4

Va prendre la iniciativa, es va aixecar i va caminar fins a l’habitació d’en Mateu. Com a policia, remenar les coses dels morts era una cosa que no havia superat mai. Se sentia com un intrús, un ocell rapinyaire. Però sabia que en la majoria dels casos sempre quedava alguna cosa, una resta, un indici, una pista, gairebé sempre amb prou feines perceptible fins i tot per als ulls més experts. Per això, a més, es necessitava tenir bona memòria.

Recordar els detalls.

—La policia ja ho va examinar tot —li va insistir la Maria.

—No desendreçaré res.

—No ho deia pas per això, tot i que vaig trigar hores a reorganitzar la casa. Semblava com si l’hagués arrasat un huracà.

—Es van endur res?

—Unes llibretes, l’agenda de telèfons… No n’estic segura. Mai no he escorcollat l’habitació del pare. La netejava, li feia el llit i poca cosa més. Els calaixos eren cosa seva. No vaig veure què tocaven aquells agents ni què agafaven exactament.

En primer lloc, les coses grans, allò més evident. Va obrir l’armari i va mirar-ne la roba, escassa i vella. Es va prendre la molèstia d’examinar les butxaques dels pantalons i les camises, així com les de l’única jaqueta i l’abric. Res. Buides. El vestit amb el qual havia mort, o el que haguessin fet servir per vestir-lo en el seu darrer trànsit, devia ser el millor. Va passar als calaixos. Roba interior, calçotets, samarretes, mitjons força apedaçats i poca cosa més. Una vida reduïda al mínim. També eren escassos els llibres de la llibreria, gairebé tots novel·les barates, tret d’algun clàssic rus com Dostoievski. A la tauleta de nit, un drap brut que no va voler tocar, unes gotes per a les orelles, unes altres ulleres, un tub d’aspirines, un parell de revistes d’actualitat que va fullejar minuciosament, pàgina rere pàgina, un termòmetre, una capseta amb insígnies de les que donaven al cinema amb l’entrada, una altra capseta amb capicues de l’autobús i el metro, una foto de la seva dona…

Res que recordés el seu passat policial.

Cap retrat personal, cap de les seves mencions honorífiques, cap medalla.

—On guardàveu les coses de casa, rebuts…?

—A la saleta.

Hi van tornar. La Maria li va assenyalar el bufet. A la part de dalt hi havia gots i plats, tovallons, coberts i un parell d’estovalles. A la de baix, en dos prestatges, papers amuntegats de qualsevol manera.

—Ja t’he dit que vaig haver de recollir-ho tot com vaig poder. No està endreçat —es va excusar.

En Miquel va agafar els papers i els va dur a la taula. Es va quedar dret, mentre els examinava un per un. La Maria va seure. Hi havia rebuts de la llum, de l’aigua, del lloguer… L’única nota discordant era un rebut d’un club d’escacs amb data del mes anterior, l’abril.

El va deixar amb tota la resta.

—Ja t’ho he dit —va manifestar ella.

Va continuar la inspecció per la cuina, el bany, la cambra dels mals endreços…

Faltava l’habitació de la Maria.

—Pots mirar-la —li va donar permís—, però aquí tot el que hi ha és meu. El pare no hi entrava pas.

L’examen va ser menys minuciós, sobretot quan va obrir el calaix de les peces més íntimes. Va acabar sentint-se culpable i va sortir d’allà molt més de pressa que quan hi havia entrat.

De nou a la saleta, amb la galeria que hi havia a tocar i el sol que la banyava generosament, va arribar l’hora dels comiats.

I no era fàcil.

«Si em passa res, vés a buscar en Miquel».

En Mateu Galvany li demanava ajuda des del més-enllà.

Li continuava devent la vida. Si no l’hagués empès escales avall aquell dia, estaria mort.

—Maria, si necessites res, el que sigui…

—No, de debò, gràcies.

—Escolta —va insistir agafant-li les mans—. No sóc ric, però al 47, quan tot just acabava d’arribar a Bar celona, em vaig veure ficat en un embolic del qual vaig sortir més que ben parat, i amb una fortuna inesperada de la qual vivim la Patro i jo, sense ostentacions per no cridar l’atenció. El que sigui, t’ho puc donar. Fins i tot si te’n vols anar de Barce lona.

—Anar-me’n, a on?

No sempre «començar de nou» era una expressió fàcil.

—Si vols venir a casa amb nosaltres uns dies, per no estar sola…

—No, per l’amor de Déu, Miquel —va negar amb vehemència—. El meu lloc és aquí.

—Llavors et vindrem a veure.

La Maria li va somriure per primer cop. Durant un moment va tornar a ser una dona.

—Com és ella?

—La Patro? Molt agradable i simpàtica. És plena de vida. No sé què hauria fet si no l’hagués trobat. Va aparèixer en el meu camí en el moment més inesperat i… ja ho veus. —Va semblar que s’excusava, arronsant les espatlles—. Aquests dies és fora. Torna demà.

—El pare em va dir que quan vas venir a veure’l no li vas explicar gaires coses. Únicament que vivies amb algú. Però que al final, abans d’anar-te’n, va aconseguir que buidessis el pap.

—Sí.

—Li vas comentar que era molt jove.

—Sí.

—I guapa.

—Molt.

—Me n’alegro per tu.

—Ni tan sols li vaig dir que ens vam casar. —Va abaixar el cap avergonyit.

—He vist l’anell, sí. —Va assenyalar-lo amb el dit.

—Va ser a començaments de desembre, quan vam tornar de veure la tomba del meu fill.

—On està enterrat?

—Va caure a l’Ebre, i el soldat que el va enterrar va fer un mapa que em va lliurar durant els últims dies de la Barcelona republicana, abans que entressin les tropes franquistes. A l’octubre vaig haver de buscar la tomba d’un noi mort en esclatar la guerra, i quan la vaig trobar vaig comprendre que era un senyal, un avís. Aquells dies vaig descobrir per què estava viu i quina era la meva sort. Finalment ho vaig acceptar. Vaig deixar de sentir-me culpable pel fet d’haver sobreviscut. I et dic una cosa: acceptar la vida és més dur que acceptar la mort. Llavors vaig decidir tancar totes les velles ferides. La primera, anar allà, a l’Ebre. La segona, casar-me amb la Patro.

—Va ser una prova de coratge.

—D’amor, només això.

—El podràs desenterrar?

—Un soldat republicà ficat en una tomba perduda? No.

—Devia ser molt dur.

—I també emocionant, alliberador… Per si no fos prou, em va arribar la millor de les notícies: que el meu germà i la seva dona eren vius a Mèxic. Van aconseguir fugir al 39, ho van passar malament, molt malament, en un camp de refugiats francès, però al final…

—Llavors algun dia te n’aniràs a Mèxic.

—No, no ho crec pas. Sóc un expresoner polític. Qui em donaria un passaport?

—Hi ha qui en fabrica.

En Miquel va somriure.

—Aquesta postguerra és un càncer interminable, però no hi ha mal que duri cent anys, encara que jo ja no ho vegi. —La seva veu es va revestir d’una esperança que gairebé mai no sentia—. Hi continua havent presoners a les presons franquistes, i resistents a les muntanyes, i repressió, i detencions, i potser un dia fins i tot Franco caurà, qui sap.

—Potser.

En Miquel es va acostar a ella i la va abraçar.

Va fer-li un petó a la galta.

—Què faràs?

—Continuar —va murmurar la Maria—. Tinc la meva feina. No és gran cosa però… Què vols que faci?

—És important per a tu saber qui va matar el teu pare?

La resposta es va endarrerir uns segons.

—Sí. —Es va separar d’ell i el va mirar als ulls amb determinació—. I sobretot és important per a mi saber per què.

El visitant va assentir amb el cap.

—Llavors tornaré —va dir.

Tots dos es van posar a caminar en direcció a la porta del pis.