35

L’Esteve Roura va cometre un error.

Malgrat la presència amenaçadora de les armes, va intentar fugir.

Un dels goril·les el va fer caure a terra, d’un sol cop, com un titella. No va caldre que utilitzés la mà armada. En va tenir prou amb l’altra, amb el puny tancat. Un impacte molt sec. Es va quedar allà, recargolant-se de dolor.

Tot molt ràpid.

—Inspector —el va saludar en Terencio inclinant lleument el cap.

—Què dimonis hi fa, aquí?

—Per ser un poli, és força imprudent. —Va parlar amb el seu habitual pragmatisme, sense presses, ara arrossegant les paraules ara gronxant-s’hi.

—M’has seguit.

—Què havia de fer? Esperar fins demà? Vostè sap més bé que ningú que el temps és essencial en tot, i encara més quan es tracta d’agafar algú. La diferència entre enxampar-lo o no és qüestió de molt poc. No diu la policia que els casos s’han de resoldre durant les quaranta-vuit hores següents, ja que després es compliquen molt? —Va arribar fins al lloc on era ell i es va plegar de braços, mentre l’observava amb un posat seriós—. Sabia que tenia una pista. A mi ja no m’enganya ningú, inspector. I no sóc dels qui espera, mai, per res.

No va veure simpatia als seus ulls, però sí respecte.

Primer, li descobria el confident. Ara el portava fins a l’assassí d’en Policarpo.

—Em pots deslligar, sisplau?

En Terencio va fer un senyal a un dels seus homes, el que de moment encara no havia intervingut. El primer encanonava en Roura, més per costum que no pas per necessitat. El sequaç es va guardar l’arma a la butxaca i es va situar darrere en Miquel per alliberar-lo dels lligams. Quan els braços li van caure a pes, ni tan sols els va poder alçar. Eren morts. Un corrent de sang li va entrar com una riuada per les venes i les hi va vivificar a l’instant.

Va començar a sentir el formigueig de la vida.

Després li va treure els lligams de les cames, però ell va romandre assegut, incapaç d’aixecar-se.

L’Esteve Roura va recular cap a la paret i s’hi va quedar repenjat d’esquena, espectador sorprès de l’escena que es de senvolupava davant dels seus ulls. Tot d’un plegat, el seu amagatall semblava les Rambles.

—Qui són aquests? —va preguntar a en Miquel amb la cara desencaixada.

En Miquel no li va estalviar la veritat.

—Li presento en Terencio Fernández, germà de l’home que vostè va matar ahir per error.

Els ulls se li van desorbitar encara més.

Però va durar poc.

Ho va entendre, i un cop acceptada la irreversibilitat dels fets, es va ensorrar. Cap, espatlles, resistència, moral…

Va aclucar els ulls i va reduir la seva expressió a una màscara plena de dolor i arrugues.

Els dos goril·les tenien els pantalons bruts. En Terencio restava impol·lut, amb el seu vestit perfectament tallat a mida, sense cap arruga. El descens per la finestra era cosa d’ells. Segur que pràcticament l’havien portat aguantant-lo a pes de braços.

—Has sentit res? —va preguntar en Miquel.

—Tot.

—I?

El mafiós va arronsar les espatlles.

—Ja em coneix, inspector. Cadascú a la seva feina. A mi només m’interessa aquest fill de puta.

—Així doncs, neutral.

—Farà res, vostè?

—Deixar que la història segueixi el seu curs.

—Ho veu?

—No hi puc fer res. Tu ets dels qui treuen profit de tot.

—Escolti. —Es va inclinar damunt seu, apuntant alguna cosa semblant a un somriure al rostre—. No m’atabali ni em posi a prova, d’acord? No sóc republicà, ni sóc feixista. Sóc de mi mateix. La meva pàtria és casa meva, i la meva llei la que dicto jo. No em cau bé aquest grassonet de veu aflautada. I no em cau bé per moltes raons: perquè va armar un sagramental, perquè ens va ficar en una guerra, perquè per culpa seva van morir moltes persones, com el meu germà Abelardo, que ell sí que tenia consciència social, política, o com vulgui dir-ne. Però miri, la veritat, mani qui mani, a mi em fotrà igualment. I no oblidi el pitjor: que aquest país és l’hòstia, i nosaltres, vostè, jo, ens haurem d’espavilar igualment. L’enemic del poble és sempre el poder.

—Una bona declaració de principis.

—Filosofia de la vida, en deia en Poli.

—Què li faràs? —Va assenyalar en Roura.

—A vostè què li sembla.

—Va cometre un error.

—Va matar el meu germà. Tant se val el motiu. Tenim un codi. Sense aquest, no seríem el que som. Tota la resta m’importa ben poc.

—Escolti… —va intentar parlar per primera vegada en Roura.

El que l’havia atonyinat li va clavar la puntera de la sabata al costat.

—No supliquis —li va advertir en Terencio.

Malgrat el dolor, el ferit va alçar el cap i es va enfrontar amb ell.

—No… no suplico pas per la meva vida… —Va panteixar parlant a batzegades—. Ja m’és… igual… Però sisplau… Sisplau… Faci-ho demà…

El mafiós va alçar les celles. Seguidament va mirar en Miquel.

—És més boig del que sembla.

—Demà… —va insistir en Roura, convertint el seu to en una súplica—. O aquesta nit si ho prefereix, després… —Un filet de sang li va regalimar per la comissura dels llavis. Va enretirar-lo amb l’avantbraç—. Després que se sàpiga la notícia de… la mort de Franco.

El sequaç d’en Terencio es disposava a etzibar-li un altre mastegot. El seu superior ho va impedir amb un simple gest de la mà dreta.

—Tant se te’n dóna morir, fill de puta?

L’Esteve Roura va tornar a somriure.

—Sí —va dir—. Deixi’m gaudir del meu premi.

En Miquel va provar les seves forces. Ja podia bellugar els dits de les mans. El formigueig de braços i cames minvava. Es va posar dret, sense que ningú fes res per evitar-ho. Quan va veure que s’aguantava, va sospirar. Va moure el cap per calmar el dolor del cop que havia rebut en entrar en aquella habitació. Una punxada li va recordar que no s’havia d’excedir gaire fent-se el fort o el valent.

Havia preguntat a en Terencio què li faria a l’assassí del seu germà, però no què pensava fer amb ell.

Un dubte interessant.

Tots miraven en Roura.

—Escolti, senyor. —Va intentar ser d’allò més convincent—. Tots els qui han participat en això han mort o moriran. En Galvany i en Virgili ja no hi són. En Macià aviat la dinyarà, afusellat o a la presó. En Sunyer, d’aquí a unes hores, i jo… Vinga, sisplau. El que li demano és just. Vostè sembla un home d’honor.

—No hi ha honor en el fet de matar una persona a traïció, engegant-li un tret al clatell.

—Jo no sabia…!

La nova puntada de peu li va impactar a la mandíbula, de costat, i el va projectar contra la paret, on va rebotar d’esquena i va tornar a caure de bocaterrosa.

En Terencio es va encarar amb en Miquel.

—Vagi-se’n, inspector.

—Terencio…

—Vagi-se’n o en seran dos. A mi tant me fa. No faig res més que ser just i pagar-li els seus serveis.

—Cada vegada que et dono l’esquena, mates algú. En Poncio, ara ell…

—Llavors procuri no coincidir gaire amb mi —li va advertir—. Tot i que si volgués treballar per a nosaltres…

—És una oferta? —En Miquel no s’ho podia creure.

—Té nas, trobaria una agulla en un paller, i és honrat. Una estranya combinació.

—Gràcies.

—Consideri-ho un honor.

No va somriure, però no li’n van faltar pas ganes.

Des que havia arribat a Barcelona no feia altra cosa que deixar cadàvers a la seva esquena. En Rafael Casamajor el juliol del 47. En Benigno Sáez l’octubre del 48. I ara dos més, en Poncio i en Roura.

Sempre hi havia un executor: el pare de la Celia Arteta, els maquis o en Terencio Fernández.

Una curiosa concatenació de fets.

—Què en faràs, el deixaràs aquí? —S’hi va resistir.

—No. —Va arronsar els llavis—. El deixarem per aquí a la vora, al carrer, a la vista. La policia el deu estar buscant. Com més aviat el trobin millor, perquè s’oblidin de tot. Si l’altre mor d’aquí a una estona, s’haurà acabat. A sobre, si li surt bé aquest bunyol de pla que s’han inventat, això serà un infern. Caldrà anar amb molt de compte.

En Miquel va mirar l’Esteve Roura per darrera vegada.

Un heroi.

L’home que mataria Franco.

Un heroi del qual, potser, no se sabria mai res, ja que la «glòria» seria per a en Sunyer.

Si bé tot depenia del moment, de qui manés, dels anys i de la història.

Un heroi que moriria perquè també era un assassí.

Tan incongruent.

—Per què no va esperar que passés tot per complir la seva venjança? —li va preguntar en Miquel.

El caigut ja no li va respondre.

—Inspector, m’està fent perdre la paciència —va tronar la veu d’en Terencio, ara amb un to gens amistós.

En Miquel va caminar en direcció a la porta de la cambra.

En una guerra, tot eren víctimes.

El preu de la innocència.

Va creuar aquell llindar i va arribar al passadís. S’hi va desplaçar a poc a poc, com si tingués vuitanta anys, fins que de mica en mica va recuperar la mobilitat i l’encarcarament va anar disminuint. El cap ja no li feia tant mal, si bé de tant en tant una punxada l’hi travessava amb tota la intensitat. En arribar a l’escaleta que conduïa a la caseta superior, va mirar cap enrere. Un dels energúmens li seguia les passes. Va posar un peu al primer esglaó i va desaparèixer de la seva vista.

Quan va arribar a dalt, va sentir el primer crit de l’Esteve Roura.

Molt ofegat.

En Terencio no s’acontentaria pas matant-lo.

Va sortir a fora i el va colpejar el sol de la tarda. Un altre dia de primavera preciós, com si el temps s’aliés amb Franco per rebre’l a la bonica Barcelona que havia posat als seus peus.

La bonica Barcelona.

A les putes també les engalanaven perquè el client pagués més i quedés satisfet.

Es va sentir culpable per aquest pensament.

Barcelona.

La seva Barcelona.

—També vam caure el 1714 i ens vam aixecar. —Va sospirar.

Va caminar prop del mur, repenjant-se a la paret, fins a la finestra de la casa. Va posar un peu al buit inferior, obert per en Roura per pujar i baixar amb comoditat, i malgrat tot, la seva edat o el seu estat, li va ser relativament fàcil arribar a l’altra banda, tot i que abans de res es va assegurar que cap veí el sorprengués. Va baixar l’escala lentament, tens, però ja no va sentir res.

Un cop al carrer, prescindint del cansament, va continuar caminant, per desentumir els músculs, sense cap intenció de buscar un taxi.