El relat de Nikhil

IV

Tot oneja i es belluga amb les riuades d’agost. Els brots tendres d’arròs tenen la mateixa lluïssor que els membres d’un infant. L’aigua ha envaït el jardí tocant a casa nostra. La llum del matí i les lloances del cel blau es prodiguen sobre la terra… Per què no puc cantar? L’aigua del riu llunyà llambreja intensament; les fulles dels arbres resplendeixen; els camps d’arròs, agitant-se de manera intermitent, llancen espurnes daurades. I, enmig d’aquesta simfonia d’agost, jo sóc l’únic que roman silenciós. L’esplendor del món arriba al meu cor, però no s’hi reflecteix.

Quan veig la meva manca d’expressivitat m’adono del motiu de la meva marginació. Qui podria suportar la meva companyia nit i dia, sense descans? En canvi, Bimala és plena d’energia vital i mai no ha deixat d’estar fresca com una rosa, ni per un instant, en aquests nou anys de vida matrimonial.

La meva vida només té silencis profunds, no pas murmuris apressats. No dono moviment; tan sols en puc rebre. Per això, romandre a la meva vora és com fer dejuni. Ara admeto sense embuts que Bimala s’ha marcit per fam de companyia.

I doncs, a qui n’haig de culpar? Com el poeta Vidyapati, l’únic que puc fer és lamentar-me.

Casa meva, ara me n’adono, fou construïda per estar buida, perquè les seves portes no es poden obrir. Tampoc no he sabut fins ara que la seva deessa era asseguda a fora. Jo creia ingènuament que ella havia acceptat el meu sacrifici i, a canvi, m’havia atorgat la seva benedicció. Malauradament, però, la meva casa ha estat buida tot el temps.

Cada any, per aquest temps, acostumàvem a anar en una casa flotant als aiguamolls de Samalda. Jo solia dir a Bimala que una cançó ha de retornar una vegada i una altra a la seva tornada. I la tornada original de tota cançó és a la natura, on el vent carregat de pluja frega el corrent onejant; on la terra verda, amb el seu vel ombrejat cobrint-li la cara, manté l’oïda a prop de les veus de l’aigua. Allà és on es van trobar per primera vegada un home i una dona, i no pas entre parets. Per això havíem de tornar tots dos a la natura almenys un cop a l’any, per sintonitzar altre cop el nostre amor amb la primera nota pura de la trobada dels cors.

Els dos primers aniversaris de casats jo vaig passar-los a Calcuta, perquè era època d’exàmens. Els set anys següents, però, i sense excepció, vam celebrar la nostra unió entre els nenúfars florits. Tanmateix, ara s’inicia la propera octava de la meva vida.

No era fàcil que oblidés el fet que el mes d’agost havia tornat com cada any. S’en recorda també Bimala?, em pregunto. No me n’ha parlat pas. Al meu voltant tot és silenci.

A la casa que esdevé buida perquè els amants han marxat encara hi ressona música dins de la seva buidor. A la que s’ha quedat buida perquè l’amor s’ha acabat, però, només hi resta un silenci espantós que no admet ni tan sols un crit de dolor.

Haig de silenciar aquest crit de dolor. Mentre jo continuï sofrint, Bimala mai no coneixerà l’autèntica llibertat. I haig d’alliberar-la per complet. Perquè mai podré gaudir de la meva pròpia llibertat a costa d’una mentida.

Crec que he arribat al punt d’entendre una cosa. L’ésser humà ha atiat tant la flama de l’amor entre homes i dones que, al final, la flama ha ultrapassat el terreny que li pertocava i ara no la pot controlar, ni tan sols en nom de la humanitat. La veneració ha acabat idolatrant la passió. Però els sacrificis humans davant d’aquest altar s’han d’acabar.

Aquest matí he anat a la nostra habitació a buscar un llibre. Feia temps que no hi entrava de dia. En contemplar-la a la llum del matí un estremiment m’ha recorregut el cos. Al penjador hi havia un sari de Bimala llest per posar-se’l. Al tocador, els seus perfums, la seva pinta, les seves agulles de ganxo, i també la capsa de vermelló. A terra, les seves diminutes babutxes brodades en or.

Un dia, temps era temps, quan Bimala encara no havia superat la seva aversió al calçat, vaig portar-les de Lucknow per temptar-la. Al principi no se les volia posar per vergonya, ni tan sols per anar de l’habitació a la galeria. Des d’aleshores ha portat moltes sabates, però sempre ha conservat aquell parell de babutxes. Quan les hi vaig ensenyar per primer cop, vaig fer broma sobre un curiós costum que tenia.

—T’he vist llevant la pols dels meus peus quan et pensaves que dormia. Aquestes babutxes són una ofrena a la meva deessa desvetllada, perquè protegeixin els seus peus de la pols.

—Si em tornes a dir una cosa com aquesta, mai no em posaré los teves babutxes! —protestà ella.

Aquesta habitació té una atmosfera subtil que m’arriba fins al cor. Mai no m’havia adonat, fins ara, que el meu cor assedegat havia cargolat les seves arrels al voltant de cada objecte familiar. Veig que no n’hi ha prou a tallar l’arrel principal per alliberar una vida. Fins i tot unes petites babutxes aconsegueixen mantenir-te lligat.

Els meus ulls errants s’han fixat en la posella. El meu retrat sembla el mateix de sempre…, malgrat que les flors que hi havia al voltant s’han marcit! De tot el que he vist a la cambra, aquesta és la imatge que m’ha colpit més intensament. Les flors encara hi són, senzillament, perquè no val la pena l’esforç de treure-les. Tant se val; benvinguda sigui la veritat, encara que sigui amb un aspecte tan lamentable, i esperem que arribi el dia en què jo sigui capaç de romandre tan impassible com el meu retrat.

Mentre era allí, Bimala ha aparegut per darrere. He apartat precipitadament la mirada de la posella tot fixant-la en els prestatges, mentre murmurava:

—He vingut a buscar el Diari íntim d’Amiel.

Quina necessitat tenia de donar explicacions? Em sentia com un malfactor, com un intrús que estigués burxant en un secret aliè. No he pogut mirar Bimala a la cara i he sortit apressadament.