El relat de Nikhil

XV

Avui anem a Calcuta. Les penes i les alegries pesen molt si ens limitem a acumular-les. Conservar-les i acumular-les és igualment erroni. La meva posició com a amo de la casa és bastant artificial. En realitat, sóc un caminant en el sender de la vida. Per això el senyor de la casa rep mal a cada pas, fins que arriba el cop suprem de la mort.

La nostra unió, amor meu, era provisional. Funcionà mentre dúiem el mateix camí, però si provéssim de perllongar-la no faria altra cosa que destorbar-nos. Ara estem deixant enrere les seves cadenes. Hem començat un nou viatge, i a partir d’ara amb prou feines ens llançarem alguna llambregada o sentirem el contacte de la mà de l’altre en passar. I després? Després d’això vindrà el camí més llarg, l’inacabable corrent de la vida eterna.

Que poc que em prens, amor meu, al cap i a la fi. Onsevulla que escolti puc sentir la flauta tocant, amb la seva font melodiosa rajant pels forats de la separació. El nèctar d’immortalitat de la deessa no s’acaba mai. A vegades trenca la copa on el bevem, però només ho fa per riure en veure el nostre desconsol davant d’aquella pèrdua insignificant. Jo no m’aturaré a recollir la meva copa trencada. Seguiré caminant endavant, per molt que tingui el cor insatisfet.

La bara rani vingué a veure’m i em digué:

—Què representen tots aquells llibres empaquetats i posats en caixes, germà?

—Només vol dir que encara no he pogut desfer-me de l’afecte que els tinc —vaig respondre.

—M’agradaria que conservessis el teu afecte per altres coses, també! Significa això que no tornaràs a casa mai més?

—Aniré i vindré, però ja no m’hi tancaré mai més.

—I és clar! Ara vine a la meva cambra i fixa’t de quantes coses jo tampoc no em puc desprendre.

La meva cunyada m’agafà la mà i se m’endugué.

A la seva cambra hi havia un munt de caixes i paquets a punt de marxa. Llavors obrí una de les caixes i digué:

—Mira, aquí hi tinc els ingredients per fer pan. En aquesta ampolla hi ha pols de cautxú barrejada amb pol·len de flor de pandanus. Aquestes capsetes de llauna contenen diferents tipus d’espècies. Tampoc no m’he oblidat de les meves cartes i el tauler de dames. Si vosaltres dos esteu massa ocupats, ja trobaré altres companys per jugar-hi. Te’n recordes, d’aquesta pinta? És una d’aquelles pintes swadeshi que em vas portar…

—Però què és, tot això, germana rani? Per què has empaquetat tantes coses?

—Que et penses que no vinc amb tu, potser?

—Quina idea més absurda!

—No tinguis por. No penso coquetejar amb tu, ni barallar-me amb la chota rani. Ens hem de morir un dia o un altre, i val més ser a prop de la sagrada riba del Ganges abans que sigui massa tard. La idea que em cremessin al teu camp crematori d’aquí, sota aquell ficus rabassut, és massa horrible. Per aquest motiu m’he negat a morir i t’he estat empipant tot aquest temps.

Per fi escoltava l’autèntica veu de la llar. La bara rani havia arribat a casa nostra quan jo tan sols tenia sis anys, i havíem jugat plegats en un racó de la terrassa del terrat a les tardes xafogoses. Jo li llançava mangos des de dalt de l’arbre per fer-ne una deliciosa i indigesta confitura barrejant-los amb mostassa, sal i herbes aromàtiques. També era l’encarregat de portar-li tot de coses prohibides del rebost per tal d’utilitzar-les en les cerimònies de noces de les seves nines. Podia fer-ho perquè, segons el codi penal de la meva àvia, jo era l’únic exempt de càstig. Igualment solia fer de missatger quan ella volia aconseguir alguna cosa especial del meu germà, perquè aquest no suportava la meva importunitat. També recordo un cop en què vaig patir la rigorosa dieta dels metges d’aquell temps, que no em deixaven prendre res més que aigua calenta i llavors de cardamom ensucrades per culpa de les febres. La meva cunyada no suportava les meves privacions i solia dur-me llaminadures d’amagat. Quina escridassada que li va caure quan la van enxampar!

Després, en créixer, les nostres penes i alegries compartides adquiriren marcats tons d’intimitat. Com ens barallàvem! A vegades, conflictes mundans acabaven generant desconfiança i gelosia i provocant esquerdes en el nostre afecte. Quan la chota rani es posà entre tots dos, semblava que aquelles esquerdes mai més no es tancarien, però sempre resultava que les forces reparadores del fons eren més poderoses que les ferides de la superfície.

Així, doncs, una estreta relació havia anat creixent entre nosaltres des de la infantesa fins ara, i les seves branques s’havien estès per totes les habitacions, galeries i terrasses d’aquella gran casa. En veure la bara rani a punt, amb totes les seves pertinences, per marxar de casa nostra, tots els lligams que ens unien van sentir el cop en tota la seva extensió.

Jo coneixia perfectament la raó per la qual havia pres la decisió de marxar cap al desconegut tallant els llaços amb una vida de rutina, i amb la mateixa casa d’on no havia sortit ni un dia des que hi havia entrat als nou anys. I tanmateix no podia deixar que aquest motiu real se li escapés dels llavis. Abans de fer-ho hauria buscat qualsevol excusa frívola.

La raó era que la nostra relació era l’únic que li quedava al món, i aquella pobra i desafortunada vídua sense fills l’havia acariciada amb tota la tendresa que hi havia amagada al seu cor. Mai no m’hauria adonat tan bé dels seus sentiments en assabentar-se de la nostra projectada separació si no hagués vist tots aquells paquets i caixes esbarriats.

També vaig entendre que les petites diferències que solia tenir amb Bimala per qüestió de diners no provenien de cap sòrdid materialisme, sinó del fet que els drets respecte a l’única relació de la seva vida havien estat anul·lats i els seus lligams, afluixats des que s’hi havia ficat pel mig aquella altra dona, sortida de vés a saber on! Ella havia rebut tots els cops i no tenia ni tan sols dret a queixar-se’n.

I Bimala? Ella també notava que els drets de la rani gran respecte a mi no tan sols es basaven en la nostra posició social, sinó que eren molt més profunds, i estava gelosa d’aquells llaços que es remuntaven a la infantesa.

El cor em bategava fort dins del pit. Vaig seure en una de les caixes i vaig comentar:

—Com m’agradaria tornar al temps en què ens vam conèixer en aquesta vella casa, germana rani.

—No, estimat germà —replicà ella, amb un sospir—. A mi no m’agradaria gens tornar a viure la meva vida. No pas com a dona! Deixem que allò que havia d’aguantar s’acabi amb la meva existència present. No podria tornar a fer-ho.

—La llibertat de què gaudim en superar el dolor és més gran que el dolor —vaig dir.

—Potser sí, en el cas dels homes. La llibertat és cosa vostra. Però a les dones ens agrada portar la càrrega dels altres. Preferim caure en l’esclavitud. No, no, germà, mai no t’alliberaràs de nosaltres. Si necessites desplegar les ales, ens hauràs de dur amb tu. Ens neguem a quedar-nos enrere. Per això he amuntegat tot aquest equipatge. Val més que els homes no vagin massa lleugers.

—Puc notar el pes de les teves paraules —vaig dir, rient—. I, si els homes no ens queixem de la vostra càrrega, és perquè les dones pagueu un preu molt generós per allò que ens feu carregar.

—Ho carregueu perquè està fet de moltes coses petites —corregí ella—. Quan algun de vosaltres intenta negar-s’hi, al final admet que es tracta d’un pes molt lleuger. I així, de mica en mica, us anem carregant… Per cert, quan comencem?

—El tren surt a dos quarts de dotze de la nit. Tenim un munt de temps.

—Ara escolta’m per una vegada i fes una bona migdiada aquesta tarda. Ja saps que no dorms mai, al tren. Se’t veu molt cansat, a punt d’ensorrar-te en qualsevol moment. El primer que has de fer és banyar-te.

Mentre arribàvem a la meva cambra vingué Khema, la cambrera, i amb una modestíssima estirada de vel i un to baix i desaprovador ens digué que l’inspector de policia havia vingut amb un pres i volia veure el maharaja.

—Que potser el maharaja és un malfactor o un lladre —s’encengué la bara rani—, que la policia ha de reclamar-lo d’aquesta manera? Vés i digues a l’inspector que el maharaja s’està banyant.

—Deixa-m’hi anar per veure què passa —vaig pregar—. Pot ser un tema urgent.

—Ni parlar-ne —insistí la meva cunyada—. La nostra chota rani va fer un munt de pastissets la nit passada. N’hi enviaré alguns a l’inspector perquè romangui ocupat fins que estiguis a punt.

Dient això m’empenyé dins de l’habitació i tancà la porta al meu darrere.

Jo no podia resistir-me a aquella mena de tirania. No era cosa habitual, en aquest món. Havíem de deixar, doncs, que l’inspector matés l’estona menjant pastissets. No hi ha res que es pugui esperar més que la feina.

La policia s’ho havia passat d’allò més bé els darrers dies detenint ara l’un, ara l’altre. Cada dia em portaven algú al despatx per animar la festa. Vaig suposar que es tractava d’un pobre desgraciat més. Però, per què havíem d’obsequiar amb pastissets únicament l’inspector? Allò no estava bé. Vaig picar vigorosament a la porta.

—Si t’estàs tornant boig, aboca’t aigua al cap ara mateix. Així et mantindràs fred —digué la meva cunyada des del passadís.

—Fes portar pastissets per dos —vaig cridar—. Segurament, la persona que han portat acusant-la de lladra s’ho mereix més. I digueu-li que l’ajudarem tant com podrem.

Llavors vaig anar al bany. En sortir vaig trobar-me Bimala a fora, asseguda a terra.^[51] Era aquella la Bimala d’abans, la meva Bimala orgullosa i delicada? Quin favor devia voler, asseguda d’aquella manera a la meva porta?

En quedar-me plantat, ella s’incorporà i digué suaument, amb la mirada baixa:

—Volia parlar amb tu.

—Entra, doncs —vaig dir.

—Que anaves a ocupar-te d’alguna cosa en particular?

—Sí, però es pot esperar. M’estimo més sentir…

—No, fes el que hagis de fer primer. Ja parlarem després de sopar.

Vaig anar, doncs, a la meva sala d’estar, on vaig trobar que l’inspector de policia ja havia escurat el plat. La persona que havia dut amb ell, en canvi, continuava menjant.

—Vatua! —vaig fer, sorprès—. Tu, Amulya?

—Així és, senyor —digué el noi, amb la boca plena de pastís—. Hem fet un bon banquet. Si no li sap greu, m’enduré la resta.

I es posà els pastissets que quedaven dins del seu mocador.

—Què significa això? —vaig preguntar, adreçant-me a l’inspector.

L’home deixà anar una rialla.

—No podem ser més a prop de resoldre la qüestió del lladre —afirmà—. Mentrestant, el misteri del robatori cada cop es fa més insondable.

Tot seguit tragué quelcom embolicat en un drap, ho desembolicà i aparegué un feix de bitllets de banc.

—Aquí té les seves sis mil rupies, maharaja —digué.

—On les han trobat?

—A les mans d’Amulya Babu. Ahir al vespre es presentà davant de l’administrador de la sucursal de Chakna dient-li que els diners havien estat trobats. L’administrador semblava més excitat per la seva recuperació que no n’havia estat pel robatori. Temia que l’acusessin d’haver pres els bitllets i haver-se inventat després una enganyifa perquè no l’enxampessin. Va retenir Amulya amb l’excusa que anava a buscar alguna cosa per beure i va venir directament a la comissaria. Vaig anar-hi volant, vaig agafar Amulya i he estat ocupat amb ell tot el matí. Malgrat tot, es nega a revelar d’on ha tret els diners. L’he advertit que romandria sota arrest fins que ho fes. En aquest cas, m’ha contestat que hauria de mentir. «Molt bé», li he dit, «fes-ho si vols». Llavors ha afirmat que havia trobat els diners sota un arbust. Jo li he remarcat que mentir no era tan senzill. Sota quin arbust? En quin lloc? Què hi feia, ell, allí? Tot això també ho havia de dir. «No pateixi», ha replicat, «tinc molt de temps per inventar-m’ho».

—Però, inspector, com pot acusar un xicot tan respectable com Amulya Babu? —vaig dir.

—No tinc cap interès a perjudicar-lo —digué ell—. No tan sols és un noi respectable, sinó també el fill de Nibaran Babu, un company de col·legi. Deixi’m que li expliqui què deu haver passat, maharaja. Amulya sap qui és el lladre, però intenta protegir-lo desviant les sospites cap a ell mateix. Aquesta mena de fatxenderies són bastant habituals en gent com ell. —L’inspector es girà cap a Amulya—. Mira, jovenet —continuà— jo també he tingut divuit anys en un altre temps, i he estudiat al Ripon College. Un cop gairebé vaig anar a parar a la garjola per haver-me posat entremig d’un taxista i un agent de policia. Me’n vaig escapar pels pèls. —Tot seguit tornà a adreçar-se a mi dient—: Maharaja, l’autor material del delicte probablement s’escaparà, però almenys crec que puc dir-li qui hi ha al darrere de tot això.

—Qui és? —vaig preguntar.

—L’administrador, en conxorxa amb el vigilant, Kasim.

Quan l’inspector se n’anà per fi, força satisfet per haver exposat la seva teoria, vaig dir a Amulya:

—Si em dius qui va agafar els diners, et prometo que ningú no prendrà mal.

—Ho vaig fer jo —confessà el noi.

—Però, com pot ser? I la banda d’homes armats…?

—Era tot sol, de debò!

L’explicació que m’oferí Amulya tot seguit fou ben extraordinària. L’administrador acabava de sopar i era a la galeria netejant-se la boca. El lloc era bastant fosc. Amulya tenia un revòlver a cada butxaca, un carregat amb cartutxos de fogueig i l’altre amb bales de veritat. Duia una màscara que li tapava la cara. Primer havia enlluernat l’administrador amb la llum d’una llanterna i després havia disparat un cartutx de fogueig. L’home s’havia desmaiat. Alguns vigilants que estaven fora de servei havien acudit corrents, però quan Amulya disparà un altre tret de fogueig es posaren a cobert en un tres i no res. Llavors havia aparegut Kasim brandant un bastó. Aquest cop, Amulya li disparà una bala de veritat apuntant a la cama. En sentir-se ferit, Kasim havia caigut a terra. A continuació Amulya havia obligat l’espantat administrador, que ja havia recuperat el coneixement, a obrir la caixa forta i treure’n sis mil rupies. Finalment, el noi havia agafat un dels cavalls del domini i havia cavalcat alguns quilòmetres. Després havia deixat l’animal en llibertat i havia tornat caminant tranquil·lament cap a casa nostra.

—Què et va impulsar a fer tot això, Amulya? —vaig preguntar.

—Hi havia un motiu de pes, maharaja —respongué.

—I aleshores, per què has volgut retornar els diners?

—Si fa venir la persona que m’ho encarregà, en la seva presència ho confessaré tot.

—Qui és aquesta persona?

—La meva germana, la chota rani.

Vaig enviar a buscar Bimala. Va arribar vacil·lant, descalça i amb un xal blanc al cap. Mai no havia vist la meva Bimala d’aquella manera. Semblava embolicada en un raig de sol del matí.

Amulya es postrà per saludar-la i llevà la pols dels seus peus. Després s’incorporà i digué:

—Les teves ordres han estat complertes, germana. Els diners han estat retornats.

—M’has salvat, estimat germà —digué Bimala.

—Amb la teva imatge a la ment, no he dit ni una mentida —continuà Amulya—. He posat als teus peus el lema Bande Mataram per sempre. També he rebut la meva recompensa, el teu prasad, en arribar al palau.

Bimala el mirà amb els ulls perduts, incapaç d’entendre aquestes darreres paraules. Amulya tragué el mocador, el desféu i mostrà els pastissets que havia reservat.

—No me’ls he menjat tots —digué—. He guardat aquests per menjar-me’ls després que m’ajudessis amb les teves mans.

Vaig adonar-me que jo allí no hi feia res, i vaig sortir de l’habitació. L’única cosa que podia fer era pregar, vaig dir-me, i deixar que cremessin la meva efígie com a penitència. Encara no he estat capaç de recuperar una sola ànima del camí cap a la mort. Els qui poden fer-ho ho fan amb un simple senyal. Les meves paraules no tenen aquest poder infal·lible. Jo no sóc foc, sinó una brasa apagada. No puc encendre cap llum. Aquesta és la història de la meva vida: una successió de llums mai enceses.