TEXTOS I SITUACIONS

«A primera vista, res no és tan sorprenent com que un judici realista sobre la civilització hagi de ser reaccionari. Vull dir que ha de condemnar el progrés en la mesura que ens mena a un estat entròpic de la humanitat (totalment en conflicte, de passada, amb l’organització biològica que contradiu el segon principi de la termodinàmica). I, alhora, sabem que no ho podem acceptar. Si per a l’home no hi ha cap finalitat més alta que la realització integral d’ell mateix, cal combatre l’entropia que ens anivella i, simultàniament, la desigualtat que frena l’impuls entròpic però perpetua la injustícia, la pobresa, la discriminació… A nivell del pensament sempre hi ha una manera de sortir de la paradoxa, de triomfar-ne; l’home és enginyós. Però ¿no ens interessa més l’acció? Un esforç per veure-hi clar de cara a una solució pràctica, ens obliga a situar-nos en un moment anterior a l’establiment d’uns valors avui generalment reconeguts i que formen part d’una escala axiològica que encara no sabem si ens convé. Observem, de bell començament, el prejudici que ens fa identificar el concepte de civilització amb les necessitats, ignorem si gaire naturals, d’uns països occidentals. Si és cert que l’ascensió de l’home parteix d’aquell instant en què emprà les mans per empunyar una eina que les perllongava, no podem tenir la mateixa seguretat d’un progrés en l’hominització quan l’eina, convertida en màquina, s’escapa d’aquests dits i els substitueix. S’instal·la aleshores un món paral·lel, al servei de l’home, sí, però, de quina mena d’home? No farem, és clar, una requisitòria contra la màquina, però sí que cal assenyalar com ha estat l’instrument de marginació d’unes qualitats més específicament humanes en desviar la capacitat de creació cap a empreses exteriors a l’home. Per entendre’ns, definiré com exterior tot allò que no contribueix al seu enriquiment interior, a fer-ne algú més bo, més generós, més comprensiu, més just… I no us estranyi la paraula. Actualment és un fet ben documentat que no combatem la pobresa, la desigualtat, perquè siguem justos. Volem, simplement, vendre. Aspirem a una civilització, i gairebé ja hi som, de venedors i compradors…».

«Un món tàctic i sòlid desapareix darrera la imatge que va destruint els cossos tridimensionals en recompondre’ls per a l’ull que reposa en superfícies correlatives gràcies a les quals es pot crear una perspectiva del real; hom inverteix l’obra de Paolo Ucello. O bé: el món es transforma en colors purs que, en darrer extrem, podrien prescindir de la forma; els límits entre llums són arbitraris, com correspon a un univers finit però il·limitat. M’abeuro en cinquanta o seixanta anys de revolució permanent que instauren la relativitat de la visió. El món de cada dia, el món que sofreixo, s’instal·la al meu entorn com una reacció i vol ser objectiu; és a dir, no judicable. Existim a dos nivells, esquizofrènicament partits entre la tensió i la inèrcia, entre la seguretat medieval i l’aventura renaixentista. I mentrestant cap missatge no arriba al seu destinatari. Els museus podrien estar tancats i els llibres sense tallar, perquè s’ha romput l’harmonia entre la mà i l’esperit, entre el jo i el mi. No visc doncs cap realitat i sóc com un gest al moment de fer-se, sense que l’impuls sàpiga on l’adreçarà, com serà resolt en un instant inevitable de realització. O no. Això aprenc ara, que els gestos decisius pertanyen únicament al creador, i jo sóc la criatura ja feta, condicionada, si bé no prou que no pugui passar encara pels seus dits i ser maurada entre ells i una societat civil que es refusa a la desobediència. Sortiré aclaparada per la contradicció que oposa el geni a la seva obra, el món que ja no existeix al món que encara s’ha de fer, i de l’un a l’altre, en camí entre l’un i l’altre, m’he de voler provisional com aquest instant del pensament i de la sensibilitat que recapitula històries vistes des d’una altra història i n’imagina de noves des de l’ull que palpa on palpava la mà i torna a construir allò que sempre es construeix i s’ordena perquè ho desordeni i ho reordeni ara i contínuament, fins a la mort».

(Aquests o els pensaments semblants o contraris que desemboquin també a «perquè ho desordeni i ho reordeni ara i contínuament, fins a la mort», el moment en què Blanca serà una imatge completa i, doncs, ja no existirà).

Models models models models models mitges elàstiques de nailon sí que s’ho pot emprovar senyora models models models models models li convé el dos té les anques estretes vostè models models models models models faixes-pantalons models models models models models l’hem acabat ja el demanen molt sostenidors transparents models models models models models subjectamitges florejats ara es porten més que mai senyora models models models models models tot depèn de com ho vulgui de cenyit models models models models models sostenidors especials per alçar els pits n’hi ha que volen que els arrapin bé models models models models models mitges de reixeta models models models models models bragues de roba amb l’entrecuix reforçat models models models models models exactament el que escau a la seva edat models models models models models sostenidors adaptables models models models models models faixes d’una peça és clar que per anar a la comuna models models models models models ara totes les artistes en duen fan una silueta molt esvelta models models models models models semi-bragues de nailon models models models models models sí que són una mica atrevides senyoreta models models models models models calces brodades amb camal protegeixen força a l’hivern models models models models models mini-sostenidors models models models models models mitjons fins més amunt del genoll models models models models models no passi pena s’arrapen sense necessitat models models models models models ja veurà com al seu marit li agraden models models models models models aquests són sense mugronera models models models models models cenyidors de fibra negres models models models models models si em permet aquí tinc el centímetre models models models models models ja sap que és per on es fan malbé models models models models models maxi-bragues models models models models models mini-bikini estampat models models models models models per a noies joves queden molt gracioses models models models models models i a ells els agraden, oi?

Davant la finestra hi pot anar la tauleta que era al costat de la porta, on més aviat feia nosa. No, no tan cap al mig, més val que quedi una mica d’espai a la dreta per si es vol treure el nas a fora. I els llibres aquí, a l’esquerra, contra la paret. I pel llum no hi haurà conflicte. L’endoll és a sota mateix, a frec de porta.

La cadira cal canviar-la, mai no ha estat ben avinguda amb la cambra i hi anirà més bé una d’aquestes amb el cul negre, d’escai, i un travesser ample al capdamunt, que surti lleugerament per totes dues bandes, si fa no fa com el seient, amb els extrems arrodonits.

L’armari a la paret de la porta, on hi havia la tauleta, però s’han de buidar els calaixos i treure’n la roba i les sabates, perquè així pesa massa. Buit també pesa, però es pot fer córrer sense ajut, a poc a poc i amb compte per si hi ha alguna rajola que puja més.

I ara queda tot aquest espai per col·locar-hi el llit, paral·lel a l’envà de la porta i prou distanciat de la paret del fons perquè hi càpiga la tauleta de nit, una mica just, això sí. La catifa ja comença a ser vella i de tota manera és cansat veure sempre el mateix color; ara podria ser verda, d’un verd claret que encara harmonitzarà més bé amb el color de les parets.

Les prestatgeries, no cal dir-ho, aniran als peus del llit, però més reculades cap a la finestra, a l’abast de la mà des de la taula per si convé agafar un llibre i no tens ganes d’aixecar-te. De passada es pot aprofitar aquesta ocasió per reordenar els volums i raspallar-los d’un a un, que ja els convé. Aquest cop les novel·les aniran dalt de tot, on costa més d’arribar, i sota s’hi pot posar la poesia; els altres prestatges seran per les obres d’història de sociologia, d’assaig…

Naturalment, ara els pòsters han de ser uns altres i se’n pot posar tota una renglera contínua al mur del fons i al del capçal del llit, com si fos un fris. D’uns vuitanta centímetres d’alçada i segons una gamma de colors que, del gris pàl·lid, passi al vermell més fosc. El disseny, d’un expressionisme abstracte, potser a base de cares i màquines per tal d’afegir-hi sentit simbòlic.

Millor hauria estat encara començar per les parets i pintar-les de nou, però no es pot fer tot alhora i ho deixarem per un altre dia, a l’estiu.

(No importa l’ordenació precisa del dormitori; interessa només la idea de canvi, el moviment exterior que tradueix un moviment intern i, sobretot, una incomoditat permanent, un desassossec).

Una durada que no dura i s’aconsegueix en la duració de l’instant perllongat abans que sigui, quan és encara l’instant anterior que penetra ja l’instant futur, cap al qual tendeix, per raó del qual ha arribat a fer-se com és ara, pas, pont, tret d’unió entre dos moments d’ell mateix, tot just diferenciables en allò que hi ha d’espera d’una presència i de presència ja real, efectiva, però essencialment presents tots dos en el moviment o el gest que és l’esdevenir, el fet de fer-se i la seva contenció que el fa més ple i, sense ajornar res, situa en la distància el límit insuperable que ara ja coneix i, alhora, es nega a conèixer, perquè cal realitzar-lo.

I no hi ha temps que limiti l’ascensió o la tanqui entre unes fites mentre s’embriaga en l’eternitat passatgera que correspon, a l’avançada, i no tan sols imaginativament, a l’esquerda oberta en la realitat que l’eixampla, que l’eixamplarà, per a destruir la rel moridora i atènyer, fissura endins, o amunt, el sentit autèntic, no conceptuable, d’una integració transitòria i, cada cop, total.

No s’han de dir els mots, ni poden ser dits quan l’expressió pertany al llenguatge del gest, i el gest és lent com qui confegeix per adreçar-se a algú llunyà, a l’altra banda del riu o del pont, sinó que ara, ací, la llunyania és la proximitat i les preguntes coincideixen amb les respostes, una pregunta amb la resposta a la pregunta anterior i una resposta a la pregunta que ve, que fan els dits, o els ulls, o els llavis, que fa l’entitat física en interpretar la voluntat confusa, interior, enderiada a consentir la seva pròpia exigència.

Tot és molt concret i només comunicable en aquest moment que es concreta i fuig com s’escapen les carícies que, escàpoles i tot, resten en la repetició i es neguen en afirmar la insistència, en renovar-la, enriquida pel cos preparat i la tempesta conscientment congriada fins a la destrucció.

Però l’evita encara, i un fals repòs l’ajuda en la quietud de la cambra on ja no pot somriure i la mirada és densa, intensa, enartadament fita sota les pestanyes estremides que no serven cap ritme, ni el de la boca que, en aquest segon, palpita, lliure i ensems totalment lliurada en la separació que, per paradoxa, supera l’isolament fonamental de la criatura que transcendeix ara, un moment després, de seguida, sí, amb l’arribada del futur al present, de la coincidència perfecta de tots dos moments, el moment pressentit i el moment actual que ja ho era abans de ser-ho i ara, en ser-ho a l’instant precís, resol totes les contradiccions i es fa simultàniament contradictori, tal com ha de ser perquè res no s’acabi avui i hi hagi un demà, i amor.

(Darrera aquesta finestra, dels vidres nets i perfectament transparents d’aquesta finestra, hi ha boques que s’obren per insultar i ulls que es tanquen per no veure l’acte i la seva preparació. Ignoren que mai no hem estat més a prop de la bellesa. Però la bellesa no és per al testimoni que la destrueix, si pot, sinó per als amants que la creen sense saber que en aquell instant són purs en un món d’impuresa).

La mare ploriqueja. El pare, enfutimat, llambrega hostilment la seva filla. Blanca, aturada al llindar de la porta del menjador, escolta o ha escoltat amb un gest adust i els llavis botits.

Càrrecs: torna a casa cada dia més tard, o

D’una manera o altra, ha fet o ha dit quelcom que no s’avé amb les normes familiars i, implícitament, les ha criticades. Per això el pare ha perdut la paciència, i ara elabora les acusacions:

Ella es defensa feblement, contemporitzadora, temorega d’una ruptura que vol i dol:

I, en acabar, es tanca al seu dormitori profundament decaiguda, disgustada amb la seva pusil·lanimitat que la fa mentir, cedir a la coacció de les llàgrimes, dels crits. Mai, mai no fundarà una família! Acabaria essent com ells, escanyant la llibertat d’algú…

Tot d’una, s’adona que hi ha institucions mortals.