9

—Vols anar a la ciutat? Puc portar-t’hi.

Matthew Gawain, que amb el temps s’havia convertit en un bon amic i ja tutejava Tim, observava com aquest lluitava a T estable damunt de Fellow, mentre un mosso de quadres dels Lambert enganxava un cavall de tir a la calessa de Nellie. Era un matí de primavera fred i humit i Matt considerava preferible el vehicle cobert per si es posava a ploure.

Tim va sacsejar el cap, amb cara de pomes agres.

—No cavalco per diversió, sinó per enfortir la musculatura. Sabies que només d’anar al pas s’exerciten cinquanta-sis músculs?

Matt es va arronsar d’espatlles.

—I quants en mou, el cavall? —va preguntar amb poc interès.

Tim no va respondre, però va mirar meravellat l’elegant carruatge al qual Matt pujava en aquell moment.

—Com és que tens l’honor de viatjar en la carrossa privada de la meva mare? Vas a passejar amb Charlene? Un dimecres qualsevol?

—No creuràs que la teva mare em deixa la calessa per sortir amb Charlene! Es tracta d’un inversor. He de recollir el cavaller a l’estació i portar-lo aquí abans que Weber l’enganxi per compte seu. El vell Weber ha proporcionat el contacte, però el teu pare vol portar les negociacions tot solet. Per ara està sobri. —Matt va prendre les regnes i Tim es va col·locar a la vora del carro.

—Molt propi d’ell no haver-me’n comentat res. Estic definitivament ofès i preferiria desaparèixer avui millor que demà. La setmana que ve un vaixell salpa cap a Londres, però altre cop sense nosaltres.

Tim va deixar les regnes fluixes i el dolor el va colpir quan Fellow va seguir la calessa al trot. Matt va veure el seu gest contret i va posar el bai de nou al pas.

—A la llarga hauràs de comprar-te un cavall amb un pas més suau —va observar—. A Europa en necessitaràs un.

Tim es va arronsar d’espatlles.

—Fes-ho entendre a Lainie. Vol endur-se els nostres cavalls al vaixell. Diu que en això és com la seva àvia Gwyneira. Una nova terra, d’acord, però amb el seu cavall i el seu gos. Ni idea de com m’ho faré per pagar els passatges!

—Crec que la seva família té diners —va assenyalar Matt i va deixar que el seu cavall fes el ronsa. Tenia temps de sobres i no es mullava. Tim, ben al contrari, semblava estar congelant-se. Altres vegades Matt l’havia vist muntar més relaxat.

—Sí, però, s’ho voldran gastar per enviar a ultramar la seva filla tot just recuperada? —Tim ho dubtava—. Lainie vol anar a Queenstown i a les planes de Canterbury per veure tota la família i acomiadar-se’n…

—Crec que Lainie no vol marxar de Nova Zelanda —va apuntar Matt. N’estava segur, però era millor dir-li ho amb tacte.

Aquest va sospirar.

—Ho sé prou bé —va murmurar—. Però, què vols que hi faci? Aquí no tinc cap perspectiva professional. Ruben O’Keefe m’ha ofert feina a la nova botiga que inauguraran a Westport. Avui han anat tots allà per llogar locals. Però jo no sóc un comerciant, Matt. No tinc dots per a això… i, francament, no m’atrau en absolut.

—Però Lainie… —Matt sabia això de l’oferta de feina per Charlene.

Tim va fer un gest de rebuig.

—Sí, ja ho sé. Ella va ajudar a la botiga del seu pare des de petita. Podria portar el negoci mentre jo construeixo, en el millor dels casos, cases per a ocells…

—Això em recorda Florence i Caleb —va assenyalar Matt.

Tim va assentir.

—Amb la petita diferència que a ell li agrada aquesta vida. Prefereix investigar la cultura dels maoris que ocupar-se de pedres. I a la llarga fins i tot guanyarà diners amb això. En realitat ja ho fa. William i Kura han repartit generosament amb ell els guanys de les seves actuacions. Jo, per contra… I, a més, no sóc dels que es conformen a viure de l’herència de la seva dona o de la magnanimitat del sogre.

—I alguna cosa diferent de la mineria? —Matt va accelerar una mica el pas del seu cavall, ja que Tim l’havia avançat.

—He pensat en l’estesa de vies fèrries. —Feia setmanes que rumiava en què ocupar-se—. El senyor Redcliff a Blenheim va al·ludir a això. Però… no crec que pugui, Matt. En aquella tasca no hi ha despatxos fixos, s’ha de viatjar contínuament d’un lloc a un altre per inspeccionar les instal·lacions i dormir en tendes o en allotjaments provisionals. Passes fred i hi ha humitat. No ho aconseguiria.

Tim va abaixar el cap abatut. Mai havia dit a ningú tot això, i tampoc no es queixaria de com de sacrificat havia estat el primer hivern després de l’accident, però el seu estat no milloraria. El doctor Leroy li ho havia confirmat de forma brutal: més aviat empitjoraria.

—Gal·les tampoc no és famós precisament per un clima sec i temperat —va apuntar Matt.

Tim va arrufar les celles.

—No ha de ser necessàriament Gal·les o Anglaterra. També al sud d’Europa hi ha mines…

«Que es moren de ganes de contractar a algú que vagi amb crosses i ni tan sols entengui la llengua del país». Tots dos van pensar el mateix, però cap d’ells no ho va dir en veu alta.

Poc després van arribar a la ciutat i Matt va detenir la calessa davant l’estació. El tren ja havia arribat. Tim va distingir un cavaller alt, d’edat una mica avançada però encara prim i ben abillat. Sens dubte, l’inversor.

—Bé, recolliré aquell gentleman —va sospirar Matt—. I amb això segurament començo a preparar-me per a la meva degradació. Aquest segur que em substitueix per algun tipus amb estudis i jo tornaré a empassar pols com a capatàs.

AI llarg dels últims mesos, Matthew havia dirigit de fet la mina. A pesar que Marvin Lambert anava gairebé cada dia a l’oficina, era més un destorb que una ajuda.

—Ens veurem després a la taverna?

Tim va brandar el cap.

—Val més que no. Encara que soparé a la ciutat. És un àpat de família en un dels hotels senyorials del moll. Ruben O’Keefe és qui paga. Esperen l’arribada d’un oncle de Canterbury, segurament un baró de la llana… —Tim no semblava gaire content. En el fons temia tota aquella família que Elaine tenia a l’Illa Sud.

Matt va agitar la mà.

—Doncs que et diverteixis. I desitja’m sort! Demà ja t’explicaré com ha anat.

Tim va seguir amb la mirada el seu amic, que va saltar indolent sobre una barrera per arribar abans a l’andana. Després es va dirigir cortesament al cavaller i li va agafar somrient la maleta. El jove tindria almenys l’oportunitat de convèncer el nou soci capitalista, fent una volta per la mina, dels seus coneixements en la matèria. Tim li va desitjar sort de tot cor, encara que certament el va envejar.

Elaine tenia un aspecte esplèndid quan va rebre Tim davant el millor hotel de la ciutat. Portava el seu vestit blau fosc i acariciava el cavall del seu pare, lligat al costat de Banshee. També per als animals era una trobada familiar. El cavall negre era el poltre de Banshee que Elaine havia deixat a Queenstown quan es va casar. Tim esperava que no volgués endur-se’I també a ultramar…

Aquella nit, Roly havia portat Tim en el carro. N’havia tingut prou amb la cavalcada del matí. Després l’havia prolongada més de dues hores per calmar la seva ràbia impotent. A més, portava roba de vestir. Aquell oncle d’Elaine era una persona important i ella havia esmentat que celebrarien una cosa.

—A mi no m’han explicat de què es tracta, però l’oncle George va enviar ahir un telegrama al meu pare, que després estava molt content i va arreglar el sopar amb l’hotel. Amb xampany francès!

Elaine s’alegrava de la vetllada, mentre que l’entusiasme de Tim era forçat. No li agradaven les trobades amb persones desconegudes. Molt sovint aquestes se sentien incòmodes, s’esforçaven a buscar temes de conversa que no toquessin cap tabú i els resultava desagradable estar drets o moure’s en presència de Tim. Al final es veuria obligat a convertir-se en un ermità!

Tim es va penjar un somriure a la cara i va envoltar Elaine amb el braç. Ella estava contenta i relaxada i de seguida li va explicar coses sobre la nova botiga de Westport. Pel que semblava, el local que havien aconseguit era ideal: just al centre de la població, que era almenys tan gran com Greymouth, dinàmica i atractiva. Era evident que Elaine s’imaginava vivint allà i al capdavant de la botiga. Tim estava a punt de llançar la tovallola. Tampoc no seria tan dolent vendre articles de la llar i vestits…

Van travessar el vestíbul de l’hotel i Tim va haver de fer un esforç per controlar-se i ser amable quan un conserge es va afanyar al seu voltant, com si estigués disposat a portar-lo en braços per una propina. Tanmateix, no havia de ser tan primmirat, no havia de considerar els trams que feia en públic com a humiliacions ineludibles i de què els altres no tenien cap la culpa.

Es va alegrar que la taula per a Ruben O’Keefe i els seus convidats no estigués instal·lada en el luxós menjador de l’hotel, sinó en una sala accessòria, encara que no menys elegant. El pare d’EIaine, el seu germà Stephen i el tan esperat oncle George ja hi eren amb copes a la mà al costat de la finestra, contemplant la vista sobre el moll i el mar, aquell dia agitat.

Tots tres es van girar cap a Tim i Elaine quan aquests s’hi van acostar. Tim va saludar Ruben i Steve i després va mirar sorprès els ulls castanys i escrutadors de l’home a qui Matt havia recollit aquell dia a l’estació. Però, com…? Lainie es va avançar per saludar-lo i va rebre l’abraçada del seu suposat oncle. El cavaller li va fer una forta encaixada de mans abans que ella s’apartés rient.

—Per fi et tenim de nou entre nosaltres! —va exclamar l’home—. Felicitats, petita, mai no hauria pensat que algú en aquesta illa pogués amagar-se de mi.

Lainie va somriure i va acceptar la copa de xampany que li oferia el seu pare.

Tim va aprofitar l’oportunitat per allargar per fi la mà a «l’oncle George».

—George Greenwood —es va presentar l’espigat cavaller. La seva encaixada era ferma, i la mirada, franca. No va semblar adonar-se de les crosses ni de les posts de les cames de Tim—. No l’he vist aquest matí a l’estació? —va preguntar—. Estava amb el senyor Gawain, el qual m’ha ensenyat la mina Lambert.

—Li ha agradat? —va fer Tim, i al punt va ser conscient del seu error—. Disculpi, hauria d’haver-me presentat abans. Timothy Lambert.

—EI promès d’Elaine —va puntualitzar Ruben somrient—. El suposat i definitiu senyor Adequat. El senyor Greenwood porta notícies respecte al divorci, Tim. Bones notícies!

Elaine es va mostrar ansiosa per escoltar les novetats, però Tim només va pensar en la mina. Què hauria decidit el seu pare? En quin procés estarien les negociacions? Què passaria en el futur immediat?

—Lambert? —va repetir Greenwood, mirant Tim de forma inquisitiva—. De la mina Lambert?

Tim va fer que sí amb el cap.

—EI fill —va dir amb resignació.

Greenwood va arrugar el front.

—Però no pot ser…

Tim es va quedar mirant-lo, desconcertat. De sobte, tota la ràbia i la frustració es va encendre dins seu i no va aconseguir contenir-se.

—Senyor Greenwood, tinc els meus problemes, però la meva procedència és força segura.

Greenwood no va semblar que es molestés. Va somriure.

—Ningú no ho posa en dubte, senyor Lambert. Només m’he quedat una mica sorprès. Aquí… —Va agafar uns papers que abans havia deixat sobre la taula—. Llegeixi-ho vostè mateix.

Tim va agafar els documents, els va recórrer amb la vista i es va detenir en l’apartat «Herència».

L’únic fill de Marvin Lambert és un malalt crònic i mai no podrà dirigir l’empresa, segons la humana previsió. És desig de la família obtenir ràpidament diners, si no de tota la mina, almenys d’una part, atesa la necessitat de garantir la supervivència del fill malalt.

Tim va empal·lidir.

—Ho sento, senyor Lambert —va dir Greenwood—. Però m’he imaginat que el fill de la família estava en un sanatori en lloc d’anar dalt d’un cavall per l’estació de Greymouth.

Tim va respirar fondo. Havia de tranquil·litzar-se, ser prou fort aquella nit…

—Disculpi, senyor Greenwood, però ignorava que… A qui he d’agrair aquesta descripció del meu estat de salut? AI meu pare o al senyor Weber?

—Coneix vostè la intervenció del senyor Weber com a mediador? —va preguntar Greenwood.

—Els rumors volen. I Florence Weber estaria encantada de posar-se al capdavant de les mines Biller i Lambert. —Va fer mitja volta—. Potser hauria d’haver seguit el consell de Kura.

—EI consell de Kura? —va preguntar Elaine recelosa.

—Només és un acudit dolent —va respondre Tim abatut.

—Vostè no vol dirigir la mina? —va preguntar Greenwood—. Té altres interessos? Ruben em va comentar que potser s’encarregarà de la nova botiga de Westport.

Tim es va redreçar.

—Senyor, sóc enginyer de mines. Tinc el diploma de dues universitats europees i experiència pràctica en mines de sis països. No es tracta de no voler, però el meu pare i jo som d’opinions diferents en certs assumptes d’importància relatius a la gestió de la mina.

La mirada de Greenwood va recórrer el cos de Tim.

—EI seu estat és conseqüència d’una d’aquelles… diferències d’opinions? Pot parlar amb total franquesa, estic informat sobre les explosions de la mina i la seva vertadera causa. I també sobre els dos homes que en produir-se la desgràcia van baixar a les galeries. Un va morir…

—Per al meu pare l’altre també és mort —va dir Tim amb veu ronca.

—Ens expliques per fi tot l’afer del divorci, oncle George? —va interrompre Elaine. Havia estat fent broma amb el seu germà i no s’havia adonat de la importància de la conversa entre Tim i Greenwood—. Ja parlareu després de la mina. A més, em moro de gana.

Tim no tenia gens de gana. Va mirar George Greenwood als ulls.

—En parlarem demà al matí ben d’hora —va declarar aquest—. En privat. Vingui a les nou a la meva suite i porti els seus diplomes. Crec que arribarem a un acord. Dit de passada, he adquirit una participació del seixanta per cent de la mina, senyor Lambert. Sóc jo qui decideix quants cadàvers hi ha d’haver.

George Greenwood es va prendre el seu temps per explicar totes les novetats. Només quan els van servir el primer plat, va consentir a respondre les insistents preguntes d’Elaine.

—En principi, creiem que Thomas Sideblossom no s’oposarà al divorci —va explicar—. Un dels nostres advocats ha parlat amb la viuda de John, que es troba a Lionel Station. Tomarà a Blenheim i parlarà amb el seu gendre tan aviat com hagi arreglat els assumptes a Otago.

—De parlar, en sap molt —va intervenir Elaine—. Però, què l’autoritza a suposar que Thomas l’escoltarà?

—Segons la senyora Sideblossom, el divorci és interessant per al senyor Thomas —va contestar George amb un somriure maliciós—. Té el propòsit de casar-se amb la seva madrastra.

—Què? —Elaine va plantejar la pregunta amb tal ímpetu que es va ennuegar amb el còctel de gambes amb salsa de llimona i es va posar a tossir. Quan es va haver calmat, els seus ulls reflectien absoluta perplexitat—. Però no pot consentir alguna cosa així… —va dir—. Em refereixo a Zoé…

—Jo també l’hi vaig preguntar dues vegades —va reconèixer George—, abans de comprendre el context.

—Vaja —va sospirar Stephen mentre jugava amb el menjar del plat. No li agradava el marisc i intentava separar les gambes discretament de la resta del còctel—. Bé, a la pobra dona no li queda cap elecció. —Va fer desaparèixer una gamba sota la taula, on Callie la va atrapar, ansiosa.

—Però Thomas és… és un home horrible… L’hi hauria d’advertir… —va balbucejar Elaine, apartant el cobert com si es disposés a sortir corrents per reunir-se de seguida amb Zoé.

—Thomas està en un centre per a malalts mentals —li va recordar amb dolçor Tim, col·locant una mà sobre la de la jove—. Ja no pot fer més mal.

—Per això mateix —va prosseguir tranquil·lament Stephen—. Però segueix sent l’hereu de Lionel Station. I tal com imagino que era aquell John Sideblossom, tampoc no haurà fet cap testament establint un llegat determinat per a la seva dona. La pobreta no té mitjans de subsistència, però casant-se amb Thomas soluciona el seu futur d’un tret. I en aquell escenari, Elaine és l’única que pot frustrar els seus plans.

—Jo? —va preguntar Elaine, ja més serena.

—Tu, és clar —va respondre el seu pare—. Com a esposa legítima de Thomas, si ell morís series l’única hereva. La jove va perdre de nou el color.

—I ara ve el millor —va continuar Stephen amb un somriure burleta—. Si els metges d’aquell asil aconsegueixen anul·lar l’última resta d’entesa del bo de Thomas (no necessitaran més d’un parell d’anys), podries demanar que se’l declarés judicialment incapacitat. I llavors series la mestressa d’una bonica granja i dues mil ovelles. No és el que sempre havies desitjat? —Va somriure irònic.

Les mans d’EIaine es movien tremoloses sobre les estovalles.

—Hauries de pensar en les necessitats de Callie! —va afegir el seu germà amb fingida severitat. La gosseta va remenar la cua en sentir el seu nom i va mirar ansiosa Stephen, esperant noves delícies—. No deixa de ser un gos pastor. Necessita ovelles per conduir.

La innocent Elaine no queia que el seu germà li estava prenent el pèl, així que va somriure amb tristesa.

—Ara de debò, Elaine, des del punt de vista econòmic hauries de pensar-te això del divorci —va assenyalar el seu oncle—. Estem en una excel·lent posició per negociar. Potser la viuda Sideblossom acceptaria passar-te una renda vitalícia.

Elaine va sacsejar el cap.

—No vull els seus diners —va dir amb un fil de veu—. Que se’ls quedi Zoé! L’únic que vull és no tornar a veure’ls mai més.

—Això no representarà cap problema —va assenyalar Greenwood—. Segons el meu advocat, Zoé planeja establir-se a Londres quan el seu futur marit pugui viatjar i s’hagin casat. Ja ha trobat un sanatori adequat a Lancashire per tancar-lo en un ambient agradable. Pel que sembla els establiments anglesos són més moderns i hi ha més possibilitats de recuperació…

Stephen va riure.

—I és clar, Londres és un lloc molt millor per a esposes joves que no pas l’últim racó del llac Pukaki.

—Espero que sigui feliç —va dir Elaine seriosa—. No va ser gaire amable amb mi, però crec que ha aguantat molt. Si a Anglaterra troba el que sigui que necessita, doncs em sembla bé. Quant creu que durarà tot això l’advocat, oncle George?

—Ja pots començar a practicar el ball! —va dir Elaine tendrament. Era molt tard i estava una mica alegre pel xampany i la perspectiva de recuperar per fi la llibertat.

Tim la va besar davant l’estable de l’hotel, mentre Roly enganxava Fellow a la calessa.

—I si he entès bé l’oncle George, ni tan sols haurem d’anar a Gal·les.

Tim va assentir i li va acariciar els cabells.

—Florence Weber es meravellarà de totes les sorpreses que encara s’amaguen a la mina Lambert —va somriure—. Ho sento només per Callie, per totes les ovelles que mai no tindrà. —La gossa va sentir el seu nom i va saltar a sobre del jove—. Podríem comprar-n’hi un parell i deixar que pasturin al terreny de la mina.

Elaine va riure i va acariciar la gossa.

—Ni ho somiïs, ara haurà d’aprendre a conduir nens!