El relat de Nikhil

XII

Vaig assabentar-me pel mestre que Sandip havia aplegat forces amb Harish Kundu per celebrar una gran cerimònia de culte a la Deessa destructora de dimonis. Harish Kundu en pagava les despeses extorsionant els seus arrendataris. Els pandits Kaviratna i Vidyavagish havien estat encarregats de composar un himne amb doble sentit.

El mestre s’havia discutit força amb Sandip per causa d’allò.

—Els déus també han d’evolucionar —deia Sandip—. Els néts han de modificar els déus creats pels avis per tal d’adaptar-los als seus gustos. Si no, esdevindran ateus. La meva missió és modernitzar les antigues divinitats. He nascut per salvar els déus alliberant-los de l’esclavatge del passat.

Jo havia vist des de la nostra infantesa quina mena de malabarista de les idees era Sandip. No tenia cap interès a descobrir la veritat, però ridiculitzar-la el feia feliç. Si hagués nascut a la selva africana s’hauria dedicat a inventar-se argument rere argument per demostrar que el canibalisme era la millor manera de promoure la comunió entre els homes. Els que juguen amb l’engany, però, acaben enganyant-se ells mateixos, i crec sincerament que cada vegada que Sandip s’inventava una nova fal·làcia es convencia a si mateix que havia descobert la veritat, per molt contradictòria que semblés a l’altra gent.

Tanmateix, jo no pensava col·laborar pas en la instal·lació d’una fàbrica de begudes alcohòliques al meu país. Els joves disposats a oferir els seus serveis a la causa nacional no havien de caure en el vici de l’embriaguesa. La gent que pretén fer treballar els altres drogant-los acaba donant més valor a la intoxicació que no pas a les ments que intoxiquen.

Havia hagut de dir-li a Sandip, en presència de Bimala, que havia de marxar. Potser ambdós m’atribuirien segones intencions, però calia que defugis el temor a ser mal interpretat. Encara que m’interpretés malament la mateixa Bimala.

Havien enviat uns quants predicadors musulmans des de Dacca. Els musulmans del meu territori havien arribat a tenir gairebé la mateixa aversió a matar vaques que els hindús, però ara se n’havia tornat a donar casos aquí i allà. M’ho havien explicat alguns arrendataris musulmans meus, tot expressant la seva desaprovació. Aquella era una situació difícil de resoldre. De moment només era un conat de fanatisme, però deixaria de ser un conat si s’hi posaven traves. I això era justament el que pretenien els impulsors del moviment.

Vaig convocar alguns dels principals arrendataris hindús per provar que encaressin la qüestió d’una manera raonable.

—Podem mantenir-nos ferms en les nostres conviccions —els vaig dir—, però no podem controlar les dels altres. La majoria de nosaltres som vaishnavas, però els que són shaktas fan igualment sacrificis animals. Això no es pot evitar. De la mateixa manera, doncs, hem de deixar que els musulmans facin el que creguin convenient. Per tant, us prego que us abstingueu de provocar cap conflicte.

—Maharaja, feia molt temps que no es donaven aquests ultratges —van replicar ells.

—Així és, en efecte —vaig admetre—, perquè aquesta era la voluntat espontània dels musulmans. Per què no ens comportem de tal manera que torni a passar el mateix d’abans? I trencar la pau no és la millor manera d’aconseguir-ho.

—No, maharaja —insistiren—. Els bons temps ja no tornaran. Això només s’aturarà si vostè hi posa mà.

—La repressió no tan sols no farà que es deixi de matar vaques —vaig replicar—, sinó que provocarà la mort de persones.

Un d’ells havia rebut educació britànica i havia après a repetir les frases del dia.

—No és només una qüestió d’ortodòxia —argumentà—. La nostra regió és essencialment agrícola i les vaques són…

—En aquesta regió, els búfals també donen llet i són utilitzats per llaurar —vaig interrompre’l—. En conseqüència, mentre executem balls frenètics al paviment dels nostres temples coberts amb la sang d’aquests animals i en carreguem els caps a les espatlles, la religió se’n riurà de nosaltres si ens barallem amb els musulmans per la seva causa, i al final no hi haurà res més que la baralla. Si les vaques han de ser estalviades de la matança i els búfals no, això és intolerància, no pas religió.

—Que no s’adona del que hi ha al darrere de tot plegat, senyor? —insistí l’arrendatari d’educació anglesa—. Això només ha estat possible perquè els musulmans se senten segurs tot i vulnerant les lleis. Que no ha sentit a parlar del cas de Pachur?

—Com és possible que s’utilitzi els musulmans com una eina en contra nostre? —vaig dir—. No serà que ho hem afavorit amb la nostra intolerància? Per això ens castiga la Providència. Els nostres propis pecats ens han fet forat.

—Molt bé; si és així, que ens en facin. Però volem venjança. Hem perdut la confiança en allò que era la màxima força dels governants, el respecte per les pròpies lleis. Abans es comportaven com autèntics sobirans i impartien justícia. Ara, ells mateixos estan disposats a vulnerar la llei i, per tant, a no ser millors que els simples delinqüents. Aquest episodi potser no passarà a la història, però nosaltres el durem al cor per sempre.

La mala propaganda sobre mi que difonien els diaris m’estava fent famós. M’havien arribat informacions que havien cremat un ninot amb la meva imatge al lloc de cremacions dels Chakravartis, a la vora del riu, amb tot el cerimonial i força gatzara, i que preparaven nous ultratges. El problema era que els meus visitants pretenien que participés en una fàbrica de cotó que volien endegar. Em vaig veure obligat a dir-los que no em preocupava tant perdre-hi diners com el fet de participar en una empresa que causaria la ruïna de molts petits accionistes.

—Hem d’entendre, maharaja, que no li preocupa la prosperitat de la regió? —digueren ells.

—La indústria podria portar prosperitat a la regió —vaig respondre—, però el simple desig que prosperi no és cap garantia d’èxit en la indústria. Quan ho vam encarar serens, les nostres indústries no van triomfar. Què ens fa suposar que triomfaran estant esvalotats?

—Per què no diu clarament que no vol arriscar-hi diners?

—Hi posaré diners quan vegi que és realment muntar una indústria el que preteneu. Ara bé: el fet que hàgiu encès un foc no vol dir que tingueu menjar per coure-hi.