des del segon dia, quan l’atzar t’obliga a sentir una conversa telefònica de l’amo del bar que s’ha quedat sense una de les cambreres que serveixen al taulell i no en pot aconseguir una altra tan de pressa com voldria, o així s’ho pensa, car en penjar, malhumorat, tu li proposes:

—Serviria, jo?

No tens cap experiència d’aquesta mena de feina, i li ho confesses francament en dir-li que, de tota manera, només podries ocupar el lloc vint dies, els que duraran les teves vacances, però ell no sembla trobar-ho desenraonat, i la seva dona, consultada, és del mateix parer, potser perquè, com diu, et troba vistosa i, per tant, faràs quedar bé l’establiment.

Comences aquella mateixa tarda, després d’haver-te avingut a unes condicions econòmiques força avantatjoses en comparació a les que et fan al despatx, atès que no tan sols hi ha el sou i les comissions, sinó que també et donaran menjar i allotjament, aquest al piset de sobre el bar, on la parella vivia abans de fer prou diners per comprar-se un apartament més confortable.

Durant prop de tres setmanes, doncs, Blanca hi viurà amb l’altra cambrera, una noia més gran que ella, d’uns vint-i-vuit o trenta anys, separades tot just per l’envà que des de la primera nit ja revela que la companya és poc afeccionada a dormir sola. Les altres nits confirmen que, cap a la matinada, en tancar el bar, sempre hi ha uns peus o altres, masculins o femenins, que s’esmunyen cap al dormitori del costat, on se senten xiuxiueigs i rialletes que Blanca escolta sola o, dissabtes i diumenges, amb l’amant que se li reuneix i renova l’esclatada feliç de la seva feminitat.

Encuriosida i tot com se sent, i temptada encara per l’ambient lliure i sensual que respira a l’establiment, on d’un cap de dia a l’altre només desfila carn daurada i no gaire coberta pels banyadors que subratllen virilitats impertinents, Blanca, empresa per la seva companya, que no dóna l’abast, refusa de fer-hi tàndem i de treure un profit del seu sexe, com fa ella, una casada que, segons confessió pròpia, des de cinc anys enrera deixa la llar cada estiu i, mentre el seu marit, que es lloga de cambrer, col·lecciona dones madures i monedes estrangeres, va munyint també tots els forasters que li cauen a les mans, sense discriminar i més aviat inclinada a les desviacions que paguen més.

—En vivim tot l’any, i de sobres —li diu amb naturalitat.

És un món nou, un univers desconegut, ben allunyat d’una existència que fins ara no s’adona com era d’ordenada, com ho és encara tot i la presència de l’amic que s’anima amb els tràfecs dels veïns i es torna exigent sense que ella refusi cap caprici, llangorosament consentidora fins a l’alba, o més tard, quan li obre la porta del piset i el veu desaparèixer escales avall abans de tornar-se’n al dormitori, des de la finestra del qual contempla la sortida del sol que encén l’aigua i es gita de nou, nua i exposada a la llum que acaricia la carn bruna en aquell moment ja fatigada d’abraçades i, un dia, a la mirada concupiscent d’un noi ros que s’ha escapat de l’altra cambra per investigar i escampa tot de bitllets sobre el llit, on es queden quan la companya acut a treure-la d’un mal pas i se l’emporta, rient i esbojarrada, cap al seu jaç més hospitalari.

Hi ha dies que em sembla que visc en un bordell, però no me’n vaig, continuo al bar, continuo al piset, fascinada per aquesta humanitat que no pensa en res més, que vol fer unes vacances completes i prolonga la roentor inclement del dia amb els focs, aparentment inexhauribles, de la nit que fa ferum de sexe, de còpula. Els amos, que fan els ulls grossos, perquè el negoci se’n beneficia, ens somriuen, còmplices, quan baixem cadascuna a la seva hora a reprendre la feina del taulell, convençuts, prou que ho veig, que també jo alterno amb la gent, homes i dones, que pugen al pis per l’escala de fora des del capdamunt dé la qual, dissabtes i diumenges, dic adéu a l’amic fins hores després, quan ens trobem a la platja en les meves hores lliures i renovem els esplais nocturns amb el record que callen les boques i diuen els ulls encara dolços i que no s’han cansat de palpar la nuesa dels cossos fets, de moment, per a l’amor.

I Blanca arrossega al llarg del dia una ànsia latent, un desassossec que la té com borratxa tant si ell hi és com si no hi és, perquè el clima sempre és el mateix i, al sol que l’adorm, respon l’aura densa, feixuguíssima, dels mots intencionats, de les mirades que es propassen, de les contalles de la companya que, havent esbossat un pla general, s’entreté algun cop en els detalls i s’obre al seu davant com una «Fanny Hill» verbal i sense art, però prou expressiva perquè els actes que descriu tinguin una vida ben plena, siguin una segona edició de l’original.

La sorra que trepitja quan corre cap a l’aigua o en surt

no crema pas més que les voluptuositats de l’ànima embruixada per una carnalitat a la qual col·labora la llum que va xopant el cos com un elixir líquid de substàncies afrodisíaques fermentades i d’un perfum tan puixant, tant penetrant, que satura l’olfacte, els badius estremits per la flaire de l’estiu que ressuscita els déus pagans cada cop que un home i una dona entren en contacte i, en lloc d’exhaurir-se, s’estimulen i s’abranden.

Blanca, sense ni adonar-se’n, baixa al taulell a ser cobejada, a ser posseïda per l’atmosfera Horda que l’embolcalla, que no respecta el vestit sota el qual el cos és nu, car a la fi, en aquestes hores de bar, renuncia a la roba interior i deixa que natges i pits afirmin llur existència rotunda, engrescada i engrescadora, summament bella i lliure ara que pot manifestar-se en aquesta platja, a l’estiu, durant tres setmanes que corren de pressa, com si s’empaitessin, fins al darrer dia, un diumenge que ha de passar solitària per una absència inexplicable de l’amant i no s’acaba fins a les set del matí de l’endemà, quan baixa les escales del piset per darrer cop i s’encamina al baixador on agafarà el tren cap a ciutat, cap al despatx al qual, com avisa telefònicament a casa seva, va directament des de l’estació per tal de reprendre la rutina entre les companyes que també acaben de tornar de vacances i no saben parlar de res més;