4

Els O’Keefe i els Sideblossom van acordar un prometatge de sis mesos. L’enllaç es consumaria a final de setembre, és a dir, durant la primavera neozelandesa, abans de l’esquilada, perquè Thomas i John eren insubstituïbles. Fleurette va insistir que Elaine visités Lionel Station almenys una vegada abans del casament. La noia havia de veure en què anava a embarcar-se. En realitat, Fleur volia acompanyar la seva filla, però després no va tenir valor. Tot en ella s’oposava a passar una nit sota el mateix sostre que John Sideblossom. Continuava estant en contra de la unió. Però amb prou feines era capaç de presentar arguments de pes en contra. Els homes s’havien reunit i s’havien posat d’acord, i Ruben no havia tingut la pitjor de les impressions de pare i fill.

—D’acord, el vell és un estafador, això ja ho sabem. Però no és pitjor que Gerald Warden, per exemple. És una generació: caçadors de foques, baleners… Déu meu, tota aquesta colla no van fer la seva fortuna amb guants de seda. Són uns cerca-raons i uns trapelles! Però, amb el temps, s’han amansit, i diria que el noi està ben educat. De tant en tant, són aquests paios els que crien hereus manifestament tous. Pensa en Lucas Warden!

Fleurette només tenia bons records de Lucas, al qual havia considerat molt temps com el seu pare. Al final, també ella s’havia sentit preparada per conèixer Thomas Sideblossom i, en efecte, no li va trobar cap objecció. Només la va sorprendre la manera que Elaine tenia de comportar-se amb ell. Quan William estava amb ella, la jove gairebé guspirejava de vitalitat, mentre que Thomas la deixava muda. No obstant això, Fleur ja s’havia acostumat que de nou la seva filla anés amunt i avall de la casa esvalotant amb la seva animada xerrameca i les faldilles i la cabellera onejant.

Al final, va demanar a Helen que acompanyés la seva néta a casa dels Sideblossom, i Leonard McDunn es va oferir a portar-les-hi. Fleur confiava que tots dos tinguessin una sana capacitat de judici, però les seves opinions estaven una mica dividides quan van tornar.

Helen va posar pels núvols l’hospitalària casa, la seva preciosa ubicació i el ben ensinistrat personal. Va trobar encantadora Zoé Sideblossom i ben educada.

—Una autèntica bellesa! —va exclamar amb admiració—. La pobra Elaine ha tornat a retreure’s quan s’ha vist davant aquella criatura resplendent!

—Resplendent? —va preguntar McDunn—. Bé, a mi m’ha semblat una jove més aviat freda, encara que té l’aspecte d’un d’aquells angelets que pengen dels arbres de Nadal. No m’estranya que Lainie hagi recordat Kura. Però, aquesta vegada, la noia no és cap rival. Només té ulls per al seu marit, i el jove Sideblossom només els té per a Lainie. I el personal… pot ser que la gent no estigui ben ensinistrada, però temen i respecten el patró. Fins i tot la jove Zoé! Amb les donzelles, l’àngel es converteix en general de brigada. A més, la majordoma, Emere… és com una ombra fosca. L’he trobat realment rara.

—Exageres! —el va interrompre Helen—. Tu no has tingut mai gaire contacte amb els maoris.

—És clar, a mi mai m’ha donat allotjament una maori així! I aquella música de flauta… i sempre a la nit. Fa por! —McDunn es va estremir. En realitat no era un home nerviós, sinó que tenia els peus ben clavats a terra i tampoc no havia donat mostres de rebuig cap als maoris.

Helen va esclafir a riure.

—Ah, ja, el putorino. És veritat, sona una mica estrany. Ho has sentit alguna vegada, Fleur? Una flauta de fusta concebuda de tal manera que pràcticament és possible interpretar-hi dues veus. Els maoris parlen d’una veu masculina i una altra de femenina…

—Masculina i femenina? —va preguntar McDunn—. Vaja, doncs a mi em va sonar a miol de gats ofegant-se… En qualsevol cas suposo que així se sentirien aquests animalons.

A pesar de les seves preocupacions, a Fleurette se li va escapar una rialleta.

—Pel que dieu, em recorda la wairua. De totes maneres, encara no l’he sentit. I tu, Helen?

Helen va assentir.

—Matahorua sabia fer-la sonar. Et corria un calfred per l’esquena… —Matahorua era l’antiga fetillera maori d’O’Keefe Station el consell de la qual, en «temes de dones», havien demanat Helen i Gwyneira quan eren joves.

—Wairua és la tercera veu del putorino —va explicar Fleurette al perplex McDunn—. La veu dels esperits. Poques vegades se sent. És evident que exigeix una destresa especial per emetre-la amb la flauta.

—O un talent especial —va intervenir Helen—. Segur que per al seu poble Emere és una tohunga.

—I per això toca la flauta a la nit fins que l’última au nocturna es retira? —va preguntar McDunn, escèptic.

Fleurette va tornar a riure.

—Potser la seva gent no se li confia durant el dia —va suggerir—. Segons diuen, el comportament dels Sideblossom cap als maoris no és gens exemplar. És possible que vagin a veure la fetillera d’amagat.

—Pel que torna a plantejar-se la pregunta de per què una tohunga maori fa de majordoma d’un pakeha així de desagradable… —va grunyir McDunn.

Helen va fer un gest amb la mà.

—No li facis cas, Fleur. Està enfadat perquè el vell Sideblossom li va guanyar vint dòlars al pòquer.

Fleurette va posar els ulls en blanc.

—Doncs, ha sortit ben parat, Leonard —va dir consolant-lo—. A altres els ha plomat, o potser creu que s’ha guanyat els diners per construir Lionel Station amb la caça de balenes?

Qualsevol ho consideraria poc probable. La casa senyorial era massa noble i el mobiliari i l’equipament de les habitacions massa cars. Elaine gairebé s’havia sentit espantada davant tant luxe, encara que Zoé ja hi estava avesada de casa dels seus pares. La noia es movia amb tota naturalitat entre les porcellanes cares i les copes de cristall, mentre que Lainie s’havia de concentrar i recordar les lliçons de Helen —oblidades feia molt de temps— per encertar amb la manera de fer servir els diferents ganivets, culleres i forquilles durant el sopar.

Tanmateix, la jove no va esmentar els seus temors. A la pregunta de Fleurette va respondre que Lionel Station era molt bonica. La casa li havia agradat; de la granja, no n’havia vist gran cosa, si bé era el que més feliç la feia. Thomas havia estat meravellós, molt atent i sol·lícit. Ella n’estava molt enamorada i sempre havia estat un dels seus somnis viure en una granja gran. En dir-ho brillaven en els seus ulls unes guspires força conegudes, ja que des de petita admirava Kiward Station, encara que no s’havia adonat de la presència de cap majordoma d’aspecte estrany ni de melodies de flauta. Potser, va pensar Helen, la seva habitació estava en una ala de la casa diferent de la d’ella i Leonard i el so del putorino no hi arribaven.

La mateixa Fleurette ignorava què era el que no li agradava del projectat casament. Potser es deixava influir pels seus prejudicis. Així que es va abstenir d’expressar els seus pressentiments. De totes maneres, a ningú no li havien interessat durant «l’afer William». D’aquí que se sentís sorpresa que de sobte algú que compartia les seves preocupacions se li dirigís: Daphne O’Rourke.

La madame la va abordar dos mesos abans del casament. Fleurette es va adonar que Daphne es comportava discretament i que s’havia vestit amb marcada sobrietat. Portava un vestit de vellut verd fosc sense més volants que els que permetia la decència.

—Espero no ofendre-la, Miss Fleur, però m’agradaria parlar una estona amb vostè.

Sorpresa, però franca, Fleurette es va girar cap a ella.

—Doncs, és clar, Miss Daphne. Per què no he de parlar jo…

—Per això. —Daphne va somriure amb ironia mentre assenyalava amb un gest tres senyores decents que les miraven, curioses.

Fleurette va somriure.

—Si es tracta només d’això… també podríem anar a casa meva i prendre un te. Si és que se sent incòmoda, vull dir. A mi tant me fa.

Daphne va somriure més obertament.

—Sap què? Els donarem realment alguna cosa per xafardejar i el prendrem a casa meva. La taverna encara està tancada. —Va assenyalar l’entrada del seu «hotel».

Fleurette no s’ho va fer dir dues vegades. Ja havia estat abans a l’establiment de Daphne, fins i tot hi havia passat la nit de noces amb Ruben. Per què havia de dir-hi res, ara? Així que, rient com unes col·legiales, totes dues dones van entrar al local.

Havia canviat molt des que Fleurette havia arribat a Queenstown. Era evident que Daphne havia invertit per millorar la decoració del saló. Amb tot, però, el seu aspecte responia amb força exactitud al de pràcticament totes les tavernes de la zona anglosaxona: taules i cadires de fusta, tamborets a la barra, prestatgeries de fusta i tota una bateria d’ampolles darrere la barra. Tanmateix, l’escenari on ballaven les noies era molt més bonic que la senzilla tarima de fusta que hi havia abans. De les parets penjaven quadres i miralls. Eren de tema atrevit, però Fleurette no va trobar cap motiu per ruboritzar-se.

—Vingui, anem a la cuina! —va dir Daphne, conduint-la per una zona darrere la recepció. A l’Hotel de Daphne no tan sols hi havia whisky sinó també piscolabis.

Daphne va posar a escalfar l’aigua per al te, mentre Fleurette s’asseia a la taula de la cuina. Una taula bastant llarga, ja que, pel que semblava, Daphne també hi servia els àpats per a les seves noies.

—Bé, de què es tracta, Miss Daphne? —va preguntar Fleur, quan l’amfitriona li va posar davant una preciosa tassa de porcellana.

Daphne va sospirar.

—Espero que no s’ho prengui com una intromissió. Però, maleïda sigui… oh, disculpi’m. També vostè té un mal pressentiment amb aquest assumpte.

—Aquest assumpte? —va preguntar Fleurette amb prudència.

—Amb el compromís de la seva filla. De debò vol enviar la noia a aquell desert a l’altra banda del Pukaki? Sola amb aquells homes? —Daphne va abocar el te a les tasses.

—El que jo vulgui no té cap importància. Elaine hi insisteix. Està enamorada. I Helen…

—Elogia Lionel Station, ho sé. —Daphne va bufar la seva tassa—. Per això m’he dirigit a vostè, Miss Fleur. Helen… bé, és una dama. Vostè també, és clar, però per dir-ho d’alguna manera, ella és una dama potser especial… bé, una dama femenina. Hi ha coses de les quals és impossible parlar amb ella.

—Hi ha alguna cosa que vostè sàpiga, Miss Daphne? Sobre Thomas Sideblossom? —va preguntar, inquieta, Fleurette.

—No sobre el jove. Però el vell és… bé, amb aquest home jo no deixaria sola la meva filla. El que es diu sobre el seu matrimoni també és estrany…

Fleurette volia objectar alguna cosa, però Daphne va fer un gest perquè no parlés.

—Sé el que pensa. El vell té mala fama, però el jove potser és diferent. També m’ho ha retret Miss Helen. Només vull dir… —Daphne va titubejar—. Potser hauria d’explicar a Elaine el que li espera la nit de noces.

—Que he de fer què? —Ara sí que Fleurette es va ruboritzar. Estimava Ruben amb tot el seu cor i no s’avergonyia del que feien al llit. Però, parlar-ne amb la filla?

—Hauria d’explicar-li el que passa al llit entre un home i una dona —va precisar Daphne.

—Bé, crec que ella ja sap el més essencial. O sigui, em refereixo… totes ho hem esbrinat nosaltres mateixes… —Fleurette no sabia què dir.

Daphne va tornar a sospirar.

—Miss Fleur, no sé com ser més clara. Però diguem que no totes esbrinen el mateix i que no sempre es tracta d’un descobriment satisfactori. Expliqui-li el que passa entre un home i una dona!

La conversa de Fleurette amb Elaine va transcórrer de forma penosa i va deixar més dubtes sense aclarir que no pas resolts.

Però al final va parlar amb la seva filla i li va explicar que entre un home i una dona succeïa com entre un mascle i una femella. Només que la dona no es relacionava amb una bèstia, no en «aquell sentit», i tot es desenvolupava, és clar, a les fosques i en el dormitori conjugal i no a la llum del dia i davant de tothom. En canvi, Owen i Banshee no se sentien gens inhibits.

Elaine es va posar vermella com un tomàquet i la seva mare no li va anar al darrere. Al final totes dues es van quedar mudes i Elaine va preferir plantejar les seves preguntes a una iniciada que no es comportés com una dama. A la tarda es va dirigir a Inger.

Però no va trobar la seva amiga sola. Inger xerrava en la seva llengua materna amb una noia de cabells rossos clars en qui Elaine va reconèixer la nova estrella del local de Daphne. Ja es retirava, quan Inger li va fer un gest perquè s’hi quedés.

—Maren no trigarà a anar-se’n. Pots quedar-te amb tota tranquil·litat amb nosaltres. O et resulta incòmode?

Elaine va sacsejar el cap. Maren, ben al contrari, es va ruboritzar una mica. Pel que semblava, la conversa de les dues joves girava al voltant de temes força escabrosos. Van seguir parlant-ne, i Maren es va sentir bastant incòmoda.

—Pots traduir-m’ho? —va demanar Elaine—. O, si no, per què no parleu en anglès? Maren ha d’aprendre l’anglès si es queda aquí.

Les noies nouvingudes no solien parlar la llengua del país prou bé. Segurament era una de les raons per què algunes acabaven en un bordell en lloc de trobar una feina decent.

—Es un tema una mica complicat —va contestar Inger—. Daphne m’ha demanat que expliqui una cosa a Maren que ella… bé, encara no ho entendria en anglès.

—I què és? —La curiositat d’Elaine s’havia despertat.

Inger va vacil·lar.

—No sé si una noia decent hauria de saber-ho.

Elaine va posar els ulls en blanc.

—Es diria que va d’homes —va assenyalar—. I jo em caso d’aquí a pocs dies, així que podeu parlar tranquil·lament…

Inger va riure.

—Doncs no és precisament el moment adequat perquè ho sàpigues.

—Es sobre com dones no tenir bebès —va dir Maren en un anglès maldestre, sense deixar de mirar a terra.

Elaine va esclafir a riure.

—Bé, en això ets tota una experta —va dir amb la mirada clavada al ventre d’Inger. La jove esperava al cap de poques setmanes l’arribada del seu primer fill.

Inger va deixar anar una rialleta.

—Per saber com evitar els bebès, cal saber primer com es fan.

—La meva mare diu que és com entre un semental i una euga —va dir Elaine.

Maren va deixar anar una riallada. El seu anglès no era tan dolent. Inger va riure.

—En general, l’home i la dona ho fan jaguts —va explicar—. I mirant-se. També es fa d’una altra manera, només que… no és realment apropiat per a una senyoreta.

—Per què no? La meva mare diu que és bonic… si tot succeeix correctament. De totes maneres, si tot és tan bonic, per què totes les noies no… hummm… —Va llançar una mirada expressiva a la «roba de treball» de Maren, un vestit vermell i molt escotat.

—Per a mi, no bonic —va advertir Maren.

—Bé, no amb estranys. Però quan s’estima l’home llavors sí —va puntualitzar Inger—. Encara que els homes sempre ho troben bonic. Si no, no pagarien per fer-ho. I quan es vol tenir un bebè —es va acariciar el ventre—, és inevitable.

Elaine se sentia confosa.

—Llavors, com és? Em pensava que es tenien nens quan es fa com… —Va llançar una mirada a Callie. La gosseta es deixava acariciar per Maren.

Inger va alçar els ulls al cel.

—Lainie, no ets ni una gossa ni una euga —va declarar amb fermesa, i va començar a repetir en anglès el discurs que acabava de deixar anar a Maren—. Les dones es queden embarassades quan tenen relacions just a la meitat del període entre una regla i una altra. Just al mig. Daphne dóna festa, a les seves noies, llavors. Només han de ballar, cantar i estar-se al bar.

—Doncs n’hi hauria d’haver prou a no fer-ho en aquest període —va dir Elaine.

Inger va posar els ulls en blanc.

—El teu marit sempre en tindrà ganes, tots els dies. T’ho garanteixo.

—I si es fa durant els dies del mig? —També Maren semblava no haver-ho entès tot.

—Llavors et fas rentats amb aigua i vinagre calent. Just després. Et rentes tot el que tinguis a dins, encara que cremi, i amb tot el vinagre que siguis capaç de resistir. L’endemà ho tornes a repetir. Encara que no és un mètode segur, Daphne diu que pot sortir bé. Diu que a ella sempre li va funcionar. No va haver d’avortar ni una sola vegada.

Elaine no va preguntar pel significat d’«avortar». Només la idea de rentar les seves parts més íntimes amb vinagre li va provocar calfreds. Però ella no hauria de fer mai res semblant. Ella volia tenir fills amb Thomas.