29

Havien passat les dues hores de termini que li havia donat en Terencio Fernández. De fet, el temps s’havia exhaurit feia cinc minuts. Va buscar urgentment un telèfon públic i va haver d’arribar fins a Creu Coberta per trobar-ne un. Vuit minuts. Es va abalançar sobre el taulell i va demanar una fitxa. També un cafè, el que fos. Una dona li va llançar una mirada plena de desconfiança. L’home del taulell va deixar-li la fitxa damunt la fusta. Quan la va introduir a la ranura, l’agulla del rellotge passava ja de deu minuts l’hora fixada.

Va marcar el número, agafant el paper amb la mà esquerra, i va esperar.

Li faltaven dues peces perquè tot encaixés.

Només dues.

Què volia en Mateu d’en Policarpo, tot i que s’ho imaginava, i saber on s’amagava en Roura, en el cas que encara no l’haguessin detingut, abans que desaparegués per sempre.

Sobretot si Barcelona era un caos.

—Li vaig dir dues hores. —Va sentir la veu àtona d’en Terencio.

—Ho sento. No trobava cap telèfon.

—Cinc minuts més i no l’espero.

—Què vol dir?

—Passi per aquí, inspector.

—Ara?

—Ara.

—D’acord. —L’olor de menjar va fer que li comencés a fer sorolls la panxa.

—Trigarà gaire?

—Sóc a prop de la plaça d’Espanya. El que trigui el taxi.

—Doncs digui al taxista que premi fort l’accelerador o arribarà tard.

—Terencio…

—És una deferència, inspector. Només això. El meu agraïment per haver-me vingut a veure i per explicar-me el que m’ha explicat. Crec que l’hi dec.

No va poder dir res més perquè va penjar l’auricular.

Es va beure el cafè amb dos glops. No era dolent: era pitjor. Ni tan sols arribava a ser xicoira. Per acabar-ho d’adobar, es va escaldar la llengua. Va pagar la consumició i la fitxa i va tornar a córrer, tot abandonant el bar i la mirada recelosa de la dona i el cambrer.

«Digui al taxista que premi fort l’accelerador o arribarà tard».

No calia ser gaire llest per saber què es trobaria.

Va trigar tres minuts més a localitzar l’enèsim taxi des que el matí anterior havia anat amb en Pere a l’Hospital Clínic responent a la crida de la Maria. El taxista el va rebre amb un somriure. Un cop dins, va veure les dues banderetes espanyoles encastades al comptador. I no solament això. Al davantal hi destacava una insígnia amb el jou i les fletxes.

—On el porto, mestre?

Va donar-li l’adreça, a l’Hospitalet, i el cotxe va arrencar lentament.

—Tinc pressa —li va advertir.

—Vaja, doncs avui no és el dia més indicat per córrer, hi ha molts guàrdies —li va dir amb accent gallec—. Faré el que pugui. Una urgència?

—Sí.

—Espero que no sigui res. Avui no. —Es va tornar a mostrar alegrement festiu—. Hi anirà a la tarda?

—A on?

—A on vol que sigui? A rebre el Caudillo, naturalment!

—Haig de treballar.

—Però què diu, si totes les empreses donaran festa perquè la gent hi vagi, encara que ell arribi a última hora de la tarda! —Va girar el cap per mirar-lo—. Escolti, que si vol els pot denunciar, eh? Avui no es treballa! Cal retre honors al Generalísimo i rebre’l com es mereix! Tots!

—Vostè aparcarà el taxi?

—A les cinc de la tarda, com Déu mana! I de tota manera tampoc no hi haurà gent per portar fins que no s’acabi el sarau, i encara menys es podrà circular per on passi.

Va congelar la mirada en les banderetes espanyoles, el jou i les fletxes, el clatell del taxista, un home jove, d’uns trenta anys.

—A mi m’agradaria anar al port, per veure’l baixar del vaixell. —Va continuar, sense perdre la xerrera—. Tot estarà engalanat, banderetes, música, sirenes sonant pertot arreu, la gent feliç…

En Miquel va trigar dos segons a respondre.

Ho va fer gairebé sense veu.

—Sí, crec que jo aniré a Colom —va dir.

—Què?

—Res, vagi amb compte.

—Tranquil. Ni un accident en quatre anys, i això que al començament anava una mica perdut. Entre això i la gent entestada a parlar en català… Tombo per aquí?

—Per on vulgui.

—Jo li vaig posar Francisco al meu fill per ell. Què li sembla? I Francisco!, eh? Res de Paco! Fran-cis-co, tal com cal.

Va aclucar els ulls. Hauria baixat per agafar-ne un altre si no hagués estat per l’advertiment d’en Terencio. «Digui al taxista que premi fort l’accelerador o arribarà tard». No solament era xerraire. Era un corcó.

—Sisplau, vagi una mica més de pressa.

—Res, tranquil. —Va donar un xic més de gas.

Gairebé no es va notar.

—Li agrada el futbol?

En Miquel va estar a punt de posar-se a cridar. Si li deia que era inspector de taxis, tampoc no el faria callar, en podia estar segur. Potser li sortiria amb més històries.

—No, no m’agrada.

—Com és això? —Va tornar a mirar-lo amb cara de no creure-s’ho.

—Ja ho veu.

—Jo sóc de l’Espanyol, que per això es diu així: Espanyol! No sé pas com aquests catalanistes acaben guanyant lligues!

Allò va ser la gota que va fer vessar el got de la seva paciència.

—Senyor.

—Digui, digui.

—Podria deixar de parlar durant la part de camí que queda? Tinc mal de cap.

El taxista va obrir els ulls. La seva cara va expressar sorpresa. Feia la impressió que estava convençut que la seva xerrameca acompanyava el bon viatge dels seus passatgers.

—Només volia fer més distret el trajecte —es va excusar.

—Doncs val més que ho faci a casa.

—A casa no puc parlar, que hi ha la dona i no em deixa! —Va esclafir una riallada abans d’afegir—: Sí que fa mala cara, vostè, sí.

Es va trobar amb els seus ulls.

Ja no hi va haver res més. Tampoc no quedava gaire recorregut. El taxista el va deixar a la mateixa cantonada que el primer. La gentada havia desaparegut del carrer, però encara hi quedaven uns quants petits grups escampats aquí i allà. El més gran, davant del passadís d’entrada al pati que comunicava les tres cases dels germans Fernández. Va donar-li deu pessetes i va esperar el canvi. No hi va haver propina. Tampoc no se’n va acomiadar.

A l’home no li va importar.

Si parlava amb qualsevol, sense tallar-se, emparat en la «llibertat» de pensament únic de la nova Espanya, donant per fet que tots pensaven com ell, com a màxim creuria que era un passatger estrany.

—Que tingui un bon dia! ¡Viva España!

El va veure allunyar-se amb ràbia.

Va estrènyer els punys.

Ja no va tenir temps de pensar en la seva incomoditat.

Va caminar tan de pressa com va poder en direcció a les cases. Uns quants ulls li van seguir la pista i poca cosa més. Va travessar el grup més nombrós, el que s’aglomerava a la part final, i ja no va fer res, ni va parlar. A l’entrada mateix l’esperava un home, ben vestit, seriós. Tothom acabava de tornar de l’enterrament d’en Policarpo. En veure’l, l’home li va fer un senyal i el va precedir amb ràpides gambades. En Miquel ja esbufegava. Per més petita que fos la distància, es cansava. A la porta de la casa d’en Terencio, custodiant-la, hi havia uns altres dos sicaris no pas menys elegants, amb un vestit fosc i un braçalet negre a la bocamàniga. Es van apartar perquè els nouvinguts entressin. Aquesta vegada no es van dirigir a la petita habitació en la qual havien estat dues hores abans, sinó que van travessar l’habitatge i van sortir per la part del darrere, creuant un petit jardí. La seva destinació era un cobert enganxat a un terreny llaurat i amb diversos arbres. També a la porta els esperaven un parell d’energúmens més, fornits, corpulents, com si haguessin estat extrets d’una pel·lícula de James Cagney.

La porta es va obrir i hi van entrar.

La primera persona que va veure va ser en Terencio.

Seguidament, l’home en mànigues de camisa, cara de bèstia i punys com maces.

Finalment, l’home de la cicatriu a la barbeta, o el que en quedava, ja que sagnava de dalt a baix, mig destrossat, gairebé sense rostre, lligat a una cadira.