IX

En arribar a la sala d’estar vaig trobar-me Sandip immers en un catàleg il·lustrat de pintors acadèmics anglesos. Tenia una gran opinió de si mateix com a expert en temes artístics.

Un dia el meu espòs li va dir:

—Si els artistes mai necessiten un mestre, segur que estaran ben servits mentre et tinguin a l’abast.

Nikhil abans no solia parlar amb sarcasmes, però darrerament havia canviat i Sandip no se n’escapava.

—Què et fa suposar que els artistes no necessiten mestres? —replicà l’altre.

—L’art és creació —contestà el meu marit—. Som nosaltres els qui, humilment, hauríem d’estar contents de rebre lliçons a partir del treball dels artistes.

Sandip es rigué de la seva modèstia, tot dient:

—Tu et penses que la humilitat és com un capital que incrementa la teva fortuna com més el fas treballar. Jo, en canvi, estic convençut que els mancats d’orgull són com els joncs que suren per l’aigua sense tenir arrels a terra.

El meu cap solia omplir-se de contradiccions quan ells dos parlaven d’aquesta manera. D’una banda volia que el meu marit guanyés la discussió i baixés els fums a Sandip però, d’una altra, era justament aquell desmesurat orgull allò que tant m’atreia d’ell. Era un orgull que centellejava com un diamant preciós, que no coneixia la modèstia i que hauria brillat fins i tot davant del sol.

Vaig entrar a la sala. Jo sabia que Sandip havia pogut sentir els meus passos mentre m’hi adreçava, però ell fingí que no havia estat així i continuà amb la mirada fixa al llibre.

Jo temia les seves xerrades sobre art, perquè no podia suportar la fragilitat dels meus coneixements sobre les obres de què parlava i les coses que en deia, i em veia forçada a adoptar un aire d’exagerada insensibilitat per tal d’amagar les meves mancances. Per això em disposava a tornar sobre els meus passos quan, amb un sospir profund, Sandip aixecà els ulls i féu veure que se sorprenia en veure’m.

—Ah, has vingut! —digué.

En les seves paraules, el seu to i la seva mirada hi havia un munt de retrets ocults, com si l’ascendent que havia adquirit sobre meu convertís la meva absència, ni que només hagués estat per un parell de dies, en una falta greu. Jo era conscient que la seva actitud era insultant, però no vaig ser capaç de retreure-li.

No vaig dir res però, tot i que vaig desviar la mirada, no podia evitar de notar l’esguard planyívol de Sandip clavat en el meu rostre, i sabia que no acceptaria cap excusa. Jo volia que digués alguna cosa per poder, així, dissimular la meva torbació darrere de les seves paraules. No podria dir quanta estona va durar aquell joc, però finalment no vaig poder aguantar més.

—De quin tema volies parlar-me?

Sandip fingí sorpresa altre cop i digué:

—És que hi ha d’haver algun tema en concret? És un crim en si mateixa, l’amistat? Oh, Abella Reina, com pots convertir la cosa més gran del món en una futilesa? Es pot tractar l’adoració amorosa com si fos un gos del carrer?

Vaig tornar a estremir-me per dins. Podia notar que la crisi s’acostava, i era massa seriosa per eludir-la. La por i l’alegria lluitaven per dominar-me. Vaig preguntar-me si les meves espatlles eren prou amples per aguantar el cop, o acabaria estimant el terra.

Tremolava com una fulla. Vaig intentar refer-me i vaig repetir:

—M’has cridat per alguna cosa relacionada amb la causa. Per tant, he deixat els meus quefers domèstics per parlar-ne.

—Això és justament el que provava d’explicar-te —digué ell, amb un riure sec—. Que no t’has adonat de la meva veneració? Que no t’he dit que, en tu, jo hi veig la shakti de la nostra pàtria? La geografia no és l’única veritat d’una nació. No es pot donar la vida per un mapa! Quan et tinc davant meu, només aleshores m’adono com n’és de preciós, el meu país. Quan m’has beneït amb les teves mans, llavors he sabut que tenia l’aprovació de la meva pàtria. I si caic lluitant amb això dins del meu cor, no descansaré en cap racó polsegós del mapa, sinó en una falda ampla i acollidora. Saps de quina falda et parlo? D’una com la del sari de color terrós amb una vora ampla vermella que portaves l’altre dia. No me’l puc treure del cap. Visions com aquesta són les que donen sentit a la vida, i alegria a la mort!

La mirada de Sandip cremava mentre parlava, però no podria dir si era pel foc de la veneració o pel de la passió. Vaig recordar el dia que l’havia sentit parlar per primer cop, en què vaig dubtar si era una persona o una flama vivent.

Jo no em veia amb cor de dir res. No et pots refugiar rere el decòrum quan esclata el foc i destrueix totes les reserves amb la seva espasa centellejant i el seu soroll de tro. Estava aterrida davant la possibilitat que Sandip perdés el cap i m’agafés la mà, perquè s’agitava com una tremolosa llengua de foc i els seus ulls llençaven espurnes abrusadores cap a mi.

—Estàs decidida a passar la resta de la teva existència lliurada amb cos i ànima a les teves petites tasques domèstiques? —exclamà, després d’una pausa—. Tu, que posseeixes el poder de donar-nos la vida o la mort? Ha de romandre reclòs a la zenana, aquest poder? Abandona tota falsa vergonya, t’ho prego, i fes callar les murmuracions amb un espetec de dits. Capbussa’t de ple en l’alliberament del món exterior!

Quan Sandip feia una d’aquelles proclames en què barrejava subtilment la devoció per la pàtria amb l’adoració per la meva persona jo ballava per dins, és clar, i les barreres dels meus dubtes trontollaven. Els seus discursos sobre art i sexe i les seves distincions entre la realitat i la irrealitat havien bloquejat gairebé la meva capacitat de respondre amb un mínim de rebuig fastiguejat. Això, tanmateix, es manifestà altre cop en un esclat que esborrà la meva repugnància. Vaig sentir que la meva resplendent feminitat em convertia, efectivament, en una deessa. Per què aquesta glòria no havia d’il·luminar el meu front amb una visible brillantor? Per què la meva veu no havia de trobar un mot, un crit audible que funcionés com un encanteri sagrat per encendre el foc del meu país?

De sobte la meva cambrera Khema entrà corrents a la sala, tota trasbalsada.

—Pagui’m el sou i deixi’m que me’n vagi! —cridà—. Mai en la vida no m’havien…

La resta de les seves paraules es perdé entre plors.

—Què t’ha passat?

Segons que semblava, Thako, la cambrera de la bara rani, l’havia insultada amb termes molt durs sense cap motiu aparent. Khema estava en tal estat que no hi hagué manera de calmar-la tot i prometent que m’encarregaria de l’afer tot seguit.

El fang de la vida domèstica que hi havia a sota del marge de lotus de la feminitat sortia a la superfície. Abans que Sandip no n’adquirís una imatge massa detallada, me n’hi vaig tornar corrents.