4

El sol es va alçar sobre una ciutat trista i confosa. La gent de Greymouth, fins i tot els comerciants i els treballadors que no tenien res a veure amb la mina, jeien cansats i abatuts. Tot transcorria lentament, com si homes i carruatges es moguessin en una espessa boira.

Tanmateix, les mines no van tancar. Fins i tot els treballadors que el dia anterior havien participat en el rescat van haver de tornar a les seves galeries si no volien perdre el seu miserable salari. Fatigats i sense haver dormit, es presentaven al seu torn amb l’única esperança que el capatàs fos comprensiu i els ordenés una feina fàcil o a l’aire lliure.

Ni Matt ni els seus companys n’eren partidaris, d’això. Si els homes deixaven de treballar més temps del compte, les imatges dels ferits i els morts es gravarien a les seves ments i a partir de llavors tindrien por a la mina. Per això sempre hi havia homes que s’acomiadaven després d’una desgràcia. Ja n’hi havia que anaven a treballar cada dia amb la por al cos, fins i tot encara que no hi hagués cap desgràcia. La major part d’aquests homes feia generacions que treballaven a la mineria. Els seus pares i avis s’havien esllomat dins les mines de Gal·les, Cornualla i Yorkshire, i els seus fills baixaven a les galeries als tretze anys. Els Paddys, Rorys i Jamies a penes aconseguien imaginar-se una altra cosa del món.

Matt i els seus homes treien els últims cadàvers. Era una feina fatigosa i demolidora, però, davant l’entrada, dones i nens seguien esperant un miracle.

EI reverend intentava donar-los el seu suport i al mateix temps arreglar els altres assumptes relacionats amb ells, en total, seixanta-sis morts. Va enviar les dames de la seva associació de mestresses de casa a les famílies de les víctimes i les va tranquil·litzar quan van tornar horroritzades per les condicions dels barris miners. Les dames de Greymouth atribuïen la brutícia, la misèria i cert abandonament dels nens no tant als baixos salaris dels treballadors i a la cobdícia dels propietaris, sinó a la falta de capacitat per a les tasques domèstiques de les esposes dels miners.

—És que no tenen cap sentit de l’estètica! —es queixava la senyora Tanner—. Fins i tot la cabanya més pobra es fa acollidora amb un parell de coixins i unes cortines…

El reverend callava i donava gràcies a Déu per comptar amb la cooperació de Madame Clarisse, que va ajudar dues viudes que abans havien estat dones de mal viure. A totes dues els va deixar diners per a T enterrament i va prometre a la més jove una col·locació a la taverna, i a la més gran, que portava tres fills penjats de les faldilles, un lloc a la cuina. Les noies del bordell també col·laboraven en la identificació dels morts que no tenien familiars. La congregació va haver de pagar el sepeli de gairebé la meitat de les víctimes. Per acabar-ho d’adobar, calia ordenar les seves coses i localitzar i informar de les morts els familiars d’Irlanda, Anglaterra o Gal·les. Tot plegat era difícil, lent i trist. El que més afectava el reverend era anar a veure Lambert. Tant si li agradava com si no, el propietari de la mina havia d’assumir part de la responsabilitat. Les dones i els nens necessitaven suport, encara que Nellie Lambert no deixés probablement de lamentar-se de la desgràcia que s’havia abatut sobre la seva pròpia família. Però el jove Lambert, segons el doctor Leroy, ja no corria perill. El reverend havia anat una vegada més al consultori per preguntar pel noi.

—Naturalment, sempre pot sorgir alguna cosa —li va informar el pessimista metge—. Haurà de fer llit una temporada llarga i això afavoreix la pneumònia. Però és un home jove i fort…

EI reverend no es va demorar a demanar més explicacions, sinó que va partir de seguida amb la intenció de tranquil·litzar Nellie Lambert dient-li que, ateses les circumstàncies, el seu fill estava bé. No ho va aconseguir, i també Marvin es va mostrar intransigent.

—Esperem primer els resultats de la comissió d’investigació —va etzibar—. Per ara no prometo diners a ningú, seria com una admissió de culpa. Més tard ja pensarem en un fons de donatius…

El sacerdot va sospirar i va esperar aconseguir cobrir les despeses de les tasques més urgents amb una col·lecta. Les diligents dames de la seva parròquia ja n’estaven planificant una, a més dels primers mercats al carrer i pícnics campestres amb aquell fi tan lloable.

Aquell matí, els inspectors de mines es van presentar ben d’hora, just quan Matt es disposava a marxar per fi a casa seva després de dos dies de treball endimoniat. Així que va haver de conduir els homes per la mina i no es va mossegar la llengua. L’informe final va censurar el propietari per la falta de dispositius de seguretat; no obstant això, no havia contravingui les disposicions. El va salvar el nou pou de ventilació que tan a contracor havia autoritzat cavar a Tim i al qual ara també havia d’agrair que el seu fill seguís amb vida. Li van posar una petita multa només perquè els grups de rescat no estaven prou equipats.

Marvin Lambert es va enfurir en llegir-ho, ja que en realitat els inspectors no haurien hagut de saber res de tot allò. Algú els ho havia explicat i sospitava que era Matt Gawain. Marvin, lògicament, s’ho va prendre malament. Va amenaçar Matt de despatxar-lo, sense adonar-se com alterava això la resta de treballadors.

—De totes maneres, molts demanen feina a les altres mines —es queixava Matt, quan finalment va haver descansat i va visitar Tim abans de començar el seu torn—. Fins ara no me n’havia adonat, però és com si el teu pare visqués en un altre món.

Tim va assentir. Marvin atribuïa a tot i a tots la responsabilitat per l’accident del seu fill, però no a la seva negligència respecte a les mesures de seguretat de la mina. Lambert no era conscient de tenir la culpa de res i tampoc no pensava canviar la seva manera de fer pel que feia a l’obertura de nous pous.

—Però aquesta vegada no ho aconseguirà! —va declarar Matt—. Hem de contractar almenys seixanta homes més, cosa que serà força difícil. AI cap i a la fi, ara tenim fama de ser la «mina de la mort». Si seguim alimentant aquesta reputació, el teu pare haurà de treure el carbó amb les seves pròpies mans.

Tim no va dir res, ja estava prou preocupat amb la seva pròpia i crítica situació. Barallar-se una vegada més amb el seu pare escapava a les seves actuals forces, amb l’agreujant que Marvin a penes anava a visitar-lo. Semblava voler ignorar la desgràcia que s’havia abatut sobre el seu fill, de la mateixa manera que la seva responsabilitat amb les famílies dels morts.

Matt es preguntava amb amargura si Lambert tenia T esperança que el seu fill tornés en algun moment totalment sa o si simplement ja no comptava amb ell. Però no compartia els dubtes amb el seu company, greument ferit, sinó només a la taverna, a les nits. S’emborratxava amb Ernie i Jay. Tots dos estaven trastornats per Testat de Tim i demanaven un whisky rere un altre.

Podien fer-ho: tant el Lucky Horse com el Wild Rover havien reobert les seves portes l’endemà mateix de l’accident. Ara bé, hi havia menys bullici. Tampoc Elaine i Kura no tocaven el piano, els homes parlaven amb veus apagades i consumien més whisky que cervesa, com si esperessin asserenar-se a còpia d’alcohol.

Aquell any no es va celebrar el dia de Nadal ni tampoc Cap d’Any. Ningú no estava per a festes.

Matt va iniciar la recerca de nova mà d’obra i es queixava de no trobar miners amb experiència. La majoria de les sol·licituds provenien d’homes que ho havien fet gairebé tot, des de la pesca de la balena fins a buscar or, però que mai no havien baixat a una mina. Ara caldria ensinistrar-los, una tasca fatigosa, lenta i pesada.

El reverend va fixar els funerals de les víctimes per al diumenge, a fi que tothom pogués assistir-hi.

—Les mines haurien de donar el dia lliure als treballadors per poder anar al funeral, almenys la Lambert —va comentar a Lainie—. Però abans d’haver de barallar-me amb aquell home, em resigno a fer-ho diumenge.

Ella va assentir.

—Què vol que toqui? —va preguntar, buscant les seves partitures. S’havia presentat a l’església per entregar al sacerdot els diners que Madame Clarisse havia reunit per als familiars dels morts. Cosa que de nou va originar una disputa.

De fet, era l’associació de mestresses de casa la que tema el monopoli dels donatius, i les dones honorables discutien, irades, si podien acceptar el «diners del pecat» procedents del bordell. El mateix reverend, així com la pragmàtica senyora Carey, estaven d’acord a dir que sí, i més quan va veure que es tractava d’una quantitat considerable. Madame Clarisse havia triplicat el que havien recollit les dames decents.

—Limitem-nos a veure-ho així —va declarar la senyora Carey, aconseguint, finalment, el consens general—: Madame Clarisse només ha retornat els diners que els morts s’havien gastat al seu local. Això també redimirà els homes d’alguns dels seus pecats quan es trobin davant el Creador sense haver estat confessats…

—I pel que fa a la música, Amazing Grace sempre va bé —va suggerir Lainie.

EI reverend va fer una ganyota.

—Bé, Miss Lainie, espero que no s’ho prengui malament, però jo… jo ja he planificat els funerals amb Miss Martyn…

Elaine se’l va quedar mirant.

—Amb Kura? I ara me n’assabento?

EI reverend la va mirar.

—No volíem passar per sobre de vostè, Miss Lainie, de debò que no. Però Miss Martyn toca el Rèquiem de Mozart de forma summament commovedora. No havia sentit res semblant des que vaig deixar Anglaterra. Vaig pensar que com que vostè ha estat molt ocupada… i encara ho està…

La noia es va alçar. Se sentia tan ofesa que preferia marxar abans de posar-se a fer crits al reverend o revelar-li l’autèntic estat civil de la seva encantadora cosina.

—En què estic jo tan ocupada? —va preguntar, enfadada—. No soc jo qui ha reunit els diners, tampoc no cuino per a les famílies de les víctimes com les dames de la parròquia. Però ja veig que no estic al nivell de «Miss Martyn» a l’orgue… si és que ella es digna a fer partícip de la seva angelical interpretació el poble ras. Però posi atenció que la senyora Tanner no desafini. En aquest cas, «Miss Martyn» podria mostrar-se bastant antipàtica.

I dit això va marxar feta una fúria. Tenia ganes de parlar amb Kura sobre tot plegat, però després va canviar d’opinió. Kura només gaudiria veient el seu rampell i era probable que fes un parell d’observacions mordaces sobre la forma de tocar l’orgue de la seva rival. I era cert. Elaine sabia que no era perfecta ni de bon tros. Kura ho faria millor. Només de veure-la ja exerciria un efecte estimulant.

Així doncs, Lainie es va dirigir a cavall a casa dels Leroy per visitar Tim, cosa que feia cada tarda. Sabia que a la ciutat es comentava. Alguns opinaven que es limitava a complir així un deure cristià, mentre que altres xafardejaven que ella pretenia pescar el fill del ric propietari de la mina. Segur que, encara que tolit, seria un bon partit.

Els que més sensatament van reaccionar van ser els miners. A la taverna havien vist sovint Tim al costat del piano i alguns també estaven al corrent de la seva petició de mà, persistent però fins al moment inútil. Ara preguntaven a Lainie per Testat de salut del jove.

En aquelles ocasions, ella els animava que anessin a veure’l, cosa que molts van fer. Els càlculs de la senyora Leroy van sortir bé. AI consultori no estava totalment apartat del món i les visites dels seus amics l’animaven força. Això era molt important, fins i tot encara que el mateix Tim no se n’adonés. Ell esperava l’especialista de Christchurch, que segons deien estava molt ocupat. Tim tenia totes les seves esperances dipositades en ell.

Mentrestant havia conegut el diagnòstic provisional del doctor Leroy, si bé tant Lainie com la senyora Leroy li ho havien explicat vagament i el mateix doctor s’havia guardat per a ell sol els seus temors. La mare de Tim, però, ignorava la gravetat de la situació. Nellie Lambert anava a veure el seu fill cada dia i, pel que semblava, considerava una de les seves tasques plorar ininterrompudament una hora sencera. Quan es complien els seixanta minuts, s’acomiadava rabent, la majoria de les vegades colpejava amb malaptesa el llit de Tim. Aquest intentava veure-li el costat còmic, però no sempre era fàcil, sobretot perquè els dolors augmentaven encara que només es mogués una mica. Sovint necessitava hores fins que les agulles que laceraven el seu cos li donaven un descans. La senyora Leroy ho sabia perfectament, i com que també ella li feia mal en la cura diària, li oferia morfina. Però ell sempre la rebutjava.

—Pot ser que tingui les cames destrossades, però aquesta no és raó per ofuscar també la meva ment. Sé que arriba un moment en què ja no es pot abandonar la morfina, senyora Leroy, i no vull que em succeeixi.

A vegades, però, el dolor era tan intens que havia d’aplegar totes les seves forces per no cridar. La senyora Leroy li subministrava làudan i Lainie s’asseia en silenci al seu costat i esperava o li agafava la mà amb compte. Era el que millor suportava Tim: els moviments curosos i delicats de la noia, sense brusquedat. Fins i tot quan li donava de beure o li eixugava el front després d’una onada de dolor, els seus gestos eren lleugers com una ploma.

Aquell dia, Tim estava de bon humor, sobretot perquè l’especialista de Christchurch per fi havia anunciat que arribaria l’endemà de les exèquies. Tim, content amb la notícia, va somriure davant l’enuig de Lainie amb Kura i el reverend.

—En algun moment haurà de fer-me cinc cèntims de què té en contra d’aquella noia maori que toca el piano per a Paddy Holloway —li va dir, burleta, però se’n va penedir quan va veure que Elaine es crispava; sempre reaccionava així quan ell al·ludia al seu passat—. Miri-ho de manera positiva, Lainie, no haurà d’anar als funerals i plorar. En comptes d’això, pot fer-me companyia. Farà un favor a la senyora Leroy. En certa manera li preocupa que em deprimeixi si em deixa sol; però per una altra banda, atès que és l’esposa del metge, ha d’assistir-hi. Ha arribat fins i tot a preguntar a la meva mare si volia quedar-se a fer-me companyia, però ella no es perdria mai l’oportunitat de lluir davant de tothom el seu nou vestit negre de randa. Ahir ja el duia posat quan em va venir a veure. Espero que no en faci un costum.

I així, Elaine es va estar amb Tim tot el dia, cosa que va ser motiu de conversa de totes les xafarderes del lloc. La senyora Leroy va sorprendre dues dones parlant del tema i els va plantar cara.

—A penes se’l pot tocar, aquell home! Haurien d’avergonyir-se d’estar pensant, en un cas així, en actes deshonestos.

La senyora Tanner va fer un somriure de complicitat.

—Senyora Leroy, hi ha coses que els homes sempre són capaços de fer —va afirmar—. I aquella noia ja em va fer mala espina quan va arribar aquí tan esparracada.

En canvi, aquesta vegada Kura guanyava punts quant a la «bona reputació». Tant la senyora Miller com Paddy Holloway s’enorgullien del seu lluïment. La jove cantant va interpretar de forma tan commovedora l’acompanyament musical de les exèquies que fins el treballador més dur tema llàgrimes als ulls. La mateixa Kura va plorar i es va guanyar d’aquella manera l’estimació de tothom. Així que ningú no va dir res desagradable quan, després de la missa, Caleb Biller la va felicitar per la interpretació i li va brindar la seva companyia durant l’enterrament. AI seu costat, Kura causava molt bona impressió. Fins i tot la mare, la senyora Biller, els mirava més interessada que alarmada.

Elaine, al seu torn, es trobava al costat de l’optimista Tim, que esperava grans progressos amb la visita de l’especialista de Christchurch. El metge hauria d’ajustar i enguixar les fractures. Segur que necessitaria hores per fer-ho, però Tim estava convençut que, a partir de llavors, es curaria en un tres i no res.

—Sempre he estat sa, Lainie. I de nen ja em vaig trencar el braç una vegada. Em vaig recuperar molt ràpid. Només un parell de setmanes…

Elaine sabia que el doctor Leroy més aviat calculava un parell de mesos amb el guix, però no li ho va explicar. Va deixar a un costat el diari que li havia estat llegint i va córrer les cortines. El jove va protestar.

—Lainie, ara no em posaré pas a dormir. És migdia i fa un sol esplèndid a fora, no sóc cap nen petit. Va, dona, llegeixi’m una mica més o expliqui’m alguna cosa…

Ella va sacsejar el cap.

—Necessita tranquil·litat, Tim. El doctor Leroy diu que demà serà un dia esgotador per a vostè. —Li va separar un ble del front.

Tim podia moure els braços, però com que tema les costelles trencades, els moviments del tòrax li produïen un dolor molt intens. Elaine li alleujava tant com podia, però Tim detestava que ella li donés de menjar o beure. Les atencions més personals les deixava en mans de la senyora Leroy.

Li va posar bé la flassada. Estava tan preocupada i inquieta que s’hauria posat a plorar. Li resultava impossible compartir l’optimisme de Tim. A més, Leroy no havia dit que fos una convalescència «esgotadora» sinó «dolorosa». Redreçar les fractures seria una tortura insuportable per a Tim. Elaine esperava que Berta Leroy aconseguís mantenir-ne allunyada Nellie Lambert.

Tim li va dirigir el seu irresistible somriure. La imatge del Tim sa a la carrera de cavalls va tornar a aparèixer davant Elaine. Li va acariciar el front.

Ell li va picar l’ullet.

—Com més tranquil estic és quan vostè m’agafa de la mà —va declarar. De sobte, en els seus ulls van sorgir aquelles guspires que Elaine veia amb tanta freqüència en els de Thomas Sideblossom i que havia après a témer—. I m’estimula quan m’acaricia el front. Com veu, malgrat tot segueixo sent un home…

Va palpar en busca de la mà de la jove, però en veure-li la cara es va penedir de les seves paraules.

L’expressió dolça i confiada de Lainie havia deixat lloc al recel i el temor. Va retirar la mà amb la mateixa brusquedat que si s’hagués cremat. S’estaria al seu costat, així ho havia promès a la senyora Leroy, però aquell dia segur que no li donaria la mà.

L’endemà al matí va tornar a fer-li companyia, encara sense entendre com havia sentit tanta por del jove i reprotxant-se no haver aconseguit ocultar-ho. La resta del dia l’havia tractat amb força fredor i, quan ella se’n va anar, ell estava desanimat.

Aquell dia, el de la visita de l’especialista, Elaine ja es temia la catàstrofe abans de veure’l. Primer es va trobar amb Nellie Lambert, que sanglotava mentre prenia una tassa de te amb Berta Leroy.

—Mai més no es posarà bo! —va dir la senyora Leroy a Lainie sense deixar de gemegar. Les dues dones havien coincidit algunes vegades a la consulta del metge, però pel que semblava la senyora Lambert ignorava la relació d’Elaine amb Tim. Semblava no prestar-li atenció: la noia podria haver estat un gerro decoratiu del consultori—. El doctor de Christchurch té els mateixos temors que el meu marit. Ha enguixat les zones fracturades, però els ossos estan desfets i aixafats, i és impossible observar-los directament. De moment, encara no, malgrat que a Alemanya un tal Röntgen ha inventat fa poc un aparell que ho permet. El doctor Porter està molt entusiasmat amb aquest avenç de la ciència, però a Tim no li servirà de res. Que els ossos se soldin rectes dependrà només de la sort, però la probabilitat que tot s’arregli perfectament és nul·la. L’especialista creu haver encaixat bé el maluc. Això vol dir que si més no podrà seure. Però hem d’esperar. Tim ha estat molt valent. Passi a veure’l amb tota tranquil·litat, Lainie. Ell se n’alegrarà.

—Però no el cansi! —va afegir la senyora Lambert—. No em sembla que avui hagi de rebre gaires visites.

Tim jeia a l’habitació a les fosques i el primer que va fer Elaine va ser córrer les cortines. Encara no era la tarda i estaven a l’estiu. Per què dimonis tenia la senyora Lambert sempre la necessitat de no deixar entrar el sol?

Tim la va mirar agraït però no va somriure. Tenia els ulls vidriosos, perquè li havien administrat morfina. Tot i així se’l veia rendit i abatut. Ni tan sols després de l’accident semblava tan consumit i trencat.

Elaine va seure al seu costat però no el va tocar, ja que Tim feia la impressió de no voler que ningú ni tan sols el fregués lleument.

—Què ha dit el metge? —va preguntar Elaine. Segurament els nous embenats amb guix eren més aparatosos que les benes del doctor Leroy, però estaven coberts per una manta. Tim es negaria a ensenya-los-hi, així que ella no va preguntar al principi.

—Moltes ximpleries… —va respondre en veu baixa. Semblava adormit i apagat per la morfina—. Un vell tan pessimista com el nostre doctor. Però no ens preocupem, Lainie. En algun moment podré tornar a córrer. No deixaré que em confinin en una cadira de rodes. Vull… ballar el dia del nostre casament.

Elaine no va respondre, ni tan sols el va mirar. Però Tim li va resultar gairebé consolador, en qualsevol cas millor que les mirades indulgents i compassives d’altres visites quan els comentava el pronòstic del metge. Lainie més aviat semblava lluitar contra els seus propis dimonis.

—Lainie… em sap molt de greu… ahir.

Ella va sacsejar el cap.

—No té per què sentir-ho. Em vaig comportar com una bleda. —Va aixecar la mà per acariciar-li el cap, però no es va atrevir.

—Lainie, avui ha estat un dia… una mica esgotador. No podria… intentar-ho de nou? Em refereixo a ajudar-me a agafar el son.

Sense dir res, ella li va agafar la mà.