18

Va arribar al carrer Robador al cap de deu minuts, caminant cada vegada més a poc a poc. Li feien mal els peus i una mica l’esquena, però res comparat amb el cap i la sensació de pesadesa de les cames. Necessitava una aspirina i estirar-se. El bar La Palma estava situat per damunt de la cantonada de Sant Rafael, però no hi va veure ningú semblant a la Pura segons la descripció de la senyora Lluïsa. La major part de les prostitutes tenien punts en comú. Roba, maquillatge, exuberància, actitud… N’hi havia que eren molt grans, resistien, exhibien la seva mercaderia corporal amb l’aplom i l’experiència de tants anys. D’altres eren més joves i desafiaven el món des de la seva vitalitat. Hi devia haver preus per a tots els gustos i butxaques. Necessitat i punt.

No va tenir altre remei que acostar-se a una, ja a Sant Rafael, a cinc metres de la cantonada. Devia tenir uns quaranta i pocs anys i era vulgar. Quan va aparèixer dins del seu radi d’acció i encara més quan es va aturar, ella es va transformar, va entrar en funcionament tota la seva maquinària de seducció: la mirada moradenca, els llavis entreoberts, l’escot que era com un aparador del que guardava a l’interior…

Durant un moment, en Miquel va pensar en les dones guapes i selectes d’El Parador del Hidalgo, on havia retrobat la Patro.

Durant un moment.

—Que hi és la Pura? —Va anar al gra.

Un llampec d’insatisfacció va espurnejar als seus ulls negres maquillats de negre sota unes espesses pestanyes negres.

Ho va superar molt ràpidament.

—Té una feina, guapo. Però jo valc per dues. I si me’n dónes motius, fins i tot per tres. —Es va inclinar damunt d’ell perquè la veiés millor i l’olorés—. A sobre cobro només per una, perquè sóc així de generosa.

El perfum barat el va marejar.

—No sóc cap client —va dir.

—Tots ho sou, rei meu.

—Tornarà aquí?

La dona va comprendre que era una roca. Això va acabar de desanimar-la.

—No, si et sembla té una oficina.

—Quan…?

—Ves per on, parlant del rei de Roma…

Va seguir la direcció dels seus ulls. La Pura caminava a bon pas per Sant Rafael cap a Robador per recuperar el seu lloc al carrer. La senyora Lluïsa tenia raó: era un tros de dona, abundant en tot, sobretot en pit, malucs i formes exuberants, corbes i giragonses. La seva bellesa, com la de la majoria, estava castigada per la feina i l’edat. Li’n va calcular uns quaranta, tan lluny de la joventut com de la vellesa. Els llavis eren molt carnosos. L’escot, un vertigen. La faldilla, amb un tall vertical, permetia veure la llargada i rotunditat de les seves cames. Duia uns talons impossibles, sobre els quals mantenia un equilibri natural i elegant.

—Gràcies. —Es va acomiadar de la seva interlocutora.

—Te’n penediràs, preciós. —Ella li va donar l’esquena.

Es va situar al mig del carrer. La Pura va notar que l’esperava. Va començar a somriure quan faltaven uns tres metres per atrapar-lo. Ni tan sols li va donar temps per parlar.

—Hola, tresor, com va això? M’esperaves?

—Ets la Pura, oi? —va voler confirmar encara que no fes falta, només per trencar el gel.

Però no hi havia gel, només escalfor.

—Recomanat? Hum!, qui t’aprecia tant? —Va ventar-lo amb les pestanyes.

—En Maurici Sunyer.

A la prostituta li va canviar la cara.

—Oh, Déu meu… —va exclamar sense poder evitar-ho—. Està bé?

—No ho sé. He sortit de la presó, l’estic buscant i m’han dit que la policia el persegueix.

—Has sortit de la presó? De quina presó?

—Indultat. M’ha anat d’un pèl.

—Has tingut sort, maco. —Es va relaxar una mica—. Qui t’ha dit que en Maurici i jo…?

—La senyora Lluïsa.

—Entesos.

—Mira, no l’he vist des de la guerra. Necessito trobar-lo, és molt important.

Ella va fer un gest d’impotència.

Del tot sincer.

—No sé pas què li pot haver passat, rei meu, ni si pot estar ficat en algun embolic. Una cosa és la carn i una altra el peix, m’entens?

La carn era ella.

—Pel que sembla, ets la seva única amiga.

—Sí. —Va treure pit—. Em faig estimar i ell és un bon home, molt actiu, molt fort. I com li agrada el sexe, per l’amor de Déu! —Va fer cara d’èxtasi—. El perd. Si no fos el que sóc… Li falta un braç, però d’aquí cap avall… —Va posar-li una mà a la cintura i la va fer lliscar fregant-li el cos, el ventre, l’embalum del sexe sota els pantalons—. Tu també sembles fort, amor meu. —No va oblidar la feina—. A mi, és que els homes així em fan posar…

—Necessito veure’l. —Va aturar-li la mà—. Potser et va dir alguna cosa…

La Pura va relaxar la seva actitud.

Gairebé va estar a punt de rendir-se.

—Des que la poli el va venir a buscar i va marxar… Ja no tornarà, això segur. Li feien por i els odiava. Pobre Maurici. Tota una vida empassant-se merda per acabar així.

—Tenia cap lloc on anar?

—No, que jo sàpiga.

—Alguna companya teva?

—Era l’única per a ell —va proclamar amb orgull—. Tenia bon gust.

—Però bé et devia dir alguna cosa. Segons la senyora Lluïsa, t’explicava vivències del passat, de quan competia, fins i tot de la guerra.

—Parlàvem molt, sí, però no pas del present, només del passat. Del present, l’única cosa era l’odi que sentia per tot, pel que li van fer, el que li van prendre. Si hagués pogut, s’hauria convertit en un maqui o un anarquista, i amb un sol braç… Generalment no m’empasso la merda dels altres, però ell era diferent. A vegades fins i tot sopàvem junts, com una parella normal. —Va endolcir lleument la seva expressió.

—El veies gaire?

—Com a mínim un cop per setmana. Generalment dos. Si tenia sort, tres i li cobrava menys. Ja t’he dit que el sexe el feia tornar boig. I encara més amb mi.

—És evident que es devia haver ficat en algun problema. No el vas notar estrany?

—No sé pas què dir-te.

—Aquests darrers dies, segons la senyora Lluïsa, semblava un cadàver ambulant.

—Bé, estava preocupat, això sí.

—En quin sentit?

—En tots. Filosofava molt sobre la vida, la mort, el destí… Deia que un sol home havia canviat el destí d’Espanya i que també un de sol podia fer tornar el país a la normalitat.

—Es referia a Franco?

—Sí. —Va mirar al seu voltant per si hi havia orelles indignes—. Vols abaixar la veu!

—Et sonen els noms d’Esteve Roura, Pasqual Virgili, Enric Macià o Mateu Galvany?

—No, per què?

—Sabies que estava malalt?

—Sí. —Va somriure com una nena entremaliada—. Em deia que el millor que li podia passar era estirar la pota dintre meu. Jo li contestava que ni se li acudís.

—Et va dir també que es moriria?

—Què? —Va arrufar el nas.

—No t’ho va explicar?

—Fuig, home! —Es va enfadar de debò.

En Maurici Sunyer ho havia confessat a la senyora Lluïsa, però no pas a la dona amb qui se n’anava al llit.

Un darrer acte d’orgull.

—Tenia una afecció molt greu al cor. Una cosa anomenada aneurisma.

Els ulls de la Pura es van entristir.

Seguidament es van il·luminar amb la presència d’unes llàgrimes amb prou feines contingudes.

—Em prens el pèl.

En Miquel no va dir res.

Va mirar-la fixament.

—Merda… —va gemegar la prostituta.

—Ho sento.

—És que sempre cauen els millors, o els més infeliços —va exhalar sense forces.

—Intenta recordar aquests últims dies, sisplau. El seu germà Ernest és viu, a Mèxic. —Va mantenir la mentida—. No li pot telefonar. Es mereix aquesta notícia.

—I què vols que et digui? —Es va ensorrar, cansada de tant enraonar—. Saps la quantitat de clients que m’expliquen les seves misèries? A vegades em toca fer més de mare que no pas de puta. Ell estava traumatitzat per la guerra, ja t’ho he dit. —Es va desesperar un xic més—. Cony, tots els seus, morts i ell, esguerrat. Meravellós, no? Deia que, amb un sol braç, encara era capaç de batre el rècord d’Espanya, però que no el deixaven competir, més per roig que no pas per esguerrat. I això que últimament havia tornat a entrenar.

—De debò?

—Sí, anava a Montjuïc a llançar pedres. N’agafava una de la mida i el pes d’aquella bola que tiren i la llançava tan lluny com podia. Em va explicar que encara era el millor, que la llançava un bon grapat de metres més enllà. N’estava orgullós.

—Potser t’ho va dir per fer el fatxenda o per presumir?

—Al llit tot són flors i violes, amor meu, però ell ho explicava de debò. Qui li diu a una puta que se’n va a llançar pedres, si no? Jo l’animava, és clar. Pobre…

—No et semblava estrany, i encara més estant malalt?

—També follava estant malalt, i què? Estrany? A mi res no em sembla estrany, estimat. —La prostituta que havia parlat amb ell acabava d’aconseguir un client i va passar pel seu costat bellugant-se de manera endimoniada, penjada del seu braç. Això la va incomodar—. Escolta, aquí fent-la petar amb tu no em menjaré un torrat, i sóc la millor, saps?

—Ja me n’anava, perdona.

Ella el va retenir.

—Fas cara de no haver estat amb cap dona des de fa molt temps.

No era bona psicòloga.

Puta, sí. Psicòloga, no.

—Estic casat. —Va ensenyar-li l’anell.

—Però la teva dona deu ser gran, com tu, i ja no et pot donar el que et donaré jo.

—Gràcies. —Se’n va separar una passa.

Prou perquè ella no el pogués atrapar.

—Si trobes en Maurici, digue-li que el trobo a faltar. —Va reaparèixer la dona que portava a dins.

—No sé de ningú a qui preguntar.

—Fa bon temps. Pot dormir a qualsevol lloc.

Una altra passa més.

—A quina banda de Montjuïc va a entrenar?

—Hi ha un terreny on a vegades hi juguen els nens, un camp de futbol o una cosa així. No en sé el nom, si és que en té. Em va parlar que hi pujava i en baixava pel carrer Margarit perquè hi van viure els seus avis fa molt temps i li agrada, per això ho recordo. Les barraques no són gaire lluny.

La cara oculta de Barcelona, la misèrrima.

—Sort, Pura —li va desitjar.

La puta ja no va respondre.

Passava un home a prop seu, que la mirava amb ulls assedegats.

Ella va anar cap a ell i gairebé li va enfonsar el cap entre els pits.