El relat de Nikhil

VIII

Pocs dies després el mestre vingué a veure’m amb Panchu. Pel que semblava, el seu zamindar li havia imposat una multa de cent rúpies i l’amenaçava amb el desnonament.

—Per quin motiu? —vaig preguntar.

—Perquè l’han enxampat venent teixits estrangers —respongué el mestre—. Ha pregat i suplicat a Harish Kundu, el seu zamindar, que li deixés vendre el teixit que li quedava, ja que l’havia adquirit amb diners manllevats, i li ha promès que no ho tornaria a fer mai més. No obstant això, el zamindar no ha volgut escoltar-lo i ha insistit que Panchu havia de cremar la mercaderia estrangera immediatament si volia sortir-ne ben parat. Desesperat, Panchu li ha replicat tot desafiant-lo: «No puc fer-ho! Vostè és ric. Per què no m’ho compra i ho crema després?». L’únic que ha aconseguit és que Harish Kundu s’indignés i cridés: «Aquest pocavergonya necessita aprendre bones maneres. Claveu-li una bona guitza!». I així, el pobre Panchu n’ha sortit insultat i multat.

—I què ha passat amb els teixits?

—Els han cremat tots.

—Que hi havia algú més per allí?

—Unes quantes persones que cridaven Bande Mataram. Sandip també hi era. Ha agafat una mica de cendra i ha cridat: «Germans! Aquesta és la primera pira encesa al vostre poble per celebrar els funerals del comerç estranger. Són cendres sagrades. Refregueu-vos-hi com a mostra de la vostra fidelitat al swadeshi!».

—Panchu —vaig dir, adreçant-m’hi—, has de presentar una denúncia.

—Ningú no voldrà testificar a favor meu —replicà ell.

—Que no voldran testificar? Sandip! Sandip!

Sandip sortí de la seva cambra tot responent a la meva crida.

—Què hi ha de nou? —preguntà.

—Oi que donaràs testimoni de la crema dels teixits d’aquest home?

Sandip somrigué, tot dient:

—Oh, i tant. Però testificaré a favor de la part contrària.

—Què vols dir amb aquesta part o l’altra? —vaig exclamar—. És que no penses donar fe de la veritat?

—Allò que ha passat és l’única veritat, potser?

—Quines altres veritats hi pot haver?

—Les coses que haurien d’ocórrer! La veritat que hem de construir necessita un munt de mentides per acomplir-se. Els que han triomfat al món han creat la seva veritat, en comptes de seguir-la cegament.

—Què vols dir amb això?

—Vull dir que a la gent li agrada allevar falsos testimonis. És el que han fet els creadors d’imperis, els impulsors dels sistemes socials i els fundadors d’institucions religioses. Els que volen manar no tenen por de les mentides; les cadenes de la veritat estan reservades als qui volen caure sota el seu domini. Que no has llegit res d’història? Que no saps que en les immenses calderes on es cuinen els grans afers polítics el principal ingredient que s’utilitza és la falsedat?

—És evident que la política a gran escala es cuina d’aquesta manera, però…

—Oh, és clar! Tu, com sempre, no vols cuinar res. Tu prefereixes ser d’aquells que s’empassen la menjussa que cuinen d’altres. Partiran Bengala i diran que és en benefici vostre. Tallaran l’accés a l’educació i ho anomenaran «millora del nivell». I vosaltres continuareu sent bons nois que ploriquegen pels racons. En canvi, nosaltres, els dolents, hem de demanar permís per a construir una barrera defensiva de mentides.

—És inútil discutir sobre aquestes coses amb ells, Nikhil —intervingué el mestre—. Si no senten la veritat dins seu, com poden adonar-se que l’objectiu més gran de l’home és treure-la de l’obscuritat i portar-la a la llum, i no pas acumular coses materials?

—Molt bé! —rigué Sandip—. Quin discurs més bonic per a un mestre d’escola! Aquestes són la mena de ruqueries que es llegeixen als llibres, però al món real he copsat que la principal ocupació de la gent és, precisament, l’acumulació de coses materials. Els qui de debò dominen aquest art difonen les mentides més grans en els seus negocis, fan entrades falses en els seus llibres de comptabilitat política amb lletres ben grosses, treuen diaris plens d’invencions cada matí i envien predicadors a tort i a dret per difondre falsedats com mosques transmissores de malalties. Jo sóc un humil seguidor d’aquests artistes. Quan era al Partit del Congrés mai no vaig dubtar a dissoldre el deu per cent de veritats en un noranta per cent de mentides. I ara que ja no hi pertanyo tampoc no he oblidat el fet bàsic que l’objectiu de l’home no és la veritat, sinó l’èxit.

—L’èxit de debò —corregí el mestre.

—Potser sí —replicà Sandip—. Però el fruit de l’autèntic èxit només madura si es conrea al camp de la mentida, després de regirar la terra i enterrar-la a la pols. La veritat creix tota sola, com les males herbes i els esbarzers, i els únics que en poden esperar algun fruit són els cucs!

Dit això se n’anà de l’habitació.

El mestre em mirà somrient.

—Saps, Nikhil? —digué—. No crec pas que Sandip sigui irreligiós. La seva religió és l’anvers de la veritat, com la lluna nova, que continua sent la lluna per més que la seva llum se n’hagi anat a una altra banda.

—És per això que sempre he sentit afecte per ell malgrat les nostres diferències —vaig assentir—. I no puc censurar-lo, ni tan sols ara, encara que m’hagi fet molt de mal i que me’n pugui fer més encara.

—Ja me n’he adonat —digué el mestre—. Sovint m’he preguntat com pots suportar-lo, i algun cop he arribat a pensar que eres massa feble. Ara veig que, tot i que no teniu la mateixa rima, sí que teniu el mateix ritme.

—El destí sembla entestat a escriure El paradís perdut amb vers lliure, en el meu cas. Per això no necessito cap company que rimi amb mi —vaig comentar, reblant la seva metàfora.

—I què en fem, de Panchu? —recordà el mestre.

—Dieu que Harish Kundu el vol fer fora del seu terreny ancestral. Bé, doncs suposem que el compro i me’l quedo com a llogater.

—I la multa?

—El zamindar no podrà executar-la si ell és el meu llogater.

—I la bala de teixit cremada?

—Jo n’hi procuraré una altra. I m’agradarà veure si algú gosa ficar-se amb un llogater meu per comerciar amb el que li doni la gana!

—Tinc por, senyor —intervingué Panchu, abatut—. Mentre vostès, els peixos grossos, s’estiguin barallant, la policia i els voltors judicials continuaran rondant a prop, alegrement, i tothom s’ho passarà d’allò més bé. Però quan arribin els mastegots, segur que em toca el rebre!

—Quin mal et poden fer?

—Cremaran casa meva amb els meus fills a dins, i tot el que tinc, senyor!

—No pateixis —digué el mestre—. Jo em faré càrrec dels teus fills, i tu vés a vendre el que vulguis. Ningú no gosarà tocar-te.

Aquell mateix dia vaig comprar la casa de Panchu i vaig esdevenir-ne el propietari legal. I llavors començaren els problemes.

Panchu havia heretat la casa del seu avi com a únic hereu supervivent. Tothom ho sabia. De sobte, però, aparegué una tia sortida de no se sabia on, amb tot de caixes i paquets, un rosari i una neboda vídua. La dona s’instal·là a casa de Panchu i reclamà l’usdefruit de tot el que tenia.

Panchu es quedà estupefacte.

—La meva tia fa una pila d’anys que és morta! —protestà.

Li replicaren que ell parlava de la primera dona del seu oncle, però aquest no havia trigat a casar-se un altre cop.

—Però si l’oncle va morir abans que la tia! —exclamà Panchu, encara més perplex—. No es podia tornar a casar de cap manera!

Això era innegable. Tanmateix, van recordar-li que no havien afirmat pas que la segona dona hagués arribat després de la mort de la primera, sinó que s’havia casat amb el seu oncle mentre aquella encara era viva. Com que no li agradava la idea de viure amb una altra esposa, la segona havia romàs a casa del seu pare fins que el seu espòs s’havia mort. Després havia abraçat la religió i s’havia retirat a la ciutat santa de Brindaban, d’on ara havia tornat. Totes aquestes circumstàncies havien estat comunicades als funcionaris de Harish Kundu, i també a alguns dels seus llogaters. Si calia, el zamindar podia citar a declarar fins i tot algunes de les persones que havien assistit al banquet de noces!