1

Timothy Lambert estava d’un humor fantàstic quan dilluns es va dirigir a cavall a la mina, i això que encara no havia arribat a cap acord amb el seu pare sobre les reformes que s’hi havien de fer. Diumenge, Tim havia discutit acaloradament amb ell, però Marvin Lambert considerava innecessari invertir més en mesures de seguretat i va qualificar de capsigrany el vell Biller.

—Potser ha perdut l’enteniment ara que el seu fill toca el piano a la taverna cada dia. No m’estranya que al vell se li hagi acudit fer-hi alguna cosa per mantenir-lo ocupat, encara que sigui a la perifèria de l’explotació del carbó.

Tim va advertir-lo que també ell podria començar a fer classes de piano. Potser seria més útil a la taverna que a la mina, atès que els seus suggeriments en temes de seguretat laboral no eren ben rebuts. Redéu, per què l’havia fet estudiar tècnica minera si ara rebutjava la seva opinió? La conversa havia desembocat en la discussió habitual respecte que la mina no necessitava cap tècnic, sinó un venedor intel·ligent, i que Tim aprendria a moure’s en aquell ambient si passés més temps al despatx…

EI jove s’havia posat fet una fúria, però ara, a la clara llum del dia que feia que el paisatge de Greymouth semblés acabat de rentar, es va oblidar de totes les seves preocupacions. En qualsevol cas, es divertia cavil·lant com Lainie li ensenyaria a tocar el piano, i això el va animar encara més. Tornaria a veure-la aquella nit. Se li acostaria, li somriuria i li diria «Bona nit, Lainie». I ella li tornaria el somriure i li diria «Tim». Un petit però important avanç. Potser ara les coses començaven a anar més bé entre tots dos. Lainie feia la impressió d’estar tranquil·la des que ell li havia tret del cap les bestieses en relació amb l’altra pianista.

Malgrat tot, no deixava de ser una història singular. Per què reaccionava amb un neguit tan evident davant d’una competidora que no coneixia? O potser havia succeït abans alguna cosa entre totes dues? Existia aquella possibilitat, ja que la noia maori havia viatjat molt. La companyia d’òpera, havia dut tots els seus músics d’Europa? Potser havia acompanyat al piano els cantants i s’havien barallat. Era probable que Kura sabés qui li havia causat tant de mal a Lainie com perquè ara tingués tanta por als homes. Per un segon, Tim va considerar la idea de parlar amb la noia maori, però després li va semblar que seria una mena de traïció. En qualsevol cas, tenia la possibilitat de parlar amb Caleb Biller. El jove era una mica efeminat, però Tim no hi tenia res en contra. AI contrari, era de tracte molt més cordial que el seu despòtic pare, i no era cap ximplet. Si Tim li parlava de Lainie, potser ell aconseguiria discretament treure informació a Kura.

Es va posar a xiular una melodia mentre Fellow travessava l’assentament dels miners. Allà havia aconseguit fer-hi alguna cosa: s’havien drenat els carrers durant els preparatius de la festa de Santa Bàrbara. Era un avenç quant a la seguretat de la mina. Fins llavors no hi havia cap sortida d’emergència en direcció a Greymouth que fos transitable. No volia ni imaginar-se què passaria en el cas que l’assentament s’incendiés. O la mateixa mina…

Tim va contemplar amb una barreja d’orgull de propietari i repugnància el castellet d’extracció i les altres instal·lacions que s’alçaven davant els seus ulls. Era factible convertir-ho tot en un establiment modèlic, una mina moderna amb nivells de seguretat elevats, connectada a una xarxa viària… El jove havia concebut també força idees sobre com augmentar la quantitat extreta, tècniques d’explotació noves i més eficaces i sobre l’ampliació dels pous. Però tot quedaria pendent fins que Marvin no es jubilés. Tot i així, el seu pare havia anunciat que faria una nova inspecció aquell mateix dia. Tim volia mostrar-li, si més no des de dalt, on hi havia dificultats en l’àrea de ventilació i quines possibilitats hi havia d’ampliar les galeries si s’hi invertien diners i esforços. Se sentia tan alegre i content que gairebé creia que sortiria airós.

Marvin Lambert va mirar el seu fill més aviat fent cara de pomes agres.

—L’absentisme típic dels dilluns! —va grunyir—. Sempre tenim baixes. El deu per cent dels ganduls de l’assentament avui no han aparegut! Els cotxers dels carros de transport es queixen perquè els seus vehicles s’encallen al fang; aquesta maleïda pluja! Tant de bo hagués fet construir camins cap a la parada del ferrocarril en lloc dels carrers de l’assentament… I el capatàs també ha anunciat que se’n va. Sí, tal com ho sents, se’n va, sense ni tan sols oferir-se a ocupar-se de l’entrega de posts que encara falta… I a sobre aquell paio es nega a seguir explotant la veta fins que…

EI bon humor de Tim es va esfumar de cop.

—Pare, sense un puntal no pot seguir avançant al front, t’ho vaig explicar ahir. I el fet que hi hagi tants malalts es deu segurament a aquesta pluja incessant. Afecta els pulmons dels treballadors, ja de per si tocats. Avui, per sort, ha tornat a sortir el sol i demà es trobaran millor. Ja ho veuràs, tornaran tots al torn següent, necessiten els diners. Però ara, pare, m’has promès fer un cop d’ull als plànols per a l’ampliació de la mina…

Lambert hauria preferit quedar-se prenent el te. Pel seu alè, Tim va percebre amb inquietud que ja de bon matí el seu pare el barrejava amb whisky. Però al final Marvin va cedir als desitjós del seu fill i el va seguir a la clara llum del dia.

—Mira, pare, has d’imaginar-t’ho com l’aire a través d’una finestra. No n’hi ha prou amb una sola finestra, com tampoc amb una sola casa. Si tota la casa ha d’estar proveïda d’aire fresc, es necessiten obertures suficients. Si continuem obrint galeries, si ampliem, per dir-ho així, la casa, hem de cavar nous pous d’aireig. I com més gran sigui el perill que es produeixi una fuita de gas, més gran ha de ser el pas de l’aire. Sobretot amb aquest clima. Les temperatures externes i la pressió atmosfèrica també influeixen… —Tim ho explicava pacientment, però dubtava que el seu pare l’escoltés. Com més s’estenia en la seva explicació, més abatut se sentia, i fins i tot més perquè des d’allà dalt, amb la lluminositat i l’abast de visió de què gaudia, més clar tenia com de ramificada i perillosa era la xarxa subterrània de pous i galeries.

I llavors es va sentir de sobte un soroll eixordador, com si en algun lloc amenacés tempesta. Marvin va mirar el cel i va abaixar el cap per precaució. Però no hi havia cap núvol sobre Greymouth, la muntanya i el llac. Tim es va alarmar. No procedia de dalt, alguna cosa succeïa sota els seus peus!

—Pare, la mina… allà sota hi passa alguna cosa. Has donat alguna ordre? Una voladura? O… no serà una ampliació dels pous? Amb els vells explosius? —Tim es va desesperar.

Marvin va fer un gest de menyspreu.

—El jove capatàs, Josh Kennedy, està obrint la galeria nou —va respondre sense donar-hi importància—. No és tan cagadubtes com Gawain. De seguida que l’hi he demanat, s’ha posat a…

Tim va fer un gest d’espant.

—Quan has ordenat que s’obrís la galeria nou? Déu meu, pare, a la galeria nou no s’hi ha fet cap perforació de prova! Matt sospitava que hi havia cavitats. Hem de donar l’alarma, pare, allà sota hi passa alguna cosa!

Tim va deixar el seu pare i es va precipitar cap a l’entrada de la mina, però les explosions es van multiplicar. El terreny de la mina romania tranquil i silenciós sota el cel primaveral, però a les entranyes de la terra el soroll era infernal, com si hi haguessin detonat deu cartutxos de dinamita de cop. Primer una vegada, després una altra, abans que el jove arribés a l’accés.

Els homes encarregats de la gàbia estaven blancs com el paper de por, al costat del pou d’entrada, i ja havien posat en marxa la maquinària per pujar la gàbia. Quan tot just els cables començaven a moure’s es va produir una nova explosió.

—No és aquí sota! —va cridar un dels homes—. És més lluny, més avall…

Tim va assentir.

—És la galeria nou… o l’era, no en deu quedar gaire cosa ara. Espero que els homes hagin pogut sortir i no hi hagi hagut cap fuga de gas ni d’aigua. He de baixar-hi! Doni’m una llàntia. —Va llançar una mirada als homes que hi havia al costat del torn. Un d’ells era un vell miner gal·lès amb els pulmons molt malmesos que ja no es podia ficar a la mina. L’altre era un noi jove. Tim va recordar haver-lo vist sota terra—. Tu no treballes normalment a la galeria set? Què hi fas, aquí dalt? Estàs malalt?

EI jove va sacsejar el cap i es va preparar per baixar.

—La meva dona espera un fill. Creu que serà avui. Per això el capatàs va pensar que era millor que ajudés a la superfície. De totes maneres, la galeria set està parada fins que arribin les posts i així podria estar més a prop de Cerrin, em va dir el capatàs.

Tim va serrar les dents. Potser el nen a punt de néixer havia salvat la vida al seu pare, però ell tornava a posar-lo en perill…

—Tot i així has d’acompanyar-me —va dir Tim a desgrat seu—. Quan arribin més voluntaris potser serà massa tard.

Tim va pujar a la gàbia de transport abans que el futur pare. El vell miner es va persignar i Tim es va sorprendre a si mateix invocant santa Bàrbara. La situació era seriosa i com més s’endinsava a la muntanya, més seriosa li semblava. Excepte pel xerric de la gàbia, hi havia un silenci sepulcral. Els sons habituals, el martelleig constant, el grinyolar de les vagonetes sobre els rails, el soroll de les palades en retirar la runa, les veus del centenar d’homes que treballaven allà sota… tot havia emmudit.

EI jove també se’n va adonar, va mirar Tim amb els ulls desorbitats i va dir amb un fil de veu:

—Déu meu…

Van trobar els primers cadàvers en l’espai relativament ampli que hi havia davant de la plataforma de la gàbia: dos homes a qui la mort havia sorprès a la carrera. Devien fugir d’alguna cosa, però havien arribat massa tard per demanar la gàbia.

—Gas —va murmurar Tim—. Ha sortit per aquí, en aquesta àrea encara funciona la ventilació. Però ja n’havien inhalat massa.

—També pot haver estat una mena d’ona expansiva —va suggerir el jove—. Què fem, senyor? Continuem?

Tim era conscient que el noi preferia sortir d’allà, i potser tenia raó. Si allà hi havia morts, hi havia moltes possibilitats que ningú no hagués sobreviscut més a sota. Però, i si no era així? I si hi havia bosses d’aire?

Tim va vacil·lar un instant.

—Vaig a inspeccionar-ho més bé —va respondre—. Però vostè vagi-se’n si ho vol.

EI jove va sacsejar el cap.

—Hi vaig amb vostè. Són els meus companys els que hi ha allà a sota…

Tim va fer que sí amb el cap.

—Com es diu? —va preguntar mentre recorrien la galeria a les fosques i amb un silenci mortal. Els llums dels cascos il·luminaven l’entorn directament amb una llum fantasmagòrica i somorta.

—Joe Patterson. Miri, aquí… allà n’hi ha dos més.

—Tres… —va xiuxiuejar Tim.

Dos homes havien intentat socórrer un ferit.

—Joe, hem de dividir-nos per acabar abans. Vostè vagi a la galeria set i jo aniré a la nou.

El túnel es bifurcava en aquell punt. Tim no sabia si els homes procedien de la dreta o de l’esquerra. Va girar a la dreta. El reticent Joe —era evident que temia continuar tot sol— va torçar cap a l’esquerra. Probablement no hi havia gaires homes a la galeria set. Tim va donar gràcies al cel pel retard en l’entrega de les posts.

A la galeria nou de seguida va trobar més morts i també els primers enfonsaments. S’acostava de forma inequívoca a l’origen de l’explosió. L’ona expansiva havia llançat gas i residus per tota la mina. El silenci era colpidor. AI cap de poca estona, Tim va començar a cridar.

—Que hi ha algú? Queda algú amb vida?

I llavors, de sobte, una veu jove, encara infantil i plena de por, va respondre:

—Sóc aquí! Déu meu! Si us plau! Aquí…!

EI crit va acabar en un sanglot.

Tim va recuperar les esperances. Hi havia supervivents!

—L’ajuda ve de seguida, mantingués la calma! —va cridar en la foscor. A la galeria nou la visió tampoc no era nítida abans de l’explosió. El jove podria estar en qualsevol lloc—. On ets exactament? Estàs ferit?

—Tot està fosc…! —EI nen semblava a punt de tenir un atac de pànic.

Tim va seguir la veu, endinsant-se en una galeria cega amb l’esperança que el nano no hi estigués enterrat. Amb les presses, ni Joe ni ell no havien agafat ni pics ni pales. La veu no se sentia ofegada, sinó bastant a la vora.

—Queda’t on ets, noi, però vés-me parlant! Et trauré d’aquí…

Just llavors va distingir un adolescent d’ulls grossos en la penombra de la galeria. Roly O’Brien. Tim va recordar que Matt li havia presentat el noi de tretze anys tot just feia un parell de dies. Acabava de començar d’aprenent a la mina. El seu pare ja feia anys que hi treballava. Un calfred va recórrer Tim. On era Frank O’Brien?

Roly va sanglotar, alleujat, i gairebé es va llançar al coll del seu rescatador.

—Ha esclatat —va dir tremolós—. Era allà dins… M’havien enviat allà dins perquè practiqués una mica amb el pic. A les galeries principals només els destorbava, deia el meu pare, però aquí a la veta podria recollir les restes…

EI pou, encara que estava unit als altres, es trobava una mica apartat. Havia explotat. Als homes mai no els havia agradat. Com que era més profund que els altres, l’aire sempre estava enrarit. Ara bé, just això, probablement, era el que havia salvat la vida a Roly. Pel que semblava no havia circulat cap gas en aquell túnel i tampoc no s’havia ensorrat res. Roly no havia patit cap dany, però tremolava de por. Com que després de l’explosió tots els llums s’havien avariat, no havia pogut orientar-se i s’havia arraulit en un racó, fins que havia sentit la veu del fill del cap.

—Tot anirà bé, Roly, tranquil… —Tim no sabia si s’estava calmant a si mateix o l’atemorit nen—. Explica-me’n més coses. Eres l’únic que estava aquí? On eren els altres? D’on ha vingut l’explosió? Has sentit després alguna cosa?

—EI meu pare i el capatàs s’han barallat —va contestar Roly—. El nou, no el senyor Matt… Potser per això m’han fet fora. El senyor Josh… hum… Kennedy estava molt enfadat. I el meu pare també. El senyor Josh volia ampliar la galeria amb explosius. Però el meu pare li ha dit que hi havia una cavitat, que estava segur que no es podia volar o obrir tan fàcilment perquè es necessitava una… una…

—Una perforació de prova —va completar Tim amb un gemec—. I què més?

Roly va ensumar els mocs.

—Després el meu pare ha dit al senyor Josh que ho fes ell mateix i m’ha enviat aquí. Crec que ell era a l’altra galeria que hi ha aquí al costat. I… i llavors he sentit un soroll, senyor. Jo estava sol aquí…

Els pensaments s’acumulaven dins la ment de Tim. Hi hauria algú més enterrat? L’entrada de la galeria s’havia ensorrat amb l’explosió, ho havia vist en passar-hi pel costat. Però abans o després de l’escapament de gasos?

—Què has sentit, Roly?

EI noi es va arronsar d’espatlles.

—Cops… o veus… —EI noi estava confós.

També podia haver-s’ho imaginat. De totes maneres, Tim va agafar un pic i altres eines que Roly tenia dins el pou. El noi va sanglotar quan va veure l’entrada ensorrada.

—Allí dins hi ha el meu pare, segur…

Tim va apartar a un costat una runa bastant solta i va poder cavar una mica. Potser així s’acostaria als senyals. Tanmateix, no creia que hi hagués supervivents. Les galeries, no molt allunyades entre si, estaven separades per roca massissa. Era molt poc probable que Roly hagués sentit de debò cops procedents de la galeria contigua. A més, aquell silenci sepulcral…

Roly es va situar al seu costat i va agafar un pic. Era molt fort per a la seva edat i la seva complexió menuda; en poca estona havia cavat més que Tim. Ara, quan el pic colpejava, sonava a buit. Això volia dir que el pou no s’havia ensorrat del tot.

—Amb compte, Roly —va advertir Tim, ja que el jove treballava amb ansietat creixent—. Si hi ha algú enterrat, li faràs mal. I si no… —Tim cada vegada ho veia menys clar. Què succeiria si alliberaven una bossa de gas? Havien d’avançar a poc a poc, millor sortir, anar a buscar més ajuda, fer una perforació. Maleïda sigui, potser hi havia màscares antigàs en una mina pròxima en la qual no s’estalviés cada cèntim!

Quan anava a demanar a Roly que deixés de cavar, el jove va deixar anar un crit.

—Un home… Aquí hi ha algú, un home… —EI noi va retirar amb dits tremolosos pedres i terra del cos enterrat.

Però Tim no tenia esperances. Si no havia mort a l’instant, devia haver-se ofegat sota tot aquell esfondrament. Roly semblava concentrar tota la seva energia a rescatar-lo. Va alliberar les espatlles, el va agafar per les aixelles i el va estirar violentament, movent les pedres que hi havia sobre el cos.

—Sortim a fora, noi, el pou s’està ensorrant! —Tim va voler arrossegar-lo pensant que una esllavissada de pedres era imminent. Però llavors va olorar alguna cosa, o almenys va creure percebre quelcom que dificultava la respiració—. Roly…

Tim va aconseguir girar l’esquena al forat que s’obria. Llavors va sentir l’explosió i es va veure llançat per l’aire. Va caure i va picar contra el terra, però va aconseguir incorporar-se. Al seu costat, Roly estossegava. Tim el va estirar cap a dalt.

—De pressa, el gas… —EI malson es repetia, però aquesta vegada Tim era allà. Va sentir l’estrèpit de la pedra i va veure les flames rere seu a una distància no prou segura, així que va fugir amb la mateixa angoixa que havien sentit els homes els cadàvers dels quals havien descobert.

No arribaria a la gàbia, el gas es propagava pels túnels principals… Tant de bo Joe Patterson no es veiés afectat, tant de bo estigués de nou a dalt, va pregar Tim en silenci.

Va tibar en Roly per les galeries, buscant un túnel lateral com aquell en què l’havia trobat… però no n’hi havia cap… Sí, el nou pou de ventilació! Estava situat en una zona en la qual Matt i Tim planejaven ampliar la mina. Amb una mica de sort i si els càlculs de Tim eren correctes, allà disposarien d’aire fresc.

Roly ensopegava, però Tim corria directament cap al seu objectiu. A la seva esquena es van produir noves explosions. Roly volia córrer cap a la gàbia, però Tim el va atraure cap al nou pou. Va veure el pou de ventilació, s’hi va llançar i va agafar una glopada d’aire fresc. De seguida va notar un gran alleujament.

I llavors el món se li va ensorrar a sobre.