III

Si s’hagués d’omplir a poc a poc l’espai entre el dia i la nit, costaria una eternitat. Però el sol apareix i la foscor es dissipa: un moment és suficient per superar una distància infinita.

Un dia arribà a Bengala la nova era del swadeshi^[10]. Tal com s’esdevingué, però, no en tinguérem una visió clara. No hi hagué una transformació gradual que connectés el passat amb el present. Fou per això, penso, que la nova època arribà com un torrent, trencant els dics i enduent-se tota la prudència i la por per davant. Ni tan sols no tinguérem temps per pensar-hi o per entendre què havia passat, o què estava a punt de passar.

Els meus ulls i la meva ment, les meves esperances i els meus desitjos esdevingueren folls de passió envers aquella nova era. Encara que, fins aleshores, els murs de la casa —tot el meu món, per a mi— havien romàs ferms, podia veure-hi per damunt en la distància i sentia una veu des de l’horitzó llunyà el significat de la qual no entenia gaire bé, però igualment m’arribava al fons del cor.

A l’època que el meu marit era estudiant universitari ja havia intentat aconseguir que la nostra gent tingués les coses que necessitava produint-les al nostre país. A la nostra regió, per exemple, hi havia moltes palmeres. Llavors va inventar un aparell per extreure el suc dels dàtils, bullir-lo i convertir-lo en sucre i melassa. Vaig saber que havia estat un gran èxit per bé que, malauradament, extreia més diners que no pas suc. Al cap d’un temps el meu marit arribà a la conclusió que els nostres intents per fer renàixer la indústria local eren infructuosos per manca d’una banca local. En aquella època intentava ensenyar-me els secrets de la política econòmica. Això sol no hauria fet gaire mal, però també se li ficà al cap que havia de divulgar les seves idees sobre l’estalvi entre els seus compatriotes per tal de preparar el terreny per a la creació d’un banc i, de fet, al final en creà un de petit. Els alts interessos que oferia, els mateixos que feren que la gent del lloc corregués entusiàsticament a ingressar-hi diners, acabaren ensorrant també el banc.

Els vells administradors del domini estaven astorats i tremolosos. En canvi, al bàndol enemic tot era alegria. L’única persona de la família que romangué inalterable fou l’àvia del meu marit, que em renyà tot dient: «Per què el blasmeu tots d’aquesta manera? És la sort del domini el que et preocupa? Quantes vegades no l’hauré vist en mans dels agents judicials! Els homes no són com les dones. Ells neixen malbaratadors i l’únic que saben fer és malgastar. Fixa’t bé en el que et dic, noieta: considera’t afortunada que el teu home no es malbarati ell mateix!».

La llista d’iniciatives desinteressades del meu marit era ben llarga. Ell ajudava fins al final, fins a la fallida total, qualsevol que volgués inventar un nou tipus de teler o una màquina per a espellofar arròs. El que més m’empipava, però, era la forma que tenia Sandip Babu^[11] de plomar-lo amb l’excusa del swadeshi. Tant si volia crear un diari, com fer un viatge per difondre la causa, o canviar d’aires per prescripció mèdica, el meu marit havia de donar-li diners sense protestar. I això, a banda de l’assignació per viure que ja li proporcionava regularment. El més estrany, però, era que el meu espòs i Sandip Babu no tenien les mateixes opinions.

Tan aviat com l’arravatament del swadeshi m’arribà al cor li vaig dir al meu marit:

—Haig de cremar tota la meva roba estrangera.

—Per què? —preguntà—. Ningú no t’obliga a posar-te-la, mentre no vulguis.

—Mentre no vulgui, diu! Mai més en aquesta vida!

—Molt bé, no te la posis durant la resta de la teva vida, doncs. Però, per què fer-ne una foguera?

—Que vols impedir la meva decisió?

—L’únic que vull dir és això: per què no provem de construir? No hauries de dedicar ni una desena part de les teves energies a aquesta dèria destructiva.

—Aquesta dèria ens donarà energies per a construir.

—Això és com dir que no pots il·luminar la casa sense calar-hi foc.

Tot seguit aparegué un altre problema. Quan Miss Gilby va arribar a la casa, de primer hi hagué un gran enrenou, per bé que la cosa es calmà i tothom acabà acostumant-s’hi. Ara la cosa tornava a embolicar-se. Abans no m’havia preocupat mai si Miss Gilby era europea o índia, però ara havia començat a plantejar-m’ho.

—Hem de despatxar Miss Gilby —vaig dir al meu espòs.

Ell romangué en silenci.

Jo vaig insistir amb vehemència, i ell se’n va anar sorrut.

Després de passar-me una estona plorant, vaig veure les coses d’una manera més raonable quan ens trobàrem plegats al vespre.

—No puc veure Miss Gilby a través d’una boira d’abstracció només perquè és anglesa —digué ell—. No ets capaç de passar per damunt de la barrera del seu nom, després d’una relació tan estreta com la vostra? Que no t’adones que t’estima?

Vaig sentir-me una mica avergonyida i vaig replicar amb acritud:

—Que es quedi. Tampoc no tinc tanta pressa per engegar-la.

I Miss Gilby romangué amb nosaltres.

Un dia, però, vaig assabentar-me que havia estat insultada per un xicot quan anava a l’església. Es tractava d’un noi anomenat Noren a qui estàvem ajudant, i el meu marit l’expulsà de la casa. Aquell dia no hi hagué una sola ànima que el perdonés per aquella acció; ni tan sols jo mateixa. Aquest cop Miss Gilby va voler marxar per pròpia voluntat. Vingué a dir-me adéu vessant llàgrimes, però no vaig immutar-me. Perjudicar d’aquella manera un pobre noi, tan bon xicot, a més, que havia oblidat que tenia el plat a taula cada dia per causa del seu entusiasme pel swadeshi!

El meu marit acompanyà Miss Gilby a l’estació del ferrocarril amb el seu propi carruatge. Jo estava convençuda que havia anat massa lluny. Quan les narracions exagerades sobre l’incident esdevingueren un escàndol públic que acabà sortint als diaris, vaig pensar que tenia el que es mereixia.

Alguna vegada m’havien empipat els actes del meu marit, però mai abans no m’havia sentit avergonyida. I ara havia de ruboritzar-me per culpa seva! No sabia exactament, ni tampoc m’importava, què havia o no havia fet de dolent el pobre Noren a Miss Gilby, però haver d’estar criticats per un afer com aquell, en aquell temps! Hauria d’haver-me negat a apaivagar l’esperit que havia provocat que el jove Noren desafiés la dona anglesa. No podia veure com altra cosa que un senyal de covardia el fet que el meu marit no pogués entendre una cosa tan senzilla. I per això m’avergonyia d’ell.

Amb tot, no era pas el cas que el meu marit refusés de donar suport al swadeshi ni estigués de cap manera en contra de la causa. Tan sols passava que no era capaç d’acceptar per complet l’esperit del Bande Mataram^[12].

—Estic disposat —deia— a servir el meu país, però reservo la meva dedicació per a la veritat, que és una cosa molt més gran que el meu país. I també serveixo la meva pàtria quan la critico.