34

—Vostè va conèixer en Mateu Galvany el 3 d’abril a casa de la seva cosina Esperança. Era el berenar del seu aniversari i hi va assistir casualment, pel sol fet que hi va acompanyar la seva mare. En Mateu era un expolicia, vell, però que compartia amb vostè el mateix odi envers el feixisme, la dictadura, Franco… La guerra els ho va arrabassar tot, els va arruïnar la vida, va segar la vida dels seus éssers estimats i els va sumir en aquest present gris i buit. Vostè és dels qui parla en veu alta, a vegades sense mirar qui té a la vora. Però aquella tarda va trobar un igual, de manera que es van fer amics. En altres circumstàncies no haurien tingut res a veure l’un amb l’altre, però en aquestes…

—Llàstima que tingués aquella maleïda filla.

—No sigui injust. Si més no, li quedava ella —va replicar en Miquel abans de continuar—. Un dia va portar en Mateu al club Goya, i allà el va presentar a en Virgili i a en Macià. No eren més que quatre jugadors, però ells també sentien el mateix odi pel maleït Caudillo, els capellans, tots els qui havien subvertit l’ordre constitucional sense que ningú a Europa hagués mogut un dit per impedir-ho. Així doncs, un metge, un expolicia, un secretari i vostè, que treballava en una impremta, jugaven i després parlaven de política.

—Exacte, parlàvem —va dir amb menyspreu—. Parlar i parlar i només parlar, sense fer res, sense moure un dit. Com tots en aquest maleït país.

—Llavors, un dia, probablement en Macià els devia parlar de la visita de Franco. Aquestes coses són secretes, es guarden amb pany i clau, però cal preparar-ho tot amb temps, agendes, seguretat, protocols… És possible que en Macià fins i tot se n’assabentés per casualitat, pel fet d’haver-ho sentit, per haver vist un paper, per haver pescat una conversa casual…

—En Macià ho va sospitar per uns moviments en matèria de seguretat. Calia blindar Barcelona el 31 de maig i l’1 i 2 de juny.

—Era la tercera visita de Franco. Les dues primeres havien estat triomfals, amb la gent als carrers, que és el que fa més mal: veure l’oblit, la manera en què la falsa pau i una mentida poden consolar el poble. Per a molts, el fet de tenir el Caudillo a Barcelona encara és un ultratge, una manera d’escopir damunt les tombes de les nostres dones i fills.

—Va tenir un fill?

—Va morir a l’Ebre. La meva dona, de càncer pocs dies després del final de la guerra.

—Per això no va marxar a l’exili, com tots?

—Sí.

—Continuï, ho fa bé.

—Quan en Macià els ho va explicar, a vostè se li va encendre la bombeta. I els quatre vençuts, sense més ni més es van convertir en quatre revolucionaris. Segurament, quan vostè els va exposar el seu pla, perquè m’hi jugo el que vulgui que la idea va ser seva, ells es van posar a riure.

—Efectivament. —Va esbufegar amb sorna—. En Virgili fins i tot va dir que era una estupidesa. No una bogeria, una estupidesa.

—Però els va convèncer.

—Perquè era l’atemptat perfecte, sense empremtes, sense cap fil per estirar! —L’orgull i la inconsciència li omplien el cor. Tenia un públic—. Qui descobriria una cosa tan simple?

—Calia buscar un executor, algú a qui no li importés morir, perquè era evident que qui assassinés Franco no sortiria viu de l’atemptat. El matarien allà mateix o la policia faria que el torturessin i l’escorxessin de viu en viu. —Va reprendre la cadència de la seva explicació—. D’aquesta manera, cadascun de vostès tenia una feina a fer. El pla era cosa seva; en Macià s’encarregava de la logística, esbrinar com i quan arribaria Franco i el camí que seguiria en el seu passeig triomfal per la ciutat; en Mateu havia d’aconseguir les dues granades de mà i la pistola gràcies als seus vells contactes policials, i en Virgili ho finançaria tot, ja que era el més adinerat, i buscaria el candidat: un home tan malalt que amb prou feines li quedessin unes setmanes de vida. A sobre, van fer carambola: el candidat va resultar que era un vell campió de llançament de pes. Una meravellosa casualitat que permetia dur a terme l’atemptat a distància, sense necessitat d’acostar-se gaire a Franco. Esguerrat o no, en Sunyer era perfecte. I tan ple d’odi com vostès, perquè la guerra també l’hi havia pres tot. Amb un aneurisma d’aorta toràcica, li quedaven poques setmanes de vida.

—Sí. —Va mostrar tota la seva satisfacció—. El candidat ideal, ja ho pot ben dir. Es podia tenir més sort?

—Digui’m, va ser un fet casual o…?

—No ho sap tot. —En Roura va semblar que se n’alegrava—. De fet, el pla se’m va acudir el dia que en Virgili ens va explicar que en Sunyer era pacient seu. Un excampió de llançament de pes amb només un braç, sense família, tan amargat com nosaltres, i amb aquella malaltia terminal. Va ser només un comentari casual, un «pobre home; Déu n’hi do, quines coses passen». Però a mi se’m va encendre la bombeta.

—El destí els afavoria.

—Vam parlar amb ell i l’hi vam proposar. S’hi va avenir de seguida. Un valent. Un autèntic valent —va assentir amb el cap.

—I va arribar l’entrenament, a Montjuïc.

—També ho sap, això? —El seu captor no s’ho podia creure.

—En Sunyer feia anys que estava fora de circulació, i amb un sol braç… Per sort, una granada de mà no és tan pesada com la bola de les competicions atlètiques. El més important era que la pogués llançar sobre un petit receptacle quadrat en moviment, és a dir… l’espai del cotxe descapotable que faria servir Franco durant el seu passeig per Barcelona, que encara que circulés a velocitat reduïda requeria precisió. Per això volien dues bombes, per estar segurs que almenys una li cauria als peus, si no les dues. —Va fer un gest de dolor, perquè ja era incapaç de sentir les mans—. Vostè va construir un carretó de fusta més o menys de la mida de l’interior del cotxe, i l’arrossegava mentre en Sunyer hi llançava pedres tot provant de ficar-les a dins.

—Però qui l’hi ha pogut explicar, això, em cago en la puta?

—Es pensa que a Montjuïc no hi ha ulls?

—No! Només…

Va obrir els seus al límit.

En Miquel va esperar que ho entengués.

—També sap per què es va torçar tot? —En Roura es va rendir.

—En Mateu Galvany sabia on trobar aquelles dues granades i la pistola. Durant molts anys, el clan dels Fernández se’ns havia resistit. Sempre sortien impunes de tot. Ara, no solament sobrevivien, sinó que continuaven els seus negocis. Immunes en democràcia, immunes en dictadura. Vius com la fam, poderosos i amb tentacles. El vell enemic ho con tinuava sent, però ja no per a en Mateu. Va anar a veure en Policarpo Fernández, li va encarregar les dues granades i l’arma i va esperar. Ningú no comptava que un dels homes aparentment fidels a en Policarpo fos un confident de la policia, algú encarregat d’anar-los explicant cosetes. Així tenien controlat el clan i, quan calgués, el farien desaparèixer i en paus.

—No va ser aquest tal Policarpo qui…?

—No. Vostè va matar l’home equivocat. El seu únic i principal error, perquè ells, el clan, la família sencera, el perseguiran fins a la tomba, l’hi ben asseguro.

L’Esteve Roura havia empal·lidit sobtadament.

—Saben que vaig ser jo?

—Sí. —Va pensar en la seva cita de l’endemà amb en Terencio.

—Els ho ha dit vostè?

—Ho van comprendre en saber que en Mateu havia estat atropellat —va mentir amb serenitat.

—Maleït Mateu… —El promotor de tota aquella insòlita bogeria va sospirar.

—El meu excap va comprar les granades i la pistola. Aquella mateixa tarda les va dur a en Sunyer. Per això la policia no les va trobar a casa seva quan van anar a detenir-lo, guiats per la delació de l’home d’en Policarpo. Però la policia també sentia tocar campanes, i no sabia on. Anaven darrere un simple paio que havia comprat dues granades i una arma. Per fer què? Quan van interrogar en Mateu, van topar amb la seva resistència. No li devien haver pogut estirar la llengua. Però no són pas ximples. Els fills se’ns pengen al coll per sempre. N’hi va haver prou que amenacessin de matar la Maria. En Mateu es va ensorrar i els ho va explicar tot. La policia va al·lucinar de valent: un pla per matar ni més ni menys que el Caudillo! Llavors suposo que els va perdre la impaciència. A en Virgili i a en Macià els van agafar fàcilment, però en Sunyer i vostè es van escapar. La senyora Lluïsa em va dir que en Sunyer els va veure arribar a casa seva i va arrencar a córrer amb cent pessetes que li va poder donar. Vostè no sé pas com ho va aconseguir.

—En Sunyer ja tenia pensat anar-se’n des del mateix moment en què vam orquestrar el pla, per tal que no el pogués localitzar ningú llevat de mi. Va trigar massa a fer-ho. L’important és que va aconseguir fugir.

—Espavilat?

—Previngut.

—Però va explicar a la Pura allò dels seus «assajos» amb les pedres. Una prostituta del carrer Robador.

—No podia passar sense sexe, aquest tros de… —En Roura va arribar a somriure.

Sexe amb la Pura. Sexe amb la Carmelita. Qui no té una debilitat, com en Roura amb el cinema?

—Sap que en Virgili va morir durant els interrogatoris?

—Sí.

—La policia va complir la seva part: va alliberar la Maria. En Mateu no hauria tornat mai a veure la llum del sol, però com que dos de vostès es van escapar, la policia va concebre un altre pla: deixar-lo anar per si els conduïa fins a ells. Van posar-li una ombra. En Mateu no va sortir de casa seva durant tres dies, però diumenge, ja més refet, va voler veure l’Esperança. Vostè sabia que aquest era el nexe. Va robar un cotxe i el va atropellar amb la idea que pensessin en un accident. Ningú no ho va creure, i encara menys la Maria. Va tenir sort d’escapar-se dels trets del policia que vigilava en Mateu.

—També sap això dels trets?

—El quiosquer de la cantonada en va ser testimoni. Només cal preguntar.

—Què més?

—La resta ja… —Va arronsar les espatlles—. En Mateu els havia dit a qui comprava les dues granades. Vostè va lligar caps: el proveïdor d’aquestes granades era l’únic que se’n podia haver anat de la llengua. Després d’atropellar-lo, es va endur la pistola d’en Sunyer i va anar a buscar en Policarpo Fernández. No era fàcil acostar-se a un paio tan protegit, però va tenir sort, molta sort. El va seguir a distància i ahir ell va anar a veure una amigueta. Els seus guardaespatlles l’esperaven a baix. Això li va donar una idea de què havia anat a fer en Policarpo a aquella casa. Vostè va pujar un tram de l’escala, va esperar pacient fora de l’abast visual d’aquells individus i el va matar al mateix replà quan ell va sortir un altre cop. Com a comiat, va fugir pel terrat. Neteja feta. En acabat, va veure en Sunyer per última vegada per tornar-li l’arma. L’inconvenient és que avui, a l’enterrament, en Terencio, l’últim del clan, estava molt enfadat, no sé si m’entén.

—M’hauria d’haver esperat, oi que sí? —Va semblar que se’n planyia.

—En Sunyer tenia la seva missió, però vostè, fins i tot amagat, no podia estar quiet.

—És com si em conegués —va ponderar.

—Digui’m una cosa: sabien tots el lloc de l’atemptat?

—No, ho vam decidir en Sunyer i jo després de la batuda.

—O sigui que la policia no té ni idea que ell serà a Colom.

—Ni idea.

Van deixar de parlar. En Miquel ja no podia més, tant pel mal de cap com per la insensibilitat dels braços, perquè ja no solament eren les mans.

Sentia una opressió brutal al pit.

—Em fa mal… —va gemegar.

L’Esteve Roura el va contemplar uns segons més.

—Vostè és un bon policia —va dir.

—Ho vaig ser, però… Sí, suposo que encara ho sóc.

—Una altra vida perduda en aquesta merda.

—I si en Sunyer falla?

—No fallarà pas. A tres o quatre metres del terra, enfilat a Colom, ficarà les dues granades dins del cotxe, l’una rere l’altra. Si Franco no mor, que ja seria estrany, si més no li asseguro que es quedarà sense collons. —Va exhibir una falsa rialla plena de sadisme.

—I si l’enxampen i no té temps de clavar-se el tret?

—És el risc que ha de córrer. De fet, no sé ni com s’aguanta. Aquests darrers dies ha empitjorat notablement, com si en comptes de setmanes li quedés molt menys temps. —Va fer un gest d’admiració—. Sap què l’ajuda a restar dempeus? L’odi. Miri que jo odio aquest malparit gallec, però en Sunyer… Ell em guanya.

—Conec la seva història.

—N’estic segur, senyor Espavilat!

—Em desmaiaré —el va avisar en Miquel.

—No foti, va. Digui’m una cosa. —Va esperar que el mirés—. Sóc l’home que va matar el seu amic, si bé fins i tot vostè entén que va ser un ajusticiament. Però també sóc l’home que venjarà la República i farà el que un milió de republicans farien si poguessin: matar la bèstia. Com ho paeix, això?

—Ja li he dit que només buscava una resposta per a la Maria.

—El seu pare ens va vendre.

—Inventaré una història.

—El convertirà en un heroi?

—Tots els pares hauríem de ser herois per als nostres fills, encara que en el fons no siguem sinó simples éssers humans carregats d’imperfeccions. No deixaré pas que la Maria cregui el contrari.

—Vostè és perillós.

—I vostè no? Si pensa titllar-me d’idealista, primer miri’s al mirall.

—Escolti, Mascarell, o ens el carreguem o aquest serà capaç de morir-se al llit i donar-nos pel cul, mentre es riu de tots nosaltres. Vostè ho sap, que per alguna cosa som el que som.

—Què em… farà? —va barbotejar al límit de la consciència.

—No ho sé. No el mataré pas, per descomptat.

—Llavors…

—El deixaré aquí.

—I si no torna?

—D’aquí a unes hores afluixarà aquestes cordes, segur.

—Em moriré.

—Ho sento. —L’Esteve Roura es va posar dret.

Darrere seu, a la porta de l’habitació, en Miquel hi va percebre un moviment.

Gairebé no s’ho podia creure.

Van sonar uns aplaudiments, lents, cadenciosos.

Un, dos, tres.

En Roura es va girar espantat.

En veure els dos homes i les dues pistoles que l’apuntaven al pit, es va quedar paralitzat.

Ell no els coneixia.

En Miquel, el tercer home, el que havia aplaudit, sí.

En Terencio Fernández.