10
L’opció que l’Esteve Roura estigués amagat a casa de la seva mare era absurda. La policia ja devia haver anat a veure-la. El més estrany és que no hagués comentat res a la seva cosina Esperança.
Potser vergonya, o precaució, o por…
—I si ja l’han agafat? —es va preguntar a si mateix.
No, no l’havien agafat pas. Quan van detenir la Maria, li van preguntar per quatre noms: Pasqual Virgili, Maurici Sunyer, Esteve Roura i Enric Macià. Al cap d’una setmana, després de dir-li que el seu pare havia mort atropellat, només li van preguntar per dos d’ells: en Roura i en Sunyer.
Això significava…
Va mirar l’hora. En Virgili era metge i l’adreça era la de la consulta. Probablement devia estar tancada, ja que els mortals normals i corrents acostumaven a dinar i no pas a embarcar-se en investigacions plenes de misteris i incerteses.
Però si la policia, la segona vegada, havia preguntat a la Maria tan sols per en Roura i en Sunyer…
I en Virgili i en Macià?
Detinguts?
Va aparcar la seva lògica policial, fins i tot les seves cavil·lacions, i no va donar res per fet abans de comprovar-ho, com feia en els seus millors anys al cos, i va buscar un lloc on pogués menjar alguna cosa, un bar o un restaurant.
Es va ficar en un bar amb pinta de taverna, va ocupar una taula propera al finestral que donava al carrer i va demanar «alguna cosa per menjar». Pensava en un entrepà, o unes tapes, que un dia era un dia, però el cambrer li va recitar un enfilall d’alternatives que el va deixar en suspens. Va acabar demanant llenties, que segons l’home eren «molt bones i casolanes». De segon? Ho decidiria després si es quedava amb gana. Per beure, aigua.
El cambrer se’n va anar al trot.
Es va quedar sol.
Pensava molt en els diners del 47, quan va portar aquella petita fortuna a la Patro perquè la repartís entre les noies del Parador, convençut que la policia el faria tornar a la presó per la mort d’en Rafael Casamajor. Ni la policia l’havia anat a buscar, ni la Patro havia repartit aquells diners. Si ella ho hagués fet, gairebé no tindrien res per viure. Quan va acceptar la invitació de compartir el seu pis, abans que es convertissin en parella i que de dues meitats trencades en nasqués una família, els diners van representar l’estabilitat. No depenien del racionament, però moltes vegades la Patro i ell havien d’aparentar les mateixes dificultats que la majoria. Com praven al mercat negre, de contraban, d’estraperlo, tornaven a casa a hores poc habituals per no trobar-se amb ningú, i no llençaven res a les escombraries que els pogués delatar davant qualsevol veïna xafardera. Alguna nit ficaven les escombraries embolicades amb diaris i les abandonaven tan lluny com podien. Potser pecava de previngut, però per alguna cosa havia estat policia.
Instint.
L’instint sempre era la millor de les proteccions.
Això i la cautela.
Abans no volia viure. Ara sí. Per als veïns ja eren una «parella normal». Podien criticar que ell doblés amb escreix l’edat de la seva dona, però res més.
Així doncs, quan va aterrar el plat de llenties davant seu, no es va sentir culpable.
Tenia gana.
Es va cruspir les llenties en uns minuts. Sucant-hi pa. Això sí que era un plaer terrenal. Un plat de llenties i pa per sucar, encara que fos del dolent. El cambrer tenia raó: eren casolanes i molt bones. No hi va deixar ni les molles. La idea d’acabar d’omplir la panxa amb carn o peix ja no li va fer tant el pes, perquè estava ple. Mai no havia estat de menjar gaire. S’inflava de seguida.
Tot i que la Patro no li deia mai que estava gras, o que era vell, o…
Beneïda Patro.
Si al Valle de los Caídos algú li hagués dit que seria capaç de fer l’amor gairebé cada dia, o almenys tres vegades a la setmana, s’hauria posat a riure.
Un mal acudit.
L’amor tenia aquestes coses: feia miracles.
En pensar en l’amor, es va recordar de la llibreta d’en Mateu Galvany.
Va treure-la de la butxaca de la jaqueta i va girar-ne uns quants fulls. Els seus ulls van llegir línies deslligades, esbossos, fragments inacabats, versos, fins que va acabar atrapat per la força d’alguns i es va oblidar de tota la resta.
El seu amic Mateu era allà.
«L’altre» Mateu.
El romàntic, el desconegut, l’home enamorat d’una àvia de seixanta-cinc anys, encara furiós, cent per cent lúcid.
Va llegir tres poemes de profunditat diversa.
Sento ràbia.
La fúria de la tempesta
interior.
Llengua de foc que em devora,
em consumeix.
Ràbia del temps perdut.
Ràbia de tanta absència.
Cada lluna és una nit que se n’ha anat.
Cap sol et dóna escalfor
sota el glaç de la mort.
Els murs del silenci
tenen les portes tancades
a banda i banda de la buidor.
El teu crit és la clau.
El teu esgarip, la politja.
Que la son no et guanyi.
Els murs esclafen.
Cançó.
Desesperada.
No explicada ni gastada.
Adormida.
Al sud dels sentits.
Callada.
Com somnis sense amos.
Sentiments ferits.
A l’espera.
Del desafiament.
Que els converteixi en balada.
Duet, fat.
Cançó enamorada.
Encadenada.
Al nostre destí.
Allò ho havia escrit la mateixa mà que en els seus temps d’inspector brusc i dur havia estat el terror dels lladregots de mig Barcelona. Allò havia sortit del cor de l’home que, set mesos abans, li havia parlat amb la desesperança de la derrota. Allò formava part del present del company que un dia li havia salvat la vida, quan cap dels dos hauria imaginat mai el seu futur, la guerra, les pèrdues, la solitud.
Potser no es ficava al llit amb l’Esperança Sistachs ni tenien relacions més enllà de l’amistat més íntima, però això era igual davant la força d’aquells versos encadenats.
Uns eren poemes d’amor; d’altres, de resistència…
Sóc un home amagat
en la meva ombra, quieta espera.
Travessat per buidors
silencioses, nit sencera.
Sóc un home de paciències
infinites, cor de plata.
Desbordat de tendreses
vives, que el temps mata.
Sóc un home plantat
en un test, que mira.
Volant sense ales
molt alt, per allò a què aspira.
Sóc un home que camina
d’esquena, el bufó.
Somiant, per si de cas,
mentre busca un nou horitzó.
Sóc un home carregat
d’emocions, sense gastar.
Viuré mil anys, i després
cauré i tornaré a començar.
Sóc un home d’esperances
eternes, mentre el cor em bategui.
No deixaré que m’atrapin
mai, aquest serà el meu premi.
Va llegir més i més pàgines. En Mateu s’ho havia pres seriosament. Aquella llibreta era com un testament vital. Quan es va adonar que el temps passava més de pressa que de costum, va fullejar la resta de pàgines ràpidament. L’última era plena de dibuixos fets a l’atzar, cors, lletres majúscules, paraules diverses, anotacions inconnexes, algunes il·legibles.
Hi va veure una data.
31-5.
Trenta-u de maig.
Això era l’endemà.
També hi va trobar un número de telèfon escrit amb gargots ràpids.
De la resta, no en va treure res en clar. Paraules, com si s’entretingués escrivint-les d’esma mentre feia una altra cosa.
—Cambrer! —En veure passar l’home a un parell de metres, va alçar la mà.
—Senyor?
—Que tenen telèfon?
—Sí, allà, al final de la barra.
—Em dóna una fitxa i em diu quant és tot?
—No vol un cafetó?
—No, gràcies.
El cambrer es va dirigir a la barra. S’hi va ficar al darrere i va posar una fitxa al taulell. En Miquel la va agafar i va caminar fins a l’aparell, hi va introduir la fitxa i va marcar aquell número.
A l’altra banda, el timbre va sonar una dotzena de vegades.
Va recuperar la fitxa i ja no la va tornar al cambrer, perquè la nota estava preparada amb fitxa inclosa. Sortosament havia sortit de casa amb més de cent pessetes i una mica de xavalla. Sempre preferia portar-ne de més, per si de cas, per si un dia havia de fugir corrents. Va pagar de gust les llenties.
—Boníssimes. —Va bellugar el cap de dalt a baix.
—Doncs ja sap on som, senyor.
Es va endur el canvi i li va deixar uns quants cèntims de propina. Quan va treure el cap per la porta, es va trobar amb el mateix sol dur i fort del matí. Va alçar el cap i va deixar que els rajos el penetressin.
En Mateu, al seu nínxol, ja no sentiria mai el mateix.
—Qui eren aquells quatre? —va preguntar a un núvol que estava a punt de tapar el sol—. I en què estaves ficat, vell murri?