22

Era amb la Patro.

Abraçat a ella, i ella a ell, ben junts.

No havia pogut dormir mai sense pijama. La Patro, en canvi, dormia sempre nua, fins i tot els dies més freds del fred hivern. Eren dos contrastos curiosos, nit i dia. Generalment l’acabava despullant, a poc a poc, carícia a carícia, com si fos un joc. I si es posava a tremolar, el cobria amb el seu cos, eternament càlid.

Feia tan bona olor…

I era tan suau…

No es va voler despertar. Sabia que era necessari, però es va aferrar al somni. Potser com a protecció instintiva. Els somnis bonics havien de durar sempre.

La Patro va fer un rot.

Llavors va obrir els ulls.

No, no era la Patro. Era en Lenin. El seu vell amic pispa, que acabava d’expulsar-li els gasos de l’estómac a la cara, abraçat a ell amb la plàcida tranquil·litat d’un fill amorós.

—Maleït sigui… —Va apartar la cara.

Es va desfer com va poder d’aquell parany. En Lenin devia estar acostumat a dormir en condicions precàries, ja que ni es va immutar. En canvi, a ell se li va rebel·lar el cos, fent que des de tots els seus músculs sorgissin crits de protesta que li van convergir al cap.

Se’l va agafar amb les mans.

Quan va sortir del Valle de los Caídos, després de vuit anys i mig d’haver dormit en una superfície dura, li va costar acostumar-se a un llit decent, amb un matalàs, un coixí i el silenci. I li va costar habituar-se a no dependre d’horaris per llevar-se, treballar, menjar o ficar-se al llit. Quan la Patro i ell van conviure plegats, el canvi va ser encara més fort.

N’hi havia prou amb una nit per tornar al passat.

Va mirar al seu voltant. Allà no hi havia llum diürna, però probablement ja s’havia fet de dia. La magra bombeta del sostre continuava projectant més ombres que llums. Els seus companys d’infortuni dormien i roncaven com si res. Es va sorprendre d’haver-se quedat endormiscat tantes hores malgrat la incomoditat. Però havia pesat més el cansament.

Va reprendre les sensacions del dia anterior.

La Maria, en Mateu Galvany, els quatre homes d’aquella trama, en Policarpo Fernández…

No era el moment de trencar-se el cap, sinó de raonar i sobreviure, un cop més.

Si en Lenin tenia raó i eren tots allà com a mesura de precaució per la visita de Franco, no havia de tenir por de res. Però quan la Patro arribés a casa a la nit i no el trobés, seria dramàtic.

Quants dies podria estar sense saber res d’ell abans de tornar-se boja?

Va reaparèixer l’amargor.

Alleujament si la seva detenció no tenia res a veure amb el cas, però amargor per la seva nova realitat carcerària.

Va bellugar els braços, les mans, va desentumir els músculs. Seguidament va fer el mateix amb les cames. De mica en mica, les seves terminacions nervioses van anar responent. Primerament amb dolor, després amb el pessigolleig de la vida sacsejant-li la sang. Malgrat tot, no es va poder posar dret.

S’estava orinant.

I hi havia un home assegut a l’excusat, adormit al damunt.

Va aguantar tant com va poder.

Deu minuts, vint, mitja hora.

Fins que el guàrdia es va encarregar de fer-los tornar a la vida.

—Au, va, trepa de ganduls, obriu els ulls! Què us penseu que és això, el Ritz? Amunt!

—Amunt ta puta mare —va remugar un de molt alt i gros en veu baixa, amb els punys tancats.

En Lenin va estirar braços i cames.

El seu bon humor era extraordinari.

—Bon dia, inspector —li va desitjar en veure’l.

—No em diguis inspector.

—Tranquil, que aquests em coneixen.

—Mare meva, com m’haig de veure!

—Què hi farem, home! —Va badallar de manera ostensible—. El que no té remei, no té remei. De què serveix fer-se mala sang?

—Aquí donen menjar?

—Sí, d’aquí a una estona. Però pa i aigua, no es pensi.

Ja no es podia aguantar més. El paio que dormia a l’excusat estava despert i s’havia enretirat perquè comencés la processó de reclusos amb les seves necessitats, curtes o llargues. Si esperava que acabés l’últim, rebentaria.

En Lenin va comprendre la seva desesperació.

—Que vol anar al lavabo?

—Sí. —Es va rendir.

—Vingui. —Es va llevar d’un salt i el va ajudar a incorporar-se.

Una vegada havia dit a en Mateu Galvany, després que aquest es posés de molt mala llet i estomaqués un pres:

—Totes les que clavis ara, potser un dia te les tornaran.

En Mateu se n’havia rigut.

El fet de no haver-li clavat cap mastegot a en Lenin significava ara la seva bona sort.

Coses de la vida.

—Vejam, aparteu-vos —va demanar als de la cua, amb respecte però amb determinació—. Aquest senyor és gran i té problemes de pròstata; au, no sigueu males persones. Ja m’agradarà veure-us a vosaltres a la seva edat. A més, és aquí per equivocació.

Això últim va ser el que els va fer riure.

I van riure.

Beneït Lenin.

Li va costar orinar, malgrat que se’n moria de ganes. De sobte regnava el silenci i era com si tots esperessin sentir el soroll de la seva micció. El vàter era la cosa més bruta i fastigosa que havia vist mai, i superava fins i tot els del Valle.

—Li donem una empenteta, avi? —es va burlar algú.

—Apa, no sigueu rucs —es va queixar el seu insòlit protector.

Es va veure obligat a concentrar-se, i finalment se’n va sortir. Fins i tot hi va haver aplaudiments. Quan va acabar, es va cordar la bragueta, un botó rere l’altre, pensant el pitjor: que si també havia de defecar allà, seria la fi. En Lenin el va fer tornar al seu lloc i en acabat ell va fer cua, com els altres. Va trigar gairebé deu minuts a tornar, amb les mans molles de pixum.

—És perquè no se m’assequin —li va dir—. Una de les poques coses bones que em va ensenyar el pare. Sap que, no sé on, es beuen els propis pixats i els va molt bé?

—A l’Índia.

—On hi ha els vaquers i el Setè de Cavalleria?

—No, a l’Índia de l’Índia, que des de fa poc és un país independent, no pas els indis dels Estats Units.

—És que vostè és un home instruït, insp… senyor Mascarell. Per això era on era, feia el que feia, i jo…

—Doncs hem acabat tots dos al mateix lloc.

—Això sí que és veritat, veu?

Van restar en silenci un moment, si bé amb en Lenin era impossible estar més de dos o tres minuts callats. Va abaixar el cap i el pensament li va anar de la Patro a la Maria, i d’ella a en Mateu, i d’en Mateu a en Roura, en Sunyer, en Macià i en Virgili.

Tot seguit a l’Esperança, la Pura, la senyora Lluïsa, la veïna d’en Roura, aquell nen…

Els personatges del petit gran teatre en què s’havia convertit el cas.

I per què en deia cas?

Franco.

En Macià treballava a Capitania General.

Un metge, un expolicia, un impressor, un exatleta esguerrat i algú que sabia coses, com per exemple quan arribava el Generalísimo a Barcelona.

Era absurd, i tanmateix…

—Es troba bé? —En Lenin va tornar a parlar.

—Sí.

—Està molt seriós —va dir.

—Com vols que estigui?

—Ens deixaran anar, home.

—I l’ensurt?

—Més ens vam espantar llavors, no?

—I la teva dona?

—Ja sap el pa que s’hi dóna… Vostè està sol?

—No.

—Això és bo.

—Què fas quan ets fora?

L’Agustí Ponç va treure les seves dents mal arrenglerades a prendre la fresca, ja que allò no va ser exactament un somriure, sinó més aviat una ganyota de complicitat.

—És que pregunta cada cosa!

—Encara…?

—Faig el que puc, home. Què vol? No vaig néixer il·lustrat, ni vaig tenir gaire sort, ho sap perfectament. I a sobre la guerra. Creu que hi ha feina per a nosaltres? Per ser legal cal tenir estudis, amics, una oportunitat…

—Ahir a la nit em vas dir que vas lluitar a la guerra.

—Amb Durruti, sí senyor —va proclamar abaixant la veu, però amb orgull—. Llàstima que aquells porcs el matessin tan aviat, perquè gent com ell era la que feia falta. Si haguéssim guanyat…

—Si haguéssim guanyat, jo continuaria sent inspector i et trincaria —va dir de broma, no exempta d’una certa recança.

—No, perquè seria un heroi. —Va mirar-lo de dalt a baix—. I a més vostè estaria jubilat, Errol Flynn!

Es van posar a riure tots dos.

Ara sí, camarades.

Això va ser un segon abans que aparegués un guàrdia a la porta, colpegés els ferros amb la porra i cridés novament el seu nom en castellà:

—Mascarell! Miguel Mascarell!

—Caram —va dir en Lenin sorprès—, el deixaran anar.

En Miquel va mirar el guàrdia amb agror.

Si continuava allà, era pel fet de ser com els altres: un «individu potencialment perillós» davant la visita de Franco, simplement això.

Si el cridaven a declarar…

—Aquí! —Es va incorporar per segona vegada fent un esforç molt gran.

El seu company nocturn va fer el mateix.

Es va trobar amb la seva mà estesa. La mà en la qual s’acabava d’orinar.

—Sort —li va desitjar.

—Gràcies, Lenin. —Va donar-li uns copets a l’espatlla.

—Ssst!

—Vinga, Mascarell, que no tinc pas tot el dia! —el va apressar el guàrdia.

Va caminar en direcció a la porta de la cel·la, tot sentint damunt el seu cos les mirades de tots els altres.

—Ens veurem fora! —Va ser l’última cosa que li va dir l’Agustí Ponç.