Nota final

Aquesta novel·la recrea de manera força detallada la vida quotidiana d’una colònia minera a Nova Zelanda al final del segle XIX. Les descripcions de la feina a la mina i les condicions de vida dels miners tan dures, la seva necessitat de buscar consol en l’alcohol a les nits i la presentació del bordell local com a «segona llar» estan tan documentades històricament com la cobdícia del propietari de la mina, sovint cruel. Malgrat això, La cançó dels maoris no és una novel·la històrica tradicional. A pesar del rigor amb què s’ha investigat la història social d’aquell període, molts escenaris i esdeveniments històrics importants s’han modificat o són totalment ficticis. En el 1864, al voltant de Greymouth hi havia unes cent trenta mines de carbó —les mateixes que en l’actualitat, i explotades per particulars, societats o l’Estat—, però cap no pertanyia a una família Lambert o Biller. Cap propietari d’una mina de llavors no té una història familiar comparable.

Ara bé, la desgràcia que es narra a la mina retrata la catàstrofe que va succeir a la mina Brunner l’any 1896, pel que fa a nombre de morts, els primers intents de rescat i les seves dissortades conseqüències. L’única diferència amb els fets reals és que a la novel·la sobreviuen dos homes. En la realitat van morir els seixanta-quatre treballadors i els dos individus que en un primer moment van baixar per rescatar-los. Tot està documentat, hi ha fins i tot gravacions amb els records dels testimonis oculars. En una altra mena d’obra hauria pogut esmentar els noms de les víctimes i els supervivents. Com que la història de Nova Zelanda està tan documentada, em va resultar difícil i èticament delicat situar una autèntica novel·la «històrica» en aquell país, ja que per novel·la històrica entenc una narració en la qual uns personatges ficticis actuen en escenaris reals i amb un fons verídic i documentat. L’acció no hauria de semblar incorporada per voluntat de l’autor, sinó un reflex simple dels fets reals.

Nova Zelanda va ser descoberta el 1641 pel mariner holandès Abel Janzoon Tasman i en part cartografiada el 1770 pel capità Cook. Només a partir del 1790 van arribar els primers colons blancs a Filla Nord. Dels primers quaranta anys només hi ha narracions per als interessats en les aventures al voltant de la caça de la balena i la foca. Una vertadera colonització va tenir lloc a partir del 1830 aproximadament. La història de Nova Zelanda és, per tant, relativament curta, i per això està documentada amb més precisió que la d’altres països. Pràcticament a cada ciutat petita disposen d’un arxiu històric, en el qual es poden llegir els noms dels primers colons, les seves granges i fins i tot les particularitats de la seva vida.

Teòricament un autor podria «servir-se» al seu gust d’aquestes dades i insuflar nova vida a les històries reals. No obstant això, a la pràctica, no tractem amb persones de l’edat mitjana les empremtes de les quals s’han dissipat amb el pas dels segles, sinó que part dels descendents dels primers colonitzadors viuen encara avui a Nova Zelanda. És comprensible que es prenguessin malament que un foraster s’apropiés d’un dels seus avantpassats i el convertís en un personatge de ficció, sobretot en el cas de personatges tan desagradables com els Sideblossom.

Com que el país no és pas tan extens com Austràlia, no és fàcil situar granges i llocs inventats en escenaris reals. Per això he renunciat al fet que els meus lectors puguin indagar com si res les empremtes dels protagonistes de la novel·la. Els paisatges i escenaris —l’entorn i l’arquitectura de granges com Kiward i Lionel Station— no es corresponen amb la realitat i s’han donat noms nous a personalitats històriques.

Tanmateix, algunes dades poden verificar-se fàcilment. Així, per exemple, es pot trobar a Internet, amb un parell de dics, el nom del ramader que va capturar l’històric James McKenzie. De totes maneres, corroboro que té tan poc a veure amb el meu John Sideblossom com l’autèntic McKenzie amb el seu homònim novel·lesc. James McKenzie és, a més, l’únic personatge el nom del qual no és fictici, ja que el seu destí es va perdre en la foscor de la història. Dos anys després del judici va ser indultat i va desaparèixer en algun lloc d’Austràlia.

Qualsevol semblança, doncs, amb les granges o les persones reals és només casualitat.

D’altra banda, vull donar les gràcies a tots aquells que han col·laborat en l’elaboració d’aquesta novel·la, sobretot a les meves lectores Melanie Bank-Schröder, Sabine Cramer i Margi von Cossart, que van comprovar l’exactitud dels detalls. Naturalment, també he d’esmentar el meu meravellós agent Bastian Schlück. Klara Ecker ha llegit com sempre les proves i ha col·laborat en les recerques a Internet; i he d’admetre que m’infon respecte que algú descobreixi a la Xarxa el nom del secretari cap d’Irlanda el 1896. Ni els cobs ni cap cavall m’ha llançat mai a terra quan a la seva gropa, somiant desperta, he estat víctima de l’amor i el dolor a Nova Zelanda, i els meus amics han estat pacients quan m’he absentat caps de setmana sencers amb l’excusa: «És que sóc a Nova Zelanda…».

L’objecte d’inspiració i model de Callie va ser novament la meva gossa border collie, de nom Cleo. Quan es publiqui aquesta novel·la ja haurà superat l’edat de la seva homònima d’En el país del núvol blanc. És una raça força longeva. Malgrat tot, dono les gràcies a tots els que han calculat i s’han preguntat si realment un gos pot viure vint anys. No hi ha res més valuós que els lectors crítics!