6

La distància que hi havia entre la porta d’entrada i el menjador no era gaire llarga, i a més hi regnava el silenci. Va poder sentir amb claredat com li deia a la nouvinguda que en Mateu havia mort i tot seguit com es posava a plorar, finalment superada per les circumstàncies.

En Miquel es va sentir incòmode.

Amics?

Allà mateix, en aquella sala, en aquell pis, en Mateu havia estat feliç per darrera vegada.

Davant la solitud, l’edat no compta. La Patro i ell eren més estranys com a parella que no pas dos vells de setanta-sis i seixanta-cinc anys.

El que comptava era no rendir-se.

Mai.

Va sentir les passes acostant-se pel corredor. Uns talons de dona. La propietària del pis duia unes sabatilles d’estar per casa. En veure-les aparèixer per la porta del menjador, es va aixecar de la cadira. L’Esperança Sistachs es recolzava a l’espatlla d’una altra dona, encara més alta, més aviat llargaruda, vestida amb finor però també de negre. Anava maquillada, llavis pintats de vermell. Devia tenia uns quants anys menys que la seva amiga.

Amb penes i treballs va fer les presentacions.

—El senyor Mascarell… la meva veïna Maria Àngels…

Va donar-li la mà. La dona la hi va estrènyer. Caràcter. No va deixar de sostenir l’Esperança amb el braç esquerre. Quan ella es va deixar caure damunt la cadira, la nouvinguda va fer el mateix al seu costat. Va agafar-li les mans amb les seves, sol·lícita.

—La filla d’en Mateu sap que ell i jo… érem amics. Ens van veure agafats de bracet pel carrer.

La Maria Àngels no va badar boca.

—Ella creu… que l’han atropellat intencionadament…

Ara sí. Se li va trasmudar la cara com si acabés de rebre un cop de puny a l’estómac.

—Què dius ara!

—El món s’ha tornat boig, Maria Àngels. —Va tornar a plorar.

La seva amiga va mirar en Miquel.

—Era l’home més agradable que es pugui imaginar —li va dir—. Qui voldria matar-lo, per l’amor de Déu?

Es va produir un silenci carregat d’incertesa. En Miquel no va saber com reprendre l’interrogatori amb l’amiga al davant i en l’estat en què es trobava ella.

—Les estic entretenint —va acabar dient per temptejar l’ambient.

—Si no hagués vingut vostè, no ho hauria sabut —va exhalar l’Esperança.

Havia d’intentar-ho.

—Fa un moment em parlava del seu cosí Esteve.

—Sí. —Va recular mentalment fent un esforç—. D’on ha tret el seu nom?

—En Mateu el tenia apuntat en una llibreta, a casa seva —va mentir amb aplom—. Què va passar el 3 d’abril?

—Vaig fer un berenar pel meu aniversari —va dir com una nena petita, revestida de tendresa—. En Mateu no volia venir, li feia cosa conèixer els meus amics i amigues. Deia que quan el veiessin, tan gran, i coixejant, em farien comentaris i acabaria avergonyint-me’n. No cal dir que hi vaig insistir. Sigui com sigui va venir, i al cap d’un parell o tres de setmanes em va dir que aquell dia havia estat el més important de la seva vida present.

—Per què?

—No m’ho va aclarir pas, però ell i l’Esteve es van passar tota la tarda discutint.

—Oh, sí! —va assentir la Maria Àngels.

—Divergències?

—No, al contrari, estaven d’acord! Al final vaig haver de dir-los que abaixessin la veu perquè… bé… En Mateu, republicà convençut, i l’Esteve… Quin element, el meu cosí.

—Qualsevol dia tindrà un disgust, perquè és dels que es posa a parlar sense mirar on és, i a sobre ho fa cridant, com si els altres fossin sords o tots pensessin com ell —va dir la veïna.

—No és tan esbojarrat, dona —el va defensar l’Esperança.

—Que no?

—És vehement, i ja saps que la política i el cinema són les seves passions.

—Mira, el cinema… encara. Que conegui la vida i miracles d’actors i actrius o que domini el tema i pugui parlar de qualsevol pel·lícula, ho entenc. Però la política… Política avui dia? Aquí mana qui mana i prou. Et dic que acabarà a la presó o, pitjor, afusellat.

—No és més que un inconscient —va continuar defensant-lo la propietària de la casa.

—Quants anys té el seu cosí? —En Miquel va reprendre l’interrogatori.

—Quaranta-set.

—Casat?

—No, no, quin un…

—Quina dona és capaç d’aguantar un cap de trons? —va deixar anar la Maria Àngels com a cop de gràcia.

—A què es dedica?

—Treballa en una impremta. N’és l’encarregat. —L’Esperança va arrufar els llavis amb una ganyota de vacil·lació—. Tampoc no és que el vegi gaire o que parlem de les seves coses. Molt de tant en tant. Aquell dia va venir al meu berenar perquè acompanyava la meva cosina, la seva mare. Va ser pura casualitat. Però ja ho veu, en Mateu i ell es van posar a parlar…

—Escolti. —El to de la Maria Àngels es va tornar conspirador—. Vostè no explicarà res d’això, oi?

—En Mateu era amic meu, senyora. I jo també he estat un represaliat del règim. —Es va adreçar novament a l’Esperança—. Em pot donar l’adreça d’aquesta impremta?

—Ai, no la sé, però és al carrer Escudellers, molt a prop del carrer del Vidre i la plaça Reial.

—I l’adreça de l’Esteve?

—Per què vol parlar amb ell?

—D’entrada per dir-li que en Mateu s’ha mort —va mentir un cop més—. Després per preguntar-li si coneix algú que volgués fer-li mal. Tot ha estat tan sobtat. Sisplau…

Va donar-li’n l’adreça. No la va haver d’escriure. Continuava gaudint de la millor de les memòries. L’Esperança Sistachs es va mirar les mans. Les tenia boniques.

Va tornar a plorar.

La Maria Àngels va abraçar-la en silenci.

Quedava una última pregunta.

—Senyora…

—Em sap greu, és que…

—En Mateu ho valia —va proclamar—. Això no obstant, cal que es refaci.

—Gràcies.

—Queda una cosa més.

—Digui. —Es va enfrontar amb la seva mirada.

—La policia va escorcollar la casa d’en Mateu i de la seva filla. Segons ella, no hi van trobar res. Em pregunto si ell guardava aquí alguna cosa, roba…

—Roba no, per descomptat. —Va saltar com si hagués estat impulsada per un ressort—. L’única cosa, la seva llibreta.

—Quina llibreta?

—Esperi’s.

Es va aixecar, va sortir del menjador caminant amb l’esforç del seu dolor al damunt i els va deixar sols. La veïna estava tibada com un rave, solidària amb la pena de la seva amiga i digna davant la visita d’en Miquel. Tota una dama. Probablement tan vídua com ella. Espanya era el regne de les vídues i el paradís dels homes que havien d’assegurar la continuïtat de l’espècie, encara que fossin feixistes o conversos per necessitat. Va estar a punt de preguntar-li per què anaven vestides les dues de negre i on pensaven anar.

Se’n va desdir.

L’Esperança va tornar amb una petita llibreta vella i gastada, amb la tapa de cartró verd fosc. La hi va lliurar i en va tenir prou de clavar-hi una ullada perquè el sorprengués el contingut.

Poemes.

En Mateu escrivia poemes i petits textos.

—Sembla molt personal. —Va dubtar.

—Ho és, i m’agradaria conservar-la, però… bé, potser la seva filla també la vol. Probablement hi descobrirà una faceta amagada del seu pare. En Mateu la deixava aquí perquè li feia vergonya que la Maria la trobés. Ara ja… tant se val, oi?

—La hi tornaré —li va prometre mentre se la guardava a la butxaca de la jaqueta.

Sabia que el seu interrogatori no donaria més de si. Tampoc no tenia noves preguntes. L’Esperança Sistachs s’aguantava amb penes i treballs. Necessitava explotar, plorar tant com pogués, potser ficar-se al llit, prendre alguna cosa. D’això se n’encarregaria la seva amiga.

Havia conegut en Mateu feia sis mesos, però en alguns casos això podia ser més fins i tot que una vida.

—Em sap greu haver-li donat aquesta notícia, i haver-li fet tantes preguntes. —Es va posar dret.

Ja no hi va haver resposta.

En Miquel va fer un senyal a la Maria Àngels perquè es quedés amb ella i no l’acompanyés fins a la porta.

Coneixia el camí.