14

El seu humor negre mai no havia estat ben rebut pels seus companys de comissaria. Les seves frases lapidàries o els comentaris incisius feien petar de dents o provocaven més d’un esbalaïment. A vegades necessitava frivolitzar per treure’s la tensió del damunt. Simplement això. Li va passar el mateix amb el taxista que el va conduir a l’adreça de l’Enric Macià. Era dels parladors. El temps, la calor, els vianants imprudents, els motoristes, els guàrdies urbans que tenien mania als taxistes i sempre els feien parar més del compte…

—I vostè a què es dedica? —li va preguntar, no ben bé al començament però sí al cap de poca estona.

—Sóc inspector de taxis —li va dir.

Va ser suficient perquè fes muts i a la gàbia.

Quan va pagar la carrera i va baixar, l’home li va engaltar:

—Pel camí més curt, eh?

La casa d’en Virgili era elegant; la d’en Roura, discretament humil; la del seu amic Mateu, senzilla. La de l’Enric Macià s’acostava més a la primera, si bé sense ostentacions. La zona, prop de l’Hospital de Sant Pau, semblava que patís una febre constructora. A l’altra banda del carrer, un trepant li va perforar les orelles amb la seva pesada cançó de l’enfadós. Quan va entrar al vestíbul, el va interceptar una altra portera de raça, de les baralladisses. No es va deixar impressionar pel seu aspecte de senyor. Els senyors duien corbata i ell havia sortit de casa sense.

Mea culpa.

—A quin pis va?

—Senyor Macià. Quart primera.

Va percebre el canvi de cara en la dona. La seva expressió es va omplir de cendra. Es va apartar, va abaixar el cap i li va dir:

—Perdoni.

Perdoni?

O continuava semblant un poli…

O les seves sospites respecte a en Macià es confirmaven.

El dia abans, la policia només havia preguntat a la Maria per en Sunyer i per en Roura.

L’ascensor el va deixar a les altures. Abans de tocar el timbre, es va repenjar a la paret i es va ben omplir els pulmons d’aire. Era fort, però així i tot… O potser ja no ho era tant com abans? La Patro li donava energia i vida. L’energia de l’amor i la vida de la seva plàcida existència. Res a veure amb el fet de tornar a ficar-se novament en la pell de policia. Quan treballava era una màquina amb un únic objectiu. De manera que començava a sentir-se cansat. Havia estat tot el dia anant d’aquí cap allà, empaitant fantasmes. I no hi era pas més a prop que al començament. A tot estirar, havia localitzat tres dels quatre homes pels quals s’havia interessat la policia.

En Sunyer era el misteri.

De moment.

Va tocar el timbre de la porta i va esperar. Ho va haver de fer una segona vegada. Quan es va obrir, va trobar al seu davant un noi d’uns disset anys, rostre pàl·lid, cabells esbullats i cara trista. Vestia una camisa de quadres i uns pantalons de pota de gall no gaire adients per l’època de l’any.

Va parlar ell, perquè el noi no badava boca.

—El senyor Macià?

L’expressió de la cara va accentuar la tristesa. No es va adreçar a ell per respondre-li. Va girar el cap i va cridar:

—Mama!

La dona va aparèixer per darrere, posat greu, cara desencaixada, ulls envermellits, com si fes dies que no dormís i els hagués passat plorant. Tenia les mans juntes i, de tant estrènyer-les, se li havien emblanquit els artells. Se’l va quedar mirant plena de dubtes.

Expectant.

—Sí? —Només pronunciant aquesta paraula ja li va tremolar la veu.

En Miquel va aclarir el darrer dubte fins i tot sense parlar. N’hi havia prou amb veure-la. Si en Virgili havia mort a comissaria, si en Roura havia aconseguit escapar-se, i si en Mateu, per bé que inesperadament lliure, havia estat assassinat malgrat la vigilància policial… què esperava?

El que ja s’imaginava internament.

Per això la segona vegada, vint-i-quatre hores abans, la policia tan sols havia preguntat a la Maria per en Roura i en Sunyer.

—Puc parlar amb vostè un minut, senyora Macià?

—De què?

—D’en Mateu Galvany, en Pasqual Virgili…

—Vostè és policia? —La desil·lusió barrejada amb el temor es van apoderar del seu ànim.

El seu fill continuava aguantant la porta.

—No, no ho sóc pas.

—Llavors vagi-se’n.

Va fer enretirar el noi per tancar-li la porta pels nassos.

—Senyora, sisplau. —Va intentar evitar-ho.

—Vagi-se’n!

El crit va coincidir amb una tercera presència. Una jove d’uns vint anys, crispada i tan plorosa com la dona.

—Mama?

—Vagi-se’n… —va gemegar ella al caire de l’enfonsament anímic.

—Un amic meu ha mort i no sé per què. —Va posar la mà dreta a la fusta per evitar que la tanqués en un rampell de fúria—. I un altre, el doctor Virgili, ho va fer a comissaria fa una setmana, l’endemà d’haver estat detingut per la policia.

—Oh, Déu meu… —La dona es va posar una mà a la boca.

No hi havia gaires opcions, de manera que ho va provar amb la més lògica:

—El seu marit continua detingut, oi?

Li va tocar parlar al noi.

—Com ho sap, vostè, això?

—El van venir a buscar el diumenge 22 de maig —va sentenciar.

El silenci els va devorar a tots quatre. Un enorme tèrmit capaç de cruspir-se’ls de dalt a baix. La senyora Macià torna-va a ajuntar les mans, les masegava inquieta, el pit li pujava i li baixava amb una sensació de terror. Les faccions del noi eren ara molt més dures. Les de la seva germana, una viva mostra de l’espant.

—Fa una setmana que està empresonat i no els han dit res.

—Efectivament —va assentir la seva esposa.

—Em sap greu, senyora. Em sap molt greu, de debò.

—Qui és vostè?

—Ja l’hi he dit. Un amic meu s’ha mort i vull saber per què.

—I què vol que li digui, jo, senyor? La policia va escorcollar casa nostra i també ens van preguntar per uns noms que ni coneixíem.

—Sunyer, Virgili, Roura i Galvany?

—Sí, crec que sí.

—Cap…?

—No, no, no —va insistir amb desesperació.

—En què treballa el seu marit?

—És secretari a Capitania General.

El nom d’un organisme oficial, tan oficial, el va desconcertar durant uns instants.

Figues d’un altre paner.

—I què…?

No va poder acabar la pregunta. La noia va arribar al límit de manera sobtada i explosiva. El fet de veure la seva mare, de sobte submisa, i el seu germà, paralitzat al costat de la porta, la va fer esclatar.

Va fregar la histèria.

—És sord o què? La meva mare li acaba de dir que no en sap res! Ni ella ni nosaltres! Ens vol deixar en pau? Què volen dir tantes preguntes? No el coneixem pas! L’única cosa que volem és que el pare torni a casa! Ja hem patit prou! Sigui el que sigui el que pensin o de què l’acusin, és fals! Vagi-se’n d’una punyetera vegada!

Ja no va intentar evitar el tancament de la porta.

Va enretirar la mà.

I la fusta va esclatar al marc com un tro enmig del silenci de l’escala.

En Miquel va romandre uns segons al replà.

Atordit.

Volia estar amb la Patro, passejant, o al cinema, i no pas embolicat en aquella història que, per moments, es tornava cada cop més fosca.

Fosca i perillosa.

Va mirar la porta dels Macià i va sentir llàstima per ells. Una llàstima profunda i solemne.

Perquè el marit i el pare que esperaven… probablement ja no tornaria mai més, malgrat que encara fos viu.

L’ascensor no s’havia bellugat de la planta. S’hi va ficar i va baixar fins al vestíbul. El cop de porta devia haver alertat la portera, que l’esperava al bell mig dels seus dominis. Quan es van emportar el seu veí, segurament el devia haver vist arrossegat allà mateix, com un animal, com havien fet amb en Pasqual Virgili.

Un trist espectacle.

—Bona tarda. —Va passar a prop seu caminant a poc a poc.

—Bona tarda —li va desitjar ella.

L’escalfor del sol el va rebre com a prova que la vida continuava.