escorcollada a fons durant la seva absència, a primeres hores de la matinada, quan ells, enquimerats perquè no era a casa, no paraven de telefonar a la mateixa policia, als hospitals, als dispensaris, arreu on se’ls ha acudit, li diu la mare, encara trasbalsada per aquell patiment, i també pel desordre que han deixat els investigadors, els quals, s’assabenta Blanca, no han exhibit cap permís judicial i han pogut procedir lliurement, sense testimonis, tota vegada que a ells, els pares, no els ha passat pel cap de cridar algun veí, ningú, com la noia sap que s’ha de fer en aquests casos. Però no han trobat res de comprometedor, Blanca te prou cura de no conservar a casa cap full incriminatori, cap agenda de notes o d’adreces, de manera que se n’han anat amb la cua entre cames, prou educats, a darrera hora, per disculpar-se abans de tornar a la comissaria on la infructuositat de l’escorcoll deu haver aconsellat les autoritats d’alliberar-la després d’aquella declaració rutinària que li ha fet signar l’home dels tics.

Fins més tard, quan es disposava a telefonar un company, no se li ocorre que poden haver intervingut el telèfon, que àdhuc és possible que l’hagin deixada en llibertat per tal de seguir-la, d’esbrinar si té o no té algun contacte, car al capdavall ha estat tot massa fàcil, no es pot pas negar a ella mateixa que el policia que va detenir-la veié, va veure de debò com llançava les octavilles.

És a la tarda que, al despatx, fa una nota convinguda a una adreça convinguda i barreja la carta amb les altres cartes, comercials, que han picat ella o les seves companyes, totes excitades d’aquella aventura que gairebé en fa una heroïna i augmenta aquell estrany prestigi que ja li valgué, temps enrera, haver treballat de cambrera o el fet, també, d’escriure una història, la seva història, allí, al despatx mateix, on la va prosseguint mentre, fora, al carrer, Blanca intenta de detectar la presència d’algun seguidor.

Et fixes en les cares que tens a prop com no t’hi havies fixat mai, t’atures en una cantonada i deixes passar la gent, entres als magatzems que tenen unes quantes portes, puges a l’autobús al moment d’arrencar, vas posant totes les petites trampes que pots perquè el seguidors es despisti, si hi és, i no t’acostes ni de prop ni de lluny al pis on us reuniu, on encara es reuneix la colla i, al seu moment, llegeix la breu missiva que explica la teva absència.

De tant en tant et sembla veure cares repetides, i aleshores t’esforces al fet que es repeteixin més, però fins ara mai no ho has aconseguit, t’hi deus haver fixat malament, ha estat un atzar o ells tenen prou gent per anar-la renovant i enviar cada dia homes nous que t’esperen a la sortida de casa, del despatx, de les classes alternes de francès i d’anglès, sempre amb l’esperança de trobar una pista, de desarticular un altre grup, si n’ets.

Com una illa, durant unes quantes setmanes Blanca es rodeja de silenci, viu una vida solitària i fins refusa una invitació, per telèfon, del noi de la barba que fou l’origen o l’excusa d’allò que havia de ser la renyina definitiva amb l’amant; no vol exposar-se a comprometre ningú que podria fer-se suspecte pel sol fet d’anar amb ella i caure si per atzar el seguien i tenia alguna activitat.

Llegeix, llegeix molt, i es passa llargues hores a casa, o se’n va al cine, sola, a veure pel·lícules retallades, però en versió original, entre altres nois i noies que també deuen donar disgustos als familiars, amb els quals deuen disputar com es disputa ella amb els pares, que ja no saben què creure, si la policia anava verament orientada o tot va ser una equivocació, com assegura Blanca.

També passeja o, de vegades, assisteix a algun ball on desfoga la seva sensualitat entre llums que s’apaguen i s’encenen, al ritme de músiques que al·lucinen els sentits i prop de desconeguts que s’abstreuen en llur propi món de sensacions.

Les nits són lentes, plenes de somnis càlids que la tornen a l’estiu, al piset de damunt el bar, als braços de l’amant que no substituirà fins ben entrat l’any nou, quan els mesos transcorreguts des de la detenció restableixen la seva confiança i li permeten de cedir a les belles paraules i a l’admiració d’un pintor que, entre abraçades exhauridores, li fa visitar museus i monuments i la pinta seductorament reclinada com una nova Paulina, en oli en lloc de marbre.

I ara ja consent que llur lligam sigui públic, que els amics d’ell sàpiguen que dormen plegats, que ho esbrinin fins i tot, a la llarga, les companyes del despatx, verges encara i encuriosides, i l’amo que aleshores la confon amb una presa fàcil i també la voldria al seu llit, ben pagada i en substitució d’una altra amigueta que ha anat envellint i es proposa de llicenciar.

I jo me li’n ric quan la insinuació és prou clara i ja han sovintejat les invitacions sempre refusades, perquè el meu món és un món jove en el qual no hi ha lloc per les entretingudes dels negrers que ens ajoven a la màquina i, si poden, al piset luxós i a la vida ociosa de les femelles convertides en claveguera de la lubricitat dels vells.

Però la persecució és tan insistent que deixo la feina per una altra en la qual no em cal servir-me de la pròpia màquina i puc igualment continuar la història de com abandono un despatx per col·locar-me en un altre despatx, més clar, de mobiliari modern, si bé el sou tampoc no és a l’altura de les aparences.

I les pàgines es van amuntegant en un calaix de la taula, d’on puc treure-les sempre que vull i rellegir com he anat fent Blanca, com Blanca, jo, es va fent i treballa i estima i a al seu moment al pis on es reuneix la colla a discutir amb els companys, a projectar accions petites que coincideixen amb d’altres accions petites de gent que no coneixem i malden com nosaltres al marge de la societat que volen canviar, de la família que no entén res i et crida a judici sumaríssim quan s’assabenta que dorms amb un home i pretén que t’hi casis, sense que tu ho vulguis fer, perquè