26

El taxi el va deixar per damunt de la zona on, segons la Pura, en Maurici Sunyer «practicava» per tornar a ser l’atleta que havia estat, a la recta que passava per davant de l’Estadi i en acabat continuava cap a Miramar. El vessant de la muntanya estava atapeït de barraques, de manera que si hagués pujat pel carrer Margarit, que era el que feia servir en Sunyer, hi hauria hagut de passar per entremig i a sobre superar tot aquell desnivell.

Massa per a les seves forces.

Un cop pagat el servei, va mirar quants diners li quedaven. Si continuava agafant taxis tot el dia, es gastaria tots el que per sort duia al damunt en sortir de casa el dia abans, i no tindria altre remei que tornar-hi a buscar-ne més.

Sabia que si tornava a casa, cauria rendit al llit i ja no sortiria un altre cop.

Després arribaria la Patro.

I l’endemà li costaria molt més continuar investigant.

No, què deia? L’endemà? Ja no hi havia endemà. En Lenin li havia dit que Franco desembarcaria a Barcelona pels volts de les set de la tarda. Si tenia raó, passés el que passés, ja mai no sabria qui havia mort en Mateu. En Roura i en Sunyer desapareixerien o els enxamparien.

I si, malgrat tot, ho aconseguien, i la ciutat era un caos?

Aconseguir-ho, un esguerrat i un boig?

Com?

Mentre caminava per la muntanya, tot acostant-se a la petita esplanada oberta sobre la populosa zona de barraques, va continuar donant voltes a la conversa que havia tingut amb en Terencio Fernández. La mort d’en Policarpo era un ingredient més en la història, gens intranscendent. Els Fernández eren uns enemics molt durs. No perdonaven. No en deixaven passar ni una. Paraules com «honor» i «família» eren sagrades per a ells. Un clan tancat i hermètic. Si efectivament un d’ells era un confident de la policia, la seva delació havia provocat la detenció d’en Mateu, i com a rèplica, en Policarpo havia estat assassinat…

Tot tan lògic.

Era evident que l’assassí havia arribat a les mateixes conclusions.

Tenia més dubtes i preguntes.

Per què en Mateu va ser atropellat i en Policarpo abatut d’un tret? L’atropellament perquè semblés un accident i el crim perquè fos evident el sentit de venjança?

Encaixava, sí.

En Roura i en Sunyer. En Sunyer i en Roura.

Va arribar al límit d’aquell espai momentàniament buit. Si mirava cap avall, podia veure el profund desnivell habitat per aquella petita ciutat misèrrima i fluctuant feta de barraques de cartró i fusta, metall i altres desferres, entre la qual s’amuntegaven els desheretats del temps. Pures ombres que semblaven invisibles fins i tot sent ben reals. Si mirava cap endavant, podia veure la ciutat, l’espessa catifa formada pels sostres de les cases, estesa des de la falda del Tibidabo fins al mar i perduda, a banda i banda, cap a l’Hospitalet per l’esquerra i la costa del Maresme per la dreta. S’hi construïen edificis sense parar, les xemeneies i les torres de la Sagrada Família apuntaven al cel. Els camps anaven desapareixent, engolits per l’asfalt. Els emigrants del sud d’Espanya arribaven en onades, trens plens a vessar. Catalunya tornava a ser el motor d’un país que, un cop més, intentava renéixer.

El dia era novament lluminós, i aviat el sol descarregaria amb més intensitat. Valia més que no perdés gaire temps abans que la calor el castigués i se li mengés encara més les forces.

Va caminar uns metres i va buscar alguna cosa a terra. El lloc era pla i no gaire gran, ideal perquè els nens hi juguessin a futbol, encara que contínuament la pilota se n’anés muntanya avall, entre les barraques. Va tenir por de fracassar en l’intent fins que va albirar les pedres.

Una dotzena, en un costat, més o menys grosses però no gaire pesants, capaces de ser agafades amb una mà.

Es va ajupir i en va collir una.

Va sospesar-la.

Les pedres eren allà, ara…

Va buscar alguna cosa més al seu voltant i ho va trobar, a uns vint metres de distància. Algú havia traçat a terra un quadrat d’uns dos metres de costat, gratant la terra perquè fos més o menys visible. També hi va trobar un parell de pedres, una dins i l’altra fora. No sabia a quina distància podia tirar un pes un llançador, i encara menys amb una sola mà.

Va tornar a sospesar les pedres.

Eren més lleugeres, segur, de manera que arribaven més lluny.

Va tornar al punt de llançament i en va agafar una. Va llançar-la tan lluny com va poder. Seguidament una altra. I encara una altra més. Amb la tercera va aconseguir el seu objectiu: encertar el quadrat. No va repetir el seu èxit fins a la setena.

Va deixar de practicar esbufegant.

Continuava estant sol. Va mirar al seu voltant i l’única cosa que va sentir va ser el silenci. El darrer cop que havia estat a Montjuïc, prop d’allà, al balcó de Miramar, ho havia fet amb la Quimeta. Es va adonar que amb la Patro no anava pas als mateixos llocs per on havia passejat amb ella. Dues dones, dos mons. No volia barrejar.

I ho va copsar llavors, sense que vingués a tomb.

O potser sí.

Tot estava relacionat, connectat.

Va caminar de nou per aquell indret, de retorn al límit sota el qual s’amuntegaven les barraques, i es va asseure un moment a terra. No s’hi veien gaires persones: algunes dones bellugant-se entre aquelles falses parets i un parell de nens jugant, descalços.

La pobresa sempre anava descalça.

Llavors va aparèixer la gitaneta.

Va sortir de l’última casa, per dir-ho d’una manera generosa, i se’l va quedar mirant. Era molt bonica, uns vuit, nou o deu anys, difícils de precisar. Duia un vestit atrotinat, descolorit, els cabells esclarissats i llardosos, els peus plens de pols i la cara bruta. Els seus ulls, per més increïble que pogués semblar, eren transparents, d’un gris perfecte i immaculat. Flotaven enmig de la seva cara rodona com fars en la foscor de la seva pell color d’oliva. Era tan guapa que sabia greu. Una nina encara perfecta, al caire de la fractura que la vida i la misèria li imposarien.

Va sentir pena.

Però també un rampell d’inquietud.

Llavors la va cridar.

—Eh!

La nena el va mirar molt seriosa.

—Vine. —Va fer-li un senyal amb la mà.

Va fer la ronsa. Primer va moure el cap d’un costat a l’altre. Tot seguit va fingir indiferència, li va donar l’esquena. Finalment va girar el cos i li va llançar la seva mirada més penetrant.

—Vine —li va repetir.

Va trigar cinc segons més a reaccionar.

En acabat va pujar el pendent, a poc a poc, i es va aturar a uns tres metres, sense canviar la seva expressió seriosa i desconfiada malgrat el somriure d’en Miquel.

—Et vull preguntar una cosa —va dir ell.

No hi va haver resposta.

En Miquel li va ensenyar un duro.

—Té.

Un duro era un duro. Va mirar-lo amb uns ullets àvids, com si fos una presa de xocolata. Va fer dues passes i va allargar la mà. Amb un gest ràpid l’hi va arrencar del palmell i va recular un altre cop, aferrant-lo amb força.

—Et vull preguntar una cosa.

El mateix silenci.

—Aquí dalt, hi venia un home a tirar pedres.

La nena semblava una estàtua. Ni un parpelleig. Tan sols aquella mirada penetrant.

—L’has vist mai?

—Sí. —Va trencar el seu mutisme amb una veu clara i plena de matisos infantils.

—Llavors ja t’has guanyat aquests diners. —Va assenyalar la mà que retenia les cinc pessetes—. Et vols guanyar un altre duro?

Ella va assentir amb el cap.

—Li faltava un braç?

—Sí.

—Quin?

Va fer memòria.

—Aquest. —Es va tocar l’esquerre.

—Venia sol?

—Al final sí, els últims dos o tres dies; abans venia amb un altre home.

—I què feia l’altre home?

—Estirava un carretó.

—Un carretó?

—Sí.

—Com?

—Doncs estirant-lo. —Va arronsar les espatlles—. L’aguantava amb una corda i corria arrossegant-lo per terra al voltant de l’altre.

—I això per què?

—El que llançava les pedres l’havia d’encertar ficant-les dins del carretó.

Va assimilar la novetat. L’esbalaïment, que li va torbar la concentració, li va fer perdre uns valuosos segons. La nena li va allargar la mà lliure.

—Em dóna l’altre duro?

—Sí. —Se’l va treure de la butxaca—. Corria gaire el del carretó?

No va respondre. La mà continuava allà, estesa.

En Miquel va obrir la seva i va deixar que ella li agafés els diners, aquesta vegada amb menys desconfiança i rapidesa.

—Digue’m, corria gaire el del carretó? —va repetir la pregunta.

—Una mica, però l’home a qui li faltava el braç les ficava sempre a dins. Sabia jugar.

—Els vas veure sempre sols?

—Un cop en van venir tres; un altre, quatre. Al començament. Al final només el que les tirava.

—Va dibuixar un quadrat a terra?

—Sí.

—Quan en venien dos o tres, els vas sentir parlar?

—No.

—Quan va ser l’última vegada que vas veure l’esguerrat?

—Què és això?

—L’home amb un sol braç.

—Fa uns dies.

—Quants? Tres, quatre, cinc…?

—Uns dies, no ho sé.

Allà el temps devia ser força monòton, i per a una nena com ella, sense escolaritzar, una successió d’hores interminables, repetides i buides.

—Ja no ve?

—No.

Almenys s’havia guanyat la seva confiança. Amb els dos duros a la mà, ella ja no tenia pressa ni feia el gest d’anar-se’n. En Miquel romania assegut, pacífic. La mirada d’aquells ulls grisos cada vegada li sabia més greu. Era com si demanessin alguna cosa a crits.

—Com et dius?

—Lola.

—Quin nom més bonic.

—Per què ho volia saber, tot això?

—Perquè busco aquest home.

—Li vol fer mal?

—No! —Es va estranyar que ella imaginés una cosa tan espantosa, a la seva edat—. El vull veure perquè érem amics i l’estic buscant des que vaig sortir de la presó.

—Ha estat a la presó?

—Sí.

—El meu pare hi és ara. —Va assenyalar el cor de la ciutat amb l’índex—. A la Model. Es diu Genaro, el coneix? Genaro Sánchez.

—No, no el conec pas, ho sento.

La Lola va somriure. Ara ja sí. Ell era dels seus.

Tenia les dents blanques i menudes, i també un somriure encisador. Un àngel a qui ben aviat farien mal.

—Si em dóna un altre duro, li dic alguna cosa més.

—Què és?

Va estendre la mà amb el palmell obert, sense deixar de somriure.

Ja la sabia llarga.

—Com ho sé, que em serà útil?

—Conec algú que pot saber on és aquest home, l’es… esg…

—L’esguerrat. —Va ajudar-la.

—Això.

—Qui és aquesta persona?

La mà es va moure en l’aire. Els dits es van flexionar cap endavant i cap enrere.

En Miquel va buscar a la butxaca. No tenia més duros sencers, però sí moneda menuda. Va ajuntar quatre pessetes i dues peces de dos rals cadascuna. Va tornar a dipositar-les en aquell palmell tendrament brut.

—L’última vegada que va venir se’n va anar amb la meva cosina —va dir la nena.

—A on?

—No ho sé pas, però la puc anar a buscar.

—D’acord.

—M’esperarà aquí?

—Sí.

—Fins ara!

Va ser un vist i no vist, li va donar l’esquena i va arrencar a córrer muntanya avall, tot passant per entremig de les barraques com un llamp, fins que va desaparèixer de la seva vista.