació per espiar-lo, el veia tan abatut, la mirada fixa i perduda enlloc, aquella expressió de… —La Maria es va estremir—. A vegades era de ràbia, però la majoria dels cops era de pena profunda. Fins i tot una nit va plorar, al llit. El vaig sentir plorar, Miquel! El pare tenia un cor com la pedra, ni una llàgrima, mai, i va plorar!

—Fes memòria. Algun indici, alguna paraula…

—Cap ni una, t’ho juro. En tres dies, res de res. Dissabte a la nit, de sobte, em va abraçar com feia anys que no m’abraçava i em va dir això de tu: que si moria, t’avisés. Res més. Ara m’adono que ho esperava.

—O sigui que no el van detenir per error com et va dir.

—Però en què podia estar ficat el pare, o què podia saber de… què sé jo?

—Com era la seva expressió quan et va abraçar i et va dir això?

—Trista. Molt trista i compungida. Com si s’acabés el món.

—I per què m’havies d’avisar? Perquè et cuidés?

—Això no té sentit, no trobes?

No. Un policia no avisava un altre si no hi havia un autèntic motiu per fer-ho.

En Miquel va sentir una contractura a l’estómac.

Coneixia els símptomes.

De fet, ja estava posant les mans fins als colzes en aquell afer, fos el que fos.

—Per què va sortir ahir?

—Va dir que necessitava respirar. Feia un dia tan maco… Vaig voler acompanyar-lo, però no em va deixar. Naturalment, no hi vaig insistir. Fins i tot em va semblar bé que per fi sortís de casa i fes un tomb. Com que passaven les hores i no tornava…

—On el van atropellar?

—A la cruïlla de Sepúlveda amb Viladomat.

—Què et va dir la policia?

—Em van trucar des de l’hospital. Ells em van informar de tot.

—Van fer-li l’autòpsia?

—No ho crec pas. L’atropellament va ser molt violent. La causa de la mort va ser aquesta i cap altra. Per què haurien hagut d’examinar-ne el cos?

—La policia no va parlar amb tu?

—Sí, el diumenge a la tarda, però… no ho sé, semblaven…

—Semblaven què?

—Contrariats.

—Explica’t.

—Em van tornar a fer preguntes. Vaig tenir por que em detinguessin un altre cop.

—Què et van preguntar?

—Si coneixia unes persones.

—Dius que «et van tornar a fer preguntes». La primera vegada que et van detenir, et van preguntar també per aquestes persones?

—Quan em van detenir, no; ni en arribar a comissaria. Ens van separar i res més. Però sí l’endemà, dissabte. Estava sola i molt espantada. Llavors va venir aquell comissari o el que fos. Un home d’allò més sinistre. Va dir que no volia perdre el temps. Era l’única cosa que volia saber.

—Coneixies aquestes persones?

—No, no n’havia sentit mai els noms.

—Els recordes?

—És clar. —Va somriure amb amargor—. Me’ls va repetir una vegada i una altra, fins que se’m van quedar gravats al cervell. La manera en què m’ho va preguntar, en aquella cel·la, tan amenaçador… Eren Pasqual Virgili, Maurici Sunyer, Esteve Roura i Enric Macià.

—Fes memòria, Maria. No són pas cognoms corrents com García, Sánchez o Rodríguez.

—Per això se’m van quedar gravats. Et juro que mai no els havia sentit anomenar, i et torno a recordar que el pare era molt sec.

—La policia et va preguntar totes dues vegades per aquests quatre homes?

—No. Per tots quatre, tan sols la primera vegada. Curiosament, ahir només van esmentar-ne un parell: en Sunyer i en Roura.

—Tens idea…?

—No.

En Miquel es va repenjar a la cadira. Feia una bona estona que estava encarcarat, inclinat cap endavant, tal com feia en els seus dies d’inspector quan interrogava algú i el volia collar.

Ara li feia mal l’esquena.

—És evident que et van creure; altrament, no series aquí —li va fer veure.

—Ho sé.

—Qui pot saber alguna cosa d’aquestes persones?

La Maria Galvany no va respondre.

Els seus ulls sí que ho van fer.

A les pupil·les li va espurnejar una llum.

—Maria…

—Hi ha… una cosa que no vaig dir als policies —va xiuxiuejar lentament.

—Per què?

—No ho van preguntar. —Va ser concisa.

—Mira que bé. —En Miquel va obrir els ulls.

—El pare acostumava a dir-me que el bon testimoni és el que es limita a respondre allò que li pregunten, i un bon policia és el que sap fer les preguntes adequades.

—Això m’ho va dir a mi el primer dia que ens vam conèixer. Era una de les seves màximes. —Va somriure feixugament—. Què és això que no els vas explicar?

—Fa una estona t’he dit que el pare últimament estava més animat. I que fins i tot semblava content.

—Sí, és veritat.

—Es veia amb algú.

—Una dona? —A més d’obrir els ulls novament, va alçar les celles.

—Sí.

—De debò?

—Bé, tu estàs amb una dona molt més jove i en tens…

—Seixanta-cinc.

—Doncs això.

Va deixar que la notícia li penetrés el cervell i li impactés en l’ànim.

—En Mateu tenia nòvia —va exhalar.

—Jo no diria tant, però sí que es trobava amb ella.

—Com ho saps?

—Una tarda, una amiga em va dir que els havia vist junts, agafats de bracet i tot. Vaig provar d’estirar-li la llengua, si bé no de manera directa, i res. La meva amiga els va tornar a veure, passant per davant del lloc on ella treballa, i llavors vaig comprendre que ja no podia ser un fet casual.

—Saps on viu aquesta dona?

—Sí.

—Com és això?

—Vaig voler estar preparada, per si de cas. —Es va sincerar—. La segona vegada, la meva amiga els va seguir per un parell de carrers i va veure que es ficaven dins d’un portal.

—Adreça?

—Carrer Floridablanca, 120.

—Com es diu?

—Esperança Sistachs.

—Saps quan la devia conèixer?

—Per Nadal; com a màxim, molt poc temps després. És quan a ell li va canviar l’humor, tot i que tampoc no li va durar gaire.

—Ah, no? Per què?

—Deu fer cosa d’un mes, més o menys, es va tornar a mostrar sec i evasiu. I també despistat o… Bé, a vegades el sorprenia mirant per la finestra com un estaquirot, perdut en els seus pensaments, i ho criticava més tot, la dictadura, la situació política, la repressió… —La Maria va fer una pausa—. Em fa l’efecte que aquestes quatre persones, si és que les coneixia realment d’alguna cosa, les va conèixer durant aquestes últimes setmanes.

—Aquesta dona sap que el teu pare ha mort?

—Oficialment jo no sabia res d’ella, de manera que…

—Entesos.

—Aniràs a veure-la?

—Sí.

—Per…?

—No ho sé, Maria. Ja no sóc policia. Els temps estan canviant i res no és com abans. I a més hi són ells.

«Ells».

Sempre «ells».

Van romandre en silenci, amb una quietud prenyada d’incògnites i preguntes sense respostes.

Fins que ell el va trencar.

—Puc donar un cop d’ull a les coses del teu pare?