d

Blanca, que ha preferit la immersió entre els seus semblants a la soledat de les vides protegides, remunta els corrents de l’esquizofrènia que se l’enduien, que amenaçaven d’endur-se-la, però encara no pot superar-los en la mesura que la seva vida s’afinca aquí, en una societat que tolera, forçada, tot de desordres privats contra els quals es dreça, irada i violenta, quan pretenen de pesar com un factor públic que facilitaria el canvi, la reestructuració de l’univers col·lectiu ara sotmès a la crítica activa d’aquelles conductes superficialment indisciplinades però rigoroses, terriblement rigoroses segons es van definint en les reunions que apleguen nois i noies magníficament clars i de cames lleugeres quan cal córrer i dispersar-se pels carrerons més acollidors que les cel·les de tres per dues de les comissaries, de les presons, dels cervells on ets apamat d’acord amb cintes mètriques fredes, legalment autoritzades en gabinets secrets, l’habitatge preferit dels pares de la ciutat.

Blanca, l’emancipada, no ha pogut pas deixar la llar tan sols per un amic, per una amiga, sinó amb la finalitat específica d’escapar-se del bertrol que podia haver-la mutilada com ha mutilat tantes altres noies que han interromput un procés d’alliberament a les portes de la carn. L’amor és una empresa en comú que no se centra necessàriament en el sexe.

«Quan em fas l’amor no penso en res més, em perdo en la sensualitat dels nostres cossos que es penetren i intenten d’unificar-se i potser, un instant, ho aconsegueixen, però a través d’aquesta criatura única que ets i per la qual sóc també criatura única, hi ha el meu obrir-me a la permeabilitat d’un món on sóc amb tots els altres, on sóc tots els altres que es donen i s’obren com jo, exposats a la intempèrie, a la incomprensió, als cops i als desenganys que rebem quan ens fen solidaris i rebutgem la compartimentació en races, en classes, en pobles. Des de la meva nuesa femenina, marcada per una història d’inferioritats que ha prostituït el meu sexe, planto cara als tabús, a les convencions…»

La possibilitat d’uns mots escrits en un carnet, en un bloc, en un full de paper deixat al calaix de la tauleta de nit d’un dormitori modest, proveït de les coses més indispensables, al pis de dalt de tot d’una casa vella dels barris baixos, on viu una humanitat fosca i malalta com tu mateixa, Blanca, quan des de la finestra contemples la paret escrostonada del patí interior, interrompuda per d’altres finestres darrera les quals sorprens vides solitàries pietosament dissimulades per les esteses de roba que, penjades en cordes, van degotant a Teixida de l’entresòl, d’on pugen crits, protestes, insults, de veus anònimes i àcides acollides pel silenci indiferent dels llogaters, homes i dones estúpidament naturals que, sense cloure els batents, es despullen, mengen voraçment, es despullen, es graten, badallen i peten en el desert de la ciutat.

Incorporada a l’àmbit d’aquesta humanitat que encara no havies vist de prop, que coneixies platònicament, des d’una distància que ni que fos generosa no t’hi atansava prou, has de combatre el teu descoratjament quan sents els mots obscens i assisteixes a les baralles desbordades, o quan, a l’escala, topes amb la meuca massa maquillada que escampa sentors de perfum i de suor mentre puja o baixa desancada, o amb el xava que et fita de dalt a baix o de baix a dalt i es gira encara a fer un darrer examen de natges acompanyat d’una xiulada insolent, o amb la fadrina vella que torna cansada de la fàbrica o del taller i enveja despectivament les teves cames sense vari ces.

Ara descobriràs que l’amor abstracte és una burla, un evasió, i que et cal estimar concretament el geperut del pis de sota, la vella malfargada i espieta del teu replà, el venedor ambulant i libidinós de l’entresòl que, apostat al peu de l’escala, et devora les cuixes amb els ulls petits, la parella ja madura que intenta rescabalar-se de totes les frustracions entre dos llençols que no han passat per la bugada.

«No em puc preguntar si s’ho mereixen perquè la resposta ha de tenir present tot d’aspectes que, si els ignoro, només em poden conduir a perpetuar la injustícia…»

I probablement renunciaràs a estendre la nota, a elaborar el comentari; enmig d’aquesta societat et semblaran presumptuoses les paraules que ells no emprarien, massa solemne el concepte amb què intentes de traduir el teu complex sentiment/pensament. S’imposa una senzillesa, una simplicitat que has d’aprendre i sense la qual el teu gest de revolta no tindria sentit, seria una pura manifestació espectacular, exterior, amb un final feliç: la tornada al ramat, a les ordres del pastor.

¿Com desfer-te, però, d’una fraseologia que has après als llibres que no hauries hagut de llegir i alhora havies de llegir per no restar on eres, en aquella illa familiar que et separava dels altres? Ho discutiràs amb els companys i companyes, però t’ho ensenyaran més bé la prostituta i el xava, la vella i el geperut, quan et trobis preparada, quan siguis capaç d’escoltar històries fragmentades sota el disseny fantasista de les quals es revelen infàncies agòniques, experiències prematures, fugides del foc a les flames, encontres desorientadors i caigudes lentes que s’acceleren progressivament cap al cul de sac de la vida actual, sense sortida aparent.

Hi ha una desfilada de pares embriacs i de mares maltractades, de rebostos buits i de llits compartits fins i tot a l’hora de les fornicacions gairebé sempre fecundes; hi ha la fam, la por, els cops, el fred, la brutícia, la soledat, el truc a la porta que mai no presagia res de bo; hi ha…

Hi ha massa coses perquè Blanca les pugui retenir totes, les pugui entendre totes, però així i tot, d’una manera o altra, les entén, les reté prou per veure, darrera l’aparença, la realitat autèntica de la criatura que àdhuc quan fatxendeja continua tenint por. L’ésser de la prostituta no respon aleshores a la imatge de la dona desancada que es mou com si fes dringar les claus del paradís; l’ésser de la vella sedassera perd fiblada i verí, espià i porta noves perquè tot de traumatismes l’han deixada buida i li cal omplir-se amb la vida dels altres que no l’accepten, la marginen; els secrets sorpresos li donen aquell fals poder que la marfanta aconsegueix amb les remenades que exciten el mascle. La llengua i el sexe són unes armes compensatòries que ajuden, migradament, a enganyar-se sobre la pròpia condició de vençut.

«Cal que la història no es repeteixi…»