El relat de Nikhil

X

A la premsa local hi començaren a aparèixer cartes i comentaris contra mi. A continuació vindrien els pasquins i les auques, van avisar-me. Pertot arreu s’explicaven acudits enginyosos, i les mentides que difonien estaven trasbalsant tota la regió. Sabien que tenien el monopoli de l’escampall de brutícia, i cap transeünt innocent no se n’escapava.

Afirmaven que tots els habitants dels meus dominis, del més poderós al més humil, estaven a favor del swadeshi però no gosaven manifestar-ho perquè jo els feia por. I els pocs que havien estat prou agosarats per desafiar-me havien patit el rigor de la meva persecució. Jo estava conxorxat en secret amb la policia i mantenia una comunicació privada amb el jutge. A més a més, els meus esforços per afegir un títol estranger obtingut per mi mateix al títol que havia heretat no havien estat debades.

D’altra banda, els diaris anaven plens de lloances cap als zamindars de Kundu i Chakravarti, aquells fidels servents de la pàtria. Només que el país tingués uns quants patriotes més com ells, deien, fins i tot les fàbriques tèxtils de Manchester haurien hagut de treballar al so del Bande Mataram.

Aleshores arribà una carta escrita en tinta de color vermell sang amb una llista dels zamindars traïdors les possessions dels quals havien estat cremades perquè no donaven suport a la causa. El foc sagrat, continuava la missiva, havia estat desfermat per tal que complís la santa missió de purificar el país, i altres organitzacions estaven treballant perquè els qui no eren autèntics fills de la pàtria deixessin de fer-li nosa. La signatura era un pseudònim evident.

Jo sabia perfectament que allò era obra dels nostres estudiants locals, i per això vaig enviar a buscar-ne alguns i els vaig ensenyar la carta.

Un estudiant d’humanitats em comunicà seriosament que havien sentit a dir que s’havia format un grup de patriotes decidits, els quals no s’aturarien davant de res per tal d’eliminar qualsevol obstacle a l’èxit del swadeshi.

—Si un sol dels nostres compatriotes cedeix davant d’aquests brètols autoritaris —vaig dir—, això representarà una gran desgràcia per al país.

—No entenem el seu raonament, maharaja —digué un estudiant d’història.

—El nostre país ha estat sempre abocat a les portes de la mort mitjançant la por —vaig provar d’explicar—; des de la por als déus fins a la por a la policia. Si vosaltres, en nom de la llibertat, instaureu la por a qualsevol altre fantasma, anomeneu-lo com vulgueu, i aixequeu la vostra victoriosa bandera sobre la covardia de la gent a partir de la pura i simple opressió, cap persona que s’estimi realment el país no aprovarà la vostra conducta.

—Que hi ha algun país on la gent no hagi de témer i estar sotmesa al govern, senyor? —replicà el mateix estudiant.

—A qualsevol país, la llibertat existent pot mesurar-se per les dimensions del regne de la por. Allà on tan sols han de tenir por els qui roben o fan mal, el govern pot vantar-se d’haver alliberat els homes de la violència d’altres homes. Tanmateix, si la por ha de regular com s’ha de vestir la gent, on ha de comprar o el que ha de menjar, llavors la llibertat humana és inexistent, i també desapareix tota virtut.

—Però la coacció de l’individu es dóna en molts països —insistí l’estudiant d’història.

—Qui pot negar-ho? —vaig exclamar—. I també a tots els països els homes s’han anihilat a si mateixos fins al punt de permetre l’esclavitud.

—I no serà perquè traficar amb esclaus és una cosa inherent a l’home, un tret fonamental de la seva natura? —intervingué un llicenciat en art.

—Sandip Babu ho ha explicat molt clar —digué un altre estudiant—. Ens ha donat l’exemple de Harish Kundu, el zamindar veí. A les seves possessions no s’hi pot trobar una sola unça de sal estrangera. Per què? Perquè governa amb mà de ferro. En el cas dels qui són esclaus per naturalesa, la manca d’un amo fort és la més gran de les calamitats.

—Que no s’ha assabentat vostè del cas de l’arrendatari busca-raons de Chakravarti, l’altre zamindar veí? Hom li llançà la justícia a sobre fins que caigué en la més absoluta indigència. Quan ja no tenia res per menjar, volgué vendre les joies de plata de la seva dona, però ningú no gosà comprar-les-hi. Llavors, l’administrador de Chakravarti li oferí cinc rupies per tot el lot. De fet, les joies en valien més de trenta, però l’home hagué de triar entre acceptar-ho o morir de gana. Després d’agafar el paquet de joies, l’administrador li digué fredament que aquelles cinc rupies eren un crèdit a compte de la renda que havia de pagar!

»Després d’allò, nosaltres crèiem que ja no teníem res a fer amb Chakravarti i el seu administrador però Sandip Babu ens digué que, si menyspreàvem els espavilats, aviat hauríem de treballar amb els morts dels camps devastats! Els espavilats, remarcà, saben el que volen i com aconseguir-ho. Han nascut per manar. Els que no tenen ambicions pròpies han de viure d’acord amb les ambicions d’aquests altres, o morir per la mateixa causa. Sandip Babu comparà Kundu i Chakravarti amb vostè, maharaja, i ens digué que, amb les seves bones intencions, mai no aconseguirà sembrar el swadeshi al seu territori.

—Jo pretenc sembrar quelcom més gran que el swadeshi —vaig replicar—. No vull soques mortes, sinó arbres vius. I aquests necessiten temps per créixer.

—Em temo, senyor, que no aconseguirà ni soques ni arbres —digué burleta l’estudiant d’història—. Sandip Babu ens ha ensenyat que, si vols tenir, has de prendre. Ens ha costat una mica d’entendre-ho, perquè anava en contra del que ens havien ensenyat a l’escola. Jo he vist amb els meus ulls com un cobrador de rendes de Harish Kundu, en trobar-se amb un arrendatari que no tenia res per vendre i poder pagar la renda, li feia vendre la dona! Els compradors no van faltar, i la demanda del zamindar fou satisfeta. Li asseguro, senyor, que la imatge d’aquell home destrossat no em deixà dormir durant nits senceres! Això no obstant, i sentint-ho molt, també vaig adonar-me que l’home que sap com aconseguir els diners que li deuen, encara que sigui venent la dona del seu deutor, és millor home que jo. Confesso que jo no podria fer res de semblant. Sóc massa tou, ploro de seguida. Si algú pot salvar el país, són els Kundus i els Chakravartis, i els seus agents!

Jo estava totalment escandalitzat.

—Si el que dieu és veritat —vaig saltar—, veig clarament que l’únic objectiu de la meva vida ha de ser salvar el país d’aquests mateixos Kundus i Chakravartis. L’esclavitud que us ha penetrat fins als ossos ara esdevé una espantosa tirania. Esteu tan acostumats a la submissió a través de la por, que heu arribat a creure que sotmetre els altres és una mena de religió. Doncs, jo lluitaré contra aquesta feblesa i aquesta crueltat intolerable!

Les mateixes coses que la gent normal trobaria d’allò més senzilles havien estat tan retorçades dins del cap d’aquells estudiants, que semblava que l’únic objectiu dels seus arguments històrics era torturar la veritat.