El relat de Sandip

I

L’home impotent diu: «Allò que em pertoca és meu». I l’home feble assenteix. Tanmateix, la lliçó que ens dóna el món és aquesta: «És meu tot allò que puc arrabassar». La meva pàtria no és meva perquè hi vaig néixer. Serà meva de debò el dia que sigui capaç de guanyar-la per la força.

Tot home té dret a posseir; per tant, la cobdícia és una cosa natural. La natura no vol que siguem uns desposseïts. Allò que desitja el meu cap m’ho ha de proporcionar la meva circumstància. Aquesta és l’única entesa possible entre la nostra naturalesa interna i externa en aquest món. Deixem els ideals i la moralitat per als individus anèmics de desitjos limitats que no hi saben veure més enllà del seu nas. Els qui són capaços de desitjar amb tota la seva ànima i gaudir amb tot el cor, els qui no tenen dubtes ni escrúpols, aquests són els assenyalats pel dit de la Providència. La natura posa a la seva disposició tots els seus béns i els seus millors tresors. Poden nedar contra corrent, saltar qualsevol mur o obrir qualsevol porta per aconseguir allò que volen, sigui el que sigui. Actuar d’aquesta manera és més divertit, perquè afegeix valor a allò que s’aconsegueix.

La natura pot rendir-se, però només ho fa al lladre. Perquè gaudeix amb el desig violent i la rendició forçosa. Per això no posa la garlanda de la seva benedicció al voltant del prim i corsecat coll de l’asceta. Ha començat a sonar la música de la marxa nupcial, i no vull fer tard a la boda; el meu cor està ansiós. Perquè, qui és el nuvi? El nuvi sóc jo. Aquest lloc pertany al qui, torxa en mà, arriba a temps. El nuvi, en la cerimònia de noces de la natura, arriba sense haver estat invitat i de forma inesperada.

Vergonya? Mai no n’he tingut. Demano el que vull i no sempre espero que m’ho donin, sinó que ho agafo sense més ni més. Aquells que estan limitats per la seva pròpia timidesa dignifiquen aquesta limitació dient-ne modèstia. El món en què hem nascut és un món real. Quan veig que un home fuig de la botiga de la realitat amb les mans i l’estómac buits i la bossa plena només de mots altisonants, em pregunto què hi fa en aquest món tan dur. Tal vegada aquesta mena de gent ha estat posada aquí pels sibarites del món religiós per tal que cantin melòdicament dolços textos sagrats en un jardí de les delícies on floreixen etèries nicieses? Jo mai no he apreciat aquest tipus de cançons, ni he trobat cap plaer en aquests floriments.

Allò que desitjo, ho desitjo de forma decidida i en grau superlatiu. Vull tocar-ho amb les mans i amb els peus, vull sentir-ne l’olor per tot el meu cos i me’n vull atipar fins empatxar-me. El so de les escanyades gaites d’aquells que, anorreats pels seus propis retrets morals, han esdevingut pàl·lids i raquítics com aquells cucs famèlics que infesten els llits abandonats, mai no arribaran a les meves orelles.

No m’amago de res perquè això seria covardia. No obstant això, també seria un covard si no m’obligués a mi mateix a amagar quelcom quan és necessari. Vosaltres sou cobdiciosos i heu construït parets al vostre voltant. Jo també ho sóc, i les enderroco. Vosaltres utilitzeu el vostre poder; jo, el meu enginy. Aquesta és la realitat de la vida, i així s’han aixecat reialmes i imperis, i totes les grans empreses dels homes.

El que ocorre amb els avatars^[19] que baixen del seu paradís per parlar-nos amb llenguatge críptic és que els seus mots no responen a la realitat. Per això, malgrat els aplaudiments que s’emporten, les seves paraules només troben ressò en els racons reservats als febles. En canvi, els forts, els que dominen el món, se’ls miren amb menyspreu. Els que han tingut la valentia d’assumir això tenen èxit, mentre que els pobres desgraciats que s’han deixat arrossegar per la natura i per aquells avatars tenen un peu al vaixell de la realitat i un altre al de la fantasia; una situació lamentable que no els permet avançar ni restar còmodament al seu lloc.

Hi ha molts homes que semblen haver nascut només per obsessionar-se amb la mort. Segurament hi deu haver alguna mena de bellesa, potser com la que té una posta de sol, en aquesta persistent mort en vida que tant els fascina. Nikhil viu d’aquesta manera, si és que d’això se’n pot dir viure. Anys enrere vaig mantenir una gran discussió sobre aquest tema amb ell.

—És cert que no es pot assolir res sense l’ús de la força —admeté ell—. Però, quina mena de força? I quina mena d’assoliment? La força en què jo crec és la força de la renúncia.

—Per tant, a tu el que t’agrada és el fracàs —vaig dir.

—Tan intensament com el pollet desitja el fracàs de la closca —replicà ell—. La closca és real, però ha estat oferta a canvi de llum i aire inassolibles. Un mal negoci, com tu en diries.

Quan Nikhil apel·la a la metàfora no hi ha manera de fer-li veure que l’únic que fa és jugar amb les paraules, i no pas encarar la realitat. Molt bé, deixem-lo ser feliç d’aquesta manera. Nosaltres som els carnívors del món; tenim dents i urpes, perseguim, capturem i ens ho mengem. No ens agrada mastegar a la tarda la mateixa bola d’herba que ens hem empassat al matí. De cap manera no podem permetre que els aficionats a la metàfora ens barrin el pas al nostre aliment. Si això passa l’agafem si us plau per força, perquè el necessitem per continuar vivint.

Algú podria dir que estic llançant una nova teoria, però això és perquè els que es belluguen en aquest món acostumen a parlar diferent de la manera com actuen tot el temps. És a dir, no entenen com jo que aquest és l’únic principi moral que realment funciona. De fet, jo sé que les meves idees no són cap teoria buida perquè la vida diària així m’ho demostra. He descobert que la meva manera d’actuar sempre captiva el cor de les dones, que són criatures que viuen en el món de la realitat i no volten pels núvols en globus plens d’idees, com fan els homes.

Les dones troben en el meu aspecte, les meves maneres i la meva manera de moure’m i de parlar una passió dominadora. No una passió corsecada per la flama de l’ascetisme, ni una passió que ha d’aturar-se a cada pas per culpa de dubtes i de discussions, sinó una passió de carn i ossos. Una passió que avança rugint com una riuada i tot cridant «ho vull, ho vull, ho vull». Les dones saben, en el fons del seu cor, que aquesta passió indomable és l’element vital del món, que no reconeix cap llei tret de la seva i, per això, triomfa. Per aquest motiu s’han deixat arrossegar tantes vegades pel corrent de la meva passió sense preocupar-se que les dugués a la vida o a la mort. La força que s’apodera d’aquestes dones és la força dels homes poderosos, la que guanya sempre en el món real.

Els que especulen sobre la conveniència d’un altre món, l’únic que fan és traslladar els seus desitjos de la terra als núvols. Encara s’ha de veure si la seva font pot brollar molt amunt, i quan duraria. Una cosa és certa: les dones no han estat creades per a aquests éssers pàl·lids i figaflors.

«Afinitat!». Quan s’ajustava a les meves necessitats he sentit a dir sovint que Déu va crear parelles especials d’homes i dones, i que aquestes eren les úniques unions legítimes, molt més que les que sancionen les lleis. El motiu d’això és que, per molt que l’home vulgui seguir els seus desitjos naturals, no hi troba cap plaer si no els dissimula amb paraules. I és per això que hi ha tanta mentida pel món.

«Afinitat!». Per què s’ha de reduir a una sola persona? Pot haver-n’hi amb milers. En el meu acord amb la natura no hi figura que hagi de deixar de banda les meves innombrables afinitats en benefici d’una sola. Durant tota la meva vida i fins al moment n’he trobat moltes, però això no m’ha fet tancar la porta a una més. Aquesta d’ara és clarament visible als meus ulls. I ella també s’ha adonat de la seva afinitat amb mi.

I doncs?

Doncs, si no guanyo, seré un covard.