VII

Érem a les vacances i molts joves del nostre poble i rodalies havien tornat a casa en haver acabat el curs escolar. La majoria s’aplegaren al voltant de Sandip entusiasmats i alguns, en un excés de zel, fins i tot havien deixat els estudis. Molts d’ells havien estat alumnes de la meva escola, i d’altres havien estat becats per mi per anar a estudiar a Calcuta. Van venir tots a l’una per reclamar-me que bandegés els productes estrangers del mercat de Suksar. Jo vaig contestar que no podia fer-ho.

—Per què no, maharaja? Té por de perdre-hi massa calés? —digueren sarcàsticament.

No vaig fer cas del seu to insultant. Estava a punt de replicar que els que hi perdrien segur serien els pobres comerciants i els seus clients, no pas jo, quan intervingué el mestre, que hi era present.

—Sí, seran els altres qui hi perdin, no pas vosaltres. Això és segur.

—Però la pàtria…

—La pàtria no és el terra que trepitgem, sinó la gent que sustenta —interrompé el mestre altre cop—. Us heu molestat tan sols a fer una trista ullada a allò que li passa, a aquesta gent? I ara voleu dictar-los quina sal han de consumir i quina roba s’han de posar. Per què han de caure en aquesta tirania, i per què ho hauríem de permetre?

—Però nosaltres també ens hem passat a la sal, el sucre i la roba local…

—Podeu fer el que vulgueu per calmar la vostra irritació i alimentar el vostre fanatisme. Vosaltres viviu bé i no necessiteu parar-vos a pensar en els costos. Els pobres, en canvi, no poden imitar el vostre exemple, però tot i així insistiu a fer-los seguir els vostres dictats. Ara per ara, cada minut de la seva vida és una lluita a vida o mort per la supervivència. Vosaltres no podeu ni imaginar la diferència que suposen uns pocs cèntims per a ells, perquè no hi teniu res en comú. Us heu passat la vida en un compartiment superior i ara n’heu baixat per utilitzar-los com a instrument per descarregar la vostra ira. D’això, jo en dic covardia.

Tots ells eren antics alumnes del mestre, per la qual cosa no s’atreviren a faltar-li al respecte. Tot i així, tremolaven d’indignació. Llavors s’adreçaren a mi:

—Serà vostè l’únic, maharaja, a posar obstacles en el camí d’allò que ha d’assolir el país?

—Qui sóc jo, per atrevir-me a fer una cosa així? Que potser no estic disposat a donar la meva vida per ell?

Un estudiant de lletres esbossà un somriure torçat i em digué:

—Podem preguntar-li què està fent actualment per ajudar el país?

—He importat filats fabricats a l’Índia per vendre’ls al mercat de Suksar, i també n’he enviat bales als mercats dels zamindars veïns.

—Hem estat al seu mercat, maharaja —exclamà el mateix estudiant— i no hem trobat ningú que compri aquells filats!

—Això no és culpa meva, ni tampoc del mercat. Tan sols demostra que no tot el país combrega amb vosaltres.

—I encara us diré més —intervingué el mestre—: també demostra que l’únic que aconseguiu amb el que feu és perjudicar els altres. Preteneu que comerciants que no són de la vostra corda comprin aquests filats; que els fabriquin teixidors que tampoc no són de la vostra corda, i que siguin imposats a consumidors que igualment no pensen com vosaltres. El vostre mètode? Fer bon munt de soroll, i pressionar els zamindars. El resultat? Vosaltres passeu per rectes i purs, i ells passen les privacions.

—I es pot saber quines privacions heu compartit amb ells? —demanà un estudiant de ciències.

—De debò vols saber-ho? —digué el mestre—. És Nikhil qui ha comprat aquests filats indis, i també qui ha començat a construir una escola per ensenyar a teixir-los. I si hem de jutjar pels seus brillants èxits empresarials passats, quan aquest teixit de cotó surti dels telers, el seu cost haurà estat el mateix que si hagués estat fet amb fil d’or! Per aquest motiu, l’únic ús que hi podrà donar, si de cas, serà com a cortines per a la sala d’estar. I això tenint en compte que no taparan gran cosa, atesa la seva fragilitat. Quan estigueu cansats de la causa us en podreu riure, de l’efecte artístic que faran. De fet, si algú mai n’aprecia la manufactura segur que és estranger.

Coneixia el mestre des de sempre, i mai no l’havia vist tan exaltat. Vaig adonar-me que el dolor s’havia anat acumulant en silenci al seu cor durant molt de temps per causa del gran afecte que em professava, i que la seva serenitat habitual s’havia anat fonent en secret fins arribar al punt de l’esclat.

—Sou més grans que nosaltres —digué un estudiant de medicina—, i us devem un respecte. Finalment, però, maharaja, digui’ns si està decidit a no bandejar els productes estrangers del seu mercat.

—No ho faré —vaig respondre— perquè no són meus.

—Perquè hi perdria, més aviat! —somrigué l’estudiant de lletres.

—Perquè ell, que hi perdria, és qui millor pot decidir-ho —esmenà el mestre.

Els joves van marxar tot cridant «Bande Mataram!».