El relat de Nikhil

III

Mai no he estat una persona insegura. No obstant això, avui provo sovint de buscar una visió exterior, de veure’m a mi mateix com em veu Bimala. Quina imatge més trista i solemne, el meu costum de prendre’m les coses massa seriosament!

Segurament és millor riure’s del món que omplir-lo de llàgrimes. De fet, és així com funciona el món. Gaudim del menjar i del descans perquè així podem arraconar les penes que volten pertot arreu, a casa i a fora, com si fossin ombres fugisseres. Si ens les prenguéssim com a reals, ni que fos un moment, no tindríem mai gana ni repòs.

Jo, però, no em puc arraconar a mi mateix com si fos una d’aquestes ombres. Per això el pes de la meva pena és tan feixuc a dins del meu món.

Per què no puc quedar-me al marge de la cursa de l’univers, i sentir-me com una part del tot? Dins de l’immens i secular curs de la humanitat, què és Bimala per a mi? La meva esposa? Què és una esposa? Un nom inflat com un globus amb el meu propi alè, preservat acuradament nit i dia però a punt d’esclatar a la mínima punxada provinent de l’exterior.

La meva dona i, per tant, la meva possessió. Si ella digués: «No, jo sóc jo mateixa», jo hauria de replicar: «Com pot ser, això? Que no ets meva?».

«La meva dona». Equival a un argument, això? A la veritat? Es pot empresonar una personalitat sencera dins d’aquest nom?

La meva dona! Que potser no he atresorat en aquests petits mots tot allò que hi ha de pur i dolç en la meva vida? Alguna vegada he deixat que caiguessin del meu pit i anessin a raure a la pols? Quin encens d’adoració, quina música de passió, quines flors de la meva primavera o la meva tardor no he ofert al seu altar? Si, com un vaixell de paper fabricat per un nen, ella se n’anés corrent per les aigües tèrboles que duen a les clavegueres, no hi aniria jo també?

Ja hi torno amb la meva incorregible solemnitat! Per què «tèrboles»? Quines «clavegueres»? Els noms, encara que els pronunciem en un arravatament de gelosia, no canvien els fets del món. Si Bimala no és meva, no ho és, i cap enuig, mortificació o discussió no serviria per demostrar el contrari. Si el meu cor s’està trencant, que es trenqui! Això no farà que s’arruïni el món, ni tan sols jo mateix; perquè l’home és molt més que les coses que perd durant la seva vida. A l’altra banda de l’oceà de llàgrimes hi ha una costa on ningú ja no plora.

Tanmateix, llavors cal tenir en compte la societat…, i també allò que la societat té en compte! Però si ploro és per mi, no per la societat. Si Bimala diu que no és meva, què m’importa què és la meva esposa segons la societat?

No puc evitar el patiment però haig de mantenir-me estalvi, per tots els mitjans al meu abast, d’una certa forma de tortura: mai no haig de pensar que la meva vida ja no val res per causa d’alguna mancança. Tot el capital de la meva vida no ha de servir només per pagar el meu petit món domèstic; la seva riquesa no pot romandre o desaparèixer per causa d’algun petit èxit o fracàs en la transacció de les meves penes i alegries personals.

Ha arribat l’hora que haig de despullar Bimala de tota la decoració ideal amb què l’he coberta. Fou per la meva feblesa que vaig caure en aquesta mena d’idolatria. Vaig ser massa cobdiciós. La vaig convertir en un àngel per tal d’exagerar el meu propi plaer. Bimala, però, és qui és. Era absurd esperar que assumís el paper d’àngel per a la meva complaença. El Creador no té cap obligació de proporcionar-me àngels només perquè jo estigui obsessionat per la perfecció imaginària.

Haig de ser conscient que tan sols he estat un simple accident en la vida de Bimala. Tal vegada el seu caràcter només pot trobar l’autèntica unió amb algú com Sandip. Al mateix temps, però, un acte de falsa modèstia tampoc m’ha de fer acceptar la circumstància que m’hagin rebutjat com una deserció. Sandip té qualitats atractives, és cert, que fins i tot exerceixen una certa influència en mi mateix. Tot i així, estic segur que no és millor home que jo. Si la corona de la victòria recau sobre ell i jo sóc el vençut, el qui li hagi atorgada haurà de respondre de la seva decisió.

Tot això ho dic sense cap classe de jactància. És la pura necessitat la que m’obliga, per tal de preservar-me a mi mateix d’una possible desolació, a reconèixer les qualitats que posseeixo. Per tant, a través de la terrible experiència del patiment, que vingui a mi l’alegria de l’alliberament. De l’alliberament de la pròpia manca de confiança.

He començat a diferenciar allò que hi ha realment en mi d’allò que nèciament m’imaginava que hi havia. El balanç de beneficis i pèrdues està fet, i allò que resta sóc jo mateix. No pas un ésser esguerrat vestit amb parracs, ni un malalt que necessita un tractament d’invàlid, sinó un esperit que ha passat pel pitjor i ha sobreviscut.

El mestre ha passat un moment abans per la meva habitació i m’ha dit, posant-me la mà a l’espatlla:

—Vés-te’n a dormir, Nikhil. Ja és molt tard.

El fet cert és que em costa molt anar-me’n a dormir d’hora. No ho faig fins que Bimala no dorm profundament. De dia ens veiem i fins i tot parlem, però què li puc dir quan estem sols, en el silenci de la nit? Així d’avergonyit em sento tant de cos, com d’esperit.

—Com és que encara no dormiu, mestre? —he preguntat al meu torn.

Ell ha somrigut lleugerament mentre se n’anava tot dient:

—Els meus dies de son s’han acabat. Ara sóc a l’edat de la vetlla.

He estat escrivint fins tard i, quan era a punt d’anar-me’n al llit, he vist a través de la finestra com, de sobte, s’aixecava una mica el pesat mantell de núvols estiuencs i apareixia un gran estel brillant. Semblava com si em digués: «Els lligams de la terra dels somnis es fan i es desfan, però jo romandré aquí per sempre, com una eterna llàntia de nit nupcial».

Tot d’un plegat el meu cor s’ha omplert amb el pensament que el meu amor etern m’esperaria sempre a través dels temps, darrere del vel de les coses materials. He vist la seva imatge en moltes vides i molts miralls. Miralls trencats, miralls torts, miralls bruts. Sempre que he provat de posseir el mirall i tancar-lo dins d’una caixa, he deixat de veure la imatge. I què? Què n’havia de fer, del mirall, o de la imatge?

Estimada, el teu somriure mai no ha d’esvair-se, i cada vespre ha d’aparèixer fresca per a mi la marca vermella del teu front!

«Quins afalacs més infantils per enganyar-se a si mateix», es burla un dimoni des del seu racó fosc. «Xerrameca ximple per entretenir la canalla!».

Potser sí. Però hi ha milions i milions de criatures cridant, i cal entretenir-les totes. És possible que tota aquesta multitud sigui tranquil·litzada només amb una mentida? No, el meu amor etern no m’enganya, perquè ella és real!

Ella és real, en efecte, i és per això que la veig i continuaré veient-la fins i tot en els meus errors, fins i tot a través de la més espessa boira de llàgrimes. L’he vista i l’he perduda dins de la multitud del mercat de la vida, i l’he tornada a trobar; i la trobaré altre cop quan m’hagi escapat a través del forat de la mort.

Ah, dona cruel, no juguis més amb mi! Si no he aconseguit seguir-te a través de les teves passes al camí o la persistent olor dels teus cabells a l’aire, no em facis plorar per això fins al final dels dies! L’estel desvetllat em diu que no tingui por. Allò que és etern ha de romandre per sempre.

I ara, deixem que vegi la meva Bimala. Ja deu haver estirat les seves cames cansades al llit, enrampades per tanta tensió, i deu estar dormint. Li faré un petó al front sense despertar-la. Aquesta serà la flor oferta per la meva devoció. Crec que després de la mort podré oblidar-ho tot, els meus errors, els meus patiments; però encara persistirà una petita vibració del record d’aquest petó. Perquè la corona de flors que es teixeix a partir dels petons que reneixen és per coronar l’eterna estimada.

Quan el rellotge ha tocat les dues, la meva cunyada ha entrat a la cambra.

—Què estàs fent, estimat germà^[25]? —ha exclamat—. T’ho prego, vés al llit i deixa tantes preocupacions. No puc suportat veure aquesta horrible ombra de pena al teu rostre —m’ha suplicat, amb els ulls vessant de llàgrimes.

No he pogut pronunciar ni un mot, però he llevat la pols dels seus peus abans d’anar-me’n al llit.