El relat de Nikhil

VI

La dona de Panchu acabava de morir de tuberculosi i ell havia de sotmetre’s a una cerimònia per purificar-se dels seus pecats i afavorir la seva comunitat. Aquesta havia calculat i li n’havia informat que tot plegat li costaria cent vint-i-tres rupies.

—És absurd! —vaig exclamar, indignat—. No ho acceptis, Panchu. Al capdavall, què et poden fer?

Ell aixecà els ulls, que semblaven els d’una cansada bèstia de càrrega, i em digué:

—La meva filla gran s’ha de casar, senyor. Però abans hem de fer el funeral de la meva pobra dona.

—Per molts pecats que tinguessis, Panchu —vaig reflexionar en veu alta— ja te n’has redimit prou amb els teus patiments.

—Ja ho pot ben dir, senyor —assentí com un infant—. He hagut de vendre part de les meves terres i hipotecar la resta per pagar les factures del metge. Però no puc escapar-me de les ofrenes que haig de fer als bramans.

De què servia discutir?, vaig demanar-me. I quan arribaria el dia de la purificació dels bramans que acceptaven aquelles ofrenes?

Després de la malaltia i la mort de la seva dona, Panchu, que ja vorejava el llindar de la fam, caigué totalment en la més absoluta misèria. En un desesperat intent de trobar alguna consolació, optà per seure als peus d’un asceta errant i finalment adquirí prou filosofia per oblidar que els seus fills passaven gana. Durant un temps s’imbuí de la idea que el món és pura vanitat i que, atès que el plaer en realitat no existeix, el dolor també és un engany. Al final, una nit deixà els seus fills en l’atrotinada cabana on vivien i començà a vagar pel seu compte.

No vaig assabentar-me de res d’això aleshores perquè el meu cap era un mar de tempesta menat per déus i dimonis. El mestre tampoc no em digué que havia acollit la canalla abandonada per Panchu sota el seu sostre i se’n cuidava, tot i estant sol i haver d’atendre l’escola durant tot el dia.

Al cap d’un mes Panchu tornà amb el fervor ascètic considerablement disminuït. Els seus fills grans, un noi i una noia, se li llençaren als braços exclamant:

—On has estat tot aquest temps, pare?

El fill petit restà a la seva falda i la filla segona es col·locà a la seva esquena amb els braços al voltant del seu coll, i tots plegats es posaren a plorar.

—Oh, senyor —sanglotà Panchu, finalment, adreçant-se al meu mestre—. No tinc manera de donar menjar a aquesta canalla, però tampoc no me’n puc desfer. Quin ha estat el meu pecat que se’m castiga així, lligat de mans i peus?

Durant la seva absència, el fràgil lligam de les seves connexions comercials s’havia interromput, i ara es trobava que no podia refer-lo. Llavors s’aferrà a la casa del mestre, que l’havia acollit a la tornada, i no deia ni una paraula de tornar a casa seva.

—Mira, Panchu: si no t’ocupes de la teva casa, acabarà ensorrant-se —es veié obligat finalment a dir-li el mestre—. Et deixaré alguns diners perquè puguis tornar a la venda ambulant i ja me’ls tornaràs a poc a poc.

Panchu no es quedà gaire content. És que ja no hi havia caritat a la terra? A més, quan el mestre li demanà que li firmés un rebut pels diners opinà que el favor, en realitat, no era tal. Al meu mestre, però, no li importava fer un donatiu sempre que comportés una obligació. Atemptar contra el respecte a un mateix era atemptar contra l’orgull, era la seva idea.

Després de signar el paper, la veneració de Panchu pel mestre disminuí considerablement. Ja no llevava la pols dels seus peus, vaja. Això provocà un somriure en el mestre. De fet, ja li anava bé que pugés una mica el nivell de la seva relació mútua.

—El respecte mutu equilibra el compte de les relacions entre homes —comentà—. En canvi, la veneració equival a un sobrepreu.

Panchu començà a comprar roba al mercat i a vendre-la pel poble. No feia gaires diners en metàl·lic, és cert; però amb allò que obtenia en espècies, en forma d’arròs, jute i altres productes del camp, ja en tenia prou per anar liquidant el deute. En un parell de mesos fou capaç de pagar un primer termini; cosa que comportà, al mateix temps, una disminució encara més gran de la seva anterior veneració. Segurament començava a pensar que havia reverenciat com a sant un home normal i corrent que, al cap i la fi, no era pas superior a l’afany de lucre.

I just quan Panchu es trobava en aquesta situació l’enxampà de ple el furiós corrent del swadeshi.