3

L’escriptura ha trobat un nom, però ja no en trobarà cap més.

És impensable una identificació minuciosa, completa. La pàgina que s’escriu per esdevenir text llegible i transformable es funda en aquest llenguatge que s’investiga, l’escriptura es mou a partir dels seus propis elements interpretats, espremuts, ordenats segons unes lleis internes de coherència que, a tot estirar, aventuren possibilitats provisionals a l’espera de contrastar-les, si cal, amb les evidències que susciten. (No hi ha cap mirall, així, on contemplar una imatge que reprodueixi els trets, el gest, la forma d’un cos, i Blanca, doncs, no és un espectacle d’ella mateixa quan es pentina, o es posa les mitges, o somriu, o es dibuixa la boca amb un pintallavis; és únicament el dinamisme d’unes faccions que no es poden fixar, l’acte del gest que fa, la forma que es completa per refer-se a soles o davant un testimoni que la situa en un altre nivell. El pas a un altre text l’assegura contra el risc d’una fitxa policíaca, d’una targeta d’identitat, d’una descripció antropològica).

Una activitat fisiològica té lloc en aquesta Blanca/dona, en aquesta Blanca/sexe que sorgeix d’una ambigüitat i d’una precisió: dona/escriptura (en una pàgina) i dona/no-verge (en un text primari). La seva existència inclou una anatomia, i el procés suposa un funcionament que, en el cos viu, és fisiològic. Organització anatòmica i dinàmica dels òrgans que han intervingut en aquest esdevenir dona, que no podia ser solitari i constitueix Blanca/no-verge en una criatura social, capaç de tancar-se en una cambra amb la intenció, seguidament realitzada, de fer un acte comunitari i privat, d’entrar en relació, de bescanviar amb l’hoste unes paraules amoroses, de compenetrar-s’hi prou per accedir a la creació de la novella Blanca/dona, si no de demanar-la. Criatura social constituïda abans i tot del moment de dur l’home al seu dormitori, o de seguir-lo al d’ell, quan havia de freqüentar un món on existia aquest home, aquest amant o espòs que ara la posseeix i abans hi parlava, la festejava, l’enamorava prou perquè aprengui a comunicar-se per mitjà dels nervis i del teixit muscular, de la pell, de les secrecions glandulars, de la commoció del cervell, del verb que, si és una simple dona, senzillament, precedirà i succeirà (i probablement també acompanyarà), l’abraçada que es confon amb ella, que és ella en aquest instant de fer-se, en tots els instants de fer-se, d’escriure’s en un text que arrenca del ser dona i ha d’acabar en aquest mateix ser dona i sentir-se’n en aquells braços o en uns altres.

Simple. Senzillament. D’acord amb la seva naturalesa i sense allunyar-se’n.

Blanca/dona normal. Blanca/noia normal. Blanca/nena normal. O bé: Blanca/normal, dona. Blanca/normal, noia. Blanca/normal, nena.

Automàticament s’estableix un «dossier»: ambient familiar equilibrat; una certa seguretat econòmica; la mena d’escola que «pertoca»; amigues de la mateixa classe social; descobriment escalonat, sense traumatismes, de les «realitats de la vida»; un treball conforme a les pròpies possibilitats i als coneixements adquirits; una integració «correcta» a la societat immediata; una acceptació natural, despreocupada, dels valors «operants».