12

La distància fins a la casa d’en Pasqual Virgili era de dues illes. Quan treballava a la policia feia servir el cotxe oficial, però el fet de caminar, moltes vegades, l’ajudava a pensar. En plena guerra, amb necessitats més urgents, va començar a fer servir les cames per anar d’una banda a l’altra. Ara, si investigava res, es desplaçava amb taxi.

Demencial.

Però el temps sempre era or en casos d’assassinat. La major part dels delictes de sang es resolien durant les quarantavuit hores següents, quan tot era fresc i recent.

L’edifici era elegant, com corresponia a la zona, prop de la Universitat i no gaire lluny de la plaça de Catalunya. Es va ficar al portal i va passar a tocar del receptacle de la porteria, buit, potser per l’hora o perquè la persona que se’n cuidava estava ocupada en altres feines veïnals. L’inconvenient era que la infermera no li havia dit el pis, de manera que es va veure obligat a trucar a una porta a l’atzar i preguntar. Una jove adolescent l’hi va indicar i, com que es tractava d’un pis alt, va baixar un altre cop al vestíbul per agafar l’ascensor. La cabina, de fusta noble, va pujar lentament. Un cop a la planta, va tocar el timbre i va esperar.

Va obrir la porta una criada que fàcilment hauria pogut actuar al Molino, per guapa, voluptuosa i eixerida. Fins i tot tenia veu de soprano. Això sí, no li va regalar cap somriure.

—La senyora Virgili?

—De part de qui, senyor? —li va preguntar amb un marcat accent meridional.

—Un amic del seu marit.

La noia no va semblar gaire convençuda. Va moure un xic les comissures dels llavis i els ulls se li van revestir d’una certa incomoditat.

—Vaig a preguntar, però… És que la senyora no es troba bé, sap?

—Me’n faig el càrrec. —Va utilitzar el seu to més amable i convincent—. Digui-li que és important i urgent, i que no la molestaré gaire estona.

—Bé, passi i esperi’s aquí, si no li fa res.

—Entesos.

Va deixar-lo al rebedor, amb el llum encès. Un rebedor espaiós com una habitació i ple de coses, la majoria antigues. El pis potser pertanyia o havia pertangut als pares d’en Pasqual Virgili o de la seva esposa. Tenia un aire dels anys vint o trenta. Una columna de marbre amb un gerro espectacular al capdamunt, un retrat d’una senyora important, una tauleta de centre amb adorns i una safata de plata per deixar-hi claus o monedes, un paraigüer amb diversos paraigües, un armariet per desar-hi sabates molles, botes d’aigua o abrics…

En Mateu no tenia res. L’Esteve Roura era un paio peculiar que tampoc no vivia envoltat de luxes. En Pasqual Virgili, en canvi, feia la impressió de ser algú notable, pel fet de ser metge o de venir de bona família.

Què els podia unir?

I encara no sabia res d’en Macià i d’en Sunyer.

I si, al capdavall, només seguia una pista falsa?

No, falsa no. La policia no preguntava per quatre persones sense més ni més. Ells i en Mateu compartien alguna cosa.

Què?

La criada va tornar al cap d’un minut, seriosa.

—Vol seguir-me, sisplau?

Va seguir-la.

No gaire. Cinc passes. Va obrir una porta a la dreta i el va fer passar a una espècie de saleta, estudi o biblioteca. Probablement totes tres coses alhora, ja que hi havia un parell de butaques molt còmodes per llegir, una taula de despatx sense res al damunt i molts llibres als mobles que omplien les quatre parets. La finestra donava a un pati interior, i per dins la cobria una cortina, de manera que la il·luminació era esmorteïda. La jove va fer girar la clau de la llum elèctrica, al costat de la porta, i un llum zenital va escampar la seva escassa potència pel conjunt de l’estança.

No va seure.

Hi havia alguna cosa més, entre les dues butaques.

Uns escacs.

Uns bonics escacs fets d’ivori, amb les figures tallades per una mà d’orfebre, repartides, a punt de començar una partida, per damunt d’un tauler no menys espectacular.

En va agafar una i la va contemplar.

El cavall negre.

Va deixar-lo just a temps, en sentir una remor a l’altra banda de la porta, per on va aparèixer una dona d’uns quaranta o quaranta-cinc anys, vestida de negre, fràgil, pell de porcellana, molt blanca, cabells perfectes, mans cuidades. Vestia amb un gust exquisit. No anava vestida d’estar per casa. Era una dama.

Una dama a qui la policia havia arrabassat mitja vida.

—Em dic Miquel Mascarell, senyora Virgili. —Va allargar-li la mà—. Abans de res permeti’m que li doni el meu condol més sincer.

—Gràcies. —Va correspondre al seu gest amb una encaixada molt suau.

—No crec pas que el seu marit li hagués parlat de mi.

—No, no ho recordo… Segui, sisplau.

Va obeir-la. Va ocupar una de les butaques, la que tenia les peces d’escacs negres més a la vora. Havia deixat el cavall lleugerament tort amb relació a la resta i li va semblar que es notava molt.

No va fer res.

—Necessito fer-li unes preguntes, senyora. —No va voler entrar a sac en el seu interrogatori.

—Sobre què?

—Sobre el que li va passar al seu marit.

—Per què? —Els ulls li van espetegar i se li van omplir de llumetes.

—Perquè el seu marit no és l’única persona que ha mort.

—No l’entenc.

—Coneix uns homes que es diuen Maurici Sunyer, Esteve Roura, Enric Macià o Mateu Galvany?

Les llumetes es van endurir.

No hi va haver resposta.

—La policia li va preguntar per ells quan se’l van emportar, oi?

—Quan se’l van emportar, no. Després, sí, quan ell ja era mort. Però només van anomenar els tres primers que ha esmentat vostè.

—En Mateu Galvany no?

—No.

—Vostè…?

—Era la primera vegada que sentia aquests noms. Escolti… —Va arrufar el nas, mentre s’endinsava en un mar de dolor—. Com sap, vostè…?

—No s’alarmi, l’hi prego. El seu marit i jo teníem un amic comú, precisament aquest del qual la policia no li va parlar: en Mateu Galvany. —Va fer una pausa molt breu per tal que les seves paraules anessin penetrant una per una en la ment atordida de la seva interlocutora—. El meu amic Mateu va morir ahir violentament.

—Mare de Déu santíssima… —Va sospirar.

—Estic buscant la relació entre els dos fets, senyora Virgili. Vostè ha perdut el seu marit. La filla del senyor Galvany, el seu pare. Ningú no ens diu res, perquè m’imagino que la policia no li va dir gaires coses sobre el que havia passat.

—No, res. —Va estrènyer les mandíbules.

—Un tercer amic, l’Esteve Roura, ha desaparegut. Van anar a buscar-lo, però es va escapar, o va tenir sort o ho va intuir, però la veritat és que em fa l’efecte que continua amagat. Encara no sé res d’en Macià ni d’en Sunyer.

—Investiga pel seu compte?

—Sí.

—No és una mica perillós?

—En Mateu era una persona molt estimada per mi —li va repetir—. Vull saber per què va morir, només això. Vostè no desitja saber per què ho va fer, el seu marit?

La senyora Virgili va clavar els ulls a terra. Com per art d’encantament, va aparèixer a les seves mans un mocadoret blanc, de randa. En Miquel va deduir que el duia ficat en una màniga. Se’l va posar primer de tot als ulls i hi va eixugar un indici de llàgrima en cadascun. Tot seguit es va mocar.

—Jo no sabia res de la vida professional d’en Pasqual, i pel que fa als afers privats i personals, cap d’aquests noms em diu res. Sigui com sigui, ell era una persona… meravellosa, digna, entregada a la seva feina al cent per cent. És absurd que es fiqués en qualsevol mena de problema. Absurd i demencial. Vaig dir als policies que havia de ser un error, però ni em van escoltar. Per l’amor de Déu… El pare d’en Pasqual era una eminència, en Constantí Virgili, li sona?

—Va ser un gran cirurgià —va assentir ell.

—Exacte. I en Pasqual va heretar el seu talent per a la medicina, però la guerra va canviar tantes coses que després… —Va deixar anar una glopada d’aire—. Això ha estat un malson, senyor…

—Mascarell, Miquel Mascarell.

—Doncs això ha estat un malson, senyor Mascarell. I el resultat és que ha mort una bona persona.

—Quan es van endur el seu marit?

—El diumenge 22.

—Va ser aquí?

—Sí, i ho van escorcollar tot. —Va abraçar amb les mans la cambra en què es trobaven—. Vam trigar uns quants dies a tornar-ho a posar tot al seu lloc. Si més no, el que no van trencar.

—Van trobar alguna cosa?

—Què volia que trobessin? Res!

—Què li va dir ell?

—No va poder ni acomiadar-se, senyor. L’última vegada que el vaig veure el duien agafat entre tres agents, com un gos apallissat, li rajava sang del nas i tenia la mirada perduda. L’única cosa que deia una vegada i una altra era que no ens fessin mal a nosaltres. Dilluns ja havia mort. A mi m’ho van comunicar dimarts.

—Com va morir?

—Oficialment va ser un infart quan l’interrogaven.

—Els va creure?

Van tornar les llàgrimes, aquest cop imparables. En Miquel va deixar que se sobreposés. Va tornar a aparèixer el mocadoret.

—El meu marit no era un home fort. Tota la vida dedicat a l’estudi i a la seva feina… De caràcter sí que ho era, de cos no. —Va llançar al visitant una mirada desproveïda d’ànima—. Sí, potser va ser un infart, però no me’l van deixar ni veure. Quan vaig arribar a l’hospital, el taüt ja estava segellat. Tot molt ràpid. Un infart? —va dir amb un sarcasme feridor—. Qui s’atreveix a discutir amb la policia en aquests temps?

—Creu que el van torturar?

Les llàgrimes li van regalimar per les galtes.

—Perdoni.

La senyora Virgili va bellugar el cap d’un costat a l’altre.

—Fa tants dies que hi penso, que ja…

—La policia ha tornat a venir?

—No.

—De debò, no té ni la més petita idea de què es pot tractar tot això?

—L’hi repeteixo: no.

Continuava fallant alguna cosa. El nexe entre ells. A falta d’en Macià i d’en Sunyer, entre en Roura, en Virgili i en Mateu Galvany.

—El seu marit va lluitar a la guerra?

—No hi va lluitar, però va ser al front, com a metge, és clar.

—El van empresonar, represaliar…?

—Va estar al bàndol nacional.

No s’ho esperava pas. Fins i tot a ell se li va notar.

—L’alçament el va sorprendre a Sevilla. No va poder tornar a temps. Se’l van endur i va fer el que sempre havia fet. L’única cosa que sabia fer: curar la gent.

—Era republicà?

No hi va haver resposta. Tan sols una nova mirada.

Còmplice.

—Vostè era a Barcelona, senyora?

—Sí.

—Quan es van tornar a veure?

—En acabar la guerra. Vostè…?

—Vaig sortir el juliol del 47, després de vuit anys i mig sotmès a treballs forçats al Valle de los Caídos.

L’interrogatori havia entrat en un carreró sense sortida. Les darreres preguntes buscaven un tomb, una sorpresa, alguna cosa a la qual aferrar-se, però el resultat era el mateix: res.

La senyora Virgili semblava cansada.

—Em sap greu no poder fer gaire més per ajudar-lo.

—I a mi haver-la molestat.

—Aquest home, el seu amic…

—El va atropellar un cotxe i el conductor va fugir. La seva filla està segura que el van matar.

—A què es dedicava?

—Va ser inspector de policia. Estava retirat des del 35. Tenia setanta-sis anys.

—No veig quina relació podia tenir amb en Pasqual.

—Potser cap del dos era feliç.

—Per què no ho haurien de ser? —Va alçar el cap i la seva mirada va esdevenir imprecisa.

—Això és una dictadura. —Es va arriscar.

—Creu que el van detenir per alguna qüestió… política?

—Per què, si no?

Va ser com si li hagués clavat un mastegot. La senyora Virgili es va deixar caure cap enrere. Fins aquell moment havia parlat asseguda a la punta de la butaca, amb les cames ben juntes i les mans repenjades als genolls, el cos lleugerament corbat, vinclat cap endavant.

Va mirar el visitant amb una altra expressió.

La del desconcert barrejat amb ràbia.

—Puc demanar-li un favor?

—Sí, per descomptat.

—Si esbrina res, el que sigui, podria tornar i explicar-m’ho?

—Ho faré.

—Sí, té raó, m’agradaria saber per què va morir en Pasqual, i dir-ho als nostres fills, perquè un dia estiguin orgullosos del seu pare. —La seva veu va ser ara molt ferma, renascuda—. Si més no, si va morir per la causa en la qual creia.

Estava tot dit.

I amb ella desapareixia la seva última pista per trobar en Macià i en Sunyer o esbrinar per què la policia els anava al darrere.

En Miquel va fer lliscar els ulls cap als escacs. El cavall negre continuava lleugerament tort. No ho va poder evitar. Va desplaçar la mà i el va redreçar.

El seu comentari va ser d’allò més trivial.

—És preciós.

—El seu preferit —va dir ella—. Té un munt d’anys, més de dos-cents. El van portar al seu pare de l’Índia. De tota manera, aquí hi jugava molt poques vegades. Preferia el club. El dilluns, el dimecres i el divendres no hi faltava mai.

En Miquel va sentir la campaneta al cervell.

—Anava a un club d’escacs?

—Sí.

—Sap a quin?

—És clar, al Goya. No en recordo el carrer perquè és a la cantonada mateix, sobre el teatre, però dóna a la ronda de Sant Antoni, davant de la plaça de Goya.

En Miquel es va posar dret.

—Ha estat molt amable i pacient, senyora. —Va ajudar-la a incorporar-se allargant-li la mà.