24

Va trepitjar la vorera de Via Laietana encara atordit.

La Central era un formiguer: l’activitat frenètica, els agents entrant i sortint a corre-cuita, nervis. Un vertigen. Una bogeria.

Arribava Franco.

El Caudillo, el Generalísimo.

I ell era lliure.

L’orgull que sentia per haver aguantat l’interrogatori sense ensorrar-se ni trair-se xocava amb la infinitat de preguntes que li rebotaven dins la ment. L’havia cregut l’Amador? Era pel fet de ser vell? Per què no l’havia fet tornar a la cel·la vinti-quatre hores més? I si el pla era el mateix que amb en Mateu, seguir-lo i veure què feia?

Va mirar cap enrere.

No, en Mateu hi estava ficat fins al coll i ho sabien. Tot el que acabava de dir al comissari per autoprotegir-se obeïa a una lògica. I a sobre, en un dia com aquell, en què segurament fins i tot devien haver rebut reforços de Girona, Lleida, Tarragona i qui sap si de Saragossa o València, fer-lo seguir era un luxe. Posarien Barcelona de cap per avall.

Continuaven buscant en Roura i en Sunyer, n’estava segur.

El pla, matar Franco, estava desactivat.

O no?

31 de maig, «Llibertat», «Bum!», «Esperança».

O l’última es tractava del nom de la seva amiga i no pas de la paraula en si?

Però com volien matar Franco cinc desgraciats, entre ells un bocamoll i un esguerrat, que eren els que continuaven estant lliures?

I si la seva intuïció, per més que li hagués fallat poques vegades, convertia un simple cas del que fos en una cosa tan transcendent com allò?

Tot perquè en Mateu havia escrit aquella data en una llibreta de poemes, seguida d’unes paraules peculiars?

Tot perquè allò que unia aquells cinc homes era el seu odi envers el règim i la figura del dictador?

No, era perquè un treballava a Capitania General i havia sabut amb temps quan visitaria Franco la ciutat, i perquè un altre era metge, i perquè un pacient seu, l’únic que no jugava a escacs, s’estava morint i poc devia importar-li ja la seva vida, i perquè el quart era un expolicia amb coneguts tan desconcertants com Policarpo Fernández, i perquè el cinquè era boig, un boig perillós capaç d’una bogeria com aquella.

Per això.

Va creuar Via Laietana i es va aturar en un aparador fent veure que es cordava novament la sabata. No va veure res d’alarmant pel reflex del vidre. Després va pujar sense presses cap a la plaça Urquinaona. Va caminar fins a la plaça de Catalunya. No va girar el cap ni una sola vegada, però va estar atent als detalls i va continuar espiant el seu darrere a través del reflex dels aparadors en els quals s’aturava. Sentia una especial activació dels músculs, una sensació ben estranya tenint en compte la nit que acabava de passar. Activació i tensió. L’últim cop, el de la caiguda, li havia paralitzat lleugerament el braç esquerre. Va obrir i tancar la mà, el va alçar i va intentar que no se li encarcarés.

Quan es va asseure en un dels bancs de la plaça de Catalunya, amb el dia acabat d’estrenar, els carrers plens de gent i els coloms voleiant per damunt del seu cap, va compassar la respiració i va posar en ordre els seus pensaments.

Era possible matar Franco?

—Bona pregunta. —Va sospirar.

Si tenia raó i aquesta era la clau, s’hi devia haver ficat, en Mateu, en actitud suïcida, sense cap mínima possibilitat?

En Mateu no era pas estúpid.

Així doncs, la resposta semblava senzilla: sí, era possible fer-ho.

Va restar assegut un altre bon grapat de minuts, mentre el món girava al seu voltant.

Un vell més, assegut en un banc.

Tenia dues opcions: anar-se’n a casa o continuar.

La primera representava la pau, l’oblit, la dolça espera de la Patro, que arribava a la nit. La segona equivalia a continuar jugant-se-la, però també a ser fidel als seus principis.

Havia promès a la Maria que esbrinaria per què va morir el seu pare.

També l’hi devia, a en Mateu.

A fer punyetes Franco. L’única cosa que necessitava esbrinar era qui el va atropellar.

Per traïdor.

En Miquel va deixar anar una glopada d’aire. Quan era inspector solia dir que ningú no és bo ni dolent, que tot depèn de les circumstàncies. I deia que tots els éssers humans tenien llums i ombres.

Van assassinar-lo, a més, per protegir-se o per protegir el pla?

No, això ja no. Ni una cosa ni l’altra.

Només la venjança.

Es va aixecar de sobte, va caminar en direcció a la boca del metro que donava a les Rambles i va baixar per les escales. Un cop a baix, es va camuflar en una cantonada i va esperar.

Cinc minuts.

Un cop més, ningú sospitós.

Va continuar caminant. Va escollir l’avinguda de la Llum, el passeig subterrani ple d’animació. Va anar amunt i avall, i va acabar tornant a l’exterior per l’accés del carrer Vergara. Quan va sortir per allà, va accelerar el pas i no va parar fins a la cruïlla de Balmes amb la Gran Via, la nova Avenida de José Antonio Primo de Rivera.

Llavors sí que va fer aturar un taxi.

Va donar-li l’adreça i va girar el cap per darrera vegada, per assegurar-se’n del tot.

En acabat es va relaxar.

Els Fernández, el clan sencer, vivien a l’Hospitalet de Llobregat. El taxista va enfilar la Gran Via en direcció a la plaça d’Espanya. Durant la primera meitat dels anys trenta, en Policarpo, en Terencio i l’Abelardo eren els més espavilats. Sabien nedar i guardar la roba. Els experts deien que les seves tàctiques i tècniques delictives s’inspiraven en els mètodes americans d’Al Capone i companyia. En Policarpo havia estat a Chicago en els bons temps de la llei seca. Un emigrant més. Va aprendre a la millor escola. I va tornar a Espanya, possiblement deportat, expulsat… Si a Al Capone només l’havien pogut ficar a la garjola per un delicte fiscal, això volia dir que pel que feia a la resta estava net.

Com ells.

Entre esposes, fills, cosins i la resta, el clan arribava al centenar de persones abans de la guerra.

—Mira, Miquel —acostumava a dir-li en Mateu—, a mi qualsevol delicte em toca la pera, i a sobre la majoria dels delinqüents són ximples, es creuen més vius que la fam, com si no saltres ens maméssim el dit. Però el que surt intel·ligent, però in tel·ligent de veritat, i és conscient del que fa i per què ho fa, em mereix un respecte. Tots dos sabem a què juguem, sense caretes.

Els Fernández eren així.

Sabien a què jugaven i ho feien bé.

El fet que en Mateu tingués alguna cosa a veure amb ells era insòlit.

Però entre el 1936 i el 1949 havia plogut molt.

En Lenin lluitant amb Durruti per la República, per exemple.

El barri dels Fernández era un camp de mines. Quan un hi entrava, una dotzena d’ulls l’acompanyaven en silenci. Allà res no escapava a la seva vigilància. Tot estava controlat. I el centre del barri era el carrer principal, on vivien ells tres, en cases contigües, sense luxes ni ostentacions però sense que els faltés res. Tots per a tots.

Quan el taxista va intentar girar a l’última cantonada, es van trobar amb la multitud.

Un miler o més de persones amuntegades a les voreres i a la calçada.

Una gentada silenciosa, gairebé completament endolada.

—Què faig, senyor? —va preguntar el taxista.

—Deixi’m aquí mateix.

—Em fa l’efecte que en deu haver passat una de grossa. Quina barbaritat, quanta gent!

Va pagar-li el servei i va baixar del vehicle. Un cop sol, va mirar carrer amunt. Les tres cases es trobaven a la banda esquerra, i s’hi accedia a través d’un passadís o corredor que donava a un pati veïnal. Si no recordava malament, la d’en Policarpo era la del mig i les dels seus dos germans la flanquejaven.

La multitud semblava estar concentrada precisament allà.

Va caminar lentament, provant d’escoltar alguna cosa, però la gent parlava en veu baixa o no deia ni piu. Algunes dones ploraven.

Allò era un gran dol.

Podia preguntar, però es va estimar més no fer-ho.

Va continuar caminant, alhora que s’obria pas entre la gernació. Com més s’atansava a les cases, més densa era aquella marea humana. Gairebé al final va haver de demanar permís per avançar. Primer el miraven, després s’apartaven. Encara sense afaitar i amb aspecte cansat, n’hi havia que hi reconeixien allò que sempre havia estat, com si encara portés la credencial gravada al front.

Hi havia una cua davant del passadís que donava accés a les cases. Una cua que avançava molt a poc a poc. Els qui en sortien ho feien amb cares llargues, ulls plorosos. En Miquel es va saltar la cua i es va endinsar per aquell camí que durant la seva vida policial havia recorregut tan sols un parell de vegades. Un home el va voler aturar.

Es van mirar.

I l’home es va enretirar.

Va arribar al pati.

El fèretre es trobava al centre, sobre un túmul, lleugerament enlairat per la part del cap, de manera que, si bé amb penes i treballs, va poder reconèixer en Policarpo Fernández. Feia tretze o catorze anys que no el veia i semblava més jove que llavors. Una bona feina dels embalsamadors. Molt bona. Tenia un ciri enorme a cada angle i una creu de plata al bell mig del capçal. Al costat esquerre, de cara a la gent que hi passava per davant i testimoniava el seu dolor, la família més directa ocupava una dotzena de cadires. Va veure la vídua, mitja dotzena dels seus fills, ja grans, i també en Terencio.

El germà del mort el va reconèixer.

Simplement es van mirar.

Tot seguit, en Miquel va girar cua i va recórrer el passadís a l’inrevés.

Quan va arribar al carrer, va esperar.

En Terencio Fernández no va trigar a comparèixer. Tot just havia deixat transcórrer un minut. Va arribar fins al lloc on era ell i se’l va quedar mirant amb una barreja de sorpresa i desconcert. No va fer cap gest, i encara menys el d’allargar-li la mà. Només aquella mirada. La gent abaixava els ulls davant seu i s’apartava amb respecte. Tant, que es va formar un cercle al seu voltant.

—Inspector. —Va fer un petit gest amb el cap.

—Hola, Terencio. Ja veig que he vingut en un mal moment.

—Molt mal moment.

En Terencio Fernández devia tenir tres o quatre anys menys que ell, es devia acostar a seixanta i pocs. Conservava els cabells i la seva envergadura. De fet, els tres germans Fernández havien tingut sempre una presència imponent: alts, panxuts, capgrossos, mandíbules quadrades, ulls de mirada freda, celles espesses. Els anys no feien sinó augmentar aquesta imatge i conferir-li més poder. Com molts del seu gremi, per als seus conveïns eren sants, impartien la seva pròpia llei, eren justos, generosos.

Poderosos en els temps de la República i, s’hi podia jugar qualsevol cosa, igualment intocables durant la dictadura.

Espavilats, com deia en Mateu.

—Què li ha passat, a en Policarpo?

—No ha vingut per això? —es va estranyar en Terencio.

—Ja no sóc policia.

—Ah, no?

—Pots fer-me fora a puntades de peu, pels vells temps.

—Precisament pels vells temps no ho faria mai. Per a mi sempre serà l’inspector Mascarell.

—Ja no cal que em diguis de vostè.

En Terencio Fernández es va fixar en els detalls, el vestit rebregat, la barba d’un dia, el cansament.

—Si ja no és policia ni sabia que el meu germà havia mort, per què és aquí?

—Perquè han matat un amic meu.

—Qui?

—En Mateu Galvany. L’inspector Galvany.

—El seu superior? —Va fer uns ulls com unes taronges, d’allò més sorprès.

—Sí.

—Cony.

—No ho sabies?

—Per què ho hauria de saber? —Va mantenir el to de sorpresa.

—Tenia algun afer entre mans amb el teu germà.

—Bé, cadascú a la seva feina. No ens ho explicàvem pas tot, però… Diu que l’han mort? Quan?

—Abans-d’ahir.

—Com?

—El van atropellar i van fugir.

—Va ser intencionat?

—Sí.

En Terencio Fernández va abaixar els ulls i es va mirar la punta de les sabates, impecables i lluents. Duia un vestit negre molt ben tallat. No semblava un banquer, però sí el propietari d’una ramaderia taurina. Lluïa una agulla d’or a la corbata, botons de puny a la camisa i un parell d’anells a cada mà. La cadena i la creu, també d’or, devia dur-les sota la camisa.

—Vostè no creu en les casualitats, oi, inspector?

—No, no hi he cregut mai.

—Segur que l’inspector Galvany tenia algun afer entre mans amb en Policarpo?

—Sí, segur.

—Després de tants anys i de sobte amics, o socis, o el que fos?

—Això sembla. Venia a preguntar-l’hi.

La pressió de les mandíbules va ser evident. Durant uns segons van formar un angle de noranta graus.

En Terencio Fernández li va clavar la seva mirada més incisiva.

I l’hi va deixar anar com una fuetada.

—Al meu germà, ahir li van engegar un tret.