El relat de Bimala

XXIII

Vine, vine! Ara és temps de desplegar veles cap a la gran confluència on el riu de l’amor es troba amb el mar de l’adoració. Tot el fang que duia s’enfonsarà i desapareixerà en la puresa de color blau.

Ja no temo res. Ni res meu, ni de ningú. He passat a través del foc. Allò que era inflamable ha cremat fins esdevenir cendra; allò que resta és indestructible. M’he humiliat als seus peus, i ell ha guardat tots els meus pecats en les profunditats del seu propi dolor.

Aquella nit aniríem a Calcuta. Tantes penes havien fet que descuidés les meves coses. Ara havia d’arreglar-les i empaquetar-les.

Al cap d’una estona aparegué el meu marit i començà a donar-me un cop de mà amb els paquets.

—Això no està bé —vaig protestar—. Has promès que dormiries.

—Potser sí que ho he promès —replicà ell—, però la meva son, no, i no apareix per enlloc.

—No, i ara! —vaig insistir—. Estira’t una estona, almenys.

—Però, no pots fer això tota sola…

—I tant que puc.

—Bé, vanta’t de no necessitar-me, si vols. Sincerament, jo no puc dir el mateix. No puc dormir, tot sol, en aquella habitació —digué Nikhil, tornant a la feina.

Ens interrompé un servent arribat per dir-nos que Sandip Babu era aquí i demanava que el rebéssim. No vaig atrevir-me a demanar què volia. De sobte semblà que la llum del cel es retirava, com les fulles d’una planta sensible.

—Va, Bimala —digué el meu espòs—. Anem-hi i escoltem què ens vol dir Sandip. Si ha tornat és que té quelcom important per dir.

Vaig anar-hi, senzillament, perquè encara hauria estat més violent no presentar-m’hi. Sandip estava mirant un quadre de la paret. En veure’ns digué:

—Segurament us pregunteu per què he vingut. Ja sabeu, però, que el dimoni no acaba de marxar fins que no s’ha completat el ritual. —Després d’aquestes paraules tragué de la butxaca quelcom embolicat amb un mocador, ho deixà damunt de taula i desféu el nus. Eren les monedes d’or—. No t’equivoquis amb mi, Nikhil —digué—. No et pensis pas que el contacte amb tu m’ha fet tornar honest de sobte. No sóc la mena d’home que ve mort de penediment per tornar diners mal aconseguits, però… —Sandip deixà la frase sense acabar i, després d’una pausa, es girà cap a Nikhil però em parlà a mi—. Després de tots aquests dies, Abella Reina, l’espectre del remordiment ha aconseguit entrar dins de la meva, fins ara, tranquil·la consciència. Com que hi he hagut de lluitar cada nit després que em despertés del primer son, no puc pas dir que es tracta d’un fantasma de la meva imaginació. No tindré tranquil·litat fins que pagui aquest deute. Sota el poder d’aquest esperit, doncs, deixa’m que et faci restitució del que és teu. Deessa, tu ets l’única persona del món a qui mai prendria res. No podré desfer-me de tu fins que no sigui un indigent. Agafa això!

Llavors tragué el meu joier de sota de la seva túnica, el deixà igualment damunt la taula i es girà bruscament per marxar.

—Espera, Sandip —cridà el meu espòs al seu darrere.

—No tinc temps, Nikhil —digué Sandip, aturant-se a la porta—. M’han dit que els musulmans m’han pres per una joia de valor incalculable, i estan conspirant per agafar-me i enterrar-me després al seu cementiri, Jo, però, crec que és necessari que visqui. Només tinc vint-i-cinc minuts per agafar el tren del nord. Val més que me’n vagi, doncs. Ja parlarem en un altre moment més propici. Si em voleu acceptar un consell, no trigueu gaire a marxar vosaltres tampoc. Et saludo, Abella Reina, reina dels cors sagnants, reina de la desolació!

Sandip se n’anà gairebé corrent. Jo m’havia quedat petrificada. Fins aleshores no m’havia adonat com n’eren, aquelles joies i aquell or, de trivials i insignificants. Feia un moment estava ocupada pensant en què m’havia d’endur i com ho havia d’empaquetar, i ara pensava que no calia agafar res. L’important era emprendre el camí i tirar endavant.

Nikhil s’aixecà, vingué cap a mi i m’agafà la mà.

—S’està fent tard —digué—. No tenim gaire temps per acabar els preparatius del viatge.

En aquell moment aparegué Chandranat Babu per sorpresa. En veure’ns plegats es reprimí un instant, i després digué:

—Perdona’m per la interrupció, petita mare. Nikhil, els musulmans estan descontrolats. Ara mateix estan saquejant el tresor de Harish Kundu. I això rai. El fet intolerable és la violència amb què estan tractant les dones de la casa.

—Hi vaig ara mateix —digué el meu marit.

—Què hi faràs, allí? —vaig protestar, agafant-li les mans—. Oh, senyor —vaig suplicar al seu mestre—, per què no li diu que no hi vagi?

—Petita mare —replicà ell—, no hi ha temps per fer res més.

—No pateixis, Bimala —digué Nikhil tot marxant.

Mirant per la finestra vaig veure com sortia a cavall, completament desarmat.

Al cap d’un minut aparegué corrent la meva cunyada.

—Què has fet, chota rani? —exclamà—. Com has pogut permetre que marxés? Crida el dewan^[53] ara mateix! —manà a un criat.

Les dones dels maharajas mai no es deixaven veure pel dewan, però aquell dia la bara rani no tenia temps per protocols.

—Envia un home a cavall perquè faci tornar el maharaja immediatament —digué al funcionari tan aviat com va arribar.

—Hem provat d’impedir que marxés, rani mare —digué el dewan—, però no ha volgut escoltar-nos.

—Envia-li una nota dient que la bara rani està molt malalta, que és a punt de morir —cridà la meva cunyada, furiosa.

Quan el dewan hagué marxat es girà cap a mi, colèrica.

—Tu, bruixa, ogressa! Tu no moriràs, però sí que havies d’enviar-lo a la mort a ell!

La llum del dia començà a esvair-se. El sol s’amagava darrere l’esplèndid fullam del florit arbre de sajna. Encara avui recordo perfectament les diferents tonalitats d’aquella posta de sol. Dues masses de núvols a cada costat del globus descendent feien que semblés un gran ocell amb les ales de vistoses plomes completament desplegades. Em féu l’efecte que aquell dia fatídic se n’anava per travessar l’oceà de la nit.

Cada cop es feia més fosc. Tal com les flames d’un llunyà poble que es cremava, apareixent adesiara per damunt de l’horitzó, un so distant anava creixent en onades repetides dins de la foscor.

Les campanes del servei religiós del vespre ressonaren al nostre temple. Sabia que la bara rani era allí, amb els palmells plegats en una silenciosa pregària. Però jo no vaig poder fer ni un pas cap a la finestra.

Els camins, el poble situat més enllà i la llunyana franja d’arbres esdevingueren ombres vagues. El llac de les nostres terres aixecava la vista cap al cel amb una brillantor opaca, com l’ull d’un cec. A l’esquerra, una torre semblava estirar el coll per distingir alguna cosa que estava succeint.

Els sons de la nit adopten tot tipus de disfresses. Una branca es trenca i et penses que algú està corrent per salvar la vida. Una porta es tanca i et sembla que és el sobtat batec d’un món esfereït.

Unes llums parpellejaren entre les ombres dels arbres distants i després s’apagaren. Ressonaven cascos de cavalls amunt i avall, i tot seguit es convertien en genets sortint per les portes del palau.

Jo tenia la contínua sensació que, si pogués morir-me, tot aquell enrenou s’acabaria. Mentre fos viva, els meus pecats continuarien vigents i escampant la desolació pertot arreu. Vaig recordar la pistola amagada a la caixa, però els meus peus es negaren a sortir de davant de la finestra per anar-la a buscar. Al capdavall, estava esperant el meu destí.

El rellotge tocà solemne les deu. Una mica després, grups de llums aparegueren a la llunyania i una gran multitud, com una immensa serp, omplí en la foscor els camins que es dirigien a les portes del palau.

El dewan anà corrents cap a la porta en sentir el soroll. Just llavors aparegué un genet al galop.

—Què ha passat, Jata? —preguntà el dewan.

—Res de bo —respongué el genet.

Vaig poder sentir perfectament aquelles paraules des de la finestra, però tot seguit hi hagué un murmuri que no vaig poder entendre.

Tot seguit aparegué un palanquí seguit per una llitera. Un metge caminava al costat del primer.

—Què li sembla, doctor? —preguntà el dewan.

—Encara no puc dir res —contestà el metge—. La ferida del cap és molt greu.

—I Amulya Babu?

—Li han disparat un tret al cor. No hi ha res a fer.