39

Quan va arribar a la cantonada del carrer Girona amb València, no podia més.

Va mirar al seu voltant, temorós de veure aparèixer novament la policia, com la nit abans, però aquesta vegada va aconseguir arribar al portal sense cap problema, sa i estalvi. Segurament devien haver trobat el cos de l’Esteve Roura, deixat ben a la vista per en Terencio Fernández, i, juntament amb el cadàver d’en Maurici Sunyer a Colom, devien haver donat per tancat el cas. Tancat malgrat que en Roura havia estat assassinat. Per en Sunyer? Si era el que més els convenia, certament seria així. L’endemà cap diari en parlaria. Mutisme absolut. Un intent d’assassinat? Impossible. Matar el Generalísimo? Absurd. Això no podia passar de cap manera a la més que lleial Barcelona. Franco havia arribat a la ciutat «enmig del clam de les multituds» i «tot el poble» s’havia abocat als carrers, «plens de gom a gom d’entusiastes fidels» lliurats a la causa. El seu «salvador» tornava a estar amb ells, «entre aclamacions, aplaudiments i llàgrimes, fruit d’una emoció indescriptible».

Coneixia l’argot oficial.

Va arribar al replà i va mirar la porta.

Tant de bo la Patro fos a casa.

Tant de bo no.

Encara no.

—I ara què sents? —es va preguntar.

La resposta era simple: res.

Únicament aquell esgotament absolut i la ment en blanc.

Va obrir la porta i va rebre el silenci com un bàlsam protector. Va tancar-la i va anar a l’habitació de matrimoni. Abans de res, es va treure el vestit, d’una maleïda vegada, i la camisa, i els calçotets, i les sabates, i els mitjons.

Es va quedar nu.

Amb la seva imatge reflectida al mirall de la calaixera.

La Patro i ell s’hi miraven moltes vegades des del llit, i ella reia mentre ell l’admirava.

No es va voler estirar. Sabia que es quedaria adormit en un tancar i obrir d’ulls. Necessitava esperar-la, sentir el seu cos abraçant-lo i els seus llavis amb el petó del retrobament. El primer retrobament des que vivien junts. Potser encara trigaria, pel fet que la ciutat havia estat de cap per avall amb motiu de la festa. Però es va conjurar que aguantaria. Així doncs, en primer lloc es va encaminar cap al safareig per treure’s la brutícia i la suor d’aquells dos dies i refrescar-se. Va obrir l’aixeta i va ficar el cap directament sota el raig. Un altre cop l’aigua freda el va fer tremolar, com el matí anterior en llevar-se. El nyanyo va protestar, però va fer-ne cas omís. Tot seguit es va rentar les aixelles, el pit, després un peu, l’altre. Es va eixugar amb la tovallola, revifat, i finalment es va afaitar i es va posar el pijama.

Va arribar a la saleta i es va asseure a la butaca.

Un minut.

Es va aixecar i va anar a la finestra per mirar el carrer, per si la veia arribar.

Un altre minut.

Butaca, finestra, butaca, finestra.

Va acabar a la cuina, on va menjar alguna cosa, més per estar ocupat que no pas per gana.

Dos dies.

Dos dies de vertigen al·lucinant per una cosa que, oficialment, no hauria existit mai.

Cinc homes morts, perquè a en Macià l’afusellarien sense dir ni piu qualsevol matí.

Aquest era el resum de tot.

L’endemà al matí aniria a veure la Maria, i l’Esperança, i els explicaria la seva història. Potser les reuniria, perquè es coneguessin i es fessin amigues.

L’endemà al matí.

Quan es disposava a tornar a la finestra, va sentir el soroll de la porta en obrir-se.

Just en aquell instant va tenir ganes de plorar.

—Rei meu, ja sóc a casa!

Va dominar l’emoció. Es va empassar la saliva i va anar a trobar-la. La va veure caminant pel passadís, guapa, preciosa, juvenil, amb aquell somriure únic que semblava il·luminar el món, amb el seu cos flexible i ple de vida, esclatant, els braços oberts per rebre’l, el temperament ansiós.

Gairebé se li va tirar al damunt.

—Hola, amor meu!

I va fer-li un petó.

Va fer-li un petó a la boca, llargament, amb generositat, fent-li sentir el cel a la terra.

En Miquel es va oblidar de tot.

A vegades uns segons gairebé arribaven a ser eterns.

Fins que la Patro se’n va separar uns centímetres per mirar-lo i, amb aquella expressió tan nena i carregada d’innocència, li va dir:

—Què, t’has avorrit gaire sense mi? Segur que ni tan sols has sortit de casa, per l’amor de Déu!

Llavors sí, per primera vegada en aquells dos dies, en Miquel es va posar a riure.

Amb totes les seves forces.