PREGUNTES

¿Hi ha verament implícita en el text/escriptura la imatge d’una Blanca/apòstol/àngel de la caritat que davalla a l’infern dels condemnats potser amb la intenció de redimir-los o, si no, pel cap baix, de compartir les condicions d’una existència infrahumana, com si la seva simple companyia hagués d’alleujar una misèria física i espiritual de la qual ells, els damnats, no tenen tanta consciència com l’intrús que s’hi atansa?

¿En quin moment la necessitat de revoltar-se contra les pressions del seu ambient, o contra la injustícia d’un món dividit, pot haver-li fet fer aquest pas més propi de sants mal aconsellats i individualistes que es posen a l’obra no pas per amor, que és desinteressat, ans amb l’objectiu explícit de conquerir un lloc de privilegi en una vida l’espiritualitat de la qual és negada per la resurrecció futura d’un cos ara maltractat, sotmès a penitències infamants que menen a la seva destrucció anti-natural?

¿Hi ha hagut una confusió per culpa de la quotidianitat dels mots que ha dut l’escriptura a identificar l’anhel de justícia amb l’amor cristià que es realitza a través de la caritat que sempre comença per un mateix i, doncs, ens trobem abocats ara a un text altre que constituiria una possibilitat de la vida de Blanca si ella adherís, precisament, als valors permesos que són l’origen de la seva protesta?

¿O ha estat verament enganyada Blanca per unes aparences i també ha passat per aquesta etapa de redempció de captius, una més del seu aprenentatge, del tempteig ja reconegut que va afermant l’ésser d’exclusió en exclusió i li dóna una varietat d’existències no sempre prou coherents per reconèixer-hi una trajectòria sensata?

Però ¿què n’ha de fer, Blanca, d’una sensatesa que sempre es confon amb el confort i paralitza l’home, la dona, immobilitzats per la por de perdre-ho tot a la cadira de rodes on ens han assegut educadors i pares que es pensaven haver donat una resposta suficient, harmònica, a tots els problemes?