per anar-me’n a un altre pis, el de la colla, on dormo dues nits abans de trobar lloc, a través d’una de les companyes, entre un grup de noies que també treballen i han establert una mena de comunitat en uns baixos d’un suburbi.

Un gest d’orgull, de desafiament o de compassió et fa enviar aquesta adreça a casa teva tot i el perill d’unes persecucions que no tenen lloc, tot i que hi feien pensar les paraules de la teva mare, la qual, d’altra banda, no renuncia del tot a tu, car als pocs dies reps la seva visita a l’habitació que comparteixes amb una altra xicota i, si bé plora, qui sap si per costum, i et fa reflexions que són una pura repetició de reflexions anteriors, ja no parla que tornis a una llar on el pare, dóna a entendre sense dir-ho, observa una actitud ombrívola i mansament intransigent, com qui no vol desmentir-se però sospita que n’ha fet un gra massa.

Inicies doncs una vida totalment diferent, entre noies prou organitzades per haver establert una disciplina que, un cop cada setmana, t’obliga a tenir cura de la neteja i de les feines de caràcter general o, com en dieu vosaltres, a «estar de servei», una activitat per a tu ben nova, poc feta com estàs a donar cops d’escombra i passar baietes per terra, però que fas sense disgust en veure que totes, quan els toca, s’hi ajoven.

Blanca ha entrat en un món femení més vast, de convivència més íntima, de confidències que tenen més temps per esplaiar-se quan, de banda de nit, sempre n’hi ha unes quantes que es queden a casa i, a la saleta, cusen, llegeixen, miren la televisió o parlen de llurs amors, de llurs projectes, de llurs aspiracions, i també d’experiències frustrades, de desenganys, de renúncies…

Per tal d’evitar suspicàcies d’un veïnat sedasser, els homes no tenen entrada a la casa, i tu has de continuar veient-te amb el teu amant fora, com fan dues noies més que també dormen amb un xicot, si bé elles confien casar-s’hi i, de moment, no acaben d’entendre que tu et donis, per «no res», sense la promesa d’un futur compartit.

Cal que els expliquis que una dona només es dóna a l’instant que paradoxalment es ven, quan posa condicions i fa del seu cos una mercaderia que es paga amb l’òbol del matrimoni, no pas quan s’atansa a l’amor amb un esperit lliure, sense reserves, disposada a compartir, en lloc d’aquest futur impossible, dues llibertats que es troben, es barregen i s’enriqueixen mútuament, sense predomini de l’una sobre l’altra, en termes d’igualtat.

Ve un moment que gairebé fas discursos, inspirada per les contradictores que et surten amb termes desuets: «s’ha de fer bondat», «tenim més per perdre, nosaltres», «els homes se n’aprofiten», i d’altres que procedeixen d’una mentalitat prou condicionada per privar que un home i una dona s’estimin de debò.

—Sou brutes —els diu.

Posen carnassa prohibida per la llei que pretenen obeir, obren el sexe com el caçador que, a la selva, obre un clot on cauran les feres, sinó que ara, aquí, el caçador baixa a reunir-se amb la presa i és devorat.

Blanca afirma un cop més, ara davant les noies de la seva edat, el seu dret de ser una dona, una simple dona, senzillament, la mena de dona, els diu, que dreça el seu cos púdic i càlid contra la impudícia del contracte mercantil, per aconseguir el qual elles donen penyora.

—I així us embruteu —afirma.

No pot evitar de sentir-se magnífica davant el silenci preocupat de les companyes, com s’hi sent, les nits d’amor, davant l’amant que potser ja li és infidel sense que ho sàpiga, que li ho és certament al cap de tres mesos d’haver-se’n anat de casa, quan està a punt de complir vint-i-un anys i, sense retrets, però ferida, diu:

—Hem acabat.

I a la nit passo revista a la meva vida i en un tros de paper, ara amb llapis, escric: dos amors, dues col·locacions (i una temporada, al bar), una detenció, separació de la família… Sembla molt, però momentàniament em sento buida, com si hagués viscut massa i tot ho hagués perdut. El passat no omple; sempre és el present que compta i, en aquest moment, no tinc res.

Però hi ha les companyes dels baixos que s’impressionen encara mes per aquesta liquidació d’un amant promiscu que per totes les paraules que pugui haver dit; em creuen més forta que no sóc i comencen a entendre que només es pot ser digne si s’és independent, si no s’accepta l’engany, en el qual convenim que radica l’origen de totes les immoralitats.

Tot d’una abunden les confidències privades i jo, pare confessor improvisat, no dono pas consell, sinó que escolto el crit de protesta que ara surt de l’ànima d’aquestes noies de la meva edat que es descobreixen, com si jo hagués catalitzat un procés contingut, la insatisfacció d’esperar passivament o de cedir, també passivament, perquè no sigui dit que els agrada massa, que són humanes, a les fal·leres carnals de l’home que serà el marit.

I de cop i volta Blanca té la sensació de ser útil de debò, de posseir aquella mena de poder de persuasió que ajudarà d’altres a afranquir-se de l’ordre que combat, i això l’anima altre cop, estimulada per la possibilitat de formar un altre grup que, des de la consciència d’una nova feminitat, obrirà per a elles, les companyes, un món que desconeixen.

Les hi introdueix a poc a poc en el curs de les converses nocturnes que ben aviat abracen una problemàtica general i converteixen els baixos discrets del suburbi en un fogar de subversió que ella abranda encara amb la lectura de textos que comenten, que discuteixen, que les va madurant prou perquè, més endavant, dues d’elles ingressessin al grup que ara, a la impensada, s’escindeix quan la meitat dels seus components vol unir-se a una altra organització i, com si allò fos el senyal de la desbandada, és castigat, a pocs dies de distància, amb tres detencions i l’escorcoll del pis l’adreça del qual algú deu haver cantat.

Durant quatre dies, ben just si goses posar els peus als baixos, dorms successivament a casa de dues companyes de treball que s’han avingut a acompanyar-te a un night club on oblides de nou, ni que sigui només durant un parell o tres d’hores, els teus problemes, ofegats per l’excitació sensual de la dansa, de les cares noves, de la cara vella, la darrera nit, del noi barbut que et va acompanyar en cotxe i a un festival quan encara dormies amb el teu primer amant i sense sospitar que ell seria el tercer, al cap de nou dies d’aquest altre encontre i quan t’ha vingut a esperar reiteradament a la sortida del treball, amb el seu cotxe, és clar,