2

—Es pot saber què hi feu, aquí?

El grunyit de James McKenzie va paralitzar el seu fill Jack i els dos amics del noi, Hone i Maaka. Tots tres havien lligat un cistell a un dels cabbage trees —arbres típics del país— que conferien un aire exòtic a l’accés de la casa senyorial de Kiward Station i hi practicaven encistellaments. Almenys fins que va aparèixer el pare de Jack, amb una expressió d’enuig que va intimidar els joves, encara que no entenien per què s’enfadava amb ells. D’acord, potser el jardiner no estaria gaire content que haguessin convertit l’accés a la casa en una pista de joc. Al capdavall, posava molt esforç a rastellar de forma uniforme la graveta blanca i a cuidar els parterres de flors. També la mare de Jack donava importància al fet que la façana principal de Kiward Station oferís una imatge representativa, i reaccionaria indignada quan descobrís una cistella de bàsquet i l’herba tota trepitjada. Però al pare de Jack aquestes formalitats tant li feien. Els joves més aviat haurien esperat d’ell que agafés la pilota que havia rodat fins a anar a parar als seus peus i intentés encistellar-la.

—No hauríeu de ser a l’escola a aquestes hores?

Ah, o sigui que per aquí bufava el vent! Alleujat, Jack va somriure al seu pare.

—Sí, però Miss Witherspoon ens ha donat el dia lliure… Encara ha de fer les maletes i totes aquestes coses… per al viatge. No sabia que ella també se n’anava.

Els rostres dels nens, tant el pigat de Jack com els amples i bruns dels petits maoris, traslluïen la seva alegria davant els dies de vacances que els esperaven. James, en canvi, estava furiós. Heather Witherspoon, la jove institutriu, es va convertir en un objectiu encara millor que aquells tres brètols sobre el qual descarregar la seva indignació.

—Jo també acabo d’assabentar-me’n —va replicar McKenzie—. Però no us feu il·lusions abans d’hora. Ben aviat desbarataré els plans de viatge d’aquesta senyoreta!

Llavors va aixecar la pilota, la va llançar a la cistella i, per a la seva pròpia sorpresa, va encistellar netament.

La gossa Monday, que el seguia a tot arreu, es va precipitar, excitada, cap a la pilota, i Jack va haver de córrer per atrapar-la abans que ella. No volia ni imaginar què passaria si mossegava aquella autèntica pilota de bàsquet, esport inventat feia poc als Estats Units. Feia setmanes que havia estat esperant-ne l’arribada d’Amèrica amb una gran ansietat. Christchurch, l’assentament més gran a la vora de Kiward Station, s’estava transformant lentament en una ciutat com Déu mana, però encara no tenia un equip de bàsquet.

James va somriure al seu fill mentre Monday seguia la pilota amb una mirada tan ofesa com cobdiciosa, reflectida a la seva bonica cara de collie tricolor.

Jack va cridar la gossa, la va acariciar i va respondre al somriure del seu pare. Pel que semblava, tot tornava a ser al seu lloc. Pare i fill poques vegades s’enfadaven entre ells. No tan sols s’assemblaven físicament com dues gotes d’aigua —el fill havia heretat de Gwyneira únicament el to rogenc dels cabells i la propensió a tenir pigues—, sinó que també tenien un caràcter semblant. Des de molt petit, Jack seguia el seu pare com els cadells els gossos pastors a través dels estables i coberts d’esquilada, s’asseia davant d’ell a la cadira de muntar, sempre volia galopar més de pressa, i es barallava amb els gossos en els munts de palla. Ara, fets els tretze anys, ja col·laborava en les tasques de la granja. En l’última baixada de les ovelles des de les pastures d’estiu li havien permès afegir-se a la partida per primera vegada i se sentia molt orgullós d’haver demostrat la seva vàlua. A James i Gwyneira els passava el mateix. Tots dos tenien cada dia motius per alegrar-se del miracle d’aquell fill tardà. Cap d’ells no pensava a tenir descendència, quan, després d’eterns anys d’amor desgraciat, separacions, malentesos i circumstàncies adverses, per fi s’havien casat. Gwyneira acabava de fer els quaranta i ningú no comptava amb més embarassos. Però el petit Jack havia aparegut i tot havia anat massa de pressa: set mesos després de l’enllaç va sortir a la llum del món després d’un embaràs sense problemes i un naixement relativament fàcil.

Malgrat la irritació que sentia en aquell moment, James va somriure amb tendresa quan va pensar en Jack. Tot el que estava relacionat amb aquell nen era senzill: Jack no era gens problemàtic, era llest, se’n sortia força bé, dels treballs de la granja, i també hauria arribat a ser un bon estudiant si aquella senyoreta Witherspoon hi hagués posat una mica més de tenacitat.

James va arrufar el nas. S’enfadava només de pensar en la jove professora que dos anys enrere Gwyneira havia portat a la casa, sobretot per a la seva néta Kura. Tot i així no li retreia res, a la seva dona: Kura-maro-tini, filla del plançó del primer matrimoni de Gwyn i de la seva dona maori Marama, necessitava urgentment una institutriu estrangera. La noia ja feia temps que s’escapava del control de Gwyneira, i fins i tot abans ja s’escapava del de la seva mare Marama. A més, Gwyn no era precisament una pedagoga dotada. Per molta paciència que tingués amb els cavalls i els gossos, perdia els nervis quan havia d’encarregar-se d’algú amb dificultats en l’escriptura. Marama era més tranquil·la, però feia dos anys que havia tornat a casar-se i tenia altres interessos. A més, la nena només havia assistit a l’escola improvisada de Helen, enmig de la selva, i Gwyneira desitjava una formació més acadèmica per a l’hereva de Kiward Station.

Segons Gwyneira, Heather Witherspoon era l’elecció ideal, a pesar que a James li disgustava el seu nom: «Heather» sonava una mica com «Helen». James hauria confiat a la seva dona la formació de tota una quadrilla d’esquiladors, però pel que feia a valorar la qualificació del personal docent, no tenia coneixements ni interès. La decisió es va prendre amb rapidesa i a la lleugera, i ara carregaven amb aquella Heather, que, per molt instruïda que fos, en el fons encara era una nena no menys malcriada que la seva pupil·la Kura. James ja se n’hauria desempallegat feia temps. En aquell moment, un passatge a Nova Zelanda ja no significava un viatge de per vida. Des que hi havia embarcacions de vapor la travessia era més curta i més segura. En un termini de vuit setmanes, Miss Witherspoon hauria pogut desplegar de nou les seves habilitats a Anglaterra. No obstant això, si haguessin actuat d’aquella manera haurien frustrat el desig exprés de Kura-maro-tini, la qual de seguida s’havia fet amiga de la seva nova institutriu. I ni Gwyneira ni Marama no volien arriscar-se a provocar un atac de ràbia a la nena.

A James li grinyolaven les dents quan va deixar l’abric al vestíbul de la casa. En el seu origen era el vestíbul d’un noble rebedor, amb una safata de plata sobre una tauleta auxiliar per dipositar-hi les targetes de visita. Gwyneira ja s’havia desfet de la safateta. Tant ella com les criades maoris trobaven una bajanada haver de netejar la plata contínuament. En el seu lloc hi havia un gerro de flors amb branquetes d’un arbre autòcton, l’arbre rata, que feia més acollidora l’estança.

Aquell dia, però, l’atmosfera del lloc no va aconseguir aplacar l’ànim alterat de James. Estava molt enfadat amb la jove professora. Ja feia dos anys que els McKenzie presenciaven com la senyoreta Witherspoon anava desatenent imperdonablement les seves obligacions amb Jack i els altres nens. El contracte assenyalava expressament que, a més de les hores dedicades a Kura, havia d’encarregar-se també de la formació bàsica dels nens del poblat maori. Diàriament. Participar en les classes no hauria anat gens malament a Jack i Kura, i a ella tampoc no l’hauria perjudicat. Malgrat això, Heather Witherspoon s’esquitllava sempre que podia. Deia que els indígenes adults la intimidaven i que no suportava els nens maoris. I si, tot i així, es dignava a fer classe, llavors dirigia el contingut de la matèria a Kura, cosa que exigia massa dels altres nens i acabava avorrint-los. Per exemple, Heather Witherspoon només els llegia llibres de contes, sobretot aquells en què unes princesetes havien de suportar un destí de Ventafocs fins que al final se les recompensava per totes les seves bones accions. A les nenes maoris aquestes històries no els feien ni fred ni calor, era una cosa llunyana a la seva realitat, i Heather no es prenia la molèstia d’explicar-los coses que els poguessin interessar. Als nens maoris els feia sortir de polleguera: les princeses dissortades no tenien cap interès per a ells. Volien sentir històries de pirates, genets i aventurers.

James va fer una ullada a l’antic rebedor que ara servia de despatx a Gwyneira. La seva dona no hi era, així que, sense deixar de rondinar, va travessar el saló equipat amb valuosos mobles anglesos. Per què Miss Witherspoon mai no els llegia L’illa del tresor o les històries sobre Robin Hood o el cavaller Lancelot que tant havien captivat Fleurette i Ruben en la seva infància?

De l’antiga sala de cavallers, convertida ara en una mena d’aula d’escola i de música, arribava al saló el so del piano. James fa fer una ullada a l’interior, ja que en teoria hi havia la possibilitat que la seva víctima estigués fent classe a Kura. La noia, però, estava sola, asseguda davant el seu adorat instrument, interpretant Beethoven. James no esperava una altra cosa. Era típic de Kura deixar que l’àvia i la institutriu s’ocupessin dels preparatius del viatge mentre ella es dedicava a les seves aficions. Més tard es queixaria que no li havien posat els vestits apropiats a les maletes.

James va tornar a tancar la porta sense dir res a l’esvelta noia de cabells negres. No es fixava mai en la cridanera i exòtica bellesa de Kura, que sí alabaven els que la veien per primera vegada. Des que havia començat a fer-se una dona, Kura tallava la respiració dels homes. Però James McKenzie seguia veient en ella una nena malcriada els capricis de la qual solien desesperar la seva família i el personal domèstic de Kiward Station.

Pujava l’àmplia escalinata que unia les estances per a activitats socials i intercanvis comercials del pis inferior amb el pis superior quan va sentir que de l’habitació de Kura sortien veus irades: Gwyneira i Miss Witherspoon. James va fer una ganyota. Pel que semblava la seva dona se li havia avançat.

—No, Miss Heather, Kura ja no la necessita. Resistirà un parell de setmanes sense classes. A més, no recordo que la contractéssim com a professora de cant, així que deixi de lamentar-se perquè ja no pot aportar-li més coneixements en aquest aspecte. I pel que fa a les classes de piano i la resta de la seva formació… si, com vostè diu, Kura realment comença a llanguir sense tot això, la meva amiga Helen hi intervindrà. Al llarg de la seva vida, Helen ha ensenyat a llegir i escriure a més nens dels que pugui imaginar-se, i fa anys que toca l’orgue a l’església.

James va somriure interiorment. Gwyneira era fabulosa quan s’empipava. Ell mateix ho havia experimentat sovint en la seva pròpia carn, oscil·lant sempre entre la còlera i l’admiració, ja només per la manera en què Gwyn solia plantar-se davant d’ell quan volia deixar les coses clares. No era alta i sí molt prima, però tenia una energia fora de mida. Quan s’enfadava semblava que els cabells vermells se li carreguessin d’electricitat i els seus atractius ulls blau cel guspiregessin. Seguia sense aparentar la seva edat. Si bé en els últims temps intentava recollir-se l’arrissada cabellera en un monyo, sempre hi havia un parell de flocs que es deixaven anar. Els anys, és clar, havien arrugat un xic la seva preciosa cara. Gwyn no era partidària ni de para-sols ni de protegir-se de la pluja: continuava exposant la seva pell a la naturalesa de les planes de Canterbury. Però James no s’hauria perdut per res cap d’aquelles arruguetes en riure, o el plec perpendicular que se li formava entre els ulls quan estava enfadada, com en aquella ocasió.

—D’això res!

Heather Witherspoon devia haver replicat alguna cosa que James no havia sentit.

—El lloc on realment se la necessita, Miss Heather, és aquí! Alguns nens maoris segueixen sense saber llegir ni escriure. I al meu fill li cal un estímul més apropiat per a la seva edat. Així que torni a desfer el seu equipatge i compleixi amb les tasques que realment li corresponen. Els nens haurien de ser ara mateix a classe. I en comptes d’això són a fora jugant a pilota!

Així que això tampoc se li havia escapat a Gwyn. James la va aplaudir quan es va precipitar fora de l’habitació.

Ella es va sobresaltar en topar-s’hi, però de seguida li va somriure.

—Què fas aquí? Tu també estàs en peu de guerra? Les llibertats que es pren Miss Heather són realment el súmmum!

James va assentir. Com sempre, el seu humor millorava en presència de la seva dona. En setze anys no s’havien separat ni un sol dia, i veure-la sempre el feia feliç. I sobretot ara, quan era probable que estigués un parell de setmanes lluny del seu costat.

Gwyneira es va adonar que li passava alguna cosa.

—Què et passa? Tot el dia has anat d’un costat a un altre amb una cara com si hagués estat plovent tres dies seguits! Et molesta que ens n’anem?

Es van dirigir escales avall, però van sentir el piano de Kura. Com un senyal tàcit, tots dos van girar cua en direcció a les seves habitacions privades. Al saló, fins les parets hi sentien.

—Si em molesta o no, no té cap importància —va contestar James—. Simplement no sé si emprendre aquest viatge és el correcte…

—Per lligar curt Kura? No ho dubtis. Et vaig sentir parlar d’això a l’estable amb Andy McAran. Si vols saber la meva opinió, no has estat precisament discret…

Gwyneira va agafar un parell de coses de l’armari i les va ficar en una maleta. D’aquesta manera donava a entendre que el seu viatge ja estava decidit. El malestar de James es va convertir en autèntic enuig.

—Va ser Andy qui es va expressar així. Si vols saber-ho amb exactitud, va dir: «Cal que lligueu curt Kura, en cas contrari Tonga l’aparellarà amb el pròxim brivall que tingui d’esclau». Com hauria d’haver reaccionat jo, segons la teva opinió? He d’acomiadar Andy McAran quan el que diu és la pura veritat?

Andy McAran era un dels treballadors més antics de Kiward Station. Igual que James, Andy ja hi treballava abans que enviessin Gwyneira a Nova Zelanda com a promesa de l’hereu de la granja, Lucas Warden. En realitat, entre Andy, James i Gwyn no hi havia secrets.

Ella no va mantenir el seu to provocador. En lloc d’això es va asseure, abatuda, a la punta del llit. Monday de seguida es va arraulir a les seves cames perquè l’acariciés.

—Doncs, què podem fer? —va preguntar mentre mimava la gossa—. Lligar-la curt sembla fàcil, però Kura no és un gos o un cavall. No puc limitar-me a donar-li ordres…

—Gwyn, els teus gossos i cavalls sempre t’han obeït de bon grat, sense fer servir mai la violència. Perquè des del principi els has ensinistrat bé. Amb afecte però també fermesa. Només a Kura l’hi toleres tot! I Marama tampoc no ha estat de gran ajuda. —James hauria volgut abraçar la seva dona per restar duresa a les seves paraules, però va desistir de fer-ho. Havia arribat el moment de parlar seriosament sobre aquell tema.

Gwyneira va arrufar el nas. No podia negar-ho. Ningú no havia marcat mai límits a Kura-maro-tini, l’hereva de Kiward Station, en qui estaven dipositades totes les esperances, tant de la tribu local com dels fundadors blancs de la granja. Ni els maoris, que tampoc no solien ser severs en l’educació dels seus descendents, sinó que la cedien confiats a la terra en què havien de sobreviure, ni Gwyneira, que hauria d’haver-ho fet millor. Al capdavall, havia deixat al seu fill Paul, el pare de Kura, les regnes massa soltes; però això era diferent. Paul era el fruit d’una violació i Gwyneira mai no hauria aconseguit estimar-lo. Al principi havia estat un nen difícil, i després un jove colèric i cercabregues, la rivalitat del qual amb el cap dels maoris, Tonga, l’havia conduït a la mort. Tonga, intel·ligent i cultivat, havia aconseguit sortir victoriós en una resolució del governador: la compra del terreny de Kiward Station havia estat injusta. Si Gwyneira desitjava conservar la granja, havia d’indemnitzar els indígenes. El que Tonga exigia, no obstant això, era inacceptable. Va ser Marama qui al final va establir la pau: la seva filla, de sang pakeha i maori, heretaria Kiward Station i així la terra els pertanyeria a tots. Ningú no disputava als maoris el dret de quedar-s’hi. Tonga, per la seva banda, no reclamava el terreny on hi havia la granja.

Gwyneira i la majoria de la tribu maori estaven més que satisfets amb aquella norma. Només en el jove cap tribal bullia encara la ràbia contra els pakeha, els odiats colons blancs. Paul Warden havia estat el seu rival de per vida, no tan sols pel que feia a la possessió de la terra, sinó també respecte de la jove Marama. Després de la mort de Paul, Tonga esperava, confiat, que, un cop passat el raonable període de dol, la bonica noia l’anés a cercar. Però al principi Marama no va buscar una nova parella, sinó que va criar la seva filla a la casa senyorial. Després no es va decidir per Tonga ni per cap altre home de la seva tribu, sinó que es va enamorar perdudament d’un esquilador que va arribar a la primavera amb la seva quadrilla a Kiward Station. El jove va sentir el mateix per ella i tots dos es van unir molt aviat. Rihari també era maori, encara que provenia d’una altra tribu. De totes maneres, va decidir quedar-se. Era comunicatiu i amistós i de seguida va prendre consciència de la singular situació de Marama: no podia treure la seva filla Kura de Kiward Station i tampoc no el seguiria a Otago, on hi havia la seva tribu. Així que va demanar acollida a la tribu de la jove, cosa que Tonga va admetre de mal grat. La parella vivia al poblat maori i Kura s’havia quedat per pròpia voluntat a la casa senyorial.

Darrerament, però, solia dirigir-se cada vegada amb major freqüència a l’assentament a la vora del llac, amb l’excusa de visitar la seva mare. Kura se sentia atreta per un noi que la festejava, el jove Tiare, i de forma menys ingènua del que era normal entre els nois pakeha de la seva edat.

Gwyneira, que anys enrere havia tolerat sense problemes la relació sentimental entre la seva filla Fleur i Ruben O’Keefe, ara estava alarmada. Al cap i a la fi, sabia que la moral sexual maori era relaxada. El matrimoni es formalitzava quan dues persones compartien llit a la casa comunal de la tribu. Poc importava el que succeís abans i els nens sempre eren ben rebuts. Kura semblava inclinada a seguir aquell costum i Marama no feia res per evitar-ho.

Gwyneira, James i els altres éssers pensants de Kiward Station temien, a més, la influència exercida per Tonga. Gwyneira esperava, és clar, que Kura contragués matrimoni amb un blanc de la seva mateixa condició social, un assumpte del qual Kura de moment no volia sentir parlar. A la noieta se li havia ficat entre cella i cella ser cantant, i l’extraordinària bellesa de la seva veu i els seus notables dots per a la música oferien el potencial necessari per a això. Tot i així, com podia cursar una carrera operística en aquell jove país que, a més, estava impregnat de puritanisme? A Christchurch, s’hi estava construint una catedral, a la resta del país, ferrocarrils… Ningú no pensava en un teatre per a Kura Warden! Era evident que Heather Witherspoon havia ficat al cap de l’adolescent la idea dels conservatoris europeus i les sales d’òpera de Londres, París i Milà, a l’espera de cantants de la seva categoria. Però fins i tot si Gwyneira i Tonga haguessin donat suport a aquells plans, la meitat de la sang de Kura era maori, una bellesa exòtica que tots admiraven. Ara bé, la tractarien amb respecte? La considerarien una cantant i no un fenomen curiós? Com acabaria la malcriada Kura si Gwyneira accedia a enviar-la a Europa?

Tonga pretenia resoldre el dilema a la seva manera. No tan sols Andy McAran sospitava que el cap tribal manejava els fils del tendre amor de Kura. Tiare era cosí de Tonga i la relació amb ell enfortiria en gran manera la posició dels maoris a Kiward Station. El noi a penes tenia setze anys i, a sobre, segons opinava Gwyneira, no destacava pel seu enginy. Que Tiare prengués el comandament de Kiward Station al costat de Kura, indiferent a la granja i dedicada a tocar el piano tot el sant dia, era per a Tonga, sense cap mena de dubte, la meta de la seva vida, però alguna cosa impensable per a Gwyn.

—No servirà de res que Kura passi un parell de setmanes a Queenstown —va afirmar James—. Al contrari, allà només s’agenollaran davant seu dotzenes de buscadors d’or. Rebrà una pluja d’afalacs, tots la trobaran fascinant i al final encara en traurà profit. I quan torni, Tiare seguirà aquí. I si penses que aconseguiràs trobar la manera de fer-lo fora, Tonga se’n buscarà un altre. No se solucionarà res, Gwyn.

—Haurà madurat i serà més raonable —va replicar ella.

James va girar els ulls en blanc.

—Hi ha indicis d’això? Fins ara cada dia és més insensata! I Heather Witherspoon encara empitjora les coses. El primer que faria jo seria enviar-la a Anglaterra, tant si convé com si no convé a la princeseta.

—Però si Kura es posa tossuda, tampoc no haurem guanyat res. Amb això la llançarem als braços dels maoris…

James s’havia assegut al llit al seu costat i ella es va estrènyer contra ell buscant-hi consol.

—Per què tot ha de ser tan difícil? —es va lamentar—. Tant de bo Jack fos l’hereu, llavors no hauríem de plantejar-nos res.

El seu marit es va arronsar d’espatlles.

—Tampoc no hauríem de fer-ho si Fleurette en fos l’hereva. Però no, vet aquí que Gerald Warden va haver d’engendrar un descendent baró, i a sobre a la força. No deixa de causar-me certa satisfacció la certesa que ara es remogui dins la seva tomba! No es va acontentar a deixar el seu Kiward Station en mans d’un mestís, sinó que a més és una dona!

A Gwyneira se li va escapar un somriure. Pel que feia als temes d’herència, els maoris eren decididament més raonables. No hi havia hagut cap problema pel fet que Marama donés a llum una nena: homes i dones tenien els mateixos drets en la successió. Només era de lamentar que Kura fos tan diferent de Gwyneira i no n’hagués heretat res. Hauria hagut de ser menys sensible a les arts i més pragmàtica.

—Ara me l’emporto a Queenstown —va declarar amb resolució—. Potser Helen la farà raonar. A vegades una persona més distant troba una manera millor d’intervenir. Helen encara toca el piano. Kura li farà cas.

—I jo hauré d’apanyar-me-les sense tu —va rondinar James—. Conduir el bestiar…

Ella va riure i s’hi va abraonar al damunt, posant-li els braços al voltant del coll.

—Conduir el bestiar et mantindrà ocupat. Jack ja s’està fregant les mans. I et podries emportar Miss Heather al carro de la cuina. Potser us seguiria de bon grat!

Era març i abans de l’hivern les ovelles que vivien a la muntanya mig en llibertat havien de reunir-se i portar-se de tornada a la granja. Era una feina que abraçava uns quants dies, que requeria l’esforç de tots els treballadors.

—Vés amb compte amb els teus suggeriments! —James li va acariciar els cabells i la va besar amb tendresa. L’abraçada d’ella l’havia excitat. I què hi havia de dolent en una mica d’amor matinal?—. Recorda que una vegada ja em vaig enamorar d’una dona que viatjava al carro de la cuina!

Gwyneira va riure. També ella s’havia excitat. Es va estar quieta mentre James descordava els gafets del seu lleuger vestit d’estiu.

—Però no d’una cuinera! —va fer broma—. Encara recordo que el primer dia em vas enviar a recollir les ovelles que s’havien perdut.

James li va besar l’espatlla i després els pits encara ferms.

—Va ser per salvar la vida de tothom —va observar somrient—. Quan vam provar el teu cafè, vaig saber que havíem de desempallegar-nos de tu…

Mentre tots dos esposos gaudien d’una estona d’intimitat, Heather Witherspoon es va reunir amb la seva alumna Kura i la va informar que la seva àvia havia decidit que no les acompanyés a Queenstown. Kura s’ho va prendre amb una tranquil·litat esbalaïdora.

—Bé, de totes maneres no ens hi quedarem gaire temps —va dir—. No sé pas què farem amb aquells provincians. Si almenys fos Dunedin… Però aquell poble de mala mort ple de buscadors d’or… Bah! I a més no estic emparentada amb aquella gent. Fleurette és alguna cosa així com la meva tieta segona, i Stephen, Elaine i George una mena de cosins quarts, oi? Quina relació tinc amb ells?

Kura va tornar a centrar la seva atenció en la partitura. Sortosament, a Queenstown hi havia un piano, l’hi havien assegurat. I potser la senyoreta Helen sabia realment alguna cosa de música, potser més que la senyoreta Heather. Sabia del cert que no trobaria a faltar gens Tiare. És clar que li agradava que la festegés, l’acariciés i la besés, però mai no s’arriscaria a quedar-se embarassada. Potser l’àvia Gwyn la prenia per bleda i Miss Heather sempre es ruboritzava quan es parlava de sexe, però la mare de Kura no era tan pudibunda i la noia sabia perfectament com es feien els nens. I d’una cosa estava segura: no en volia tenir cap de Tiare. En el fons, només mantenia la relació per fastiguejar una mica l’àvia Gwyn.

Ben mirat, Kura no volia ni sentir-ne a parlar, dels fills. I tant li feia heretar Kiward Station. Estava disposada a abandonar-ho tot i tothom per assolir la seva autèntica meta: dedicar-se a la música, cantar. I poc li importava quantes vegades l’àvia Gwyn afirmés que era impossible: Kura-maro-tini no renunciaria als seus somnis.