X

La meva cunyada romania concentrada en les seves nous d’areca amb un lleu somriure pintat a la cara, com si res no passés. Encara cantussejava la cançó d’abans.

—Per què li ha dit Thako coses tan grolleres a la pobra Khema? —vaig esclatar.

—De debò que ho ha fet? La poca-solta! L’hauré de despatxar. Quina llàstima que t’hagin espatllat el matí d’aquesta manera. Pel que fa a Khema, com ha gosat destorbar-te aquella desvergonyida quan estàs ocupada? Sigui com sigui, tu no t’has de preocupar per aquestes baralles domèstiques, chota rani. Deixa-m’ho per mi, i torna amb el teu amic.

Que ràpid que canvia de direcció, el vent en les veles del nostre pensament! Segons el codi de la zenana aquella trobada amb Sandip a l’exterior era quelcom tan fora de lloc que vaig haver de retirar-me a la meva cambra a falta de resposta. Jo sabia que allò era obra de la meva cunyada i que havia estat ella qui havia alliçonat la seva criada perquè es produís aquella escena, però m’havia dut a mi mateixa fins a un equilibri tan inestable que no vaig atrevir-me a continuar amb la meva aventura.

Perquè no va ser fins l’altre dia que vaig adonar-me que no podia mantenir la inflexible altivesa amb què havia exigit al meu marit que despatxés aquell home, Nanku. M’havia sentit força avergonyida quan la bara rani havia vingut i havia dit:

—En realitat ha estat tot culpa meva, estimat germà. Nosaltres som gent pastada a l’antiga, i a mi no m’agraden gaire les maneres del teu Sandip Rabu. Per això vaig dir-li allò al vigilant… Què m’havia de pensar que la nostra chota rani s’ho prendria com un insult? A mi em semblava que seria a l’inrevés! Sempre la meva incorregible estupidesa!

El mateix que sembla gloriós vist des de les altures de la causa nacional esdevé brut quan es mira des de baix. Comences enutjada, i acabes fastiguejada.

Vaig tancar-me a la meva cambra i em vaig quedar asseguda davant de la finestra pensant que la vida seria molt més fàcil si poguéssim mantenir-nos en harmonia amb allò que ens envolta. Que senzill que ho tenia la bara rani, asseguda a la galeria amb les seves nous d’areca, i que difícil s’havia tornat per a mi el meu lloc natural, amb les meves tasques diàries! Quan s’acabaria allò?, em preguntava a mi mateixa. Me’n recuperaria, com d’un deliri, i ho oblidaria tot, o m’havia de deixar arrossegar fins a un pou d’on no podria sortir mal més? Com m’ho havia manegat per fer que la meva bona fortuna s’escapés i per arruïnar la meva vida d’aquella manera? Les parets d’aquella cambra on havia entrat per primer cop feia nou anys com a esposa em contemplaven consternades.

Quan el meu marit tornà a casa després del seu examen de llicenciatura, em dugué una orquídia procedent de terres llunyanes. D’unes poques fulles en sorgia tal cascada de flors que semblava que vessaven d’una urna de bellesa. Havíem decidit, tots dos, deixar-la allí, en aquella finestra. Només havia florit aquell cop, però sempre havíem tingut l’esperança que tornaria a fer-ho. Curiosament, jo la continuava regant cada dia, per la força del costum, i es mantenia serenya.

Ara fa quatre anys vaig emmarcar en ivori una fotografia del meu espòs i vaig col·locar-la en una posella. Ara, quan la veig, abaixo la mirada. Fins la setmana passada acostumava a posar-hi flors com a mostra de veneració cada matí, després de banyar-me. El meu marit em renyava sovint per culpa d’això.

—Em fa vergonya que em col·loquis en un lloc tan alt, que no em pertany —em digué un dia.

—Quina ximpleria!

—I no només estic avergonyit, sinó també gelós.

—Mireu què diu! Gelós de què, si us plau?

—D’aquest jo fals. L’únic que fa és demostrar-me que sóc massa poc per a tu, que tu vols un home extraordinari que et domini des de la seva superioritat. Per això et refugies en la creació d’una altra versió meva per a tu sola.

—Aquesta conversa em posa de mal humor —vaig dir.

—No serveix de res que t’enfadis amb mi —replicà ell—. Dóna-li la culpa al teu destí, que no et va oferir altra oportunitat que acceptar-me amb els ulls embenats. Per això proves d’esmenar el seu error convertint-me en un fora de sèrie.

La sola idea que tingués raó ja em féu saltar les llàgrimes aquell dia. I avui, quan hi penso, no puc aixecar els ulls fins aquella posella.

Ara guardo una altra fotografia al meu joier. L’altre dia, tot endreçant la sala d’estar, vaig agafar el marc doble amb els retrats del meu espòs i Sandip. A aquest retrat no li puc posar flors, però l’amago sota les meves joies. El fet de mantenir-lo secret encara li atorga més fascinació. Me’l miro de tant en tant, amb les portes tancades. A la nit encenc la llàntia, m’assec i el contemplo un cop i un altre. Sempre em ve la idea de cremar-lo amb la flama de la llàntia per acabar aquella història d’una vegada, però cada nit faig un sospir i torno a enterrar el retrat entre perles i diamants.

Ah, dona infeliç! Quant d’amor amagat entre totes aquelles joies! Per què no seré morta?

Sandip havia imprès en el meu cervell que el dubte no pertany al caràcter de la dona. Per a ella no existeix ni la dreta ni l’esquerra: només es mou endavant. «Quan les dones del nostre país es despertin», repetia amb insistència, «la seva veu sonarà inequívocament convençuda del sentit del crit “Jo vull”».

—«Jo vull!» —digué un dia—, aquest és el mot original en el principi de tota la Creació. No tenia cap màxima que el guiés, però esdevingué foc i acabà forjant sols i estels. La seva parcialitat és terrible. Com que volia aconseguir l’ésser humà, sacrificà despietadament milions d’animals durant milions d’anys per assolir aquest objectiu. Aquestes terribles paraules, «Jo vull», es convertiren en carn amb la dona. Per això els homes, que són covards, intenten amb totes les seves forces de contenir aquest torrent primigeni amb dics terrenals. Els fa por que, a mesura que avança rient i ballant, s’endugui les cobertes i els puntals del seu camp de carbasses. Els homes de tots els temps s’han enganyat a si mateixos creient que han circumscrit aquesta força als límits de la seva conveniència, però ha continuat concentrant-se i creixent. Actualment està en calma i és profund com un llac, però la seva pressió s’incrementarà. Els dics s’ensorraran i la força que ha estat callada tan temps s’abraonarà endavant amb el crit «Jo vull!».

Aquestes paraules de Sandip ressonaven en els batecs del meu cor com tambors de guerra i feien emmudir tots els meus conflictes interns. Per què m’havia de preocupar allò que la gent pensés de mi? Quin valor tenien l’orquídia i la posella de la meva cambra? Quin poder tenien per empetitir-me i avergonyir-me? El foc original de la Creació cremava dins meu.

Vaig experimentar un fort desig d’arrencar l’orquídia i llençar-la per la finestra, i també de treure la fotografia de la posella per desfermar les ànsies de destrucció que bullien dins meu. Ja havia aixecat la mà per fer-ho quan un sobtat remordiment em travessà el pit i vaig començar a plorar. Llavors em vaig deixar caure, tot dient entre sanglots:

—Quan s’acabarà tot això? Quan?