El relat de Sandip

VIII

Els homes som reis a qui cal fer tribut. Des que vam aparèixer a la Terra, l’hem estat saquejant i, com més en reclamem, més ens dóna. Des del primer dia hem pres fruits, tallat arbres, excavat el sòl i matat animals de tota mena. Des del fons del mar fins als cims de la terra i fins a la mateixa gola de la mort, tot ha estat rampillat a consciència. Cap calaix ni cap magatzem de la natura no han estat respectats o deixats intactes. L’única funció de la Terra és satisfer les exigències dels homes, i ha esdevingut fèrtil, agradable i transformada a costa dels seus propis sacrificis. Si no hagués estat així encara seria una selva desconeguda amb els secrets sense desvetllar, i amb les seves perles i diamants sense haver vist mai la llum.

Igualment, els homes hem desvetllat les possibilitats latents de les dones a partir de la meva força de les nostres exigències. I, en el procés de rendir-se a nosaltres, elles han adquirit la seva autèntica grandesa. En oferir els diamants de la seva felicitat i les perles del seu dolor al nostre tresor reial, elles han trobat la veritable riquesa. Per això en els homes acceptar és, en realitat, donar; i en les dones, donar és, en realitat, guanyar.

Allò que havia reclamat a Bimala, però, era molt feixuc! Al principi vaig sentir escrúpols perquè l’esperit de l’home acostuma a buscar conflictes inútils amb si mateix. Vaig pensar que li havia imposat una tasca massa dura. El meu primer impuls fou cridar-la i dir-li que renunciava a destrossar-li la vida ficant-la en aquells embolics. Vaig oblidar, per un moment, que la missió de l’home és ser agressiu per tal que l’existència de la dona sigui fructífera en provocar desassossec al bell mig de la seva passivitat, perquè el món sencer es rebregui en l’incommensurable abisme del patiment! Per aquest motiu les mans de l’home són tan fortes i tenen una agafada tan ferma. Bimala desitjava de tot cor que jo li demanés un gran sacrifici; la seva pròpia vida si calia. Què podia fer-la més feliç? Per ventura no havia esperat durant anys i anys l’oportunitat d’alliberar el seu cor, cansat de la plàcida monotonia de la seva felicitat? Era per això que, en la meva presència, l’horitzó del seu cor s’enfosquia amb els núvols negres dels inevitables dies d’angoixa. Si ara m’apiadava d’ella i li estalviava el dolor, de què servia que jo hagués nascut home?

La causa real dels meus escrúpols era que les meves exigències feien referència als diners. Allò feia olor de mendicitat. Els diners són un afer d’homes, no pas de dones. Per això n’hi havia demanat una xifra tan alta. Mil o dues mil rupies haurien semblat un petit robatori. Cinquanta mil ja tenien la dimensió del bandidatge romàntic. Ah, però aquelles riqueses haurien d’haver estat meves! Quants dels meus somnis no s’havien aturat a mig camí del compliment, un cop i un altre, senzillament per manca de diners! Allò no m’havia de passar a mi! Si el meu destí hagués estat únicament injust, encara podia perdonar-se. Però aquell mal gust era injustificable! No tan sols era penós que un home com jo hagués de fer mans i mànigues per poder pagar el lloguer, o que hagués de comptar fins la darrera moneda per poder comprar un bitllet de tren de segona classe. Sobretot, era vulgar!

Igualment era obvi que els dominis de Nikhil eren una cosa supèrflua. Per a ell, esdevenir pobre no hauria tingut gaire importància. Ell hauria entrat alegrement en el doble jou de la mediocritat indigent al costat del seu preciós mestre, i apa. Per una vegada, m’hauria agradat gaudir de la sort de poder llançar cinquanta mil rupies per al servei del país i per a la meva pròpia satisfacció. Jo vaig néixer amb esperit de ric, i el meu gran somni era poder-me treure aquella disfressa de pobre, ni que fos només per un dia, per veure’m com era realment. Tanmateix, tenia seriosos dubtes que Bimala pogués aconseguir aquelles cinquanta mil rupies; probablement només n’obtindria mil o dues mil. Què hi farem. L’home savi s’acontenta amb mitja barra, o unes llesques, abans que quedar-se sense pa. Però havia de deixar aquelles reflexions personals per a més endavant. Havien arribat notícies. Alguna cosa no rutllava…

Segons que semblava, la policia tenia pistes sobre l’home que havia enfonsar la barca de Mirjan seguint les nostres ordres. Era un delinqüent habitual. Li anaven al darrere, però se suposava que seria prou espavilat per no xerrar. Amb tot, no se sap mai. Nikhil estava alerta, i el seu administrador potser no ho tenia tot sota control.

—Si em busquen les pessigolles —va advertir-me el darrer en trobar-nos—, vostè caurà amb mi.

—Ah, sí? I com penses embolicar-m’hi? —vaig preguntar.

—Tinc una carta seva, i unes quantes més d’Amulya Babu.

Jo no havia estat capaç de veure que una carta «urgent» que l’administrador m’havia fet contestar corrents i de pressa no tenia altre propòsit que aquell. Encara em quedaven per aprendre unes quantes coses, pel que es veia.

La qüestió era que calia subornar a la policia i comprar el silenci de Mirjan per la seva barca. També era evident que molts dels costos de la nostra aventura patriòtica anirien a parar a les butxaques de l’administrador de Nikhil. Malgrat tot, calia tancar els ulls sobre aquesta circumstància, de moment. Al cap i a la fi, l’administrador cridava Bande Mataram amb el mateix entusiasme que jo.

Aquesta classe de feina sempre s’ha de fer com els vaixells foradats que buiden tanta aigua com la que deixen entrar. Tots tenim dins nostre un fons ocult de prejudicis morals, i per aquesta causa vaig estar a punt d’indignar-me molt amb l’administrador i escriure al meu diari una diatriba contra la manca d’habilitat dels nostres compatriotes. Per sort, si hi ha un Déu, haig d’agrair-li que m’hagi obsequiat amb una claredat mental que em permet veure totes les coses, tant de dins com de fora, en la seva dimensió correcta. Puc enganyar els altres, però mai a mi mateix. Per això vaig frenar el meu enuig.

Allò que és veritat no és bo ni dolent, sinó senzillament cert, i això és pura ciència. Un llac no és res més que la resta de l’aigua que ha estat xuclada per la terra. Per sota del culte al Bande Mataram, com ocorre amb tots els afers mundans, hi ha una regió fangosa el poder d’absorció de la qual s’ha de tenir en compte. L’administrador tindria el que volia, i jo també. Aquests petits guanys eren part dels beneficis de la gran causa. Si volíem avançar, calia alimentar els cavalls i engreixar les rodes del carro.

En definitiva, necessitàvem diners i de pressa. Havíem d’aprofitar tot el que tinguéssim a mà, perquè no podíem esperar. Jo sabia que l’urgent tot sovint s’empassa l’important; que les cinc mil rupies d’avui podien engegar a dida les cinquanta mil de demà. Però havia d’acceptar el risc. Que potser no solia retreure a Nikhil que els qui segueixen el camí de la moderació mai no sabran que és el sacrifici? Som nosaltres, els cobdiciosos, els que hem de sacrificar la nostra cobdícia a cada moment!

De tots els pecats capitals, el desig és el més propi dels homes de debò. La il·lusió, que és pròpia de covards, només fa que destorbar-los perquè els deixa atrapats en el passat i en el futur, però confon endimoniadament els seus passos en el present. Aquells que sempre tenen les orelles a punt per la crida del remot i ignoren la crida de l’imminent són com Sakuntala^[34], que restà captiva en el record del seu amant. El convidat és desatès i els maleeix privant-los de l’objecte del seu desig.

L’altre dia vaig agafar la mà de Bimala i aquell contacte encara devia agitar els seus pensaments, tal com vibrava en mi. Aquest sentiment no havia de ser desvirtuat per la insistència, perquè aleshores el que ara era música esdevindria un insult i prou. En aquell moment no hi havia lloc al seu cap per a la pregunta «per què?». Per això jo no havia de privar Bimala de la seva dosi d’il·lusió: perquè era un ésser d’aquells que en necessiten.

Pel que respecta a mi, ja havia fet prou i m’havia de resignar, de moment, amb l’escuma de la copa de vi de la passió. Oh, home delerós! Frena la teva cobdícia i exercita les teves mans en l’arpa de la il·lusió fins que puguis utilitzar els delicats matisos de la seducció. Encara no és hora d’escurar la copa fins al final.